Aprenguem a dir adéu

La vida canvia. Acaba una etapa i comença una altra. Hi ha cops en que aquests canvis són senzills, vénen donats pel mateix transcurs del temps: creixes, madures, guanyes o perds facultats; modifiques els teus gustos i les teves rutines. Coneixes persones noves i perds de vista d’altres. Les coses es mouen al teu voltant en un curs natural.

Però no sempre és així. A vegades els canvis són traumàtics: la mort d’un ésser estimat, o d’un amic, o un company. Una catàstrofe, gran o petita, que et deixa sense casa, sense feina, sense amics, sense el teu arbre preferit.

I pot passar, que sense ser quelcom tan tràgic, la realitat et colpegi bruscament i et tregui alguna cosa que estimaves. Alguna cosa com una situació emocional que pensaves indefinida. Alguna cosa com la família que pensaves que tenies. Alguna cosa com allò que creies que era teu per sempre. Tantes coses! I dins el teu cor queda un buit horrible, la sensació d’haver-te enganyat, d’haver pres per sòlida una columna de fum. I et blasmes per haver estat feliç amb allò, i creus que, si negues aquesta felicitat, no farà tan de mal.

No és el camí. Escoltem avui la veu de Konstantinos Pétrou Kavafis

http://blogs.sch.gr/tgiakoum/

 Que Antoni era abandonat pel déu

Quan tot de sobte a mitjanit se sentirà
una colla invisible que transita
amb músiques insòlites, amb crits-
la teva sort que ja es decanta, els teus treballs
que han avortat, tots els designis de la teva vida
que han resultat errats, en va no ho has de plànyer.
Com un de fa molt temps dispost, com un valent,
a aquesta Alexandria que fuig, digues-li adéu.
Sobretot no t’enganyis, no diguis que era un somni
només, i que l’orella et va confondre;
no et prestis a tan vanes esperances.
Com un de fa molt temps dispost, com un valent,
de la manera que t’escau, a tu, que vas merèixer
una ciutat així, ves, resolut, a la finestra,
i escolta amb sentiment però no pas
amb cap dels plors i queixes dels covards,
com a delit suprem, les veus,
els instruments insòlits de la colla secreta,
i a aquesta Alexandria que perds, digues-li adéu.

(traducció de Joan Ferraté a Les poesies de C.P.Cavafis – Quaderns Crema, 1999)

Per als amics de parla castellana, podeu llegir aquesta versió, de la que lamentablement no he trobat la referència del traductor. (Potser l’amic Xethamenos ens pot guiar per trobar una bona traducció).

Cuando a medianoche se escuche
pasar una invisible comparsa
con música maravillosa y grandes voces,
tu suerte que declina, tus obras fracasadas,
los planes de tu vida que resultaron errados
no llores vanamente.
Como hombre preparado desde tiempo atrás,
como un valiente,
di tu adiós a Alejandría, que se aleja.
No te engañes,
no digas que fue un sueño.
No aceptes tan vanas esperanzas.
Como hombre preparado desde tiempo atrás,
como un valiente,
como corresponde a quien de tal ciudad fue digno
acércate con paso firme a la ventana,
y escucha con emoción – no con lamentos
ni ruegos de débiles- como último placer,
los sones, los maravillosos instrumentos de la comparsa misteriosa
y di tu adiós a esa Alejandría
que pierdes para siempre.