divendres, 7 de febrer del 2025

Barry Lyndon, un clàssic imperdible

 



Stanley Kubrick (1928-1999), és un d'aquests cineastes amb un talent extraordinari que veuen com la seva obra es qualifica de forma molt diversa, amb tants de detractors com de fanàtics.

Diuen que molts directors i crítics (actuals, en la seva època no tingué gaire éxit) consideren Barry Lyndon la seva millor pel·lícula. Aquest honor, en la meva opinió, s'hauria de deixar per a 2001, una odissea de l'espai (1968), el millor film de ciència ficció de la història, encara ara. Darrere anirien llargmetratges excel·lents com Espàrtac (1960) i Dr. Strangelove (1964) compartint el tercer lloc. Cap al final de la llista de les meves preferides posaríem La jaqueta metàlica (1987) i Camins de glòria (1957). I deixarem el segon lloc per a Barry Lyndon (1975), una joia gairebè perfecta.


Argument

Basat en la novel·la de Thackeray La sort de Barry Lyndon (1844), el filme es desenvolupa en la segona meitat del segle XVIII a Irlanda, Anglaterra, i els camps de batalla de la Guerra dels Set Anys al continent europeu. És la vida d'un noi irlandès orfe de pare a qui la família enreda perquè se'n vagi a l'exèrcit i deixi de molestar. En principi es tracta d'una bona persona, i molt atraient, que encanta a tothom que el coneix, però anirà degenerant de mica en mica en un jugador tafur, un duelista, un trepa i un aprofitat, incapaç de valorar tot allò de bo que li ha passat a la vida. Finalment acabarà els seus dies com un invàlid, en l'única companyia de la seva mare, i el seu rastre es perd en algun punt d'Europa en mig dels grans daltabaixos socials que van precedir i seguir la Revolució Francesa.


Personatges

Comencem, és clar, pel protagonista, Barry, i sento dir que la interpretació de Ryan O'Neal no em va agradar gens ni mica. És la cosa més fleuma que us heu tirat a la cara. Molt atractiu... i res més. Quan penso en altres pel·lícules de què hem parlat en aquest blog (Amadeus o Don Giovanni, per exemple, que passen en la mateixa època) m'esgarrifo. O'Neal és amb prou feines una cara guapa incapaç d'enamorar una dona com cal (d'aquí el tripijoc familiar a Irlanda), traient, és clar, la pobra bleda assoleiada de Lady Lyndon, representada per una Marisa Berenson que podria haver brillat molt i molt més, tot i que treballa realment bé.


Ryan O'Neal no canvia pràcticament d'expressió en tota la pel·lícula



En canvi, es pot gaudir d'una gran quantitat de personatges secundaris interpretats per excel·lents actors, amb intervencions no gaire llarges però ben sucoses. Comencem per l'impacte que té l'arribada  d'efectius britànics al poblet irlandès on viu Barry, i així coneixerem a dos capitans que seran significatius en la seva vida.




Leonard Rossiter i Godfrey Quigley en els seus papers
de capitans de l'exèrcit britànic. El primer serà el rival amorós de Barry,
el segon, una figura protectora



Aquí us deixo un enllaç a un vídeo on Barry assisteix, se suposa que cada cop més alterat, al ball galant del capità anglès John Quin (Leonard Rossiter) per enamorar l'estimada i coqueta cosineta de Barry. I la noia cau fàcilment als peus d'aquest militar del tipus simpàtic... i carregat de calers. Fixeu-vos en la cara de Barry, pel meu gust no transmet res de res, mentre que els altres dos... Rossiter ens ho explica tot amb la posició del cos i els seus moviments de dansa. Una escena fantàstica.

L'escena del ball tradicional del capità Quin amb la cosina de Barry, que, se suposa, n'està molt enamorat.

https://www.reddit.com/r/StanleyKubrick/comments/1av5np8/i_wasnt_excited_to_watch_barry_lyndon_until_this/?tl=es-es&rdt=40188


Desprès d'una sèrie d'aconteixements, Barry va a parar a l'exèrcit en plena Guerra dels Set Anys, i només arribar participa a la càrrega a la baioneta de les tropes britàniques sobre l'exèrcit francès, una picabaralla sense cap trascendència històrica, però ben dramàtica per als qui van participar.


La impressionant escena de la càrrega a la baioneta de la infanteria britànica


La Guerra dels Set Anys (1756-1763) no ha estat gaire, o gens, tractada al cinema modern. Es van enfrontar, per una banda, Gran Bretanya, Prússia, Hannover, Portugal, la Nació iroquesa i Hessen Kassel, contra el Sacre Imperi, Imperi Rus, França, Suècia, Imperi Espanyol, Saxònia i Sardenya Piamont. Els seus comandants principals van ser Frederic II de Prússia, Maria Teresa d'Àustria, Lluís XV de França, Jordi II i Jordi III de Gran Bretanya, Elisabet I de Rússia, Frederick August II de Saxònia i Carles III d'Espanya. El conflicte es va estendre per Europa, Amèrica del Nord, Amèrica del Sud, Àfrica, l'Índia i les Fil·lipines, i alguns especialistes la consideren l'autèntica Primera Guerra Mundial. D'aquí les curioses escenes de Barry, quan, provant de desertar, perd el contacte amb el seu batalló britànic, i és afegit a l'exèrcit prussià, molt diferent i molt més estricte, amb una disciplina fèrria que Barry amb prou feines suporta.


L'esplèndid actor alemany Hardy Krüger com l'agraït capità
prussià Potzdorf, que ha salvat la vida gràcies a Barry




L'exèrcit prussià premia Barry pel seu valor a la batalla, però el
comandant està molt descontent amb el seu tarannà de brivall i
no li augura pas un bon futur

Acabada la guerra, i per imposició de la policia, Barry és enviat a espiar un tafur i timador molt refinat, el Cavaller de Balibari (un excel·lent Patrick Magee), en qui finalment troba una mena de substitut del pare que va perdre éssent petit. El cavaller l'introdueix a les sales de joc dels rics decadents, on Balibari els enreda amb tot tipus de trampes i els pela un a un, amb tota l'elegància, això sí. I gràcies a Balibari es treurà de sobre els prussians i aconseguirà tornar a Anglaterra.


Patrick Magee és el Chevalier Balibari, un personatge molt atractiu i
amb una excel·lent interpretació



Balibari i Barry timant el decadent Lord Ludd a la taula de joc


Lord Ludd (Stephen Berkoff) es bat en duel amb Barry,
en una escena molt ben treballada


I de frau a estafa, Barry coneix la dissortada Lady Lyndon, una dona molt jove, tímida i fràgil casada amb un vell xacrós, i que s'enamora de Barry fins al fons del cor. En morir el seu marit, Barry y Lady Lyndon es casen i Barry es converteix en el cavaller Barry Lyndon, amb total accès a l'enorme fortuna de la família. Però lluny de pagar la seva devota esposa amb un bon tracte, Barry la menysprea, i un cop té un hereu, la deixa totalment de banda, oferint-li molt de quan en quan algunes engrunes de sexe i poca cosa més, mentre dilapida el patrimoni i la fereix contínuament amb infidelitats públiques i humiliacions.


El distanciat matrimoni. Que la pobra Marisa Berenson hagués
de suportar Ryan O'Neal té tela. Ella sí era una bona actriu.

Quant a la mare de Barry, que ve a viure amb ell, no és pas una bona influència, sinó una dona ambiciosa que encara el posa en situacions més compromeses amb els seus interessats consells que només busquen que enriquir el seu fill sense pensar en l'estabilitat del seu matrimoni i la seva vida social.


