N'hi ha que riuen...

Imatge extreta de 13. Área de reportajes

(Article actualitzat amb contingut multimèdia: 30/12/2011)


Aquesta tarda, al metro, he estat testimoni d'una escena que, per una banda m'ha entendrit, i per l'altra m'ha fet sacsejar el cap, enfastidida.

Una noia i un noi, d'uns disset o divuit anys, tots dos afectats d'un retard mental ben evident, xerraven tranquil·lament a l'andana central de l'estació. Ha arribat el moment d'acomiadar-se i el què ha passat no ha deixat cap dubte: estan enamorats. S'han fet un parell de petons tan bonics, tan dolços... Unes parauletes a cau d'orella, unes mans fermament agafades, aquella mirada que ho diu tot, m'han fet somriure mentre els mirava. Se'ls veia tan innocents, en aquell moment tan especial del començament de l'amor! M'he alegrat de que la nostra societat, ni que sigui de mica en mica, es vagi obrint fins permetre aquestes alegries als discapacitats mentals.

No soc bleda, ja sé que donar una bona educació sexual és imprescindible i que se n'ha de saber, de portar com cal aquest tema tan delicat. Que se'ls ha d'animar sense engrescar-los excessivament, ja que tenen molts condicionants que no els permetran viure la seva història d'amor com si res no passés. Tot i així, i considerant les desgràcies i les relacions desastroses en què es fiquen molts adolescents que se suposa que son perfectament "normals" (si és que aquest terme té algun significat), no veig res de censurable ni risible en que dues persones que s'agraden s'ho demostrin d'aquesta manera.

Ara bé, sembla que no tothom ho veu així, i uns quants passatgers (que segurament es queden tan frescos veient una escena de cinema X al seient del davant), han començat a riure-s'hi, a fer gestos de fàstic... sense cap mena de respecte per aquelles dues persones que no estaven fent res de censurable. Com si en lloc de dos éssers humans, tinguessin davant quelcom ridícul, absurd o menyspreable.

Passo d'aquesta gent, però la veritat, em venien ganes de dir:



- De què rius? De la teva pròpia idiotesa, espero!


Sí, n'hi ha que riuen de la felicitat dels altres, o de l'amor, o de la innocència. Però no es mereixen que em molesti, m'he estimat més no espatllar-li el seu moment a la parelleta, que sortosament no s'ha adonat de res. Desprès d'un somriure i un "fins demà" cadascun ha pujat al seu convoi i han marxat en direccions oposades.

Darrerament he hagut de veure, entristida, les greus conseqüències de la pràctica sexual desenfrenada a què es lliuren molts adolescents; sense cap mena de tria, de respecte per l'altre, buscant un plaer que a sobre no troben, desenganyant-se del que pensen que és amor, convertint-se en uns amargats i "de tornada de tot" abans d'haver ni tan sols arribat a la joventut...

He sabut d'avortaments als setze anys, amb tot el què això comporta, de noietes que s'han lliurat sense saber ni què s'hi trobaran, i n'han sortit ben escaldades; d'alguna que ha estat violada en una sortida de "marxa" per dos o tres nois que "només volien divertir-se". De noiets que pensen que fa home, que només veuen els pits i culs que algunes mosses els passen per davant dels nassos... I no us equivoqueu: no hi ha un sexe "bo" i un de "dolent": d'aprofitats, depredadors, innocents i víctimes n'hi ha de nois i de noies, encara que alguns prefereixin tancar els ulls i etiquetar a uns i altres segons el sexe dels seus propis fills. No és tan fàcil.

En mig d'aquest panorama tan desolador, veure un noiet i una noieta enamorats, tractant-se amb aquesta delicadesa que no es pot fingir perquè tot el cos parla per ells sense paraules, és una alenada d'aire fresc encara que la frase soni cursi.

L'enhorabona, parelleta, i que la felicitat us duri molt de temps! Aprofiteu aquest regal que la vida us dóna!

Imatge extreta de 13. Área de reportajes

I per a més informació:


Article i vídeo sobre alguns reptes de la Síndrome de Down. Canal 13 (Chile) 


Down España