Filosofia casolana

Sócrates beu la cicuta

 
Hora de fer el sopar. Adolescent entra com una tromba a la cuina on estic feinejant, atrafegada entre una olla, un escorredor, el forn que s’escalfa més per davant que per darrera i un ou dur que no es deixa pelar, mentre vigilo si la rentadora acaba de centrifugar d’una vegada.

Adolescent: Mare, les lleis s’han de complir, siguin quines siguin? O no cal fer-ho sempre?

Jo: A quina llei et refereixes?

A: A qualsevol. A una llei, a una norma.

J: En principi, sí.

A: I per què?

J: Normalment les lleis es posen per regular la convivència, i a més tingues en compte que no seguir-les implica una sanció o un càstig.

A: I totes les lleis són igual d’importants? Totes sense excepció? No es pot deixar de complir alguna i que no passi res?

J: A veure, pensa en la llei que obliga a tothom a conduir per la dreta, o a respectar una taxa màxima d’alcohol per fer-ho. Si no la compleixes, poses en perill la teva vida i la d’altri. És a dir, aquests tipus de lleis s’han de complir necessàriament. La llei també prohibeix l’assassinat i el robatori. Qui es salta aquesta norma va a la presó, segons una sanció establerta ja en la mateixa llei. Ara bé, no totes les lleis són tan categòriques ni de compliment tan necessari, n’hi ha que són d’interpretació més flexible; si m’expliquessis exactament perquè em fas aquesta pregunta... I també hi ha lleis injustes, és clar, però aquest és un tema més complicat.

A: Si una llei és injusta podem no complir-la?

J: Sí, però primer explica’m com saps si una llei és injusta.

A: Quan a mi em sembla que no n’hi ha per tant, o sigui, que no cal, com llençar escombraries separades per vidres i plàstics, i orgànics...

J: Vet aquí perquè tot el dia trobo les pells de plàtan llençades a la galleda de rebuig. A veure si et fixes en com separem les deixalles, que no costa tant.

A: No despistis. A tu et sembla bé que si una llei és injusta algú es negui a complir-la?

J: Sí. Mira el cas de Rosa Parks, que es va negar a deixar el seu seient tal i com li ordenava una llei que nosaltres ara trobem injusta, però que en aquell temps i lloc concret molta gent considerava raonable.

Rosa Parks

A: M’ho expliques?

J. A Usa, als anys 50, als estats del sud, existien les lleis “Jim Crow”. Entre moltes altres coses obligaven als negres a seure en llocs concrets de l’autobús, a les fileres del darrera. Com que es pagava al conductor, que va al davant, els negres pagaven el bitllet, baixaven del vehicle i tornaven a pujar per la porta del darrere per poder seure. Els seients del davant eren exclusivament per a blancs, i també hi havia alguns per blancs i negres. Però si estaven plens de persones negres i ni que fos un sol blanc s’hi volia asseure, tots els negres s’havien d’aixecar i quedar-se de peu. En un cas així Rosa Parks es va negar a aixecar-se, li va costar una nit de presó i una forta multa. Es va fer molt famosa i el seu cas va inspirar al doctor Martin Luther King una vaga contra el transport públic que va durar més d’un any, va ser un de les primeres protestes d’aquest activista pels drets humans dels negres a EEUU. Finalment les lleis “Jim Crow” van ser derogades.

A: O sigui, que és bo no seguir algunes lleis!

J: Sí, però has de ser valent per encarar les conseqüències. Rosa Parks va ser amenaçada de mort i va haver d’anar a viure, amb tota la seva família, a un estat del nord. I el doctor King va morir assassinat uns anys després per la seva lluita per la igualtat. No és fàcil, s’ha de saber perquè i contra què es lluita. No es tracta de dir “no em dóna la gana” i ja està.

Dr. Martin Luther King

A: Però si la llei és injusta tothom et donarà suport.

J: Vols dir? Aquells que es vegin beneficiats per una llei qualsevol, per molt injusta que sigui, la defensaran. I també es defensen o ataquen lleis per qüestions més relacionades amb les creences o les opinions que no pas per la seva justícia o injustícia.

A: Apa, no, la gent sap el que no és just i....

J. Recorda’t d’aquella pel•lícula que vam veure fa un temps, la dels judicis de Nuremberg. Recordes a qui jutjaven i perquè?

A: Sí, a uns nazis, per assassins, pels camps de concentració i tot això.

J: Em refereixo al cas del jutge Janning, que havia estat ministre de Justícia a l’Alemanya de Hitler, no era cap enze, no. L’acusaven d’haver dictat sentències injustes perquè aplicava les lleis del III Reich. Recorda el que va dir en la seva defensa: “els jutges no promulguen les lleis, només les fan complir. Si no ho fan, són traïdors a la seva pàtria.” Què et sembla? Tot un senyor jutge compleix una llei injusta perquè ho considera el seu deure.

