dimarts, 1 de març de 2011

Esquitxada a les fronteres (1)

Quan es viatja una mica lluny de casa, no hi ha cap més remei: s’han de travessar fronteres. Actualment, la zona Schengen facilita extraordinàriament els desplaçaments de país a país dintre d’Europa, però no fa pas gaires anys, anar tot just aquí al costat suposava portar ben agafat un passaport i exhibir-lo constantment davant de duaners i policies diversos.

Travessar fronteres pot ser pesadíssim, avorrit i interminable. O divertit, intrigant i ple de sorpreses. Depèn de molts factors que no podem controlar, però no pas poc de la nostra actitud. Som capaços d’aprofitar la possibilitat de veure quelcom d’insòlit, o només badallarem i expressarem sense parar la nostra opinió negativa sobre aquests inacabables tràmits?

Donem un cop d’ull a algunes de les fronteres que he hagut de passar; si ens prenem les coses amb humor, a vegades podrem treure profit i aprendre d’una situació que a priori considerem totalment absurda i enutjosa. O aquesta és la teoria, almenys. Potser és millor deixar l'humor per al moment d'explicar-les, les coses. Si no vigiles, d’un pas fronterer pots sortir-ne ben esquitxada!

La falsa frontera... o no (Aeroport d’Almeria, 1980)


Un grup de familiars i amics tornàvem d’un aplec. Havíem anat fins a Almeria en autobús, però una oferta d’aquelles que en diuen irresistibles ens va decidir a tornar en avió. Serà més ràpid i més còmode, ens dèiem. En lloc de tantes hores quadriculats, serà cosa d’arribar a l’aeroport, embarcar, s’enlaira, aterra, i pim pam, ja ets a casa.

Amb permís dels traficants de drogues, és clar. La vida és dura.

Doncs vet aquí que en aquell tranquil aeroport ens trobàvem unes cinquanta persones que ja calculàvem l’hora d’arribada amb gran optimisme. «Cinc minuts i embarquem. Això es vida, i no l’autocar». De sobte, la megafonia trona i una veu dubitativa deixa anar la frase sacramental:

«Por favor, eeeee, los pasajeros con destino Barcelona (no hi havia ningú més, érem els únics habitants en cinquanta milles a la rodona) diríjanse a... mmm... la puerta de embarque internacional.»

On? Què? Com que internacional? Algun esverat es va posar a cridar «visca Catalunya independent» però el vam fer callar ràpid, que estàvem en plena transició. «Encara rebrem, no facis bajanades». I cap a la porta internacional aquesta ens hi vam anar a tota velocitat, com un sol home, que diuen. I de manera especialment ràpida quan vam veure uns números de la guàrdia civil que ens observaven amb atenció no gens dissimulada.

I va començar l’espectacle. Un per un, tots vam passar una minuciosa repassada corporal (a les noies amb molta subtilesa, això sí); una colla de guàrdies masculins —segurament per les presses no van poder convocar cap dona— ens van acostar i allunyar de tots i cadascun dels centímetres del cos una mena de forquilla gegant que brunzia de manera misteriosa mentre que un gos imponent ens ensumava amb aires de sospita. Com que en aquells temps del pleistocè no havien escàners de raigs X ni cap d’aquests estris tan moderns, cadascú va haver de donar la seva bossa de mà a un guàrdia i aquest, amb tota la parsimònia, va procedir a treure totes i cada una de les andròmines que traginàvem. Van obrir bolis i estilogràfiques, van repassar full per full llibres i llibretes; obrir i olorar ampolles diverses, destapar paquets de regal, tafanejar agendes i carteres...

Finalment vam poder embarcar, enlairar-nos i arribar... amb gairebé quatre hores de retard. I no hi havia mòbils amb què avisar a la família (de veritat? Ostres, que primitius!), i ja us podeu imaginar que els telèfons públics de l’aeroport, encara estem esperant que funcionin. I, com ja havíem suposat resignadament, les maletes estaven regirades, i calces, calçotets, sostenidors, pijames, mitges i altres intimitats, desplegats i —encara gràcies— tornats a plegar pels diligents representants de l’autoritat duanera.

Què havia passat? Vam suposar que la Guàrdia Civil havia rebut una denúncia, certa o no —allò que li diuen un «xivataso»—, i ens va tocar a nosaltres com els podia haver tocat a uns de diferents. El cas és que, mira que n'he passat de fronteres, a la meva vida, però cap de tan pesada; i en cap he estat mai tan vigilada i ensumada com en aquesta falsa frontera Almeria-Barcelona. En fi, quelcom per explicar als nèts.


