divendres, 18 de març de 2011

Esquitxada a les fronteres (2): Pixie, Dixie i la frontera blindada

Pixie, Dixie i la frontera blindada (França-Itàlia 1988)

Europa, mon amour. En aquest relat seré una mica dolentota. Espero que no m'ho tingueu gaire en compte.





A l’autocar ple de gent en què viatjàvem una cosina meva i jo, hi havia també tres dones nord-americanes d’origen hispà que s’asseien just davant nostre. Una devia tenir uns cinquanta anys i les altres dues vorejaven la trentena. No eren família, les joves eren amigues i la més gran, companya de feina d'una d'elles. Havien arribat fins a Madrid en avió i des d’allà tenien contractats diversos tours per conèixer Europa. Aquest, concretament, era una volta per les ciutats més emblemàtiques d’Itàlia. Sortia de Barcelona, travessava els Alps Marítims, passava per Pisa, feia una estada de tres o quatre dies a Roma, per desprès, ja de tornada, recórrer Florència, Siena i Venècia.

Portàvem una guia francesa, una senyora de mitjana edat amb cara de despistada; parlava un castellà en el qual no hi havia cap «r» —totes havien estat bandejades en benefici d’unes terribles «g» guturals— i emetia les vocals amb un accent recargolat que desfigurava totalment el seu vocabulari. La meitat dels noms dels llocs per on passàvem no s’entenien. En certa ocasió ens hi vam estar una bona estona fins entendre quines eren aquelles muntanyes de Caggaggga d’on s’extreia un marbre de molt bona qualitat.

L’incident que explicaré va tenir lloc el segon dia de viatge; aquell matí havíem sortit de Niça i ens disposàvem a passar la frontera amb Itàlia. Per alguna raó incognoscible, les dues joves americanes —que ja havien explicat a tothom que vivien a Miami—, estaven de molt mal humor. Al començament ens havia fet gràcia la seva manera de parlar, que a mi em recordava dos graciosos i entremaliats ratolinets dels dibuixos animats, però aviat van deixar veure que de gràcia i simpatia en tenien ben poca. Tot els semblava malament: l’autocar, el clima (ple estiu mediterrani), l’accent de la guia, que a França parlessin francès, que a Itàlia parlessin italià, que la moneda anés canviant contínuament, ara pesseta, ara franc, ara lira... No s’estaven de queixar-se a tort i a dret i de vantar la gran superioritat del seu país d’origen, on, segons elles, tothom parlava igual (que no parlen anglès, a Miami, a més de castellà? Doncs ja són dos idiomes, crec jo), tots els carnets tenien la mateixa grandària, no calia passaport per anar amunt i avall i els preus estaven en dòlars i només en dòlars.

La veritat, jo pensava que si tant les molestaven els canvis, haguessin fet millor quedant-se a casa. Jo no en feia gaire esment, però la meva cosina, que només tenia quinze anys, estava negra. Deia que eren unes cregudes insuportables i que parlaven alt expressament perquè les sentíssim criticar-ho tot i molestar-nos. A mi em semblava que parlaven tan fort perquè no sabien parlar d’una altra manera. Em sap greu dir-ho, però no eren una mostra gaire afavoridora del seu grup social. Havien batut tot un rècord: no els va caldre ni una jornada sencera de viatge perquè tota la resta de passatgers els agafés mania, em refereixo només a les dues joves. La més gran era força tractable i a mi més aviat em feia pena; a vegades se la veia prou violenta amb les actituds de les seves companyes.

Quan vam arribar a la frontera italiana la cua d’autocars era llarguíssima, raó per la qual ja ens van avisar que agaféssim paciència. Al mes d’agost, que és el mes dels turistes atapeïts, Itàlia vessava de gent i els controls es feien interminables. Cap problema, doncs; ens vam posar còmodes i vam treure un llibre per llegir. Però a Pixie i Dixie (ja us he avisat) les fastiguejava molt l’espera i van demanar a la guia si no podien fer res interessant per aprofitar l’estona. Trobaven que perdre el temps d’aquella manera era inacceptable. No hi havia alguna cosa a comprar, per exemple? La guia, molt apurada, els hi va pregar que no baixessin: els carabinieri que pujaven als autocars i revisaven la documentació feien molta via i aviat arribarien al nostre. Però elles van insistir (amb no gaires bones maneres) i finalment la bona dona va tenir una idea lluminosa per treure-se-les de sobre: les va enviar a canviar moneda. Els hi va assenyalar l’oficina de canvi, que estava a uns dos-cents o tres-cents metres, i les va engalipar a que es fessin amb uns quants milers de lires i es prenguessin un cafè, a veure si així es distreien.

