dijous, 17 de setembre del 2026

Una laguna en el mar de las olas (XVI)


Capítulo XVI. Genocidio

-Bien, pues que parece que todo está ahora calmado, puedo empezar -Mbeki-Kanwal se dirigió así a todos los presentes. Había realizado un esfuerzo por mostrar un aspecto tranquilo, neutro, y al menos por el momento, no parecía tan atemorizante como solía.

Su voz empezó a fluir de forma suave y contenida; había decidido, por lo visto, que Munaak no tuviera ninguna queja de su comportamiento. En cuanto a los terrestres, aunque al principio le miraban con cierta desconfianza, el campo tranquilizante de Jakork los mantenía serenos y concentrados y pronto se dejaron llevar por sus palabras.

-Debo empezar por aclarar que, aunque Krakta me ha otorgado su confianza en numerosas ocasiones, es la primera vez que participo en una exploración con este grupo. Hasta ahora no había tratado a ninguno de sus componentes. Mis trabajos se llevaron a cabo en la subsección zekeriana.

» Sí que conocía la gran reputación de Vikka y también la de Koroj. La propuesta de Krakta para venir a la subsección krasiana me entusiasmó, ya que este sector me era totalmente desconocido. Mi primera sorpresa fue encontrar en el equipo de reconocimiento a un componente inexperto como Jakork. Koroj y Munaak son, a mi entender, dos investigadores de primer orden, cada uno en su especialidad, pero Jakork… me pareció demasiado joven y poco preparado… aunque de ninguna manera deseo poner en duda el criterio de Krakta.

Esta última frase la dirigió a Munaak, que le observaba impasible, y que no le respondió con el más mínimo comentario ni ademán, pero Koroj sí expresó desacuerdo con estas afirmaciones.

-En este caso disiento de las observaciones de la unidad Kanwal. Jakork posee los conocimientos y la experiencia necesaria. Aunque es su primer trabajo en una sección tan alejada de Krakta, da perfectamente la talla. No es ese el problema, en absoluto.

Kanwal se inclinó hacia Koroj.

-Lo siento. Esta afirmación es un error. Por favor, Munaak, que no conste mi comentario.

Marina-Munaak respondió fríamente:

-Desde luego, no constaba de forma oficial, aunque me reservo su conocimiento por si fuera necesario. Nada hay de irrelevante en las opiniones; siempre tienen un origen o un fundamento, ya sea manifiesto o bien oculto, no tanto en la persona del que es juzgado como en el alma del que juzga.

Koroj intervino de nuevo al observar la incomodidad de Kanwal ante esta desabrida afirmación.

-Aunque es cierto, permite a la unidad Kanwal que se exprese, porque si empezamos a autoanalizar cada frase que pronunciemos y a censurar incluso las ideas, ni se obtendrá la verdad ni llegaremos a ninguna conclusión.

-Tu observación es incuestionable, pero concédeme, primera unidad Koroj, la capacidad de llevar esta indagación a mi manera. Sé que eres el jefe de grupo, y respeto tus intervenciones, pero ya hay demasiadas variables aquí como para añadir el tensor de dos pesquisidores. Basta con uno.

Koroj respondió con una ligera inclinación y un impalpable parpadeo de su propia aura. La atmósfera de la sala pareció aclararse un poco más al obtener Marina el control total de la investigación. Ella se dirigió entonces a los terrestres.

-Os he de pedir paciencia, a veces nuestros intercambios de información os parecerán farragosos porque traducir nuestro tipo de comunicación al vuestro, de forma que comprendáis lo que se trata, no es nada fácil.

-Gracias por la aclaración -fue Dyson el que habló-, porque estaba muy asombrado de esta forma tan retorcida de expresarse.

Algunos terrestres sonrieron débilmente. Marina hizo una seña a Mbeki, que continuó.

-Después de disfrutar y enriquecer mi ser con los trabajos de la subsección zekeriana, mi experiencia aquí ha sido demoledora. El Espolón de Orión, como le llaman los terrestres, es una de las zonas más ásperas y yermas que he visto en esta galaxia. Como si el nivel de inteligencia y consciencia cósmica -por llamarla de algún modo en vuestra bárbara lengua- sufriera en esta zona una maligna influencia, no he encontrado nada merecedor del interés de Krakta, y mucho menos de su protección.

» Y vuestro planeta Tierra ha sido descorazonador. Durante el largo período de observación en Kuiper, no he visto más que maldad, inquina y crueldad. Yo soy el representante de las artes, de todo aquello que tiene que ver con la creatividad y la armonía, estudio cómo se manifiestan los más íntimos anhelos de los seres en todos los campos de expresión, y de qué forma se transmiten al resto de la comunidad. Y aquí, en vuestro deleznable mundo, cuanto más sensible, confiado y abierto es un individuo o un grupo, más presa es de la brutalidad de quienes le rodean.

» Mi trabajo se dirigió al principio hacia lo que vosotros llamáis, despectivamente, pueblos primitivos. No se han necesitado muchas revoluciones alrededor de vuestro sol para acabar con la mayoría de ellos de la forma más atroz y despiadada. Vuestra avidez no tiene límites. Sus tierras, sus recursos y sus mismas vidas se han explotado hasta la extenuación, y apenas algunas débiles voces se han alzado en su defensa, y no han servido absolutamente para nada. Muy pocos de los vuestros son realmente capaces de comprometerse, y tan exigua proporción apenas pesa en el resultado.

» Y ni siquiera podéis alegar la necesidad de obtener bienes, alimentos o energía indispensables, y para ello simplemente eliminar a quienes os impidan llegar a ellos. No, es mucho peor. La maldita codicia de unos cuantos de acaparar más y más riquezas les ha llevado a dar rienda suelta a los seres más execrables de la creación, manipulando sus ansias de poder y su psiquismo patológico, para hacer objeto a seres indefensos de los más horrendos abusos y torturas, simplemente para matar su espíritu y expoliar su fuerza vital como antes lo hicieron con sus posesiones. Para paralizarlos con el miedo, un miedo abyecto, sin paliativos ni posibilidad de alivio, de huida.

» Pero vuestra agresividad también es capaz de dirigirse a vuestros propios vecinos, siempre que les podáis arrebatar algo, ya sea su casa, sus tierras, su dignidad o su vida, por simple odio y satisfacción de vuestros instintos. Me burlaría, si pudiera, de todos esos infiernos de vuestras viciosas religiones, esos lugares a donde pretendéis enviar a los que calificáis de adversarios. ¿Qué falta os hacen, cuando podéis convocarlos a placer para aniquilar la inocencia?

» No quiero ni hablar de vuestra historia antigua, me voy a ceñir a los desastres de vuestra Edad Contemporánea, cuando, según vuestra consideración, empezasteis a alcanzar la excelencia científica, cultural y social. Una falsa y corrupta excelencia, reconocida por vuestros propios pensadores. Preguntad a Voltaire, o a Conrad, o a Orwell… qué opinan de los grandes hitos de vuestra civilización.

» Os podría especificar, sin dejarme ni un detalle, todos y cada uno de estos actos abominables, pero su solo recuerdo me mancha. Para muestra en esta investigación, para que me entendáis, éste es el primero que analicé. La línea de degeneración que lleva, desde el repugnante Leopoldo II de Bélgica hasta la última y más inocente de las víctimas de su genocidio congoleño, es suficiente para horrorizar a cualquier ser sensible. No lo bastante, por lo que entiendo, como para reparar los daños. Así fue, y así ha quedado después de lo que llamáis quinientos años. Vuestras pequeñas almas no dan para más.

» ¿He de agotar mi espíritu con la evocación de la eterna opresión hacia vuestras propias mujeres, del genocidio armenio, de la Shoah y el Samudaripen, del Escuadrón 731, de Pol Pot, del KKK, de los Balcanes, de Rwanda, de los talibanes, de ISIS, de la supremacía blanca, de los Vengadores del Patriarca, de los Nuevos Hombres, de la Libertad Hetero, de las Guardianas…? No, no deseo extenderme porque es demasiado doloroso, pero sí diré que ha sido un suplicio para mí tolerar la entrada de todo este impuro conocimiento; que deseo firmemente no volver a tener nada que ver con ello. Que pretendo que el recuerdo de lo que aprendí se borre y desaparezca al morir quienes lo desencadenaron. El tiempo que he pasado como Govan Mbeki solamente me ha servido para reafirmar mis sensaciones. No habéis aprendido nada. No sois capaces de aprender nada. Por lo tanto, mi veredicto es claro: esta sociedad, este subproducto de una evolución corrupta, dañada desde su principio, ha de desaparecer.

» No es mi intención ser cruel como ellos lo son. Una aniquilación rápida sería lo más misericordioso y ahorraría muchos sufrimientos. Porque aquí no hay nada salvable. Eso es todo.»

Esta última frase iba dirigida al grupo de Krakta, que se limitó a escuchar sin responder en forma alguna. En cuanto a los terrestres, simplemente no podían ni hablar. Los ojos dilatados por el terror, la respiración anhelante, la palidez extrema, cada uno se había sentido golpeado en lo más hondo ante la exposición inexorable de aquella verdad. 

A excepción de Dyson, apenas podían ubicar ni recordar ni siquiera la mitad de los episodios que les habían citado de forma tan descarnada, pero los sentimientos de Kanwal les llegaban de forma directa, dejando su impronta en su cuerpo emocional en forma de inevitable horror. Vistos desde el punto de vista de un ser ajeno, los actos de impiedad, las iniquidades, tomaban una dimensión espeluznante. De pronto, todos se veían, como especie y como sociedad, desde fuera, y sintieron que la condenación de su raza empapaba hasta la última célula viva de su organismo.


(Continuará)



dimecres, 9 de setembre del 2026

Cançons de qualsevol temps (IV): les nostres (rock català)

 

Quatre grups mítics del rock català


I aquí, el rock català. Aquest estil que sembla tan forani va calar fort a casa nostra, i va donar naixement a tota una colla de grups, tots d'excel·lent nivell, i que no tenen res a envejar als grups estrangers. L'adaptació de la nostra llengua a aquest tipus de música és fluida, perfectament natural, i ens ha deixat una col·lecció de perles, de les que aquí deixo una petitíssima mostra. 

És curiós que, tot i la suposada superioritat de Barcelona en l'activitat musical, els grups de rock més emblemàtics van aparèixer a comarques, per aquesta raó ho faré explícit al petit comentari de cada formació.

M'acabo d'adonar, després de revisar les cançons que he triat, que no n'hi ha cap que poguem qualificar com "d'amor". No, ni Boig per tu és una cançó romàntica. En realitat, està dedicada a la Lluna, i és més una reflexió sobre els somnis impossibles que no pas una cançoneta d'amor típica i tòpica. Potser per això totes m'agraden tant?


El vol de l'home ocell, Sangtraït (1988)

Origen del grup: La Jonquera (Alt Empordà)

No soc cap seguidora del heavy-metal, però faig una excepció amb aquest grup, que ha aportat cançons molt interessants, molt ben interpretades i d'un altíssim nivell musical. Van ser actius des de l'any 1982 fins el 2001 i ens han deixat temes fantàstics. Finalment he triat aquest, El vol de l'home ocell, que va ser el primer que vaig sentir i que em va fer posar atenció en un grup que jo pensava que estava fora del meu abast com a oient i aficionada a la música.

Atenció al detall de l'harmònica, poc corrent en aquest estil, i a l'esplèndida bateria.


El vol de l'home ocell


La foto clàssica dels heavys més nostres


L'Empordà, Sopa de Cabra (1989)

Origen del grup: Girona (Gironès)

Sopa de Cabra són molt més que un grup de rock català i ja està. Han treballat molt tipus d'estils i de temes, han evolucionat, i han trobat noves formes d'acostar-se al públic i al fet musical. Jo hi tinc força tirada perquè han acompanyat molts dels meus moments més emotius. El grup ha tingut, com és normal, molts alts i baixos en el decurs dels anys, però bona part de les seves cançons han quedat en l'ideari de la música catalana.

L'Empordà es una divertida barrabassada. No espereu l'ambient bucòlic de la famosa sardana. Ens parla del Siset de L'estaca, que com més vell més tocat de l'ala, i que dubta entre la borratxera i el suicidi. Però de cap manera no es decideix a marxar: és tan bonic, l'Empordà! La irònica interpretació d'un magistral Gerard Quintana li dóna una salsa increïble.

L'Empordà


El grup assajant. Al centre, Gerard Quintana


Boig per tu, Sau (1990)

Origen del grup: Vic (Osona)

Sau va ser un grup d'estil molt eclèctic, que treballava un rock més melòdic i amb acompanyaments no tan extrems com en altres formacions més radicals. Es va sustentar especialment en la personalitat dels dos puntals de la banda: el vocalista Carles Sabater i el guitarrista i compositor Pep Sala. Aquesta forma de treballar els va acostar molt a altres tipus de música, com les col·laboracions de Sabater amb Dagoll Dagom o les publicacions de Pep Sala en solitari. La inesperada mort de Carles Sabater l'any 1999 va acabar amb la carrera de Sau, ja que la resta de components va decidir de mutu acord dissoldre la banda.

Durant els anys de la seva activitat van gaudir d'un gran èxit i de l'aprovació de tota mena de públic. Moltes de les seves cançons han estat interpretades per intèrprets molt diversos, i Sau ha deixat una empremta inesborrable en el món musical català dels anys 80 i 90. He decidit posar aquí, com a mostra, aquesta bellíssima cançó composada per Pep Sala i amb lletra del mateix Sala i de Carles Sabater i Joan Capdevila. La interpretació del carismàtic Sabater va aixecar aquest tema, ja de primera línia per ell mateix, fins a convertir-se en una de les cançons més populars i estimades del repertori català. Una cançó per a la Història.

Boig per tu


Carles Sabater i Pep Sala



Tarragona m'esborrona, Els Pets (1991)

Origen del grup: Constantí (Tarragonès)

I aquí dues cançons dels Pets. Aquest va ser un grup que practicava un rock més irreverent, de lletres divertides i lleugeres, tot i que després van fer el seu estil una mica més seriós. Lluís Gavaldà és el vocalista i compositor de gran part de les cançons. Alguns cops s'ha parlat dels Pets com un grup de "rock agrari" i és ben cert que les seves vivències al seu poble d'origen, Constantí, apareixen constantment en els seus temes. És segurament una de les raons que els han fet tan simpàtics (i els segueixent fent), ja que connecten amb el públic més jove i no tan urbà. El que s'ha de destacar és la forta personalitat de Gavaldà, amb el seu estil de cant de vocalització trapella, inconfusible.

He triat dues cançons alegres i festives que ens parlen molt del lloc que Els Pets han ocupat durant molts anys i seguiran ocupant, en els cors dels amants de la música en català.

La primera no sé si es pot considerar gaire lleugera, ja que, tot i el seu tarannà festiu, parla d'un problema ben greu.

Tarragona m'esborrona


Quan a Bon dia, és una d'aquelles cançons tan gracioses i a la vegada ben trobades, que dubto que hi hagi qui no l'hagi taral·lejat mai, i ben de bon humor. Visca la mentalització positiva!

Bon dia, Els Pets (1997)

Bon dia


Una fotografia ben rockera dels integrants de la banda


Llença't, Lax'n'Busto (2000)

Origen del grup: El Vendrell (Baix Penedès)

La història d'aquest grup té tot d'anècdotes ben curioses, com l'origen del seu tema Tinc fam de tu, amb un argument de canibalisme, o la famosíssima Carme Flavià, cançó denunciada, censurada, i finalment prohibida (la primera en el règim democràtic espanyol) per utilitzar de forma poc respectuosa el nom d'una autèntica professora d'institut. El cas Carme Flavià va acabar, suposadament, amb la crema de tots els LP on figurava i la seva reedició sense la cançó. Però la vida moderna té aquestes coses: el tema ja havia estat gravat en format pirata i actualment, qualsevol interessat hi pot accedir sense problemes. En realitat, és una de les cançons mítiques del grup, i ens porta el regust de la música d'un grup d'adolescents entremaliats que començaven la seva carrera. 

La que jo he triat no és cap d'aquestes, però, sinò una de molt més tardana. Un tema madur i ple de significat. Una cançó engrescadora que sembla traspuar energia, vitalitat i determinació per totes les seves notes. Que un llapis mai no dibuixa sense una mà...

Llença't


El grup a l'actualitat


Camins, Sopa de Cabra (2001)

Sopa de Cabra apareix dos cops, perquè no em puc estar de posar-hi Camins, en aquest post.

