dimecres, 29 de desembre de 2010

N'hi ha que parlen de déu

En aquests dies de falsa religiositat, embafats de misticisme de grans magatzems, potser seria bo que reflexionéssim una mica; ja que tant es parla del "fill de Déu" -i la gran majoria ni saben de què estan parlant-, podríem preguntar-nos qui és, o qui pot ser, aquest déu. Aquí teniu uns quants textos sobre Déu (o si voleu, déu), que es troben entre els meus preferits.


Com parlen


Un filòsof occidental d'origen jueu

(...) La persona veritablement religiosa (...) no prega per res, no espera res de Déu, no estima Déu de la mateixa manera que un infant estima el seu pare o la seva mare, ha adquirit la humilitat necessària per a percebre les seves limitacions, fins al punt de saber que no sap res de Déu. Per a ell Déu esdevé un símbol en el qual l’home (...) ha expressat la totalitat del que s’esforça a aconseguir, el reialme del món espiritual, de l’amor, de la veritat i de la justícia (...). Considera que la seva vida no té valor sinó en la mesura en què dóna l’oportunitat d’arribar a un desenvolupament cada dia més complet dels seus poders humans. (...) No parla de Déu, ni tan sols menciona el seu nom. Estimar Déu (...) voldria dir llavors l’anhel d’aconseguir la plena capacitat d’estimar per a la realització del que “Déu” representa en un mateix.

(...) En cada individu, la natura del seu amor a Déu correspon a la natura del seu amor a l’home.

Erich Fromm: L'art d'estimar (The Art of Loving - 1956)

(si voleu llegir-ne un fragment més extens, en aquest mateix bloc, cliqueu Fromm (2). L'amor a Déu)


Una teòloga cristiana

Un Déu personal es pot convertir en una pesada càrrega. Pot ser un simple ídol esculpit a la nostra pròpia imatge, una projecció de les nostres necessitats, temors i desigs il·limitats. Podem donar per suposat que ell estima el que nosaltres estimem i odia allò que odiem, i atribuir-li els nostres prejudicis en lloc de fer que ens exigeixi la seva superació. Quan ens sembla que no és capaç d’evitar una catàstrofe o que fins i tot desitja una tragèdia, podem arribar a pensar que es insensible i cruel. Creure que un desastre és voluntat de Déu pot portar-nos a acceptar coses que són fonamentalment inacceptables.(...) Un Déu personal, doncs, pot ser perillós. En lloc de fer-nos superar les nostres limitacions, “ell” ens pot servir d’estímul perquè ens hi acostumem; pot fer-nos tan cruels, insensibles, autosuficients i parcials com sembla que “ell” és. En comptes d’inspirar la misericòrdia que ha de caracteritzar qualsevol religió desenvolupada, “ell” ens pot exhortar a jutjar, condemnar i marginar. Sembla, doncs, que la idea d’un Déu personal només pot ser que un estadi en la nostra evolució religiosa.

Aquells que hem patit una experiència dura amb la religió en el nostre passat descobrim com és d’alliberador desfer-nos del Déu terrible de la nostra infantesa. És meravellós no haver d’encongir-se de por davant d’una deïtat venjativa que ens amenaça amb la condemnació eterna si no complim les seves normes. Gaudim d’una nova llibertat intel·lectual i podem seguir ardidament les nostres pròpies idees sense cap necessitat de caminar a les palpentes al voltant de difícils articles de fe mentre sentim tothora una depriment pèrdua d’integritat. Ens imaginem que la deïtat cruel que vam experimentar és l’autèntic Déu dels jueus, els cristians i els musulmans, i no ens adonem que és senzillament una aberració desafortunada.

Karen Armstrong
: Una història de Déu (A History of God - 1993)


Un poeta alemany del Romanticisme

Els homes tracten Déu com (...) si no fos gairebé una altra cosa que un seu semblant. (...) Arriba a ser per a ells, i especialment per a la gent d'església que sempre porten el seu nom a la boca, un simple vocable, una paraula de costum amb la qual no expressen la més mínima idea. Si estiguessin penetrats per la grandesa de Déu, callarien, i per respecte, s'abstindrien d'anomenar-lo.

Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832)


Un filòsof i poeta hinduista

«Deixa ja aquesta salmòdia, aquest cantussejar, aquest passar i repassar rosaris. A qui adores, digues, en aquest fosc racó solitari del temple tancat? Obre els ulls, mira, el teu Déu no és pas davant teu!

»Déu es troba on el pagès llaura la terra dura, on el picapedrer colpeja la pedra; està, amb ells, en el sol i en la pluja, el vestit ple de pols. Despulla’t del mantell sagrat i baixa amb el teu Déu a la terra polsegosa!

»Llibertat? On vols trobar la llibertat? No s’ha lligat ell mateix, ple d’alegria, a la Creació? Sí, ell està lligat a tots nosaltres per sempre!

»Surt del teu èxtasi, deixa’t de flors i d’encens! Què importa si la teva roba s’omple de taques o s’esparraca? Ves al seu encontre, posa’t al seu costat, i treballa, i que suï el teu front!»

Rabindranath Tagore: Gitanjali - 1913


Un astrònom francès, creient espiritista

La ignorància havia humanitzat déu (...). El Ser suprem, creat a imatge de l'home, veu actualment aquesta imatge esborrar-se de mica en mica per deixar al seu lloc una realitat sense forma (...). El mot mateix (déu) amaga una idea incompleta, i caldria poder parlar de déu sense anomenar-lo (...). Una gran part d'aquells que diuen creure en déu imaginen aquest ésser desconegut com un home superior, assentat en alguna banda més amunt dels nostres caps, i des d'allà presideix les accions terrestres -està dotat d'una vista excel·lent, d'una oïda no pas menys perfecta, porta les regnes del món, i, si fa falta, crida a un àngel que estigui de servei a fi d'enviar-lo a posar a punt qualsevol mecanisme una mica rovellat-.

(...) La història de la idea de Déu entre els homes ens ensenya que aquesta idea es va relacionar amb l'estat intel·lectual de les nacions i dels seus legisladors, el moviment de les civilitzacions, la poesia dels climes, la raça dels habitants, la data en què van florir els diferents pobles, els progressos de l'esperit humà; i si recorrem el curs de les edats, assistim successivament a les decadències i tergiversacions d'aquesta idea.

Camille Flammarion: Déu a la Naturalesa (Dieu dans la nature - 1869)


Un cantautor de Guissona

Tants i tants planetes com hi ha al cel
Tants i tants estels com hi ha dins teu
Som de tantes formes
Com hi ha estels
Som de totes formes
Partícules de déu

Des dels teus pits
Fins als meus dits
Des dels seus punys
Fins als teus ulls
Des del teu plor
Fins al seu do
Des del teu vol
Fins al meu dol
Som partícules
Som partícules
Som partícules de déu

Joan Pons
, "El Petit de Cal Eril": Partícules de déu I i II - 2010


I ara, cadascú pot posar a continuació el que cregui més convenient: que no en té idea de què o de qui pot ser déu, que n'està seguríssim de la seva existència, o que pensa que no n'hi ha cap, de déu, i que es tracta d'un concepte obsolet. Allò que realment importa és haver-se aturat a reflexionar ni que sigui per un instant, i no deixar-se emportar per la marea de conformisme. Pensar per un mateix és un exercici molt i molt saludable!


Contemplant Lavender Mist. Number 1 (Jackson Pollock, 1950)



És un bon símbol de com cada un de nosaltres s'apropa al Misteri.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada