Ningú no escriurà mai la teva història

Ja us aviso que mai no he sabut escriure poesia. Però hi ha cops que el que tens al cor no es pot dir en el llenguatge de cada dia; jo no sé perquè passa, però és ben bé així. Si no, quin sentit tindria l'existència dels poetes? Us prego que sigueu benvolents amb aquest intent d'explicar quelcom que tenia al meu pensament i que només ara he pogut expressar amb paraules.

Ningú no escriurà mai la teva història;
de persones com tu, no es fa memòria.
Viviu en la foscor.

A qui li importa
si eres dolça i bonica?

A qui interessa
la bondat del teu cor,
tan generós?

Qui serà que llegirà, atent,
d’aquell amor amb que sempre em tractaves?

Ara no és moda. Ara el que es ven
són històries terribles, sofriments,
vides de gàngsters, de Hitler i Pol Pot.

Relats cruels de tortures i penes.
No és que no siguin certs, però
no hi ha res més?

D’aquests horrors les llibreries vessen,
o d’històries de fals amor, del dit romanticisme,
de sexe dur farcides, i problemes.
O de memòries plenes d’enganys i gelosies.
La bondat ja no ven, ningú l’escriu.
Diuen que és cursi.

Tu no eres cursi, no, eres alegre,
feliç, malgrat les penes i els trasbalsos
que et va portar la vida,
i no eren pocs.

Eres senzilla, en tu
no hi havia rancúnies contra els altres
ni enveges. Tu sabies
conformar-te amb el poc que tenies
i treure’n el millor.

I fer feliços als que t’envoltaven
era el teu do, tothom ho deia.
Tots els que van venir a acomiadar-te
aquell dia tan dur
del teu enterrament, m’ho varen dir.
Jo ja ho sabia.

Era tan d’hora
perquè marxessis ja. Podries
haver viscut encara
molts anys i refer la teva vida.

Jo no el coneixia pas, sinó de vista,
de veure’l pel carrer, pel nostre barri.
Ja feia temps
que estava jo en la meva pròpia llar. No el coneixia.

Era un veí, un amic, un bon amic
que tenies, això em va dir.
I m’ho vaig creure, i tant, tenia
la mateixa mirada de bondat
que en tu vaig veure sempre, que no enganya.

Estrenyent-me la mà em va mirar als ulls:
“Si tu sabessis
el que ella era per a mi, però no ho saps.
No hi fa res, només pensa
que mai la oblidaré”

Jo tampoc l’he oblidat, a ell.
I tants anys que han passat!

I qui serà que l’escriurà, la història
d’aquests éssers petits?
No té importància.
Cap mena d’importància.

Però potser és millor així.
De què serveix?
La vida dels humils no es cap exemple.
Encara n’hi ha que es riuen, dels petits.

Dorm, dorm en la foscor; mentre jo visqui,
no et deixarà el meu cor, ni la memòria
et podrà defugir. Seràs eterna.
En el meu pensament no moriràs.

Només demano,
perdó per saber escriure tantes coses,
(ni que siguin humils, o tontes, ben absurdes)
i en canvi no poder, no ser capaç
d’escriure, mare, com tu et mereixeries
la teva història, la teva amada història.