Burt Lancaster com a jutge Janning a Judgment at Nuremberg

A: Aleshores per què el condemnen?

J: Perquè el tribunal que el jutja considera que el dret natural queda per sobre de les lleis.

A: Quin cacau! Així que qui s’enfronta a la llei és un heroi i qui la segueix seria un conformista, no? Algú sense personalitat.

J: Abans de treure conclusions pensa en el cas de Sòcrates. Si hem de fer cas al que explica Plató, quan els Trenta Tirans el van voler obligar a detenir un ciutadà innocent, ell es va negar, jugant-se la vida. Però quan va ser condemnat a mort de manera injusta, no va consentir en fugir per no deixar de complir la llei. Qui és ara , l’heroi?

A: Ja començo a no entendre res.

J. I una altra cosa que m’agradaria que tinguessis en compte és que una cosa pot ser legal però immoral, i que una cosa ètica no té perquè estar imposada per llei. I que no tots els països tenen les mateixes lleis, ni de bon tros, i una cosa que és legal aquí no ho serà, posem per cas, a Holanda, i al revés.

A: I aleshores com podem jutjar si una acció feta segons una llei és bona per ella mateixa o no?

J: Adquirint criteri, escoltant totes les versions, intentant jutjar amb serenitat, estudiant les conseqüències, no sent partidistes. És difícil, i no s’arriba a la perfecció, però és el nostre deure esforçar-nos en saber distingir, en no quedar-nos en les coses superficials. Ja veuràs com aniràs aprenent, sobretot si no et deixes arrossegar pels exaltats ni pels conformistes. Si aprens a pensar per tu mateixa.

A: Aleshores, menjo xiclet o no?

J: Quèee?

A: Sí, que a l’Insti han posat una norma que no es pot menjar xiclet a classe, i jo no estic d’acord i per això he menjat tres xiclets i al final m’han expulsat i el tutor m’ha clavat una bronca. Sóc una heroïna o una delinqüent? Encara no ho entenc.

J: Però, però, això no m’ho podies haver dit abans? Mira que... Ai, que es crema el sopar!

A: A mi no em donis la culpa, et faig una pregunta de no res i tu em deixes anar aquest rotllo....

Torneu-nos el cel nocturn

M’agrada mirar el cel estrellat, és un dels plaers senzills que ara són impossibles en una gran ciutat, però sempre que estic de nit en algun lloc amb poca contaminació lumínica aprofito per deixar passejar per la volta celeste els ulls...i la imaginació. Em sento en aquells moments agermanada amb aquell caçador-recolector que una nit va aixecar la vista i es va preguntar si estava mirant les fogueres de campament dels seus congèneres de sobre el núvols.

Un handicap important de l’astronomia, per als aficionats, és el nivell matemàtic requerit per adquirir coneixements. Confesso que, el que és jo, em perdo entre la declinació, l’ascensió recta i la trigonometria esfèrica. Passar del concepte d’any llum al de parsec ja ha estat un triomf per a la meva capacitat. I no parlem de disposar d’instruments adequats d’observació. Intenteu mirar ni que sigui la Lluna o Júpiter amb uns prismàtics! O disposeu d’un bon trespeus o tot es converteix en un ball.

Recordo, això sí, un dia que vam poder enfocar les Plèiades. Des del nostre balcó, a simple vista, es distingien amb prou feines uns borrosos punts de llum. A través dels prismàtics, com en un joc de màgia, van aparèixer uns estels preciosos, clars i brillants. És una imatge que mai s’esborrarà.

Fa uns anys, uns amics que disposaven d’un telescopi i una amiga que tenia una caseta al camp es van combinar per oferir-nos una nit molt especial. Després de passar molta estona mirant estrelles i constel•lacions prominents, el nostre aspirant a astrònom ens va ensenyar el gran premi que guardava en una màniga com a protagonista de la nit: el planeta Saturn. Va esmerçar una bona estona en enfocar-lo i fixar-lo, però quan per fi ho va aconseguir i vaig posar l’ull a l’objectiu, vaig veure la cosa més increïble del món: una esfera de colors, voltada d’un anell, surant en mig de l’espai com una bala de vidre. Per un moment, vaig creure que el xicot havia enganxat una fotografia a l’aparell!

Què explicaré d’aquella nit en què, a Cadaquès i a simple vista, el cometa Hyakutake ens va oferir la visió fantàstica de la seva cabellera i la seva cua, navegant en mig d’un mar d’estels. Un record que m’ha fet estimar els cometes per sempre més.

Vaig gaudir molt amb la lectura del llibre de David Galadí-Enríquez, A ras de cielo (Ediciones B, 1998). Una obra la presentació de la qual vull deixar per a Carme Jordi, autora del pròleg, del qual he extret aquestes frases:

“Molts han anomenat a la nostra època l’era de la comunicació. És cert que (...) els mitjans de comunicació tendeixen a envair la nostra vida quotidiana i ben sovint constitueixen la nostra forma d’aconseguir informació.(...) Però hem de recordar que els mitjans de comunicació, els llibres, Internet, descriuen i reflecteixen el món que ens envolta, i que aquest món també es pot observar en persona, directament. Certament, els avenços tecnològics permeten accedir a detalls que ens amaguen les limitacions físiques dels nostres sentits o la nostra posició a la Terra.(...) Però no és menys cert que observar el firmament directament, sense instruments, també aporta informació i coneixement. Com s’ha fet al llarg de tota la història de la humanitat (...) Que les imatges meravelloses, espectaculars, que ens ensenyen els mitjans de comunicació, obtingudes mitjançant grans telescopis o satèl•lits artificials, no esvaeixin la capacitat de meravellar-nos o de sorprendre’ns amb la visió directa i tot el que podem aprendre amb ella”.


Tots els temes tractats es basen en l’observació sense instruments i sense coneixements matemàtics complexos. A destacar el per a mi, filla de la mediterrània, desconegut món de les marees, i la crida del darrer capítol: “recuperem el cel nocturn i alhora estalviem recursos energètics!”

Cometa Hyakutake (més informació a www.educarm.es)

El pont

D'aquest conte n’he sentit i llegit versions tan diferents les unes de les altres que ja no sé quina deu ser l’original, ni si es tracta d'un relat festiu o seriós; me n’he trobat de tot tipus, i amb diferents finals també. Així que he decidit inventar-me un jo, de final, que m’agrada més que els que m’han explicat.

En una ciutat sagrada del nord de l’Índia hi havia un ashram en el qual vivia un mestre molt venerat. Rebia deixebles procedents de ciutats i regnes molt llunyans ja que per tot arreu corria la fama de la seva santedat. Ningú no recorda el seu nom, però potser Krishnadayal anirà bé per referir-nos-hi.

Krishnadayal havia estudiat a fons les escriptures vèdiques, n’era un autèntic erudit que copsava els més subtils matisos de l’antiga saviesa. Passava hores en meditació, practicava dejunis molt rigorosos i era en tot un exemple de bon samnyasin. Però el cert és que a mesura que passaven els anys i rebia més i més mostres de l’admiració dels altres, va començar a estar més pendent del que deien d’ell que no pas del seu creixement interior, i aviat va caure en l’autocomplaença. Al seu voltant van aparèixer, i s’hi van quedar, els aduladors, una espècie maligna que tot home de vàlua hauria de foragitar sense compassió. I de mica en mica va perdre de vista el que havia estat el seu més car objectiu i es va convertir en un sant només de nom, cregut i avariciós de lloances i respecte.

Però la fama de l’ashram no havia pas minvat, els deixebles sincers continuaven arribant, i entre ells un jovenet de nom Rathish que aviat va reverenciar el mestre com cap dels altres ho feia. En el seu cor hi havia una tendresa i un amor especials cap a Krishnadayal i bevia de les seves paraules i del seu exemple com de l’aigua sagrada del Ganga. Rathish era l’encarregat d’anar cada dia a buscar la llet del seu estimat guru, per la qual cosa havia de fer un camí molt llarg; l'ashram estava bastant apartat de la ciutat, a l’altre banda del riu, i el pont es trobava ben bé a una hora de camí.

Un dia Krishnadayal va observar que la seva llet estava sempre preparada ja a punta de dia i se’n va estranyar; bé prou sabia la distància que s’havia de recórrer. O el noi sortia essent encara de nit, o bé anava a un altre lloc més proper. Així que va parlar amb ell per preguntar-li com era que trigava tan poc a fer aquest encàrrec.

- Venerable samnyasin – va respondre el noi – no hi ha rés de més senzill. El vostre poder és tan gran que el camí per servir-vos és curt.

- No entenc què vols dir. Com puc fer jo el camí més curt?

- Mestre, vos sabeu que s’ha de caminar un bon tros fins al pont, travessar-lo i després desfer bona part del camí per arribar a la casa on em donen la llet. Doncs bé, vaig pensar que si pogués travessar el riu des d’aquí i tornar de la mateixa manera trigaria ben poca estona i podria estar més temps aprenent al vostre costat.

- Però això no pot ser, Rathish, no es pot travessar el riu des d’aquí, és impossible.

- No per al vostre gran poder. Si passo mentre pronuncio el vostre nom puc caminar per sobre de les aigües. El mot Krishnadayal em permet arribar fins a l’altra vora fàcilment, com sobre un pont. És pel vostre gran mèrit que aquest miracle té lloc.

Krishnadayal va quedar astorat de sentir-lo, però en lloc d’interpretar aquell fet com una prova de la senzillesa i la sincera fe del noi, el que va pensar és que la seva pròpia santedat era encara més gran del que creia. Decidit a mostrar a tots els seus deixebles la gràcia divina de què estava dotat, els va congregar al costat del riu i es va llençar en mig del corrent, repetint el seu propi nom i esperant el moment en què les aigües es convertissin en un pas tan segur com la terra ferma.

No va passar. Es va enfonsar com un roc i sort en va tenir d’un parell de xicots espavilats que van desafiar el fort corrent i el van treure del riu, físicament il•lès però amb la reputació més malmesa que el seu dhoti, que es podia eixugar, mentre que la seva fama de sant ben aviat es va esvair.

Perduda la reputació, perduda la santedat. Molts deixebles van marxar, la bona gent de la contrada va deixar d’anar a l’ashram a fer ofrenes i demanar consell, i només uns quants fidels, entre ells Rathish, es van quedar amb el mestre. Però Krishnadayal era en el fons un sincer buscador, i es va adonar en quin abisme de vanitat havia caigut. Va decidir fer creu i ratlla amb el passat. Va enviar els seus darrers seguidors cap a casa, va tancar l’ashram i va començar una peregrinació a la qual no va posar cap termini, ni cap direcció concreta. Abans que res, va deixar el seu nom de Krishnadayal: era una relíquia que ja no tenia cap significat. Va adoptar el nom de Brahmapati, i sense acomiadar-se de ningú ni donar explicacions, va emprendre el seu nou camí.

No sé dir-vos quan de temps va caminar, ni a on va anar. Va veure pobles i ciutats, rius sagrats i profans, banys, cremacions, festes esbojarrades i espantoses penitències. Va suportar monsons i sequeres, va visitar temples magnífics i caus de rates, i a tot arreu només observava, deixava que la realitat l’omplís, gaudia de la bellesa i tenia paciència amb els entrebancs, es perdia entre la gentada i meditava en soledat, cantava als casaments, reia amb els nens que festejaven els acudits dels actors ambulants baul, escoltava les cabòries dels atrafegats, estrenyia la mà dels moribunds. Saludava al sol i a la lluna, deixava que el vent l’envoltés com una abraçada, i així, a poc a poc, va deixar de jutjar-se ni en bé ni en mal, i es va convertir, sense adonar-se’n, en algú molt diferent del vell Krishnadayal.

Ja feia dies que se sentia joiós. Seguia un camí de muntanya, a les primeres estribacions dels sagrats Himàlaies, i en la puresa de l’aire es veia capaç de volar, com un germà del voltor i de l’àguila dels cims. La bellesa de les neus perpètues que es perdien en l’horitzó, el somni porpra dels boscos de tardor, el cant dels rierols, el brunzit dels petits insectes atrafegats, tot era una festa per al seu esperit en calma. Un matí, just abans de la sortida del sol, el va despertar del seu somni tranquil un cant meravellós que semblava venir d’un senzill temple de fusta. L'edifici sobresortia entremig dels núvols, a l’altra banda d’un penya-segat paorós, i un pont platejat perdut entre boires duia des del lloc en què s’estava Brahmapati fins a la mateixa porta. El va seguir sense cap vacil•lació i aviat es va trobar davant del temple i d’un sacerdot vestit amb una senzilla túnica grisa, que es mirava Brahmapati amb serena simpatia.

- Benvingut, amic. Has tingut bon viatge? Vine amb nosaltres, t’estàvem esperant de fa dies.

- Gràcies, venerable, però no crec que m’esperéssiu a mi. Jo sóc només un pobre caminant.

El monjo el va agafar suaument del braç i el va portar cap a la mateixa vora del precipici.

- Tot el que travessa el pont és aquell que esperàvem.

I l’antic Krishnadayal, ara Brahmapati, va veure com el que ell havia cregut un sòlid pont era tan sols una lleu volva de boira, que va desaparèixer com un somni amb el primer raig del sol naixent.

Carta oberta a Felipe (el de Quino)

Estimat Felipe,

Feia molt de temps que et devia aquesta carta. Mira que he estat anys preguntant-me: “però de que em coneix a mi Quino per retratar-me d’aquesta manera?” I ara m’adono que el que passa és que tu i jo pertanyem al mateix tipus humà. Sí, sí, ja sé que tu ets un noi i jo una noia, però hi ha coses per a les quals el sexe és irrellevant. Tu i jo, Felipe, ens assemblem en quelcom més fonamental.

Ens fa por arriscar-nos a morir si ens posem dempeus i entenem que no és digne viure de genolls, així que anem fent assentats: no és tan perillós, i som prou sincers per reconèixer-ho... davant nostre, mai davant dels altres. Estem ben segurs que ningú pot endevinar els nostres anhels secrets, enterrats al fons del nostre cor, i ve una Susanita qualsevol i ens els tira a la cara sense compassió. Som feliços amb coses senzilles però ens troben superficials. Estimem i valorem els altres però quan som estimats i valorats ens sorprenem (jo? a mi?). Sempre ens han dit que aquest món no està fet per a nosaltres, nens eterns.