Se les va emportar, i no feia ni cinc minuts que eren fora que va pujar el policia italià. Va anar demanant passaports i quan va arribar a la nostra alçada (estàvem darrera de tot) ens va preguntar on era el guia perquè li faltaven tres persones de la llista que s'havia tramès a la duana. Nosaltres li vam explicar que davant nostre seien tres dones que havien baixat a canviar. A canviar? Però si l’oficina de canvi està passada la frontera! El carabiniere va cridar un company i li va explicar el cas. Estaven molt molestos i un d’ells es va quedar a esperar-les. Quan les dones van pujar, al cap d’una bona estona, se’l van trobar al costat del seus seients i ell els va preguntar —d’una forma que jo vaig trobar totalment normal i educada—, per què no havien esperat a passar la frontera per canviar, ja que no estava permès anar a l’altra banda sense abans mostrar el passaport. No sé quina mosca els va picar a aquelles dues mosses, però van començar a posar-se molt impertinents dient que en passar fronteres es trigava massa i que elles no ens sabien res, d’aquestes històries, que la guia les hi havia portat.

El policia va parlar amb la guia i ella li va demanar disculpes; no hi havia caigut, en això del passaport. El carabiniere va dir que d’acord, i que les tres dones traguessin els passaports de seguida per acabar els tràmits d'un cop. I aleshores va venir el que mai no he entès. Pixie i Dixie van posar molt mala cara, li van aixecar la veu, al policia, i li van dir que a elles no els calia anar ensenyant passaports, que elles tenien nacionalitat nord-americana i que podien travessar les fronteres europees sense ensenyar la documentació. I a continuació es van arrepapar al seient i es van negar a treure els papers. Juro que ho van dir tal qual, en castellà i a crits, a l’oficial italià. Aquest de moment es va quedar sense parla (i la resta dels viatgers també) però va reaccionar molt ràpid... i de manera molt llatina. Els hi va fúmer un crit esgarrifós i una tirallonga de la qual vaig poder entendre alguna cosa que sonava com «treguin d’un cop aquest maleït passaport si no volen quedar-se aquí retingudes mentre l’autocar marxa sense vostès» en un italià bastant alterat però molt expressiu i entenedor.

Va ser efectiu, perquè aquest cop elles es van sobresaltar i van ensenyar la documentació sense dir ni mu. Em va saber greu per la dona gran, que ja tenia els papers a la mà feia estona, i amb tot el show es va espantar moltíssim. Amb els ulls plorosos i li va demanar al policia que no ho tingués en compte, tot plegat. A ella el duaner li va parlar amb molta amabilitat i la va tranquil•litzar, però abans de marxar va fer baixar a la guia i van parlar una estona. La pobra dona va tornar a pujar pàl•lida (un incident d’aquest tipus no és cap regal per algú que té a sobre la responsabilitat de tanta gent i ha de donar comptes tant als viatgers com a la companyia); els va dir que estava molt disgustada i els va pregar a totes dues que no tornessin a encarar-se amb un policia d’aquella manera, que ell ens havia tractat correctament i que no entenia per què elles havien reaccionat així. No és que ens hagués de passar res, però si els duaners haguessin volgut fastiguejar-nos ens podrien haver retingut durant hores i desprès ves a reclamar. No van contestar i es van limitar a tancar-se com dues ostres durant tota la resta del dia.

Mai no vam aclarir, la resta de viatgers, el perquè de la seva actitud, i això que algú fins i tot va mirar de parlar amb elles a veure si en treia l’entrellat, però no se'n va sortir. Dubto que a USA es pugui parlar a un policia de la manera prepotent i mal educada en què van tractar al carabiniere. Us asseguro que l’aspecte de les noies era normal i no semblaven pas dues boges; una mica ximples sí, però boges, no. La resta del viatge ja va passar sense incidents destacables. Vam acabar tots una mica tips de sentir el Julito Catedrales contínuament pels altaveus de l’autocar (elles no suportaven cap altra música i van demanar formalment a la resta del passatge de posar les seves cintes), però en fi, peccata minuta. Uns bons taps a les orelles i si així havien de callar i no donar la tabarra...

Sento dir que això de Pixie i Dixie va tenir un gran èxit entre la resta del passatge i per referir-s'hi, al final tothom ho feia servir. No sé si estar-ne orgullosa o avergonyida. Per sort, elles mai no ho van saber, la gent era molt discreta.

Només afegiré, per acabar el retrat d'aquestes mosses, que al final del viatge els hi vam preguntar quina de les ciutats visitades els havia agradat més. Ens van dir que Florència.

—Per la Signoria?—els vam preguntar—, l’Arno, els Uffizzi, Ponte Vecchio, Santa Maria dei Fiori?

Doncs no, és que havien anat a ballar una nit a una discoteca xulíssima, segons elles, i a més, havien lligat.

Realment, no hi ha res com viatjar per tenir noves experiències i conèixer gent interessant, oi?

Continuarem un altre dia amb una frontera arrossegada... i d'alçada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada