Beethoven, Baremboim, i dues simfonies

 

Beethoven l'any 1804, quan va començar la composició
de la cinquena simfonia

L'any 1808 van passar moltes coses a Europa, i entre d'altres, una d'importància per al nostre país: el motí d'Aranjuez, que va donar pas a la Guerra de la Independència, mentre la resta del continent s'enfonsava en les guerres napoleòniques. Així i tot, altres successos més agradables s'esdevenien, i un d'ells va ser cabdal en el món de la música clàssica. El 22 de desembre, a Viena, s'estrenaven dues simfonies de Beethoven, la cinquena i la sisena, juntament amb altres obres del mateix compositor.

Beethoven ja tenia greus problemes d'oïda, degut a l'otosclerosi, i des de l'any 1801 disposava amb prou feines d'un 40% de la seva capacitat auditiva, i no era capaç de sentir les consonants, per la qual cosa no podia entendre què li deien. Si escoltem aquestes dues meravelloses simfonies i pensem que les va composar un músic apassionat per la seva feina que s'estava quedant progressivament sord sense possibilitat de curació, crec que podrem copsar millor la seva lluita, la seva determinació, i la seva força de caràcter per seguir treballant amb aquest entusiasme i dedicació.

La cinquena simfonia es va convertir ben aviat en una peça clau del repertori orquestral, i encara ho és. Entre altres homenatges, va ser una de les obres triades (en concret el seu primer moviment) per aparèixer al Voyager Golden Record, la gravació de sons de la Terra enviada a l'espai l'any 1977 a la sonda Voyager. Ja en la seva època va ser tan demanada la seva interpretació que Franz Listz en va fer una versió reduïda per a piano i facil·litar així la seva difusió.

S'estructura en quatre moviments, Allegro con brio, Andante con moto, Scherzo Allegro i Allegro Presto. El començament del primer moviment conté un dels motius més famosos de la música occidental, el famós ta-ta-ta-Taaa.  Algunes persones l'anomenen La Simfonia del Destí, ja que en algun moment un autor va afirmar que aquest motiu rítmic, que travessa tota l'obra, li va semblar el Destí trucant a la seva porta, d'aquí el nom que de vegades apareix per referir-se a la cinquena. 

La sisena simfonia, coneguda també com a Simfonia Pastoral, es va composar més o menys al mateix temps que la cinquena, i té un caràcter ben diferent. Beethoven adorava la Natura, i va dir que la sisena és l'expressió del seu sentiment. En el seu temps no va agradar gaire, i tothom preferia la cinquena, però en el segle XX se l'ha anat apreciant cada cop més. Una versió reduïda, dirigida per Leopold Stokowski, va ser triada per Disney per aparéixer a Fantasia (1940), on acompanyava un simpàtic curtmetratge ambientat a l'Olimp; aquesta pel·licula la va popularitzar extraordinàriament i ara, al segle XXI, és una de les més gravades i interpretades del repertori de Beethoven.

Té cinc moviments en lloc dels quatre tradicionals i tots porten títols:

I. Allegro ma non troppo. Desperten alegres sentiments en trobar-me al camp.

II. Andante molto mosso. Al costat del rierol.

III. Allegro. Animada reunió de camperols.

IV. Allegro. Llampecs i tempesta.

V. Allegretto. Alegria i agraïment després de la tempesta.

Aquesta obra conté alguns dels passatges més bonics de Beethoven, és relaxant i animada, i també solemne al final, quan ens mostra la grandesa de la Natura.

Quant a Daniel Baremboim, és un notabilíssim músic, argentí d'origen jueu, que va començar com a pianista, disciplina on va arribar a tenir molta anomenada. Allunyat dels concerts com a solista per la seva edat, va desenvolupar una exitosa carrera com a director d'orquestra. 

Sempre ha sigut una persona de pensament molt lliure: bona part dels seus estudis els va fer a Israel, d'on també té la nacionalitat, però no per això ha deixat d'interessar-se per músics com Wagner, que estava totalment prohibit en aquest país, i va aconseguir dirigir-hi una peça l'any 2001, a Jerusalem, per la qual cosa va haver de lluitar molt i enfrontarse a greus crítiques. 

També està totalment en contra de l'actuació del govern israelià a Gaza, i va impulsar un moviment per a reunir joves músics, palestins i israelians, la West-East Divan Orchestra, iniciativa que ha rebut nombrosos premis internacionals per a la pau i la concòrdia.

Jo havia tingut molts discs d'ell com a pianista, i m'encantava, i ara gaudeixo moltíssim de les seves dots com a director. Aquí us deixo la cinquena i la sisena de Beethoven sota la seva direcció, i precisament amb la West-East Divan Orchestra. Sentiu-les amb l'alegria i la bona disposició que Barenboim sap donar a la música d'un autèntic geni.

Simfonia número 5

Simfonia número 6

Daniel Barenboim

Una laguna en el mar de las olas (XIII)

 

Aquello que no podemos definir nos causa temor

Capítulo XIII. Mbeki

Cuando se recuperó de la sorpresa de ver a Quinteros en el despacho de Bouchard, Elaine se dirigió hacia él, y éste se levantó con una leve sonrisa. Ambos se abrazaron amistosamente, aunque con cierta reserva por parte del telemetrista.

-¡José! Me habían dicho que no estarías con nosotros, por las fiestas de Navidad, las niñas…

-Al principio esa era mi intención, pero lo estuve pensando mejor y Martina, mi esposa, me aconsejó venir y terminar de una vez, si eso es posible -Quinteros soltó a Elaine y a continuación se dirigió a Radha mientras se llevaba una mano al corazón.

-Doctora Chatterjee –ella sacudió la cabeza en una sonriente negativa, y él rectificó-… Radha… estoy contento de verte.

Radha sonrió abiertamente y tendió la mano al hombre, que la apretó con fuerza. La voz de ella era hospitalaria, cálida.

-Cuánto me alegra que hayas decidido venir, José, nos afecta a todos.

Aiko había quedado como en la sombra pero finalmente se levantó e hizo una cortés reverencia y él le respondió de la misma manera. No se dijeron nada.

Elaine se sentó de nuevo, con más animación que antes. Le parecía que la presencia de José añadía peso al grupo de la Mare Undarum. Resueltamente se dirigió a Bouchard.

-¿Ya no falta nadie, Roger, podemos empezar a hablar de lo que sea?

Sander le lanzó una mirada inescrutable que la hizo encogerse un poco, pero Bouchard le respondió con rapidez y borró la mala sensación.

-En realidad, acabo de saber que el doctor Mbeki viene hacia aquí. Esperemos un momento.

-¿Mbeki, de Unuiĝintaj Regionoj¹? – Radha se inclinó hacia delante extremadamente interesada. Los demás estaban perplejos.

-¿Le conoces? El nombre me suena pero no acabo de recordar… -por esta vez fue Aiko la que se mostró intrigada.

-Sé de un doctor Mbeki que es el actual responsable del Departamento de Comunicación Global de la UR -Radha hablaba con cierta vacilación-. Coordinan algunos aspectos de la convención, pero hasta ahora no le he visto, sé quién es por los mensajes que nos envían. ¿Se trata de él?

-En efecto. Un poco de paciencia, por favor, y… ya ha llegado.

Pulsó de nuevo el mando de la puerta y una silueta de estatura apenas mediana se recortó en la entrada. Roger iba a dirigirse al recién llegado, pero antes de que pudiera decir nada se oyó otra voz, y todos se volvieron hacia la persona que había hablado, divididos entre la sorpresa y el asombro.

-Kanwal, es Kanwal, el responsable de comunicación, allí, en Titán -era Aiko la que había hablado, en un tono agudo muy impropio de ella. Estaba muy pálida.

Roger le lanzó una mirada inquisitiva.

-¿Le recuerda?

-Su rostro es lo que recuerdo con más claridad. Me tenía aterrorizada, pero no estaba solo. Había otros, por suerte ellos no daban ningún miedo… ¡Desde luego! Era usted, y usted… -señaló a Bouchard y a Sander con los ojos muy abiertos.

-Pero, Aiko, qué dices… -el rostro de Elaine expresaba confusión. Creía que ella era la designada para instruir a los demás y le desconcertó la seguridad con que su antigua compañera reconocía a los krakta sin necesidad de estímulos de memoria ni trances inducidos.

Radha se irguió y habló con determinación; en su tono se dejó oír un deje de su antigua autoridad.

-¿De qué hablas? ¿A qué te refieres?

José dejó que sus párpados se cerraran y su rostro ancho y moreno pareció más agotado que nunca. En cuanto a Aiko, suspiró, se miró un momento los pies y a continuación levantó la cabeza. Sus ojos fueron pasando de uno a otro. Eran tan silenciosos como siempre, pero se alcanzaba a distinguir el principio de una emoción, quizá de cansancio. Bouchard insistió. Su voz, a diferencia de la de los demás, era amable, comprensiva.

-¿Le recuerda, doctora Minamoto?

-Claro -había vuelto a bajar la cabeza.

-¿Es cierto que la tenía aterrorizada? -mientras hacía esta pregunta Bouchard miraba fijamente a Mbeki, y este le devolvió la mirada con una expresión arrogante en su rostro ya de por sí adusto.

-No se trataba de algo patente; su presencia, sus palabras, su forma de hablarme, me causaban espanto, pero todo eso quedaba en segundo plano ante tantas otras conmociones. Que era terrorífico para mí se me ha hecho evidente después, al recordar los hechos.

-¿Me recuerda a mí?

Aiko Minamoto fijó la vista en sus manos, cruzadas en el regazo. Inspiró profundamente, movió los hombros en un gesto de aceptación, levantó el rostro y miró francamente a Bouchard.

-Usted es Jakork, el especialista en ciencias de la identidad.

-¿Recuerda al doctor Sander?

-Sí. El de más autoridad, Koroj. Se encargaba de ciencias abstractas. Ustedes dos… eran algo tan… desusado, tan impresionante… pero en cambio, jamás sentí el más mínimo temor.

Todos los ojos estaban fijos en ella. Sus antiguos compañeros se habían quedado completamente mudos. Aiko había sido siempre tan discreta, manteniéndose a menudo en un segundo plano, llevando a cabo su trabajo como si apenas se encontrara allí. Y ahora parecía extraer de su interior un caudal de energía. Lentamente, sus facciones demasiado átonas se llenaban de vida, sus ojos se volvían más y más expresivos, el tronco se erguía y la voz alcanzaba unas inflexiones que nunca le habían oído.

-Les recuerdo a todos perfectamente, todo lo que dijeron, todo lo que hicieron. No he olvidado nada.

Radha no fue capaz de contenerse.

-¿Estás diciendo que todo este tiempo te acordabas de estos… de estos…? ¿Y te callaste?

Aiko la miró sin ninguna timidez. Parecía haberse hartado de su papel contemplativo.

-Sí, todo este tiempo he recordado, pero nunca dije nada porque tenía miedo de que fuera una alucinación. Llegó a ser apenas un eco, pero siempre estuvo allí, en el fondo. Por eso, cuando me llamaste, enseguida quise venir. Porque por fin tenemos la oportunidad de aclarar el pasado.

José, Elaine y Radha estaban atónitos y apenas si acertaban a contestar.

-¿Y durante los interrogatorios en Bosten…? -Elaine se notaba la boca seca. En cuanto a José, estaba anonadado, mientras que Radha mostraba una expresión pétrea.

Aiko los contempló un momento a los tres, uno a uno, con deliberación.

-Nunca dije nada, no os vendí, resistí todos los interrogatorios, superé todas las trampas psicológicas. Soy más fuerte de lo que parezco. Fui leal. Lo he sido durante dieciséis años. Pero lo recordaba todo, siempre lo recordé. Siempre.

Los tres krakta la miraban silenciosamente: Bouchard pensativo, Sander con cierto desdén, Mbeki con furiosa hostilidad. Fue Bouchard-Jakork quien se decidió a hablar primero.

-Bien, como dicen algunas expresiones terrestres, es el momento de abrir las cartas…

-Poner las cartas boca arriba -Quinteros intervino por primera vez-. Pues sí que ya es el momento y para eso he recorrido más de quince mil quilómetros cuando lo que deseo con toda mi alma es estar con mi familia. ¡Adelante, pues! -frunció el ceño y enfrentó a los krakta -. ¡Digan lo que tengan que decir!

-Es muy sencillo -la fría voz de Sander-Koroj les llegó, cortante y directa como una saeta, lista para hundirse en el punto exacto-. Nuestro grupo llegó, os estudió, entendió lo que es vuestra especie y ha tomado una decisión. Los habitantes de la Tierra no pueden ni deben salir de su territorio. Volveréis a confinaros en este precioso y desaprovechado planeta y algún día os extinguiréis en una de vuestras absurdas guerras o en un estúpido cataclismo que provocaréis por desidia o avaricia. Esperemos que sea pronto -a continuación, de forma lenta y deliberada, se dirigió específicamente a Bouchard-. Y ningún primerizo va a interferir en una decisión consensuada entre los otros tres miembros del grupo de exploración.

Se levantó, erguido en toda su estatura, y envolvió a los antiguos astronautas en una ola de profunda indiferencia que les hirió en lo más vivo, pues la percibieron hasta en el mismo tuétano de sus huesos. Como si no existieran, o no fueran más que irritantes infusorios con aires de grandeza molestando con sus idioteces a un experimentado investigador.

Se marchó, llevándose con él a Mbeki, y en la sala de conferencias quedaron cuatro personas paralizadas por el terror mientras Bouchard, por primera vez desde que empezara la reunión, cerraba fuertemente los ojos y permitía que de su mente brotara una tempestad.

Quinteros tragó saliva, y se le oyó mascullar:

-¡Y el experto en Comunicación ni siquiera ha abierto el pico!