Com tu, he estat menjant pollastre tan tranquil•la fins que m’han fet adonar que si estava mort era un cadàver, i ara no sé si fer-me vegetariana o passar-me al gall d’indi. Com tu, he anat a buscar el pa i la llet durant anys, amb ganes i sense, perquè em semblava que aquest era el meu deure amb els meus éssers estimats, i ara per tot arreu diuen que no sóc autèntica, que m'enganyo. Què hem de fer, amic?

T’equivocaves en una cosa, i jo també: pensaves que mai no series capaç de calar foc a allò que trobaves inacceptable i que no podies suportar. Estaves massa imbuït de la teva covardia (té tants matisos). I ara resulta que, de mica en mica, estàs (estem) canviant. De moment, ja estic mirant on trobar benzina. És una manera de començar.

Perquè en contra del que pensaven de nosaltres, resulta que estem creixent. No sé com, però hem deixat d’esperar que el “Llanero Solitario” ens vingui a rescatar, i hem començat a buscar la força dintre de nosaltres mateixos.

Ai, Felipe, tan tranquils que vivíem amb els nostres somnis de que l’escola es cremaria i no hi hauríem de tornar mai més! Però ara ens sentim millor, no és cert? Ara que les il•lusions de nen s’esvaeixen podem mirar endavant amb més seguretat, van minvant les trontollades emotives, van minvant les rabietes quan les coses no són el que pensàvem.

El camí pot ser dur, però és bonic, oi? Com et sents, Felipe, ara que ens estem fet grans? El nostre cor, que sempre havia estimat, encara s’ha obert més, ja no patim tanta por, percebem una petita (tan petita encara) espurna de gosadia, que ens està fent més lliures.

Ser pares no és tan fàcil com ens pensàvem, estàvem tan segurs que haver estat un nen feliç ens faria fer feliços els altres... Ai, Felipe, a punt hem estat de tirar la tovallola, però resistim, eh?

Hi ha tantes coses que no sabem, Felipe! A l’escola no ens ho van dir, que hi havia tot aquest món immens; deien que tot estava escrit als llibres de text, i ens ho vam creure. S’ha acabat, noi, hem d’investigar pel nostre compte, hem de buscar, aquí i allà, fer el nostre camí. El que no hem de fer mai és deixar d’estimar, és el millor que hem tingut sempre i el que per sempre retindrem.

Fins aviat, Felipe, no t’espantis, ens seguirem veient, seguirem rient junts amb les nostres coses. Créixer no vol dir tornar-se un savi encarcarat. Al contrari, hem descobert que els savis que ho són de veritat duen la senzillesa al seu cor. Com que nosaltres sempre hem estimat les coses senzilles, ens ho passarem molt rebé, i quan vinguin les tristors i les soledats (que vindran, Felipe, no en dubtis) potser ja estarem preparats, com els savis, per acceptar allò que ve, per fluir en el riu de la vida, per deixar-nos caure al fons de l’onada i esperar que ens dugui a la platja.

Per no odiar, per no jutjar, per no condemnar.

Feliç creixement, Felipe! La teva amiga que t'estima

Isabel

Nansen, un passaport a la vida

El meu coneixement de Fridtjof Nansen prové de la meva gran afició a tot al que faci referència a la investigació i l’exploració dels Pols. El que passa és que les persones normalment no tenim només una faceta, i ell, ja un home madur, en va desenvolupar una de totalment inesperada.

Nansen va ser un home polifacètic: com a zoòleg, la seva tesi doctoral, (Estructures i combinacions d’elements histològics del sistema nerviós central, 1887) en la qual defensava la naturalesa neural dels sistemes nerviosos de tots els animals, és considerada avui dia un dels textos fundadors de la neurohistologia.

Gran esquiador i patinador, amant de les aventures, enamorat de l’Àrtic, en la seva faceta d’explorador és conegut especialment per l’expedició del Fram, un projecte d’estudi de la deriva transpolar, que entre altres coses va servir per demostrar que el Pol Nord es trobava sobre el mar i l’existència del corrent oceànic circumpolar, i que va donar naixement a la oceanografia.

Heroi nacional a Noruega, va ser nomenat President de la delegació del país a la naixent Societat de Nacions (1919). Allà es va convertir en la veu de la consciència europea, defensant incansable els interessos de les nacions petites, dels grups minoritaris, els drets humans, i, especialment, els refugiats. Com a Alt Comissionat de la SN per a la Repatriació dels Presoners de Guerra, va aconseguir fons pel retorn a casa de més de 380.000 persones. Per pal•liar l’hambruna russa de 1921 va intentar que se suspengués el boicot comercial contra la URSS. Només va aconseguir ser titllat d’ingenu i de procomunista. No era ni una cosa ni l’altra, senzillament, detestava que la gent morís, i finalment va recollir els fons de manera privada.

L’any 1922 va persuadir la Societat de Nacions per emetre una cèdula personal de viatge per als refugiats, que els permetés tenir una identitat i poder escollir entre la repatriació, la integració o el reassentament, i poder-se valer per ells mateixos. Aquest “passaport Nansen” va salvar la vida de centenars de milers de desplaçats.

També va treballar per impedir un genocidi entre Turquia i Grècia, i, tot i que en va, per evitar la diàspora armènia.

Científic, aventurer, esportista, polític, i sobretot, home que va estimar la vida, sense etiquetes ni condicions.

Harris: bo per pensar, o bo per menjar?

Marvin Harris, antropòleg nord-americà, principal sustentador del “materialisme cultural”, autor de llibres originals i provocatius, no va ser sempre ben acceptat pels seus col•legues possiblement degut a l’èxit que les seves obres tenien entre el públic general. L’estigma de “divulgador” pesa massa sobre la reputació d’un científic. Se li ha retret que de vegades es deixava emportar més per la intuïció que per una investigació sòlida, i que les seves conclusions eren precipitades. Però, per a algú com jo, una lectora interessada però no entesa, els seus llibres han estat, tots ells, autèntics descobriments.

La seva visió allunyada de l’etnocentrisme cultural d’Occident, les seves propostes desmitificadores, el seu pensament agosarat, a més d’un estil clar i fins i tot d’un cert humorisme, donen als seus llibres un perfum de “tornar a pensar”. Voleu canviar el vostre punt de vista? Sentiu que el que sabem de nosaltres i dels altres està llastrat per segles de supòsits no fonamentats sinó en clixés, en prejudicis? Què tal un llibre de Harris per aclarir les idees?

I ja posats, què tal si fem una nova ullada als nostres costums alimentaris i de passada als d’altres cultures? Prepareu l’estómac i llegiu Bueno para Comer (Good to Eat, 1985). Aquell que pensi que no hi ha per fer tants escarafalls per menjar gos o xinxes es divertirà, el que li faci mania pensar en un bistec mig cru potser s’escandalitzarà, qui cregui que l’antropofàgia és cosa de salvatges incivilitzats i nàufrags es portarà una bona sorpresa. De passada, a veure què n’opineu, dels arguments de Harris per explicar la raó del porc abominable i de la vaca sagrada, i després mireu de classificar-vos: sou lactòfils o lactòfobs? N’esteu ben segurs? Mireu que bona part de la Humanitat és lactòfoba i ni tan sols ho sap!

En paraules del mateix Harris:

“Els éssers humans (...) mengem i païm tota classe de coses, des de secrecions ràncies de glàndules mamàries a fongs o pedres (o si preferiu els eufemismes, formatge, xampinyons i sal) (...) Així i tot, moltes substàncies que els humans no mengen són perfectament comestibles des d’un punt de vista biològic. Ho demostra clarament el fet que algunes societats mengin i fins i tot trobin deliciosos aliments que altres societats, en altres parts del món, menyspreen i abominen. (...) Podem estar segurs de que en la definició del que és apte pel consum intervé quelcom més que la pura fisiologia de la digestió. Aquest quelcom són les tradicions gastronòmiques de cada poble, la seva cultura alimentària.(...) Per què són tan diferents els hàbits alimentaris dels éssers humans? Poden els antropòlegs explicar per què apareixen determinades preferències i evitacions alimentàries en unes cultures i no en d’altres? Crec que sí.”

Harris, Marvin, Bueno para comer (Alianza Editorial LB 1490, 1995) capítol 1.

Bon profit!

El valent que pujà a llom del tigre

Aquest conte procedent de l’Índia sempre m’ha semblat molt original, tot i que té un lleuger eco de Baralla per signes. Un dels seus protagonistes és un tigre de Bengala (Panthera tigris tigris), un animal magnífic que avui desgraciadament està ben a prop de ser només una llegenda. Segons la llista vermella de la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura), el seu estat és de “perill crític d’extinció”. Si no anem amb compte, aviat explicar un conte de tigres serà com explicar un conte de dracs.

Si us interessa el tema de les extincions, podeu trobar informació àgil i exhaustiva a la Wikipedia. Es pot començar per

Lista Roja de la UICN

Com sempre, explico aquest conte com m’hagués agradat que me l’expliquessin a mi.





"Fa molts i molts anys, en mig de les selves inextricables de l’Índia, vivia un tigre. Era un felí astut i sagaç, que dominava un ample territori de caça. En aquella jungla, era, indiscutiblement, el rei, mentre l’elefant es comportava com una mena de monarca convidat, tolerat i mai molestat.

El nostre protagonista hagués pogut acabar la seva vida sense conèixer res més, com tants milers i milers dels seus congèneres, però el destí li tenia prevista una petita broma.

Un incendi paorós va assolar la jungla, els animals fugien espantats en totes direccions, i el nostre tigre no va ser menys. Terroritzat, va haver d’abandonar aquell entorn que tan bé coneixia i allunyar-se’n fins a llocs que mai no havia trepitjat.

Completament desorientat, mort de gana i fet una llàstima, el tigre va arribar una nit a prop d’un poblat d’humans. L’animal mai no havia olorat res de tan estrany i es movia amb recel. A més, va esclatar una tempesta molt violenta i la pobra bèstia, mullada com una esponja, va intentar aixoplugar-se prop d’una estructura per a ell desconeguda.

Henri Rousseau. Tigre dans une tempête tropicale (1891)

Era la cabana d’una pobra dona, vella ja i xacrosa. Arraulit contra la paret d’aquell míser habitacle el tigre va sentir una cosa que no va poder entendre. El sostre de la cabana tenia goteres per totes bandes i l’anciana no donava abast a posar olles, bols i cubells per recollir l’aigua. Anava desesperada d’una banda a l’altra, fent un gran terrabastall de terrissa, mentre no deixava de somicar:

- Ai, senyor Xiva, ai, Ganexa! Apiadeu-vos de mi! Aquest “degoteig continu” em farà parar boja!

Més sorolls, més gemecs.

- Ai, pobre de mi, aquesta és la nit de la meva desgràcia, ni reposar, ni dormir, només el “degoteig continu”!

El tigre estava ja bastant intrigat.

- Ai, Vixnu, ai Rama! Abans m’enfrontaria a un búfal salvatge, abans preferiria que un ós em ventés un mastegot, abans voldria veure cara a cara a un tigre, que suportar aquest “degoteig continu”.

A aquestes alçades el tigre havia entès clarament una cosa: el “degoteig continu” havia de ser quelcom esgarrifós. Així l’animal parlava amb ell mateix:

- El “degoteig continu” ha de ser la cosa més terrible de la jungla, més forta que un búfal, més ferotge que un ós, ¡més temible que jo! ¡Oh, esperits de la natura, que no hagi jo de conèixer aquest mal!

I vet aquí que un vell del poble que es deia Xandra anava amunt i avall del llogarret buscant el seu ase, que, espantat de la tempesta, s’havia deslligat de l’estaca i s’havia escapat. En Xandra era molt poruc i molt mandrós, i no li feia cap gràcia passejar-se sota el terrabastall de trons i llamps, però la por als renys de la seva dona l’havia fet sortir a encalçar la seva bèstia de càrrega, i per tant estava de molt mal humor. En la incerta resplendor d’un llampec li va semblar veure una figura ajupida vora la cabana de la vella Aisha, i es va llençar directament cap al tigre, xisclant com un boig i etzibant bastonades a tort i a dret.

- Poca pena, mala bèstia, però què t’has cregut! Mira que escapolir-te i fer-me sortir en aquesta nit tan galdosa! Et donaré de fuetades fins que aprenguis! Arri, dolent, malvat, cap a casa o et deixo ben baldat!

El tigre no sabia d’on li plovien els cops. Cansat i afamat com estava, atabalat pel soroll dels trons, la claror fantasmal dels llamps, els gemecs de la vella, els crits d’en Xandra i les puntades de peu que rebia, va perdre l’oremus i la carta de navegar. Es va arraulir, fet una bola peluda, i només era capaç de pensar:

- Ja està aquí, ha arribat, el “degoteig continu”! Pobre de mi!

A còpia d’empentes i crits en Xandra va aconseguir que el tigre s’aixequés, aleshores va muntar a sobre i el va fer anar cap a casa seva mentre no parava de renyar-lo i colpejar-lo amb els talons com si fos un rossí. Arribats que foren a casa, en Xandra va lligar el tigre a l’estaca i se’n va anar a dormir. Hauríem d’aclarir, en honor a la veritat, que en Xandra, d’amagat de la seva dona, havia begut una mica més del compte d’un deliciós licor que li havia regalat el seu cunyat i que es guardava per a les festes solemnes. No és d’estranyar, doncs, que no tingués el cap gaire clar i encara menys la vista.

Al matí, a punta de dia, la dona d’en Xandra va sortir al pati i l’ensurt que es va donar va ser èpic quan va veure l’enorme felí estacat i estirat, i amb aire d’estar completament desmoralitzat. Els xiscles de terror de la dona van despertar tot el poblat i aviat una munió de gent s’estava al voltant de l’animal, admirats i bocabadats pel que havia passat. Quan en Xandra es va aixecar i va sortir de casa i va veure per una banda, el tigre, i per l’altra, la gent que l’aclamava, no sabia si riure o plorar. La dona no parava de repetir a tort i a dret que el seu marit havia donat una pallissa al tigre, havia muntat a sobre, i, ell tot sol, l’havia lligat al mig del seu pati. La notícia s’escampà aviat al poble del costat, i després a l’altre, i finalment va arribar a la capital del regne i a oïdes del rei.

El sobirà va quedar ben parat de sentir una feta com aquesta i tot seguit va manar que aquell valent, que havia pujat a llom d’un tigre, fos dut a palau, vestit com un noble, i nomenat general en cap de tots els exèrcits del país.