Mary Kean com la mare de Barry

Hi ha, a més, el fill de Lady Lyndon, Lord Bullingdon, el personatge més interessant de la pel·lícula juntament amb Balibari. Quan es casa la seva mare amb Barry és un noi molt jovenet, i Barry no fa res per atreure-se'l, no li importa gens ni mica, i es dedica a fer-li la vida impossible amb càstigs físics i desdenys. El pobre noi va acumulant solitud i amargor i es veu finalment substituït en l'interès de la casa per l'hereu de Barry, Bryan. Només la seva mare i el seu tutor, el Reverend Runt, se'n preocupen. A més, el noi no és pas totxo i aviat s'adona de la tristesa de la seva mare, i de cóm Barry la fa patir, i un odi i rancúnia intensíssims cap a Barry el van enverinant.


Casament dels Lyndon. D'esquerra a dreta, Chevalier Balibari, Barry, Lady Lyndon,
la mare de Barry i el petit Lord Bullingdon. D'esquena, el reverend Runt.


El petit Lord Bullingdon (Dominc Savage) és castigat i menyspreat contínuament
per Barry sense cap escrúpol

També és molt interessant el personatge del Reverend Samuel Runt, un capellà que pertany a la casa Lyndon (com un personatge més del servei, val a dir) i fa d'acompanyant de Lady Lyndon i tutor de Bullingdon. És una mena de testimoni mut de totes les desgràcies que Barry porta a la família, però el seu estatus de dependència i la seva classe social, molt allunyada dels aristocràtics Lyndon, no el deixen en posició de fer res més que donar un discretíssim suport en forma de constant companyia a la pobra dona i al noi.


Segons la normes socials de l'època, poca cosa més que un suport emocional molt discret
podia donar el reverend (Murray Melvin) a la pobra Lady Lyndon i el seu fill gran, encara
que s'adonès de tot. Potser un home de més caràcter i no tan conscient
del seu estatus subordinat hagués pogut ajudar-la


En una escena molt intensa (per part de tots els actors excepte el Ryan, és clar) Lord Bullingdon fa servir Bryan per avergonyir Barry amb una broma innocent durant una festa, i aquest és revenja amb una pallissa descomunal davant de tots el convidats. Aquest fet el posa a la cua de l'estimació dels seus veïns i acaba amb les seves pretensions d'ascensió social.


L'agressió a Lord Bullingdon (Leon Vitali) marca el principi de la 
fi de l'ascensió social de Barry Lyndon

La mort accidental del seu consentit hereu omple tota la família de tristesa i acaba de desestructurar allò que ja estava tocat de mort. I és el mateix Barry el principal culpable del què ha passat, per la seva falta de sentit comú. La mort del nen no és pas fàcil, sinó lenta i terrible, i marca per sempre els seus pares i familiars.


El pobre Bryan, consentit i educat de forma extremament permissiva
paga amb la seva vida la falta de sentit comú del seu pare

Amb la mort del nen, Barry es deixa anar totalment, beu de forma exagerada, tracta amb prostitutes, s'arrossega per tavernes, i finalment, Lord Bullingdon, ja arribat a la majoria d'edat, el repta a un duel pel maltractament a la seva mare i la malversació dels diners de la família.


Bullingdon troba un Barry que no és ni l'ombra del què havia estat

I aquest duel és una escena colpidora. No fan servir espases, sinó pistoles, i a Bullingdon, que no té gaire pràctica, se li dispara l'arma accidentalment. En aquest cas, segons les normes del duel, ha d'esperar que Barry dispari contra ell. El noi està mort de por i fins i tot vomita de terror. Barry, per una vegada, es compadeix del seu fillastre, i en el seu torn de disparar, falla expressament, pensant que ja estarà tot solucionat. Però Bullingdon l'odia massa, no accepta que hi hagi prou per donar-li satisfacció, i en el nou torn del duel li engega un tret a la cama que fereix greument Barry. Finalment la cama ha de ser amputada, i Barry, arruïnat i amb la salut malmesa per la beguda i la mala vida, es queda amb l'única companyia de la seva mare, ja molt gran i amb poques forces. A canvi d'una pensió, Barry ha de deixar Anglaterra per sempre i no tornar a acostar-se a Lady Lyndon.


L'escena del duel és realment impressionant i de les meves
preferides d'aquesta pel·lícula. Un plaer la interpretació
de Leon Vitali

L'escena final també és molt punyent. Bullingdon i Lady Lyndon estan reorganitzant les seves finances. És corprenedora la tendresa del noi cap a la seva dissortada mare. I en un moment donat li posa al davant, perquè la signi, l'ordre de donar la paga anual a Barry, l'única cosa que el salva de la misèria més absoluta. Esbalaeix com aquesta família, a la que ha fet tant de mal, encara es preocupa per ell. I la música de Schubert encara ho fa més colpidor.


Escena de la pensió de Barry


Aspectes tècnics

No em vull estendre massa en aquest apartat, però no puc deixar de remarcar:

- La música escollida per Kubrick, molt ben incorporada.

- L'ambientació i vestuari, meravellosos.

- El rodatge, tot amb llum natural (del sol i de la lluna) o d'espelmes de l'època, gravada sobre una pel·lícula especial de la NASA per recollir fins el darrer bri de lluminositat, fet que va permetre a Kubrick rodar sense focus de cinema. El resultat és boníssim, i dóna a les escenes una aparença fluïda i del tot integrada entre interiors i exteriors.

- La fotografia i composició de cada escena, basada en pintures de l'època, tot recreant quadres de Gainsborough, Hogarth, Reynolds, Stubbs i Wright.


I en resum:

L'argument és molt interessant, la història atractiva i molt ben portada, en cap moment es fa pesada. Les parts bèl·liques són àgils i molt ben documentades. La música és preciosa, ben adaptada. Què dir de la fotografia, escenes, vestuari... és una pura meravella.

Molt bons actors en alguns papers, destacant Patrick Magee, Leonard Rossiter (aquest en un paper molt curt però portat a la perfecció) i Leon Vitali.

Escenes remarcables: la dansa al poblet, la càrrega de la infanteria, les sessions als salons de joc, el duel amb Lord Ludd, l'atac a Bullingdon, la mort i enterrament de Bryan (aquesta és de gastar mocadors, i només falta la Sarabande de Händel per acabar-nos de deprimir), el duel de Bullingdon y Barry, l'escena final de la signatura de la pensió de Barry.

El pitjor, la interpretació (???) de Ryan O'Neal, no te'l creus en cap moment. Diuen que Kubrick el va escollir precisament per la vacuitat de la seva expressió, que el representa com algú que gairebé no pensa, a qui li passen coses i no fa res per a ell mateix. Potser sí, però a mi no em va agradar. He de reconéixer que el que sí domina O'Neal és el moviment corporal, no tinc cap queixa en aquest apartat.

La pobra Marisa Berenson podria haver fet un paper molt més lluït. És molt expressiva, és capaç de transmetre perfectament les seves emocions durant l'actuació, però se la veu desdibuixada. Cert que representa una dona educada per sotmetre's a la tirania masculina, i el seu caràcter no l'ajuda a plantar cara a les dificultats, però un pèl més d'energia potser li haguès anat bé.

Ara, es tracta d'una pel·lícula totalment recomanable.


