Giménez, bellesa de la música andalusa

En aquesta terra en què vivim, gastem una idiosincràsia tan particular que no tenim termes mitjos: o bé enlairem els nostres personatges tan amunt que arriben a ser vomitius, o bé els enfonsem en el més pregon dels oblits. Dintre d’aquest darrer grup es troba un dels meus músics preferits, Gerónimo Giménez (o Jerónimo Jiménez, o qualsevol de les combinacions que vulgueu, tot i que ho poso així perquè és com a ell li agradava escriure-ho).

Va néixer a Sevilla a meitats del segle XIX, i ja als dotze anys era primer violí al Teatre Principal de Cádiz. Desprès d’estudiar a París i a Itàlia es va dedicar a la composició i a la direcció d’orquestra. Va ser reconegut com a gran professional per Ruperto Chapí i Amadeu Vives —que el va anomenar «el músico del garbo»—, i ha exercit una gran influència en compositors d’anomenada com Manuel de Falla i Joaquín Turina. Tot i que les seves obres van gaudir d’èxit, cap al final de la seva vida va ser totalment oblidat i va morir en la pobresa.

Com molts autors de la seva època, la seva activitat es va orientar especialment cap a la música d’escena. Les seves tres obres més aconseguides són, sens dubte, El baile de Luis Alonso (1896), La boda de Luis Alonso (1897) i La tempranica (1900). Les partitures de les dues primeres són, més que sarsueles, petites peces d’acompanyament musical per a dos sainets d’ambient andalús. El llibret no és res de l’altre món, però els números de Giménez són deliciosos i aptes per a tot tipus de públic, els agradi o no la música d’aquest estil. S’han de remarcar especialment els famosíssims Intermedios per a orquestra, fragments que no tenen res a envejar de cap obra simfònica en tècnica compositiva i bellesa melòdica; molta gent amant de la música és capaç de reconèixer-los, però es limita a catalogar-los com a «música espanyola» i enfonsar-los, desgraciadament, dintre del mateix sac que els pasodobles i altres temes de música lleugera i bailonga.

Quant a La tempranica, és una peça curta dramàtica amb una partitura de moltíssima qualitat. D’aquesta obra m’agradaria deixar-vos amb la romanza Sierras de Granada. Està a l’alçada de qualsevol ària d’òpera. És l’apassionada declaració d’amor, sense dubtes ni timideses, d’una noia gitana de divuit anys a un senyoret andalús molt més gran que ella i que no se l’estima. Escolteu amb atenció les belles melodies que Giménez utilitza, especialment les que musiquen les lletres:


¡Ay, amante, amantito,
Amante, amante!
Las pestañas me estorban
Para mirarte.
Al compás de tus ojos
Llevo los míos,
Si los abres, los abro,
Si miran, miro.

I el final

A la mar por ser honda,
Se van los ríos
Y detrás de tus ojos
Se van los míos.

Ja veieu que el text no té res d’extraordinari. És la música, la música sensible, intensa, de Giménez, el que converteix aquests versos trillats en la cançó d’una dona profondament enamorada que ens emociona a nosaltres i tot.

Si us ve de gust, escolteu-la en aquesta versió de la soprano Ana María Sánchez amb el cor i orquestra de RTVE dirigida per Enrique García Asensio. Potser m’agradaria més en un timbre de mezzosoprano com el de Teresa Berganza, però a youtube hi ha el que hi ha, i la veritat, quant a expressivitat, aquesta noia no deixa res que desitjar, al contrari. A més la seva veu és molt bonica i la dicció, perfecta.



Sierras de Granada