Els meus herois preferits, i que no serveixi de precedent. Literatura i cinema (II)

 

Dr. Watson i Sherlock Holmes en la seva millor i més encertada versió, la televisiva de la BBC,
1983-1994, amb Cedric Hardwicke (Watson) i Jeremy Brett (Holmes)

Jacopo Belbo (Il pendolo di Foucault - El pèndol de Foucault, Umberto Eco, 1988)

Amb permís del narrador Casaubon, Belbo és l'autèntic protagonista: un ésser torturat pel dubte, per la seva suposada inutilitat, per la seva por o reticència a ser completament sincer i transparent en l'escriptura a menys que utilitzi una disfressa suficient per amagar-se. Són els seus records els que tenyeixen de malenconia tota l'obra, és la seva decisió la que trenca en mil trossos la realitat, és la seva mort la que ens corprèn i ens deixa orfes i desemparats, sense cap mena de lligam amb la vida i la sensatesa. Quan Belbo no hi és, la història és una altra. Era Belbo el mateix Eco? Mai no ho sabrem, però ho podem creure, si volem, i establir un commovedor diàleg entre lector i escriptor que no ens deixarà pas indiferents.

Va ser Belbo un alter ego d'Eco? Qui ho sap?

Hercule Poirot (The Misterious Affair at Styles et alii - El misteriós cas de Styles i ss., Agatha Christie, 1916-1975)

"És un individu insuportable" va dir d'ell Agatha Christie. Sí, és maniàtic, extremament pulcre i obssessivament ordenat, un gurmet, un bon vivant, cregut i imflat per la seva pròpia importància. I a la vegada és encantador, amable, bondadós, atent, tendre, i sobretot, intel·ligentíssim. Prova que és bona persona és la fidelitat dels seus amics, col·laboradors i empleats. El personatge literari és totalment trampós, i la mateixa Christie es va divertir donant diferents solucions al mateix cas en diversos relats, tots molt ben raonats. Però en l'interior de la història és un ésser coherent, genial i inoblidable.

Molts actors l'han representat, però el millor sense discussió va ser David Suchet, que va donar una imatge complerta, física, de posat, i moral. La sèrie de la BBC Poirot (1989-2013) és encertadíssima, en ambientació i en interpretacions. Pauline Moran (Miss Lemon), Philip Jackson (Japp) i Hugh Fraser (Hastings) van acompanyar ben dignament Suchet en tots aquests episodis modèlics. Tots plegats han entrat amb tot el mereixement al regne de les llegendes televisives.

Davant, Miss Lemon i Poirot. Darrere, l'inspector Japp i l'entranyable Hastings

Bertrand Wooster i Reginald Jeeves (P.G.Wodehouse, 1915-1974)

Teniu una temporada d'aquelles tristones, que res no us fa una mica d'alegria? Us recomano els contes de P.G. Wodehouse, i especialment totes les històries, contes i novel·les del gomós i petimetre (en castellà en diríem un lechuguino) de Bertrand Wooster i el seu valet de chambre, ajudant personal o el que sigui, l'inimitable Jeeves. Més i més grans són els embolics de Wooster, més i més Jeeves fa servir el seu privilegiat intel·lecte per solucionar-los. Tret, és clar, que estiguin abarallats, ja sia pel color dels mitjons, pel tall de la jaqueta o per les sabates de Bertrand, que en qüestió de gustos és un eixelebrat. Aleshores en Wooster s'ha d'espavilar com pot... i la pífia més i més.

És el tipus de literatura més divertit (sense insultar ningú ni fer humor negre) que he tingut el gust de llegir.

Wooster i Jeeves, o, és clar, Hugh Laurie i Stephen Fry. Qui més podria representar
aquesta parella tan anglesa i tan eduardiana?

Antoni, l'adroguer (La plaça del Diamant, Mercè Rodoreda, 1962)

Sí, ja sé que és com més se la coneix a nivell popular, però m'empipa dir-li Colometa a la protagonista del llibre, perquè és el símbol de l'apropiació que pateix per part del Quimet, aquest marit egoista i dominant, que l'anul·la fins treure-li fins i tot el nom. A la segona part de la novel·la, quan l'Antoni comença a adreçar-se a ella com a Natàlia, ella no ho sap, però l'està fent tornar del país del no-res. Ell li salva la vida (i als seus fills) en aquella corprenedora escena de l'ampolla de lleixiu. No em digueu que aquest home no és ben bé un enviat del cel. No és cap heroi de postal, sinó callat, insegur, i busca desesperadament companyia i amor. Mai no es creu mereixedor de les coses bones que li van passant. Per sort, tots respirarem alleujats al final, quan la Natàlia finalment deixa enrere la Colometa (és a dir, el passat de dona anorreada i resignada) i es converteix en ella mateixa, gràcies a un autèntic company de vida, al quan per fi es veu capaç d'estimar.

Natàlia amb Antoni, l'adroguer, en una versió teatral al Poliorama (2024)

Jean-Louise Finch Scout (To Kill a Mockingbird - Matar un rossinyol, Harper Lee, 1960)

Una nena inoblidable en una novel·la realment sorprenent, ja que tracta temes ben espinosos, però des del punt de vista de la innocència infantil. Exposada al llarg de diversos anys, la història ens ve a explicar per què Jem, el germà gran, va patir una greu fractura de colze quan tenia dotze anys. I les causes són summament complexes, però explicades amb tanta gràcia i ingenuïtat que van passant una rere l'altre sense enfarfegar. El racisme, la violència intrafamiliar física i psíquica, l'abús sexual, la maldat, la ignorància, l'arrogància i l'estupidesa es van donant mentre que la feliç i entremaliada Scout, ben protegida en el seu petit i amorós nucli, ho veu tot sense saber-se avenir, i intenta entendre-ho com pot.

La pel·lícula no està pas malament, i tots treballen molt bé, però la novel·la és infinitament més rica i plena de matisos. Ara, un apunt que crec important: en la seva època va agradar molt als lectors blancs, però els negres la van trobar molt depriment, i no m'estranya. En realitat, és bastant desoladora, i la societat que descriu (el sud dels USA als anys 30) no deixa cap sortida als afroamericans.

A l'esquerra, Mary Badham com Scout. A la dreta, de dalt a baix,
amb Robert Duvall (Boo); amb Phillip Alford i John Megna (Jem i Dill), 
i amb Gregory Peck (Atticus)

Malcolm Crowe i Cole Sear (The Sixth Sense - El sisè sentit, M. Night Shyamalan, 1999)

Com se't queda el cos quan resulta que allò que més et terroritza és l'única cosa capaç d'ajudar-te? Més enllà de l'icònic "alguns cops veig morts" aquesta pel·lícula és una veritable troballa on es tracten temes molt humans: l'aprensió a confiar en els pares, com ser un bon terapeuta, l'amor i la intimitat, les pors i els terrors de la infantesa, l'autoafirmació... Tants cops la vegis, més i més matisos trobaràs per enriquir la seva lectura. En la famossíssima escena entre Malcolm i Cole, quan el petit se li obre i li explica on està el seu problema, l'atenció i la comprensió de Malcolm fan la diferència amb altres éssers, vius o morts. Cole confia, simplement, perquè s'adona que Malcolm és digne de la seva confiança. És l'únic que no li demana res per a ell mateix, sinó que es poden ajudar mútuament, en una relació equilibrada i positiva. Una meravella de pel·lícula i uns protagonistes inoblidables.

Haley Joel Osment (Cole) i Bruce Willis (Malcolm) estan 
fantàstics en els seus papers

De moment, aquí es queden, però en un futur, qui sap, si en trobaré més.