Fitxa:

Pel·lícula: Barry Lyndon

Títol original: Barry Lyndon

Títol en castellà: Barry Lyndon

Basada en: La novel·la La sort de Barry Lyndon (1844) de William M. Thackeray

Gènere: Aventures, Guerra dels Set Anys, picaresca, costums del segle XVIII (de 1740 a 1790, aproximadament)

País: USA i Regne Unit

Idioma original: Anglès

Any d'estrena: 1975

Música: Per on començo? Hi ha música tradicional cèltica i irlandesa a més de marxes militars de l'època, algunes de britàniques i una de prussiana (composada ni més ni menys que per Frederic II de Prússia). I fragments d'obres clàssiques de Bach, Boccherini, Händel, Mozart, Paisiello i Schubert.

Director: Stanley Kubrick

Intèrprets principals: Marisa Berenson (Lady Lyndon), Stephen Berkoff (Lord Ludd), Mary Kean (mare de Barry), Hardy Krüger (capità Potzdorf), Patrick Magee (cavaller de Balibari), Murray Melvin (Reverend Samuel Runt), Ryan O'Neal (Barry Lyndon), Godfrey Quigley (capità Grogan), Leonard Rossiter (capità John Quin), Dominic Savage (Lord Bullingdon nen), Leon Vitali (Lord Bullingdon adult)


I per acabar, l'enllaç a la banda sonora


I ara, a gaudir!!!













dijous, 30 de gener del 2025

Una laguna en el mar de las olas (IV)

 

Una tetería tradicional en Tokyo


Capítulo IV. Tokyo

Si a Aiko le hubieran preguntado cuál era el mejor momento de su vida, sin duda diría que el que ahora estaba viviendo. De la mano de la menuda Sadako había paseado plácidamente por la conseguida reproducción del antiguo Rikugien, admirando la belleza de las hojas de tonos delicados y del sol que se filtraba bajo el follaje creando encantadores cobijos en el frío de finales de otoño. La niña, de apenas cuatro años, era como un jilguero, alegre y cantarina, y disfrutaba de estas salidas con la abuela en las que las dos cómplices aprovechaban las caminatas para regalarse también con alguna exquisita merienda. Aunque le había costado un poco caro hoy había llevado a su nieta a un pabellón fascinante que deslumbró a la pequeña, con airosos tejados curvos, paredes de filigrana de madera y papel y refinadas camareras vestidas con elegantes kimonos que Sadako contemplaba embelesada. Arrodilladas ante la mesa baja, a la antigua, en un cómodo silencio plagado de susurros, Aiko había pasado una tarde deliciosa que hubiera deseado que no acabara nunca.

Cuando dejó a su nieta en casa le pareció que su hija Mitsuki estaba cansada. Nada preocupante dado su estado, ya que apenas quedaban tres semanas para el parto. Sadako trinaba alegremente las aventuras con la abuela y Mitsuki sonreía a su madre mientras abrazaba a la pequeña. Aiko pensó en su propia experiencia de madre, en lo dura que fue y en cómo disfrutaba de la maternidad de su hija. Caminando hacia su apartamento evocó los años de crianza, lo joven que era -¡e inexperta!-, lo difícil que fue llevar adelante su carrera, su tozudez, la oposición tranquila pero firme de su marido que la obligó a luchar paso a paso, a ceder y volver a la carga, una y otra vez, para labrarse un nombre como vulcanóloga y especialista en exometeorología y llegar a participar en la exploración espacial a sus treinta y nueve años y con dos hijos preadolescentes. Había valido la pena, desde luego, pero tanta lucha y tanta concesión la habían agotado psicológicamente. Ahora, en un cómodo puesto gubernamental y viviendo el entorno familiar sin presiones, creía haber llegado por fin al equilibrio, a la placidez de una vida con metas y sin sobresaltos, con cariño infantil y sin obligaciones perentorias. Un paraíso.

Yasuhiro estaba leyendo a la luz de una lámpara de bambú y le dirigió una afectuosa mirada al verla descalzarse, entrar con leves pasos en la estancia y arrodillarse en el tatami, ante él. Adoraba la menuda silueta de su esposa, su negro cabello salpicado de gris que ningún tinte ni corrector echaba a perder, su rostro pequeño y sereno. Señaló hacia el moderno estudio de la habitación contigua.

-El viditel ha sonado varias veces, creo que es una amiga tuya.

Aiko quedó intrigada. ¿Una amiga, por el viditel? Si lo usaba para temas laborales, nada más. Al revisar la lista de llamadas se detuvo al leer «Radharani Chatterjee-1705-1730-1815-New Delhi» en finos y elegantes hànzi 1. Presionó el comando de llamada y esperó. ¿Estaba Radha en Delhi? Mientras esperaba buscó cierta información en el terminal Kensaku: sí, en pocos días empezaba la convención de Astronáutica. Sonrió pensando que Radha debía de estar muy aburrida para querer hablar con ella. No se hacía ilusiones sobre sí misma; jamás había sido divertida, ni siquiera sociable. Seriamente profesional y extremadamente discreta, nada más, así que nunca hizo amigos en su carrera laboral. Un chasquido indicó que se había iniciado la conexión y Aiko saludó con una formal reverencia al agradable rostro de negros ojos que se proyectaba en la pantalla.

Media hora más tarde Aiko volvió a la sala, pensativa. Se arrodilló silenciosamente junto a Yasuhiro y le dijo con voz baja pero firme:

-La próxima semana me voy a Delhi. Apenas serán tres o cuatro días. Voy a reservar vuelo.

Y se levantó como una sombra mientras Yasuhiro la miraba tan aturdido que por una vez en la vida no supo cómo imponerse ni qué decir.

_________________________________________________________________

1 Pictogramas chinos


(Continuará)

dijous, 23 de gener del 2025

Mozart i Losey, una altra obra mestra: Don Giovanni

 


Avui us presento una fantàstica obra mestra, de la mà de W.A.Mozart i del director nordamericà afincat al Regne Unit Joseph Losey: la filmació íntegra de l'òpera Don Giovanni, que havia estat estrenada amb gran èxit a Praga l'any 1787.

Començaré per aclarir que no sóc, en absolut, aficionada a l'òpera. M'agrada la música vocal, però en oratoris, misses, motets, corals, i obres d'aquest estil. La música escènica normalment em cansa i m'arriba a avorrir. Alguna cosa en conec, però en general es tracta d'àries concretes i aïllades de la resta, com Una furtiva lacrima (Donizetti), Largo al factotum (Rossini), La donna é mobile i Celeste Aida (Verdi), Nessun dorma i Un bel di vedremo (Puccini) i algunes altres similars.

Ara bé, les òperes de Mozart són tota una altra cosa. És un fet curiós que, a qui li agraden molt, no gaudeix gaire de les de Verdi, Bellini, Mascagni, i -menys que cap-, Wagner, a més d'una de Mozart que no els fa el pes. I a la inversa, un bon aficionat wagnerià o verdià no aprecia gaire les òperes de Mozart... excepte una, i és un fet que m'han confirmat diverses persones (totes elles amb abonaments al Liceu, per cert): l'excepció a la regla, l'òpera de Mozart que no agrada als mozartians i que sí aprecien els no mozartians és aquesta de què parlem: Don Giovanni.


Ruggero Raimondi (baríton) fa un magnífic Don Giovanni


Mozart i Don Giovanni

Don Giovanni es va estrenar a Praga el 29 d'octubre de 1787 sota la direcció del mateix Mozart, i va gaudir d'un èxit espectacular tan de públic com de crítica. En canvi, la seva estrena a Viena, el 7 de maig de 1788, també sota la supervisió de Mozart, no va ser tan ben rebuda. Tot i el suport de Haydn i l'afirmació favorable de Joseph II ("és una òpera divina"), en general els comentaris van ser, amb sort, tebis o fins i tot freds. Orsini-Rosenberg, director de l'òpera imperial, va donar instruccions per no repetir amb òperes de Mozart, amb l'excusa que "són massa dificils de cantar". El cas és que a Alemanya tampoc no va agradar a la crítica, però els primers romàntics sí la van apreciar. Goethe, com a director del Teatre de la Cort Ducal de Weimar, la va programar fins a 68 cops.

Es considera l'òpera més fosca i dramàtica de Mozart, i no és estrany considerant en quines circumstàncies va abordar la seva composició. Inicialment la cosa pintava bé: Mozart era molt admirat a Praga, on El rapte del serrall i Les noces de Figaro eren pràcticament cantades pel carrer. En una visita a aquesta ciutat, un agraït Pasquale Bondini, director de l'òpera -que havia passat una temporada bastant problemàtica i havia estat salvat per les dues obres de Mozart- li va proposar la composició d'una altra peça, i Mozart, il·lusionat, va acceptar. Dissortadament, en pocs dies se li van acumular diversos disgustos: l'ambient a Viena era molt fred amb ell, mor un molt bon amic seu, i finalment, mor Leopold Mozart, el seu pare, amb qui encara no s'havia acabat de reconciliar desprès d'una forta disputa. Comença, doncs, la composició de Don Giovanni amb un estat d'ànim ben ombrívol.



Ruggero Raimondi amb José Van Dam (baix), un 
excel·lent Leporello

En aquest post que vaig dedicar a la pel·licula Amadeus vaig comentar l'afirmació del personatge de Salieri: Mozart compon Don Giovanni amb el remordiment de les seves amargues diferències amb Leopold, que mai no van ser resoltes, i se sent culpable. En la memorable escena de la visita de l'estàtua del comanador, el jove Mozart és Giovanni, i el comanador és Leopold. Aquest prova de convéncer Wolfgang de fer-li cas, però, tot i els consells de l'espantat Leporello, el jove es nega una i altra vegada, purament per supèrbia i tossuderia (Pentiti, sceleratto! -No! vecchio infatuato!), i el resultat és la caiguda als inferns. Realment és un fragment impressionant, tan musicalment com d'argument. Doneu un cop d'ull a l'enllaç que he deixat del final de l'Acte II. Ara, si l'escena va o no d'això, no ho sé pas. No deixen de ser interpretacions.


La meravellosa Kiri Te Kanawa (soprano lírica) en
el paper de l'enamorada Donna Elvira


Argument de l'òpera

Quant al tema, és prou conegut, especialment per als qui ens empassàvem cada nit de Tots Sants el Tenorio de Zorrilla, tot i que ambdues obres es desenvolupen de forma ben diferent, canvia força l'argument, i els dos protagonistes no són pas ben bé iguals. 

Don Giovanni és un home molt ric amb una afició desmesurada cap a les dones. Li encanten, no se'n sap estar. La seva gran felicitat és abordar-ne i aconseguir totes les que pot. Això, és clar, el fa una persona molt cruel, perquè no és fidel a cap i qualsevol estratagema és bona perquè una noia caigui als seus peus. Pensem en la moralitat de l'època, en un cas així, la dona sempre pagava les conseqüències! En aquesta versió, comencem que Giovanni ha volgut seduir Donna Anna, una coneguda seva, disfressat. Però ella no cau en l'engany, crida i el persegueix, sense saber qui és. El pare d'ella, el comanador, intenta retenir-lo i el repta a un duel. Giovanni no s'hi vol enfrontar perquè es tracta d'un ancià i no li vol fer mal, però el comanador l'ataca i lluiten. El comanador no és ja rival per a un home jove i Giovanni el fereix mortalment. El disgust d'Anna és terrible, i ni el seu promès que tant se l'estima, Don Ottavio, pot consolar-la. 

Giovanni s'escapoleix i, acompanyat del seu criat, Leporello, fa una visita a uns jardins, on es troba amb Donna Elvira. Aquesta és una noia noble amb la que pressentim que va tenir una relació més profunda i seriosa que amb altres, però així i tot, finalment la va trair. Elvira está sincerament enamorada de Giovanni, l'estima molt, i està disposada a perdonar-li totes les malifetes si ell canvia de vida. Evidenment, Giovanni no pensa pas deixar les seduccions però la va convencent que les seves intencions són bones.

Arriba a conéixer uns camperols que estan a punt de casar-se, Masetto i Zerlina, i s'encapritxa de la noia, a qui prova d'aconseguir. A ella també li agrada molt Giovanni i és una presa fàcil, que només evita la seducció per la intervenció d'Elvira.



José Van Dam, Eric Adjani, Ruggero Raimondi i un figurant
en l'escena del bany de Don Giovanni a la seva finca



Giovanni decideix fer una gran festa a la seva finca pel casament dels dos camperols, i convida moltíssima gent. Ottavio i Anna han sabut que l'assassí del comanador va ser Giovanni, i juntament amb Elvira decideixen anar a reptar-lo i que s'entregui a les autoritats, però ell, com sempre, s'escapoleix.

Desprès d'una de les seves martingales, acaba en el cementiri on estan edificant el mausoleu del comanador, i li estan fent una estàtua. Giovanni parla amb Leporello i es riu de les seves reflexions i queixes quan al seu tracte amb les dones. Aleshores se sent una veu sepulcral, que emergeix de l'estàtua, i li diu que les seves rialles acabaran abans de l'albada. Giovanni, burleta, obliga Leporello a convidar a sopar l'estàtua, i aquesta accepta.

Aquella nit, en mig d'un gran sopar, apareix Elvira per pregar a Giovanni que canvii de vida. Realment Elvira no vol res per a ella, la seva gran preocupació és el benestar de Giovanni, però ell es burla i l'acomiada. Quan ella marxa, es creua amb l'estàtua del comanador, que finalment entra a la sala del banquet i exigeix a Giovanni que es penedeixi, ja que arriba l'últim moment. Giovanni, per una banda, no el creu; per l'altra és massa orgullós per acceptar consells ni canviar de vida perquè li diguin els altres. Així que la seva mort sobtada l'envia directament a l'infern.

Desprès d'aquesta terrible escena Mozart va escriure  un epíleg en el qual s'explica el destí de la resta de personatges: Zerlina i Masetto es casen, Elvira decideix professar en un convent, Anna i Ottavio es donen un any de dol i desprès es casaran, i Leporello se'n va a buscar un altre amo, mentre afirma que qui fa el mal, malament acaba (versió de Praga). Jo aquest fragment no el vaig trobar gens interessant. El mateix Mozart en va prescindir en l'estrena de l'obra a Viena (versió de Viena) i en l'època romàntica no va agradar i no es representava. Actualment sí es respecta perquè no deixa de ser música de Mozart, però la veritat, argumentalment, i dintre de la dinàmica de l'obra, és terriblement anticlimàtic i li treu força, ja que és com una mena de final feliç bastant tou. Trobo que la versió de Viena és més contundent. És millor que aquesta part es deixi a la imaginació dels espectadors.  (Nota al final)



Malcolm King (baix) en el paper del malfiat i gelós Masetto,
aquí, enganyat per Don Giovanni



Aspectes escènics i musicals

Comencem per l'apelatiu que se li dóna: dramma giocoso o bé opera buffa. Com ja podem intuir, no defineixen gaire bé el caient d'aquesta obra, que ja es veu per l'argument que de giocosa en té poc. Potser alguna escena més lleugera, com la de Leporello amb Elvira, quan li ensenya la llista de les conquestes de Giovanni, però per la resta, més aviat és dramàtica, sinó que els hi diguin a Anna i Ottavio i al mateix comanador, tres papers intensos plens de dolor, i en el cas del comanador, fins i tot amb trets macabres. 