(Continuará) 

_____________________________________________________________

1 Organización de Regiones Unidas.

Haydn i una missa en temps de guerra

Haydn l'any 1792 (retrat de Thomas Hardy)

 

Franz Joseph Haydn (1732-1809) és un dels més grans referents del classicisme vienès del segle XVIII. Mozart el va apreciar moltissim i li deia "papà Haydn", expressant així el seu afecte i confiança pel col·lega vint anys més gran.

Haydn va començar la seva carrera d'una forma que il·lustra prou bé la situació dels músics a la seva època, com a membre del servei de la casa Esterhazy, lloc que va ocupar durant 30 anys. Val a dir que en general els Esterhazy van saber apreciar quin gran professional tenien, i va ser prou ben tractat, tot i que s'havia d'ajustar als desitgs del seu patró i no podia pas composar quan i el què volia. Així i tot Anton Esterhazy, entusiasmat per la seva obra i vàlua, se'l va endur a Londres entre 1791 i 1792, fet que el va donar a conéixer a un públic entusiasta i una societat a qui encantava la música vienesa. Haydn va ser nomenat Doctor Honoris Causa a l'universitat d'Oxford. En la segona i darrera visita a Londres, l'any 1795, ja estava considerat "el més gran dels compositors vius".

Haydn va morir l'any 1809, desprès d'una llarga malaltia, i en plena ocupació napoleònica de Viena. El mateix Napoleó va enviar un destacament per homenatjar-lo en el seu enterrament. En el seu funeral es va interpretar el Requiem de Mozart, un dels col·legues que més el va apreciar.

Vaig tenir el plaer de cantar com a membre del cor tres de les seves misses, unes obres extraordinàries composades ja al final de la seva vida, amb una nova llibertad creativa donada pel reconeixement que havia aconseguit gràcies al seu talent i al seu treball:

Missa número 9 en Si bemoll major, Heiligmesse, catàleg Hob 22/10 (1796).

Missa número 10 en Do major, Paukenmesse o també In tempore belli, catàleg Hob 22/9 (1796).

Missa número 14 en Si bemoll major, Harmoniemesse, que va ser la seva darrera composició, catàleg Hob 22/14 (1802).

He trobat una excel·lent gravació de la Paukenmesse, una obra molt notable per diversos detalls: la utilització dels timbals (d'aquí el seu sobrenom de Pauken, timbal en alemany), i la gran importància que se li dóna al Dona nobis pacem, ja que, com el seu altre sobrenom indica, es va composar durant una guerra entre Àustria i França. 

Aquí us la deixo, i espero que la gaudiu tant com jo.

Paukenmesse In tempore belli - F.J.Haydn - Neville Marriner

Com en temps de Mozart: Mitsuko Uchida

 

Mitsuko Uchida

En temps de Mozart, els directors no solien posar-se davant de l'orquestra i d'esquena al públic. Com ja vaig explicar al post dedicat a la pel·lícula Amadeus, normalment qui dirigia el concert era el mateix autor. I hem de tenir en compte que Mozart va estrenar tots els seus concerts per piano i orquestra com a solista i també dirigint. Aquest és un fet que es veu poc, actualment, però he trobat aquesta preciosa gravació del concert per piano i orquestra en re menor, K466, dirigida com a directora d'orquestra, i interpretada com a solista, per l'excel·lent pianista Mitsuko Uchida.

Uchida va néixer al Japó, a Tokyo, l'any 1948. Degut a la feina dels seus pares va arribar a Viena quan tenia 12 anys i allà va poder estudiar amb Artur Schnabel. Ja als 14 anys es va presentar en un concert públic i ha guanyat nombroses distincions com a directora i intèrpret. Ha enregistrat tots els concerts per piano de Mozart i és especialista en aquest compositor, a més de Schubert i Beethoven.

En aquesta versió, Uchida actua ni més menys com en el seu temps ho va fer el mateix Mozart, dirigint als músics en els fragments sense instrument solista, tocant el piano d'esquena al públic i de cara a l'orquestra (actualment és una raresa), i confiant en el concertino, en aquest cas la primera violinista, per controlar l'orquestra quan ella està al piano. Ja veureu com al final del concert li dóna les gràcies per la seva feina.

Un petit apunt, en aquesta versió es toca la coda composta per Beethoven especialment per al primer moviment d'aquest concert, que l'havia impressionat molt. No és estrany, es tracta d'una de les composicions més dramàtiques de Mozart, el seu concert per piano més introspectiu, i en una tonalitat, la de re menor, que també va emprar en Don Giovanni i en el Requiem, dues de les obres més colpidores de la seva producció.

El resultat, aquí us el deixo. Espero que gaudiu tant com ho he fet jo d'aquesta música única amb intèrprets excepcionals.

Mozart. Concert per piano K. 466. Mitsuko Uchida