I vet aquí el pobre Xandra convertit en el gran manaire de tots aquells guerrers que, tot s’ha de dir, li feien més por que goig, quan els veia amb els seus turbants alts, els seus bigotis eriçats, els ulls ferotges i la mà al sabre.

No havien passat gaires dies que un exèrcit enemic va acampar prop de la capital i el seu comandant va enviar un missatge en el qual es reptava al rei a trobar-se immediatament amb ell i retre homenatge o ser destruït juntament amb tots els seus súbdits.

El rei no s’ho va pas pensar. En Xandra, davant de tot l’exèrcit, es presentaria davant d’aquell fatxenda i li clavaria una allisada que se’n recordaria tota la vida.

Van preparar un cavall magnífic, coratjós i ple de nervi, per al valent que dominava tigres; i quan el pobre Xandra, que mai havia muntat sinó el seu ase patitort, el va veure aixecar les potes d’aquella manera esfereïdora, quasi li va agafar un cobriment de cor.

- Ves que faré! - li va plorar a la seva dona – Si pujo dalt d’aquest cavall, em mataré sense haver sortit de les cavallerisses.

Però ella, que era prou astuta, li va dir:

- No pateixis, que jo et lligaré ben fort a la sella i al coll del cavall, i ni que vulguis podràs descavalcar.

I així ho va fer, però quan ja estava mig lligat, el cavall, que ja estava prou nerviós de tanta corda, es va espantar per un soroll sobtat i va sortir cames ajudeu-me sense esperar ningú, mentre l’exèrcit el mirava córrer sense saber què fer.

- Dona, ajuda’m, no m’has lligat les mans!

Però ves a saber on estava, ja. En Xandra no podia caure, però, mort de por, es va adonar que el cavall anava de dret al campament enemic. Si aquells salvatges se n’apoderaven, d’ell, en farien xixina. Així que va intentar agafar-se a la gruixuda branca d’una alzina que va trobar en el seu camí. Però tanta era l’empenta del cavall, i tan fort hi estava lligat i la sella tan ben posada, que d’una estrebada la va arrencar d’arrel. I així, muntant un cavall espaordit, brandant un arbre i cridant com un posés, va acostar-se a l’exèrcit enemic.

No sé si us podeu imaginar l’escena tal i com la van veure els acampats, però devia de ser una cosa per guardar-la als annals. Els soldats, morts de por, corrien aquí i allà, deixaven anar les armes i desapareixien en l’horitzó. Un o dos van tenir prou esma per arribar-se a la tenda del comandant i cridar:

- Venen els enemics! Són gegants enfurits, que galopen a tota velocitat i en la seva ràbia arrenquen arbres i els sacsegen sobre el seu cap.

El comandant,en sentir això, va pensar molt atinadament que a ell aquella guerra ni li anava ni li venia, que només era un manat i que campi qui pugui. Va treure el cap per la porta i va cridar:

- Qui es vulgui quedar a que li esberlin la closca, doncs ja s’ho farà.

I va sortir tan de pressa i va córrer tan i tan, que encara avui se’n parla.

Quan el cavall es va atipar de fer el boig es va parar, i les cordes, consentides de tanta estrebada, es van afluixar, i en Xandra va caure a terra. Amb tot el cos adolorit va agafar per les regnes el cavall, que de tan cansat semblava un xaiet, i xino-xano va tornar cap a la capital. De camí va passar pel que quedava del campament enemic i allà va trobar el seu exèrcit i el mateix rei que, molt cofoi, llegia un escrit que el comandant havia deixat en el qual demanava clemència i oferia una pau sense condicions. El sobirà estava tan satisfet del seu general en cap que el volia nomenar hereu i tot, però en Xandra li va dir que ja en tenia prou, que ja havia salvat el regne per uns anys i que preferia tornar-se’n al poble i llaurar el tros com abans.

Tota la cort va lloar la seva actitud i no en vulgueu d’homenatges, de poemes èpics, de cantates i de cerimònies en honor del valent que havia muntat dalt del tigre, havia foragitat tot sol un exèrcit sencer, i havia tornat de la seva gesta caminant com un humil pagerol. La seva història va ser escrita en lletres d’or al llibre de la reialesa i va quedar com a exemple de les generacions futures, i tots els nens del país van haver d’aprendre de cor els seus fets. El nom de Xandra no va ser oblidat ja mai més.

I mentre s’escrivia una pàgina de la Història, què se n’havia fet, del nostre amic tigre? Doncs, amansit com estava, va ser durant uns dies una joguina per als nens del poble, però, refet de mica en mica del seu ensurt, i ben peixat i mimat per les criatures, va recuperar les seves forces i finalment va poder tornar a la seva jungla i reprendre la seva vida de tigre. I, feliçment per ell, a la seva memòria d’animal només va quedar un lleugeríssim traç de tot els fets, i el record borrós de l’existència d’un terrible monstre de malnom Degoteig Continu."