Potser el terme alemany singspiel la defineix millor. Un singspiel és una òpera popular, no tan complexa com una de seriosa, amb molts recitatius, i Mozart n'era un especialista (La flauta màgica o El rapte en el serrall ho són). Però, és clar, encara que sí que hi ha molts recitatius, i a més, recitatius secs, és a dir, acompanyats només d'uns escuets acords de clave, les àries i els conjunts són extraordinaris. Com ja era típic en Mozart, els duets, tresets, quartets, quintets i més, són d'una gran bellesa i precisió. Així que no es pot pas titllar de lleugera aquesta composició. 
 
També la sarsuela espanyola por tenir aquest caràcter. Pensem en La Dolorosa de Serrano, o la meravellosa La Dogaresa, de Rafael Millán, una tragèdia, un drama, i parts còmiques. Doncs seria aquest estil, més que no pas el que acostumem a conéixer com a òpera.

És clar, hem de tenir en compte les òperes complicadíssimes que es representaven aleshores, amb durades de moltes hores i intervencions que exigien autèntica gimnàstica vocal. Aleshores podríem afirmar que, en efecte, és tractaria d'una obra menor, només en el sentit que no és tan enrevessada, però la seva qualitat artística en tots els aspectes (literaris i musicals) és d'excel·lent.



Eric Adjani és "El criat de negre" (paper mut)


Aspectes cinematogràfics

Un crític la va anomenar "la fusió gairebé perfecta d'òpera i cinema", i és realment meritori el treball que va fer Losey, que no era pas un especialista, era el primer cop que s'hi posava, amb una òpera. I hem d'entendre que no es tracta d'una adaptació, sinó de la filmació de l'òpera sencera, però convertida en pel·lícula, rodada en exteriors i interiors com si fos una història no musical.

Un primer aspecte a tenir en compte és que, tot i que l'obra passa a Sevilla, i se suposa que durant el segle XVI, la van traslladar al nord d'Itàlia, al Veneto, i al segle XVIII. D'aquesta manera la música, pròpia de l'època, i l'idioma italià del llibret, estan perfectament integrats en l'ambient. Es va poder rodar a diversos palaus de la regió, aconseguint un entorn que podriem dir decadent. Fins i tot el personatge de Giovanni queda més ben dibuixat, com un d'aquells nobles pre-revolucionaris que només pensaven en el seu plaer, del tipus del bescompte de Valmont a Les amistats perilloses.

La roba, els pentinats, són simplement exquisits. Els models es basen en la moda veneciana de finals segle XVIII, i en les màscares del Carnevale di Venezia. És molt destacable el vestuari de Don Giovanni, abillat de negre, molt elegant i també pràctic, per a les seves aventures galants; amb un model com el del retrat de Goethe als voltants de Roma, amb aquell enorme barret, quan es troba a la casa de camp; i finalment amb el vestit blanc de gran cerimònia i cabell empolvat del final del segon acte.


La mezzosoprano Teresa Berganza en el dolç paper de Zerlina, 
aquí quan és seduïda per Don Giovanni


Quant als actors/cantants, van fer un molt bon treball, tot i que no van poder deixar enrere l'expressivitat extremament teatral a què estaven acostumats. Però, és clar, cantar amb la tècnica operìstica no és pas fácil, i tot el cos intervé en l'expressió d'emocions que van amb cada paper.

Voldria destacar al baríton Ruggero Raimondi com a Don Giovanni, un paper del que era especialista, i que defensa amb una elegància insuperable, sense exageracions ni cap gestualització fora de to. No es tracta pas d'un model de suprema bellesa masculina (tampoc no és que sigui lleig), ni un home molt jove, però és capaç de transmetre la capacitat de seducció i l'encant del seu personatge amb una mestria que fa que el veiem irresistible. També vull remarcar el seu gran treball en l'escena final amb el comanador. Giovanni està molt espantat i no pas gens tranquil, però el seu orgull indomable i la seva terrible supèrbia el fan aguantar i plantar cara. Que ningú no el pugui titllar de covard! Fins i tot amb la veu deixa clar el menyspreu que vol fer arribar al comanador. He vist tota una colla de filmacions d'aquesta escena, i si vaig acabar arribant fins a la pel·lícula va ser precisament per la seva interpretació, que em va colpir com cap altra.



Edda Moser (soprano) com a Donna Anna i Kennet Riegel (tenor)
com a Don Ottavio, dos papers altament dramàtics


També José Van Dam, en el paper de Leporello, està fantàstic. És d'agrair que es donés el paper a un bon baix i no, com es feia tradicionalment, a un basso buffo. Van Dam té una veu preciosa i és un gran cantant, i a més no té pas un paper curt. Ben al contrari, diria que és gairebé de tanta importància com el de Giovanni.

Quant a John Macurdy és un baix profund molt bo i la seva intervenció és impressionant. Què dir de Kiri Te Kanawa, una Donna Elvira dolça i meravellosa. També estan molt bé tots els altres, i especialment l'esplèndida soprano dramàtica Edda Moser, que fa un paper ben tràgic com Donna Anna, però sense passar-se de rosca en cap moment.

Per acabar, hi ha el paper del criat de negre, que vol ser una mena d'observador, i es passa la pel·lícula posant cara de circumstàncies i sense dir ni piu. No apareix a l'obra original i el van afegir al film per donar-li una mena de contrast, suposo. El pobre surt absolutament per tot arreu, i sí que és veritat que en alguna escena dóna un contrapunt interessant.

Robert Losey va mantenir sempre el control del rodatge i va saber evitar els excessos teatrals, com el d'arrossegar-se i rodar per terra de Leporello en el darrer acte, per exemple, que sí apareix en les versions representades en directe.


I en resum...

Don Giovanni és una òpera mozartiana? Sí, i tant, en molts aspectes, però també s'avança uns quants anys (potser vint!) en el seu estilisme i la seva musicalitat, i pràcticament entra en el període romàntic. És una obra de mala classificació i hem de gaudir-la com el que és, una meravella (una altra) del mestre Mozart, aquí amb el concurs d'uns quants amants de la música en general, i de la seva obra en particular.


Ruggero Raimondi terroritzat per l'estàtua d'Il commendatore,
amb la impressionant veu de baix profund de John Macurdy



Aquest article és excel·lent i el recomano per entrar en molts detalls de l'obra.

https://mozartsecreto.wordpress.com/2017/10/29/230-anos-del-estreno-del-don-giovanni/


Fitxa

Pel·licula: Don Giovanni

Títol original: Don Giovanni

Títol en castellà: Don Giovanni

Basada en: És la versió íntegra filmada de l'òpera Don Giovanni (1787), amb llibret de Lorenzo Da Ponte i música de Wolfgang Amadeus Mozart

Génere: Òpera dramàtica (dramma giocoso o també opera buffa, segons els autors)

País: Itàlia-Alemanya-França-Regne Unit

Idioma original: Italià (versió subtitulada en castellà)

Any d'estrena: 1979

Música: W.A.Mozart

Director: Joseph Losey

Director musical: Lorin Maazel

Intèrprets principals: Eric Adjani (paper mut), Teresa Berganza (mezzosoprano), Malcolm King (baix), John Macurdy (baix profund), Edda Moser (soprano), Ruggero Raimondi (baríton), Kenneth Riegel (tenor), Kiri Te Kanawa (soprano), José Van Dam (baix)


Aquí teniu el trailer de la pel·lícula

Trailer de Don Giovanni (Mozart-Losey)


En aquest enllaç trobareu un interessant documental molt curt (només 10 minuts) on explica la idea inicial i com es va filmar Don Giovanni. Està parlat i subtitulat en italià, però s'entén perfectament.

Aspectes tècnics de la pel·lícula (en italià)


Aquí l'escena de l'aparició del comanador, no us la perdeu (no té subtítols, però podeu llegir tot el text abans dels comentaris)

Escena del sopar i aparició de l'estàtua del comanador (Final de l'acte II)


Aqui la pel·lícula completa, i a més subtitulada en castellà. Una recomanació: per gaudir-la com cal i que no us canseu (si no hi esteu avesats), la mireu per trossos, que no és cap pecat. Ja veureu quina meravella.

Don Giovanni, òpera de Mozart, en versió filmada de Joseph Losey


I és clar, estaria bé que alguns poguèssin dir que, encara que mozartians, ara, sí, també els/ens agrada Don Giovanni.


El director nordamericà Joseph Losey (1909-1984)
tenia 70 anys quan va rodar Don Giovanni


Nota final sobre la versió de Praga: he vist recentment una versió de Don Giovanni cantada pel baríton i innovador actor operístic anglès Simon Keenlyside en la que Donna Anna canta el seu epíleg abraçada al cadàver de Giovanni, amb un sentiment de pèrdua molt profund i sentit. En aquest cas la producció ha ajudat ben bé l'obra i aquest final l'he trobat excel·lent. Sempre s'està a temps de canviar d'opinió amb noves versions!

dissabte, 18 de gener del 2025

Una laguna en el mar de las olas (III)

Cauterets

 

Capítulo III. Cauterets

Elaine miró por la ventana mientras se calentaba las manos en la taza humeante y suspiró satisfecha. Aquel paisaje de montañas la llenaba de energía y de paz. ¡Qué suerte que Jean Luc le dejara el apartamento aquel fin de semana! Claro que le encantaba su ciudad, y el trabajo llenaba de contenido todas sus horas. Pero de cuando en cuando le apetecía dejar los suaves contornos de su Aquitania natal y sentirse protegida bajo la gran sombra de los Pirineos, aunque para ello tuviera que echar mano de un permiso de viaje.

A veces, mientras realizaba los largos trámites exigidos a los turistas, se preguntaba cómo debía de ser el recorrer toda Europa en tu propio vehículo, cuando te apetecía, sin encontrar ni una sola aduana ni control de paso, como habían hecho sus tatarabuelos, que iban de París a Barcelona y luego hasta Roma o Praga o Helsinki sin preocuparse de nada más que de encontrar restaurante y hotel. Los conflictos regionales de hacía dos siglos se habían solucionado fraccionando los territorios en unidades mucho más operativas y eficientes, pero la burocracia de fronteras podía llegar a ser bastante pesada. Además, estaba el acceso al transporte grupal. La situación profesional de Elaine le permitía obtener pases de ferrocarril, y aún de avión, con relativa sencillez y sin dar demasiadas explicaciones, pero a veces eso no era tan fácil. En esta ocasión todo había salido a pedir de boca.

Hacía varias generaciones que la familia de su exmarido, Jean Luc, disponía de un minúsculo apartamento en un edificio antiguo de Cauterets; todo un lujo de casi trescientos años bien conservados y actualizados, dejado en herencia por un antepasado lejano que había hecho fortuna. Después, por suerte, y aunque habían ido muy a menos, nadie se había animado a desprenderse del pisito por un puñado de monedas e inteligentemente habían decidido repartirse el tiempo para disfrutarlo en lugar de dividir el precio de su venta en tantos dígitos que no hubiera quedado ni para una cena. E incluso ella, ahora sin ningún vínculo legal con los Boissieu, podía de cuando en cuando conseguir que le prestaran las llaves y le regalaran generosamente dos días y dos noches de pura delicia, lejos de la agitación del hospital y de sus responsabilidades en una UCI sobrecargada de trabajo.

Hacía frío detrás de los cristales escarchados, pero la chimenea de seguridad y bajo consumo proporcionaba una temperatura más que suficiente. Con sus ropas de ThermoTeck, suaves y cálidas, y el delicioso chocolate que confortaba a la vez su estómago, su nariz y su corazón, contemplar los nevados picachos se la llevaba de este mundo hasta un paraíso en blanco y negro, de aire puro y cortante, vigorizador. Se miró en el jing3D y sonrió ante su aspecto sencillo, su corta melena pelirroja llena de rizos y sus brillantes ojos azules. Aunque era alta y de tipo atlético su carácter excesivamente tímido la hacía parecer insignificante. De todas formas, su expresión siempre agradable y un poco retraída no llegaba a esconder por completo un aire indefinible de conocimiento y habilidad, que tan buenos efectos tenía en su vida laboral.

Empezó a proyectar las actividades de aquel sábado de principios de diciembre: saldría a dar un paseo, y según estuviera el tiempo, tomaría el teleférico de Pont d’Espagne, y si había suficiente nieve alquilaría unas raquetas y gozaría de una buena jornada de ejercicio por las pistas que se retorcían alrededor del Circ du Lys. Después de la excursión se daría una ducha caliente e iría a comer un trozo de pastel y a tomar el té a aquel evocador establecimiento de la Rue Rénard. Sería un día fantástico.

Y entonces, cuando estaba más relajada, en el momento en que su mente había bajado todas las defensas, la imagen que la había perseguido oscuramente en sueños durante tanto tiempo surgió con toda su fuerza, y ahora en estado de vigilia, con lo que no podía desecharla como una impostura. La imagen de una sala en semioscuridad, un lugar inmenso, frío. Silencioso. Y ante ella, una figura aparentemente inocua. Una figura que encerraba algo que la atemorizaba, algo aterrador que había dormido en su inconsciente durante años. Elaine se pasó la mano por la frente, pero aquello la seguía mirando, frío e implacable. Porque ahora se había abierto paso hasta su conciencia y ya no la dejaría olvidar. Y, fuera lo que fuera, venía de Titán.

La alarma del viditel la hizo volver en sí. Elaine miró a la pantalla, leyó asombrada el nombre de quien la llamaba y no pudo contener una exclamación:

-¡Radha! ¡No es posible! ¡Parece cosa de brujas!

Dirigió una mano al comando de respuesta, activó el contacto con la huella del índice, y el busto de su interlocutora se conjuró de la nada. Elaine sonrió con afecto al ver su rostro afable. Radha era ciertamente una mujer de aspecto atractivo. Pequeña y algo rolliza, aparecía muy elegante con su sari anaranjado de seda, sus facciones clásicas y su trenza negra, y se proyectaba en la pantalla del viditel como una sonriente presentadora de televisión. Tenía una voz suave que parecía deslizarse sobre el aire sin desplazarlo y unos preciosos ojos oscuros de mirada tranquila. Pero tras sus aires de serenidad india se encontraba una excelente ingeniera aeroespacial con dos doctorados, uno en Tokyo y otro en Berkeley, y una profesional segura de sí misma y bien capaz de dirigir a un equipo interdisciplinar con mano de hierro. Elaine la apreciaba mucho, aunque no hablaban con frecuencia. En realidad, pensó, hacía quizá tres años que no se habían visto.

-Bonjour, ma petite.

La ligereza del saludo tranquilizó a Elaine. Aunque Radha hablaba el francés con bastante desenvoltura, siguieron la conversación en hiplan internacional, era más cómodo.

-Hola, jefa, me alegro mucho de que hayas llamado, ¿qué tal va todo por Alta Kolcata?

-Estoy en Nueva Delhi. Preparando una convención de Astronáutica en el Espacio Profundo. ¿Todo bien?

-Como siempre, justo hoy estoy de fin de semana en el Pirineo y…

Radha interrumpió lo que podría ser el inicio de una charla tan interminable como intrascendente.

-Lo siento, Elaine, la verdad es que te llamo porque me ha pasado algo extraño.

-Tú dirás.

-¿Has oído hablar de Roger Bouchard? ¿Has leído algún artículo, o te suena de algún programa de televisión?

-No. ¿De quién se trata? ¿Algún científico francófono?

-Es un sociólogo quebequés.

-Soy una humilde doctora en medicina, no estoy al corriente de abstrusos problemas sociológicos -Elaine sonrió juguetonamente, pero de pronto se fijó en la expresión seria de Radha y se dio cuenta de que no era ninguna broma ni tampoco una conversación trivial-. Pero ¿qué te ocurre?

-Bouchard se ha puesto en contacto conmigo, primero en mi oficina de Alta Kolcata, hace unos días, y otra vez aquí, en Delhi, y me ha pedido una entrevista particular. Participa en la convención y por lo que me ha dicho un compañero, se interesó específicamente por mí y se tomó muchas molestias para conseguir mis datos.

Elaine no supo qué decir y únicamente se le ocurrió una vaguedad:

-¿Los sociólogos van a convenciones de astronáutica?

Radha respondió con una ligera impaciencia.

-Bouchard es experto en el impacto de la exploración espacial en las sociedades humanas, ha publicado varios artículos en revistas especializadas y está muy bien considerado... Pero…

-Pero ¿qué?

Radha suspiró y Elaine se dio cuenta de que no sabía cómo continuar. La ingeniera dirigió su mano hacia un lado del viditel, muy lentamente, de una forma deliberada, y presionó. El color de la pantalla cambió levemente a un rosado sucio y la imagen pareció fluctuar. Asombrada, Elaine se dio cuenta de que en Delhi se había activado un bloqueador de señal.

-Lo siento, Bouchard me adelantó que su entrevista tendría que ver con el incidente Mare Undarum, que es muy importante que hable conmigo, que no dijera a nadie más de qué iría nuestra entrevista, con la excepción de los compañeros, que es urgente…¿qué piensas de esto?

Elaine no contestó. Únicamente miraba la pantalla con fijeza.

-Querida, después el supervisor querrá saber por qué he usado el bloqueador dos veces esta semana. A ver qué me invento. Como ves, la cosa es seria.

Elaine estaba ahora ligeramente enfadada.

-Radha, ¿has hablado de la Mare Undarum por viditel con un desconocido? Y ahora me lo sueltas a mí, y… en realidad no quiero saber nada.

Radha inspiró con fuerza.

-Esto nos incumbe a todos; si alguien está investigando el caso Mare Undarum nuestros nombres volverán a primer plano. Esconder la cabeza en la arena no te va a servir.

-Líbrate de ese Bouchard o como se llame, dile que no recordamos nada. No quiero volver a la TSA, no quiero volver a soportar sus interrogatorios, no quiero salir en portada de ninguna revista, me da igual que sea científica o rosa, lo que quiero es vivir en Sarlat y atender a mis pacientes. Que me dejen en paz.

-¿Y qué te crees que quiero yo? ¿Te parece que voy a comprometer mi carrera por un fisgón? No, Elaine, hay algo en ese hombre, no creo que pertenezca a la TSA, ni que desee publicidad. Le he investigado un poco durante unos días.

-¿Y qué? -La voz de Elaine era ya francamente hostil.

-Es catedrático de sociología comparada en la Universidad de Montréal. Además posee otros dos doctorados: en psicología y en etnología, y una licenciatura en antropología.

-¡Vaya! Quizá sólo quiere estudiar más impactos psicológicos para un artículo, no veo qué tiene de raro -Elaine se sentía aliviada, se trataba de un mero investigador, de una rata de biblioteca.

-Lo curioso son las fechas que aparecen en su CV; no sé, ese hombre en pocos años se ha sacado cuatro licenciaturas y tres doctorados y ha conseguido una cátedra. Estoy inquieta.

-Bah, un superdotado, no sería el primero ni será el último. Suelen ser bastante tontos para otras cosas.

Radha suspiró e hizo acopio de paciencia. Elaine podía ser enervante con su ligereza y sus deseos de no comprometerse.

-A ver si me explico bien. Me he puesto en contacto con un familiar mío que vive en el Québec y trabaja en Monique-Corriveau…

-Temo no saber qué es eso.

-Una biblioteca que cuenta con enlaces a todos los departamentos oficiales de la región, entre ellos al sistema educativo. Solicitó un permiso especial para investigación de cargos públicos y mira lo que ha descubierto: a pesar de que su pasaporte se expidió en la Región Nordeste, Bouchard jamás estudió ni se graduó en ninguna escuela secundaria del Québec, ni de ninguna otra región próxima, al menos del Norte Continental. Su expediente no consta en ningún sitio.

-Quizá estudió en regiones del oeste, o más en el límite sur; en Puebla, por ejemplo, o en Nuevo León. Quizá incluso en Europa.

-Él mismo declaró al hacer el examen de ingreso en la universidad que no había asistido a ninguna escuela ni instituto, que había estudiado en casa tutelado por sus padres, que éstos habían muerto, que no tenía otros familiares, y que vivían en la Subregión de Columbia Británica, cosa que mi pariente no ha podido confirmar. Disponía de un permiso de conducir de Cascadia, y eso es todo, o al menos Satish no ha encontrado nada más.

-¿Satish?

-Mi primo, el bibliotecario investigador. Y ahora por favor atiende bien porque es importante. ¿Sabes cuándo apareció Bouchard de la nada y empezó su carrera triunfal en la universidad?

Elaine no supo qué decir. Esperó.

-Pocos meses después de nuestro regreso de Titán -prosiguió Radha-. A mí me parece eso muy significativo.

-Pues yo no entiendo qué quieres decir. Me estás confundiendo.

-Elaine, basta de cerrar los ojos y no querer entender. El pasado vuelve y lo tenemos que solucionar. Bouchard tiene alguna clave de lo que nos pasó y estoy segura de que debemos escuchar lo que tenga que decirnos. Por favor, necesito que estés en Nueva Delhi la próxima semana, pide vacaciones, permisos, lo que te parezca, pero ven, de algo te ha de servir ser la directora del servicio. Ya me llamarás para concretar fechas. Que sea pronto, si no, volveré a llamar yo. Ya no soy tu jefa de misión, pero pienso insistir. Au revoir, Elaine.

Con un gesto seco, Radha cortó la comunicación y Elaine se quedó sentada ante la pantalla, completamente aterrorizada. En aquellos momentos deseaba no haber traído el viditel a Cauterets y conformarse con el fono, pero ahora ya no tenía ninguna importancia. El pasado tan cuidadosamente oculto volvía, de nuevo, para no dejarla descansar.


(Continuará)


divendres, 10 de gener del 2025

Els meus herois preferits, i que no serveixi de precedent. Literatura i cinema (II)

 

Dr. Watson i Sherlock Holmes en la seva millor i més encertada versió, la televisiva de la BBC,
1983-1994, amb Cedric Hardwicke (Watson) i Jeremy Brett (Holmes)


Jacopo Belbo (Il pendolo di Foucault - El pèndol de Foucault, Umberto Eco, 1988)

Amb permís del narrador Casaubon, Belbo és l'autèntic protagonista: un ésser torturat pel dubte, per la seva suposada inutilitat, per la seva por o reticència a ser completament sincer i transparent en l'escriptura a menys que utilitzi una disfressa suficient per amagar-se. Són els seus records els que tenyeixen de malenconia tota l'obra, és la seva decisió la que trenca en mil trossos la realitat, és la seva mort la que ens corprèn i ens deixa orfes i desemparats, sense cap mena de lligam amb la vida i la sensatesa. Quan Belbo no hi és, la història és una altra. Era Belbo el mateix Eco? Mai no ho sabrem, però ho podem creure, si volem, i establir un commovedor diàleg entre lector i escriptor que no ens deixarà pas indiferents.


Va ser Belbo un alter ego d'Eco? Qui ho sap?


Hercule Poirot (The Misterious Affair at Styles et alii - El misteriós cas de Styles i ss., Agatha Christie, 1916-1975)

"És un individu insuportable" va dir d'ell Agatha Christie. Sí, és maniàtic, extremament pulcre i obssessivament ordenat, un gurmet, un bon vivant, cregut i imflat per la seva pròpia importància. I a la vegada és encantador, amable, bondadós, atent, tendre, i sobretot, intel·ligentíssim. Prova que és bona persona és la fidelitat dels seus amics, col·laboradors i empleats. El personatge literari és totalment trampós, i la mateixa Christie es va divertir donant diferents solucions al mateix cas en diversos relats, tots molt ben raonats. Però en l'interior de la història és un ésser coherent, genial i inoblidable.

Molts actors l'han representat, però el millor sense discussió va ser David Suchet, que va donar una imatge complerta, física, de posat, i moral. La sèrie de la BBC Poirot (1989-2013) és encertadíssima, en ambientació i en interpretacions. Pauline Moran (Miss Lemon), Philip Jackson (Japp) i Hugh Fraser (Hastings) van acompanyar ben dignament Suchet en tots aquests episodis modèlics. Tots plegats han entrat amb tot el mereixement al regne de les llegendes televisives.


Davant, Miss Lemon i Poirot. Darrere, l'inspector Japp i l'entranyable Hastings


Bertrand Wooster i Reginald Jeeves (P.G.Wodehouse, 1915-1974)

Teniu una temporada d'aquelles tristones, que res no us fa una mica d'alegria? Us recomano els contes de P.G. Wodehouse, i especialment totes les històries, contes i novel·les del gomós i petimetre (en castellà en diríem un lechuguino) de Bertrand Wooster i el seu valet de chambre, ajudant personal o el que sigui, l'inimitable Jeeves. Més i més grans són els embolics de Wooster, més i més Jeeves fa servir el seu privilegiat intel·lecte per solucionar-los. Tret, és clar, que estiguin abarallats, ja sia pel color dels mitjons, pel tall de la jaqueta o per les sabates de Bertrand, que en qüestió de gustos és un eixelebrat. Aleshores en Wooster s'ha d'espavilar com pot... i la pífia més i més.

És el tipus de literatura més divertit (sense insultar ningú ni fer humor negre) que he tingut el gust de llegir.


Wooster i Jeeves, o, és clar, Hugh Laurie i Stephen Fry. Qui més podria representar
aquesta parella tan anglesa i tan eduardiana?


Antoni, l'adroguer (La plaça del Diamant, Mercè Rodoreda, 1962)

Sí, ja sé que és com més se la coneix a nivell popular, però m'empipa dir-li Colometa a la protagonista del llibre, perquè és el símbol de l'apropiació que pateix per part del Quimet, aquest marit egoista i dominant, que l'anul·la fins treure-li fins i tot el nom. A la segona part de la novel·la, quan l'Antoni comença a adreçar-se a ella com a Natàlia, ella no ho sap, però l'està fent tornar del país del no-res. Ell li salva la vida (i als seus fills) en aquella corprenedora escena de l'ampolla de lleixiu. No em digueu que aquest home no és ben bé un enviat del cel. No és cap heroi de postal, sinó callat, insegur, i busca desesperadament companyia i amor. Mai no es creu mereixedor de les coses bones que li van passant. Per sort, tots respirarem alleujats al final, quan la Natàlia finalment deixa enrere la Colometa (és a dir, el passat de dona anorreada i resignada) i es converteix en ella mateixa, gràcies a un autèntic company de vida, al quan per fi es veu capaç d'estimar.


Natàlia amb Antoni, l'adroguer, en una versió teatral al Poliorama (2024)


Jean-Louise Finch Scout (To Kill a Mockingbird - Matar un rossinyol, Harper Lee, 1960)

Una nena inoblidable en una novel·la realment sorprenent, ja que tracta temes ben espinosos, però des del punt de vista de la innocència infantil. Exposada al llarg de diversos anys, la història ens ve a explicar per què Jem, el germà gran, va patir una greu fractura de colze quan tenia dotze anys. I les causes són summament complexes, però explicades amb tanta gràcia i ingenuïtat que van passant una rere l'altre sense enfarfegar. El racisme, la violència intrafamiliar física i psíquica, l'abús sexual, la maldat, la ignorància, l'arrogància i l'estupidesa es van donant mentre que la feliç i entremaliada Scout, ben protegida en el seu petit i amorós nucli, ho veu tot sense saber-se avenir, i intenta entendre-ho com pot.

La pel·lícula no està pas malament, i tots treballen molt bé, però la novel·la és infinitament més rica i plena de matisos. Ara, un apunt que crec important: en la seva època va agradar molt als lectors blancs, però els negres la van trobar molt depriment, i no m'estranya. En realitat, és bastant desoladora, i la societat que descriu (el sud dels USA als anys 30) no deixa cap sortida als afroamericans.


A l'esquerra, Mary Badham com Scout. A la dreta, de dalt a baix,
amb Robert Duvall (Boo); amb Phillip Alford i John Megna (Jem i Dill), 
i amb Gregory Peck (Atticus)


Malcolm Crowe i Cole Sear (The Sixth Sense - El sisè sentit, M. Night Shyamalan, 1999)

Com se't queda el cos quan resulta que allò que més et terroritza és l'única cosa capaç d'ajudar-te? Més enllà de l'icònic "alguns cops veig morts" aquesta pel·lícula és una veritable troballa on es tracten temes molt humans: l'aprensió a confiar en els pares, com ser un bon terapeuta, l'amor i la intimitat, les pors i els terrors de la infantesa, l'autoafirmació... Tants cops la vegis, més i més matisos trobaràs per enriquir la seva lectura. En la famossíssima escena entre Malcolm i Cole, quan el petit se li obre i li explica on està el seu problema, l'atenció i la comprensió de Malcolm fan la diferència amb altres éssers, vius o morts. Cole confia, simplement, perquè s'adona que Malcolm és digne de la seva confiança. És l'únic que no li demana res per a ell mateix, sinó que es poden ajudar mútuament, en una relació equilibrada i positiva. Una meravella de pel·lícula i uns protagonistes inoblidables.



Haley Joel Osment (Cole) i Bruce Willis (Malcolm) estan 
fantàstics en els seus papers




De moment, aquí es queden, però en un futur, qui sap, si en trobaré més.