Aquesta cançó és quelcom d'especial, en el meu cas. En un moment singularment difícil em va acompanyar en la meva nova forma de pensar i de viure. És per a mi una de les millors i més emotives cançons en català. Un himne al canvi, a l'acceptació i la resiliència. No s'ha perdut res, podem seguir endavant; encara que alguna cosa ha quedat enrere, el futur es pot abordar amb esperança. Lletra preciosa, música inspirada, interpretació insuperable. Música de Josep Thió i lletra de Gerard Quintana, cantant del grup. Inoblidable.

Camins que ara s'esvaeixen... Camins que hem de fer sols... Camins que ara no hi són...

Mai no és massa tard per tornar a començar...

Camins vora les estrelles... Camins que ja són nous!

Camins


Sopa de Cabra al complet


Alegria, Antònia Font (2002)

Origen del grup: Mallorca (Illes Balears)

Aquest és un grup ben original. Comencem pel seu nom, que van posar expressament, ja que, al ser cinc nois a la banda, van voler presentar-se com una noia. Es veu que Antònia Font era una companya d'Universitat i la sonoritat del nom els va agradar.  L'Antònia en va estar molt orgullosa i va ser la convidada especial en el concert de presentació. Els temes que tracten són generalment humorístics i relacionats amb l'espai o l'astronomia. Tampoc son ben bé un grup de rock, ja que les seves cançons, segons diuen, responen a la idea del moment i no a un estil determinat.

Alegria és una cançó divertidíssima i encantadora. Anem amb el grup a una fira de cap de setmana, plena de paradetes (els cacahuets) i atraccions (els OVNIS). Sortint de la feina, la gentada omple els carrers, tothom està content, i fins i tot la gent gran s'ho passa bé. I els municipals, que han de fer mans i mànigues perquè l'aparcament no sigui un caos! Per altra banda, m'agrada molt sentir el bonic accent illenc que li atorga un aire encara més festiu i de vacances.

Alegria


Música, humor i l'Univers. Ells són Antònia Font


Compta amb mi, Teràpia de shock (2008)

Origen del grup: Les Preses (La Garrotxa)

Són la més jove de las bandes d'aquest petit post, i per a mi de les més desconegudes. Es van fer molt famosos per ser els intèrprets d'alguns temes de la banda sonora d'una popular sèrie emesa a TV3 entre els anys 2011 i 2013, Polseres vermelles. Ha estat un grup molt compromès amb diversos projectes solidaris fins a la seva dissolució l'any 2016, desprès de déu anys d'activitat.

Aquesta cançó ens parla de l'amistat, o de l'amor, com allò que ens defineix com a grup o parella, i que consisteix, simplement, en què l'un sempre pot confiar que l'altre li farà costat, passi el què passi. Un missatge sincer per a qualsevol situació difícil.

Compta amb mi


Els més moderns de la tria





dijous, 3 de setembre del 2026

Cançons de qualsevol temps (IV): les nostres (una mica de tot)

 

La música en català s'ha vist com quelcom reivindicatiu.
I ho és. Però també és molt més que això.



Seguim amb les cançons que van marcar època. Ara venen les que són ben nostres. I estic ben segura que deixaré de banda temes i músics ben mítics. No hi són pas tots, ni de bon tros. Però mai no he estat gaire ortodoxa en els meus gustos. No perquè una banda, cantant o qui sigui s'hagi fet molt i molt popular (ja sigui per aspectes musicals com extramusicals) ha d'agradar-me a mi. 

Ara, podeu estar ben segurs que tots aquests intèrprets i aquestes peces em toquen una fibra ben fonda. Són, realment, les nostres, les meves.

I un altre dia parlarem de rock! 


Al vent, Raimon (1959)

El cantant de Xàtiva, un dels primers representants de la cançó en català/valencià, un dels grans perseguits per la maquinària institucional franquista, ens ha deixat tota una colla de temes d'aquells inoblidables. Ha estat una figura molt peculiar: el seu crit (Raimon canta o crida? preguntava la gent gran), la seva interpretació tan intensa, tan del fons de l'ànima, és potser la que més m'ha commogut en aquella banda del sentiment que es troba lluny de qualsevol raciocini. 

Diuen que la idea d'aquesta cançó li va venir un dia que anava de paquet en una moto, però anècdotes apart, Al vent, literalment, encara em fa estremir.:

        Tots plens de nit, buscant la llum, buscant la pau, buscant a Déu, al vent del món.


Al vent



Imatge llegendària de'n Raimon, la cara al vent




Què volen aquesta gent?, Maria del Mar Bonet (1968)

Cantant mallorquina, Maria del Mar Bonet és una de les millors veus de la cançó en català. Una veu molt bonica, molt ben impostada, d'un timbre perfecte i de gran expressivitat. En els anys seixanta, com gairebè tots els joves músics dels Països Catalans, la Maria del Mar va fer el que aleshores s'anomenava canço protesta o cançó catalana, que van esdevenir sinònims donada la gravíssima repressió sobre la nostra llengua i cultura de part del govern espanyol. 

En aquesta peça que he triat parla concretament d'un cas real, la mort de l'estudiant d'esquerres Rafael Guijarro, que, segons sembla, es va llençar per la finestra de casa seva per fugir de la policia. Mai no s'ha sabut la veritat complerta del cas. El poeta Lluís Serrahima va fer la lletra i la Maria del Mar li va posar música.

El fet és que la cançó va ser una de les més perseguides pel règim franquista, cosa que ens fa pensar que alguna cosa feia por, del tema. Aquí la tenim com a trist testimoni d'una època fosca.

Què volen aquesta gent?


Maria del Mar, la cançó protesta genuïna


L'estaca, Lluís Llach (1969)

És un dels més importants cantautors catalans, bon poeta, gran intèrpret i molt bon músic. Potser la seva tècnica vocal no és gaire depurada, però coneix perfectament les seves capacitats i és capaç de transmetre les emocions d'una forma ben efectiva. Els seus concerts responen a la seva personalitat, és un gran comunicador i demostra una fina sensibilitat. 

Ha tocat tot tipus de temes, incloent, és clar, la cançó protesta pròpia de la seva època, però també ha fet treballs excel·lents amb altres materials, com els de Ítaca, amb els poemes de Kavafis i traduccions de Carles Riba.

Ara, per a mi L'estaca és una d'aquelles cançons convertides en himne, i que no vols que mai es deixi de cantar.


L'estaca


Lluís Llach al piano amb la seva gorra, una imatge típica dels seus concerts


Coses de l'idioma, La Trinca (1971)

Aquest tercet va ser un dels fenomens artístics, musicals i populars al nostre país a finals del segle XX. Van ser autors d'un tipus d'espectacle totalment inclasificable, on la ironia, el sarcasme, la crítica política i la música enganxadissa en van fer un grup imprescindible en una societat molts cops bastant tristoia, i no perqué sí.

La seva trajectòria ha estat complexa i no sempre ben vista per tothom, però el cert és que s'han convertit en una referència ineludible si hem de parlar de música catalana popular dels anys 70 i 80. No és que s'hi assemblin en res, però potser ocupen a casa nostra un lloc semblant a Les Luthiers a l'Argentina, guardant, és clar, les distàncies.

Triar una cançó no ha estat gens fàcil, he suat molt. Finalment m'he decidit per aquesta, potser la primera que vaig sentir, i que, sent jo de parla castellana però coneixedora del català, em va divertir d'allò més. I a més té dues lectures: la més immediata, la traducció directa i enjogassada de frases fetes catalanes al castellà, on perden tot el sentit. I la segona, sarcàstica i amarga, que és pretendre que un viatjant català de Santa Coloma no es recordi com es parla en castellà. Fa mal al cor.


Coses de l'idioma


La Trinca, als seus començaments


Fent camí, Esquirols (1975)

Esquirols va ser un importantíssim grup de folk català; es van posar aquest nom perquè es van formar al poble de l'Esquirol, a Osona. Durant disset anys van compondre, publicar i difondre un gran número de cançons caracteritzades per estar molt arrelades a la terra, i per tractar un gran nombre de temes de tot tipus: reivindicatius, tradicionals, romàntics, divertits, de crítica social, de muntanya, d'humor senzill... 

És un tipus de música que se sent ben nostra, ben de tothom i, especialment, ben de la gent de les comarques més agràries, més allunyades de les grans capitals. Pregunteu, si no, als aficionats a la muntanya si els agrada Tot baixant de Collsacabra, o Pujarem dalts del cims. I que n'opinen, els botiguers de poble i els turistes de ciutat, de la divertida i incisiva Rústic-Camp, que es fica amb tothom i fa riure de grat.

Per aquesta primera intervenció he triat aquesta preciosa cançó, una de les del seu repertori més íntim i reflexiu, d'aquelles que et fan pensar i et toquen el cor.

Fent camí


Un dels grups folk més entranyables, Esquirols



Qualsevol nit pot sortir el sol, Jaume Sisa (1975)

No és pas que hagi estat una seguidora d'aquest cantautor. Però té peces irrepetibles. En realitat és un autèntic geni boig (o almenys ho és la seva façana, el seu personatge) que apareix no poques vegades a la nostra terra. Un Dalí, un Pla, un Sisa. Tots tocats de la tramuntana. Aquests artistes ens demostren com de ridícules són les convencions que ens empresonen. I ho fan des de l'absurd o des de la tendresa, com en aquest cas.

Qualsevol nit pot sortir el sol és una cançó preciosa, que trobo plena de sentit; és una crida a la nostra infantesa i a tot allò que va ser l'aliment de la nostra innocència. La vaig posar a la portada d'aquest blog i, com no podia ser d'una altra forma, en aquest recull de les nostres cançons.


Qualsevol nit pot sortir el sol


L'inconfusible i irrepetible Sisa


El vestir d'en Pasqual, Guillermina Motta (1978)

Aquesta barcelonina ha estat, no només una excel·lent cantautora, sinó també (i per aquí vaig amb el tema triat) una gran recuperadora de cançons urbanes típiques de començaments del segle XX. En aquest aspecte ha sabut treballar la cançó dita de cabaret, en uns espectacles propers al públic, gairebè íntims, on tota la picardia i el doble sentit d'aquestes cançons quedaven perfectament expressats.

El vestir d'en Pasqual me la cantava la meva àvia des que jo era ben petita. Ella la coneixia de la seva joventut, a la Barcelona dels anys 20, on havia estat un tema molt popular. Era un temps de tipus estrafolaris, com la Monyos i el noi de Tona, que a casa encara semblava que eren els veïns de la porta del davant, i de cançons picaresques cantades amb tota la intenció i tota la mala bava.

La Guillermina va saber recuperar aquest llegat, i vet aquí que torno a sentir-me petiteta, a casa, amb l'àvia i la mare cantant-me:

        Elàstics blaus, subjectats amb candaus, porta el meu enamorat, i el barret de costat...


El vestir d'en Pasqual


Encant, simpatia i carisma, aquesta era la Guillermina


Torna, torna Serrallonga, Esquirols (1980)

M'ha costat descartar temes d'Esquirols i he decidir posar-ne dues, de cançons. I com a segona opció he escollit aquesta, un crit de socors per defensar les terres d'Osona de les especulacions d'una multinacional que pretenia obrir mines d'urani a Les Guilleries. Aquesta va ser una protesta ecologista del total de la població que, per un cop, va tenir èxit. També la cançó va arribar a convertir-se en un himne polític, i és encara ara una melodia d'empenta i d'inspiració que no ha perdut gens d'actualitat.


Torna, torna Serrallonga


Del cor de les Guilleries sortirà un gran espetec



La Balanguera, Maria del Mar Bonet (1981)

Tornem amb la Maria del Mar, aquí amb la seva faceta d'investigació i recuperació de la música tradicional de les Illes, i de com ha estat la suma de cultures diverses que li han donat el seu caràcter tan especial i diferencial del que és la música de les regions catalanes de la península.

Té moltes peces bones, però he apostat per la preciosa Balanguera, amb lletra de Joan Alcover, una obra que he cantat en coral i sempre m'ha emocionat moltíssim. La Maria del Mar li dóna un aire de cançó cantada a la vora del foc, i amb tot el sentiment del temps, de la fe, de la família, i de la terra.

És una cançó molt llarga, i normalment no es fa pas tota (no s'acabaria mai). Aquí deixo una de les estrofes més boniques, que en aquesta gravació no hi surt:

        Quan la parella ve de noces, ja veu i compta sos minyons. 

        Veu com davallen a les fosses els que ara viuen d'il·lusions,

        Els que a la plaça de la vila surten a riure i a cantar:

        La balanguera fila, fila, la balanguera filarà.

        

La Balanguera


Gran veu i amor a la terra, la Maria del Mar


Sí, ja ho sé: no cal que patiu pel nostre rock, ve en una propera publicació!