La frontera porosa (Espanya-Andorra, 1985)


Ara ja començàvem a anar d’europeus i, ni que fos per viatjar a Andorra, hi havia prou amb el DNI. Visca! Un grup d’amiguets vam muntar una escapada a Ordino, on un de nosaltres tenia un conegut que (innocent) es va oferir a hostatjar-nos un parell de nits. Tres setmanes pel cap baix organitzant-ho tot, estalviant com formigues i somiant en els dos dies d’esbarjo enmig de paisatges grandiosos i poblets amagats. Marxàvem un divendres a la tarda, en sortir de la feina, i just el dia abans, el noi que ens feia d’enllaç ens deixa anar que, sentint-ho molt, no pot venir i ens quedem sense viatge. Aleshores va començar el següent diàleg, que transcric més o menys literalment:

—Ho sento, nois i noies, ja podeu desar els trastos que m’és impossible anar a Andorra.

—Sí, home, a bones hores, i es pot saber perquè?

—És que tinc el DNI caducat.

—No passa res, ja pots anar a renovar-lo avui mateix.

—És que sembla que amb el taló de renovació no es poden passar fronteres.

—No hi fa res. Des que ha caducat tens un mes que encara és vàlid... em penso (creua els dits, mentider).

—És que... porta caducat més d’un any.

—És igual, tu ves a renovar-lo i ja ens apanyarem.

—Em sembla que no és gaire legal.

—Tan és, tu ens has posat el caramel a la boca i ara no et desdiràs tan fàcilment!

Sigui com sigui, el vam convèncer i vam enfilar cap a Andorra. Arribats que fórem a la frontera, vam veure dos controls: un d’espanyol i un altre d’andorrà. Eren dues taquilles o quioscos, bastant petits, de fusta i vidre, on només hi cabia un funcionari. Estaven tan propers que es podien parlar els uns als altres només traient el cap per la porta.

Ens parem al control fronterer espanyol i donem els nostres carnets. El de l’amic —diguem-li Fèlix— es observat pel davant i pel darrera, els altres també són escrutats; el policia ens mira i remira, i, finalment, decideix que no passa res, ens torna la documentació i apa, tira endavant. «Ho veus, home de poca fe? De poc més ens quedem sense vacances!»

Arribem al control andorrà, deu metres mes enllà. El funcionari agafa el carnet caducat i se’l queda mirant, estranyat. Dóna un cop d’ull cap al seu company de l’altra banda de la frontera, entra en estat meditatiu, i finalment decideix que, aquests espanyols, ja s’ho faran entre ells. El que interessa és que els turistes es deixin els calers. Endavant! «Hoooo veussss????»

Dos dies genials i diumenge a darrera hora, que ja no podem amb la nostra ànima, cap a la frontera un altre cop. Torna la sessió de teatre al control andorrà. Mirades i remirades al carnet del pobre Fèlix, que comença a encongir-se en el seu seient. Llambregades al col•lega espanyol. En fi, si van entrar, doncs, apa, que surtin. No ens els quedarem a Andorra, que encara els hauríem de donar sopar. S’encongeix d’espatlles i, endavant!

Ara ve la bona. El duaner espanyol gairebé es va desmaiar quan va veure el carnet del Fèlix.

—Això és il•legal —s'escridassava—, qui és el tros d’ase que us ha permès sortir del país amb documentació caducada! Ara us haurem de retenir per fer comprovacions... I aquesta colla d’enzes dels andorrans, tan frescos! Podríeu ser de l’ETA i també us deixarien passar si prometíeu que només veníeu a comprar formatge!

—Ei! —vam dir tímidament—. Que nosaltres no tenim la culpa; si tres policies en deixen passar, per què no vostè? Nosaltres no direm res, ho jurem! Va, que són les deu de la nit, ens queda un viatge de nassos i demà a primera hora hem d’anar a treballar.

—Ni parlar-ne. Encara me les carregaré. Vaig a trucar a comandància i us vindran a buscar.

Ara sí que ja estàvem desesperats. A les noies se'ns van posar els ullets aquosos i se'ns escapaven uns terribles sospirs... i, mira, per un cop a la vida ens va sortir bé. En l'ànim d'aquell honest servidor de la llei va nèixer un dubte, va començar a afluixar i al final, amb mala cara i una bona reprimenda, ens va deixar passar la frontera i tornar a casa sense més retards. De poc més que petonegem la carretera... i de passada pengem el despistat del Félix. Aquell dia, segur, segur, que anàvem protegits pel sant patró dels desmemoriats! Encara sort que la frontera Espanya-Andorra tenia un petit porus pel qual es podia travessar!

En un proper post, seguirem amb més fronteres: n'hi ha una de blindada i una altra d'arrossegada. Però les deixem per un altre dia!


Així passa les fronteres el gran Mortadelo. Gràcies, Ibàñez!!!
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada