Somnis de primavera

Hay que ver la de cosas que caben en una misma primavera.
(Quino)

Dormiu...
pensant que no hi ha hivern,
que el cel és blau
l'estiu etern
i que les flors no moren!

(Apel·les Mestres)


Una noche, la tristeza
se irá sin avisar.

(De la versió castellana de La vita e' bella)


Cantar les llunes de les seves nits,
cantar els vermells de la tardor,
cantar el silenci de la nova neu,
(...)
volar amb el vent i les noves llavors.
(...)
Què exigent que ve la primavera! 

(Gregorio Paniagua)


Smile, without a reason why
Love, as if you were a child
Smile, no matter what they tell you
Don’t listen to a word they say
'Cause life is beautiful that way


Tears, a tidal-wave of tears
Light that slowly disappears
Wait, before you close the curtain
There’s still another game to play
And life is beautiful that way


Here, in his eyes forever more
I will always be as close as you remember from before.


Now, that you're out there on your own
Remember, what is real and what we dream is love alone.


Keep the laughter in your eyes
Soon, your long awaited prize
Well forget about our sorrow
And think about a brighter day
'Cause life is beautiful that way

Gaudiu de la bella veu de Noa

gaudiu de la bellesa de les flors

perquè el món pot ser molt bell

Beautiful that way - Noa

Però no oblideu que hem de seguir desperts!

Davant dels nostres ulls horroritzats

tornà a caure la fabulosa Atlàntida,
i les orgulloses torres
es van enfosar a l'abisme paorós.

Desastres naturals (ara li ha tocat al Japó; una abraçada, germans)

 Desastres que fa molt que duren i que... se'ns fan avorrits
(que els déus ens perdonin)

I com podrem conciliar

aquest agut sentit de la bellesa

i el dolor de no poder

deslligar-nos del dolor?

Podria ser tan bella,

la primavera, 

si la deixessin!


Ai, somnis de primavera,
qui pogués no despertar!


Ai, dolçors de la primavera,
tant de bo
no calgués despertar.

Esquitxada a les fronteres (2): Pixie, Dixie i la frontera blindada

Pixie, Dixie i la frontera blindada (França-Itàlia 1988)

Europa, mon amour. En aquest relat seré una mica dolentota. Espero que no m'ho tingueu gaire en compte.

A l’autocar ple de gent en què viatjàvem una cosina meva i jo, hi havia també tres dones nord-americanes d’origen hispà que s’asseien just davant nostre. Una devia tenir uns cinquanta anys i les altres dues vorejaven la trentena. No eren família, les joves eren amigues i la més gran, companya de feina d'una d'elles. Havien arribat fins a Madrid en avió i des d’allà tenien contractats diversos tours per conèixer Europa. Aquest, concretament, era una volta per les ciutats més emblemàtiques d’Itàlia. Sortia de Barcelona, travessava els Alps Marítims, passava per Pisa, feia una estada de tres o quatre dies a Roma, per desprès, ja de tornada, recórrer Florència, Siena i Venècia.

Portàvem una guia francesa, una senyora de mitjana edat amb cara de despistada; parlava un castellà en el qual no hi havia cap «r» —totes havien estat bandejades en benefici d’unes terribles «g» guturals— i emetia les vocals amb un accent recargolat que desfigurava totalment el seu vocabulari. La meitat dels noms dels llocs per on passàvem no s’entenien. En certa ocasió ens hi vam estar una bona estona fins entendre quines eren aquelles muntanyes de Caggaggga d’on s’extreia un marbre de molt bona qualitat.

L’incident que explicaré va tenir lloc el segon dia de viatge; aquell matí havíem sortit de Niça i ens disposàvem a passar la frontera amb Itàlia. Per alguna raó incognoscible, les dues joves americanes —que ja havien explicat a tothom que vivien a Miami—, estaven de molt mal humor. Al començament ens havia fet gràcia la seva manera de parlar, que a mi em recordava dos graciosos i entremaliats ratolinets dels dibuixos animats, però aviat van deixar veure que de gràcia i simpatia en tenien ben poca. Tot els semblava malament: l’autocar, el clima (ple estiu mediterrani), l’accent de la guia, que a França parlessin francès, que a Itàlia parlessin italià, que la moneda anés canviant contínuament, ara pesseta, ara franc, ara lira... No s’estaven de queixar-se a tort i a dret i de vantar la gran superioritat del seu país d’origen, on, segons elles, tothom parlava igual (que no parlen anglès, a Miami, a més de castellà? Doncs ja són dos idiomes, crec jo), tots els carnets tenien la mateixa grandària, no calia passaport per anar amunt i avall i els preus estaven en dòlars i només en dòlars.

La veritat, jo pensava que si tant les molestaven els canvis, haguessin fet millor quedant-se a casa. Jo no en feia gaire esment, però la meva cosina, que només tenia quinze anys, estava negra. Deia que eren unes cregudes insuportables i que parlaven alt expressament perquè les sentíssim criticar-ho tot i molestar-nos. A mi em semblava que parlaven tan fort perquè no sabien parlar d’una altra manera. Em sap greu dir-ho, però no eren una mostra gaire afavoridora del seu grup social. Havien batut tot un rècord: no els va caldre ni una jornada sencera de viatge perquè tota la resta de passatgers els agafés mania, em refereixo només a les dues joves. La més gran era força tractable i a mi més aviat em feia pena; a vegades se la veia prou violenta amb les actituds de les seves companyes.

Quan vam arribar a la frontera italiana la cua d’autocars era llarguíssima, raó per la qual ja ens van avisar que agaféssim paciència. Al mes d’agost, que és el mes dels turistes atapeïts, Itàlia vessava de gent i els controls es feien interminables. Cap problema, doncs; ens vam posar còmodes i vam treure un llibre per llegir. Però a Pixie i Dixie (ja us he avisat) les fastiguejava molt l’espera i van demanar a la guia si no podien fer res interessant per aprofitar l’estona. Trobaven que perdre el temps d’aquella manera era inacceptable. No hi havia alguna cosa a comprar, per exemple? La guia, molt apurada, els hi va pregar que no baixessin: els carabinieri que pujaven als autocars i revisaven la documentació feien molta via i aviat arribarien al nostre. Però elles van insistir (amb no gaires bones maneres) i finalment la bona dona va tenir una idea lluminosa per treure-se-les de sobre: les va enviar a canviar moneda. Els hi va assenyalar l’oficina de canvi, que estava a uns dos-cents o tres-cents metres, i les va engalipar a que es fessin amb uns quants milers de lires i es prenguessin un cafè, a veure si així es distreien.

Se les va emportar, i no feia ni cinc minuts que eren fora que va pujar el policia italià. Va anar demanant passaports i quan va arribar a la nostra alçada (estàvem darrera de tot) ens va preguntar on era el guia perquè li faltaven tres persones de la llista que s'havia tramès a la duana. Nosaltres li vam explicar que davant nostre seien tres dones que havien baixat a canviar. A canviar? Però si l’oficina de canvi està passada la frontera! El carabiniere va cridar un company i li va explicar el cas. Estaven molt molestos i un d’ells es va quedar a esperar-les. Quan les dones van pujar, al cap d’una bona estona, se’l van trobar al costat del seus seients i ell els va preguntar —d’una forma que jo vaig trobar totalment normal i educada—, per què no havien esperat a passar la frontera per canviar, ja que no estava permès anar a l’altra banda sense abans mostrar el passaport. No sé quina mosca els va picar a aquelles dues mosses, però van començar a posar-se molt impertinents dient que en passar fronteres es trigava massa i que elles no ens sabien res, d’aquestes històries, que la guia les hi havia portat.

El policia va parlar amb la guia i ella li va demanar disculpes; no hi havia caigut, en això del passaport. El carabiniere va dir que d’acord, i que les tres dones traguessin els passaports de seguida per acabar els tràmits d'un cop. I aleshores va venir el que mai no he entès. Pixie i Dixie van posar molt mala cara, li van aixecar la veu, al policia, i li van dir que a elles no els calia anar ensenyant passaports, que elles tenien nacionalitat nord-americana i que podien travessar les fronteres europees sense ensenyar la documentació. I a continuació es van arrepapar al seient i es van negar a treure els papers. Juro que ho van dir tal qual, en castellà i a crits, a l’oficial italià. Aquest de moment es va quedar sense parla (i la resta dels viatgers també) però va reaccionar molt ràpid... i de manera molt llatina. Els hi va fúmer un crit esgarrifós i una tirallonga de la qual vaig poder entendre alguna cosa que sonava com «treguin d’un cop aquest maleït passaport si no volen quedar-se aquí retingudes mentre l’autocar marxa sense vostès» en un italià bastant alterat però molt expressiu i entenedor.

Va ser efectiu, perquè aquest cop elles es van sobresaltar i van ensenyar la documentació sense dir ni mu. Em va saber greu per la dona gran, que ja tenia els papers a la mà feia estona, i amb tot el show es va espantar moltíssim. Amb els ulls plorosos i li va demanar al policia que no ho tingués en compte, tot plegat. A ella el duaner li va parlar amb molta amabilitat i la va tranquil•litzar, però abans de marxar va fer baixar a la guia i van parlar una estona. La pobra dona va tornar a pujar pàl•lida (un incident d’aquest tipus no és cap regal per algú que té a sobre la responsabilitat de tanta gent i ha de donar comptes tant als viatgers com a la companyia); els va dir que estava molt disgustada i els va pregar a totes dues que no tornessin a encarar-se amb un policia d’aquella manera, que ell ens havia tractat correctament i que no entenia per què elles havien reaccionat així. No és que ens hagués de passar res, però si els duaners haguessin volgut fastiguejar-nos ens podrien haver retingut durant hores i desprès ves a reclamar. No van contestar i es van limitar a tancar-se com dues ostres durant tota la resta del dia.

Mai no vam aclarir, la resta de viatgers, el perquè de la seva actitud, i això que algú fins i tot va mirar de parlar amb elles a veure si en treia l’entrellat, però no se'n va sortir. Dubto que a USA es pugui parlar a un policia de la manera prepotent i mal educada en què van tractar al carabiniere. Us asseguro que l’aspecte de les noies era normal i no semblaven pas dues boges; una mica ximples sí, però boges, no. La resta del viatge ja va passar sense incidents destacables. Vam acabar tots una mica tips de sentir el Julito Catedrales contínuament pels altaveus de l’autocar (elles no suportaven cap altra música i van demanar formalment a la resta del passatge de posar les seves cintes), però en fi, peccata minuta. Uns bons taps a les orelles i si així havien de callar i no donar la tabarra...

Sento dir que això de Pixie i Dixie va tenir un gran èxit entre la resta del passatge i per referir-s'hi, al final tothom ho feia servir. No sé si estar-ne orgullosa o avergonyida. Per sort, elles mai no ho van saber, la gent era molt discreta.

Només afegiré, per acabar el retrat d'aquestes mosses, que al final del viatge els hi vam preguntar quina de les ciutats visitades els havia agradat més. Ens van dir que Florència.

—Per la Signoria?—els vam preguntar—, l’Arno, els Uffizzi, Ponte Vecchio, Santa Maria dei Fiori?

Doncs no, és que havien anat a ballar una nit a una discoteca xulíssima, segons elles, i a més, havien lligat.

Realment, no hi ha res com viatjar per tenir noves experiències i conèixer gent interessant, oi?

Continuarem un altre dia amb una frontera arrossegada... i d'alçada.

Somnis trencats... o el dolor que mai no ens deixa?

Avui us vull parlar d’una preciosa cançó i de la seva autora i intèrpret. Crec que és molt possible que gairebé tots els habitants dels països catalans coneguin aquest tema, ja que va ser popularitzat per la cantant balear Maria del Mar Bonet, que en va fer un gran èxit. L’aigle noir (aquí, L’àguila negra) és un poema oníric sense final, misteriós, una porta als sentiments més íntims de la poetessa. Però, quin podria ser el seu significat?

Començaré per explicar-vos alguna cosa de Barbara, l’artista francesa que en va escriure la lletra i la música. El seu nom era Mónica Andrée Serf i va començar interpretant cançons de Brel i Brassens, però aviat es va obrir pas amb les seves pròpies composicions. M’encanten la seva veu tan pura i la seva dicció precisa d’aquest idioma terrible pels cantants forans, tan terrible que dubto que qui no tingui el francès com a llengua materna se’n pugui sortir.

Enamorada d’aquest poema i de la seva melodia, vaig estar buscant informació i em vaig trobar amb quelcom inquietant. Sembla que Barbara, de petita, va patir abusos sexuals per part del seu pare; ho confessa ella mateixa en aquest cru fragment de la seva autobiografia:

«J’ai de plus en plus peur de mon père. Il le sent. Il le sait. J’ai tellement besoin de ma mère, mais comment faire pour lui parler ? Et que lui dire ? Que je trouve le comportement de mon père bizarre ? Je me tais. Un soir, à Tarbes, mon univers bascule dans l’horreur. J’ai dix ans et demi. Les enfants se taisent parce qu’on refuse de les croire. Parce qu’on les soupçonne d’affabuler. Parce qu’ils ont honte et qu’ils se sentent coupables. Parce qu’ils ont peur. Parce qu’ils croient qu’ils sont les seuls au monde avec leur terrible secret. De ces humiliations infligées à l’enfance, de ces hautes turbulences, de ces descentes au fond du fond, j’ai toujours ressurgi. Sûr, il m’a fallu un sacré goût de vivre, une sacrée envie d’être heureuse, une sacrée volonté d’atteindre le plaisir dans les bras d’un homme, pour me sentir un jour purifiée de tout, longtemps après.»

Amb raó o no, es va començar a dir, ja desprès de la seva mort, que L’aigle noir es referia a aquest obscur episodi de la seva vida. Si això és cert, el poema es torna terrible, fosc, és un símbol del passat que torna i fereix una vegada i una altra. La bella àguila negra seria la impossibilitat de deixar enrere justament allò que ens destrossa. És esfereïdor que una artista sigui capaç de convertir aquell dolor en aquesta bellesa.

Però, és realment això el que Barbara explica en una de les seves cançons més emblemàtiques? Es diu que ella havia dedicat el poema a una neboda seva. Hi ha qui hi veu, justament, el somni perdut, el mirall trencat de la infantesa, que sembla que torna però és impossible de recuperar. Com veieu, dues interpretacions ben oposades.

Aquí teniu L’aigle noir en una versió de la mateixa Barbara, i a sota la seva lletra original. Com tota bona poesia, és tènuement suggeridora, i potser mai serem capaços de copsar tot el que s'hi diu. I perquè no us quedeu només amb aquest tast amarg, potser que us deixi també la seva interpretació del bonic tema Gare de Lyon. Meravellosa intèrpret de belles cançons! Dubto que cap d’aquestes cantants de rabiosa actualitat, adorades per les multituds, estridents, desenfrenades, amb modelets insinuants i d’un erotisme bast i explícit, es puguin comparar en encant i sensualitat a intèrprets com Barbara i d’altres semblants.



L'aigle noir



Gare du Lyon


L’aigle noir

Un beau jour, ou peut-être une nuit,
Près d'un lac je m'étais endormie,
Quand soudain, semblant crever le ciel,
Et venant de nulle part,
Surgit un aigle noir,

Lentement, les ailes déployées,
Lentement, je le vis tournoyer,
Près de moi, dans un bruissement d'ailes,
Comme tombé du ciel,
L'oiseau vint se poser,

Il avait les yeux couleur rubis,
Et des plumes couleur de la nuit,
A son front brillant de mille feux,
L'oiseau roi couronné,
Portait un diamant bleu,

De son bec il a touché ma joue,
Dans ma main il a glissé son cou,
C'est alors que je l'ai reconnu,
Surgissant du passé,
Il m'était revenu,

Dis l'oiseau, ô dis, emmène-moi,
Retournons au pays d'autrefois,
Comme avant, dans mes rêves d'enfant,
Pour cueillir en tremblant,
Des étoiles, des étoiles,

Comme avant, dans mes rêves d'enfant,
Comme avant, sur un nuage blanc,
Comme avant, allumer le soleil,
Etre faiseur de pluie,
Et faire des merveilles,

L'aigle noir dans un bruissement d'ailes,
Prit son vol pour regagner le ciel,

Quatre plumes couleur de la nuit
Une larme ou peut-être un rubis
J'avais froid, il ne me restait rien
L'oiseau m'avait laissée
Seule avec mon chagrin

Un beau jour, ou peut-être une nuit,
Près d'un lac, je m'étais endormie,
Quand soudain, semblant crever le ciel,
Et venant de nulle part,
Surgit un aigle noir,

Un beau jour, une nuit,
Près d'un lac, endormie,
Quand soudain,
Il venait de nulle part,
Il surgit, l'aigle noir...


PD


He preferit deixar els textos en el seu idioma original. Si algú necessita ajuda amb el francès, que em deixi un missatge. La lletra de la cançó ha estat traduida al català i al castellà i és fàcil de trobar en qualsevol web de cançoners.

Esquitxada a les fronteres (1)

Quan es viatja una mica lluny de casa, no hi ha cap més remei: s’han de travessar fronteres. Actualment, la zona Schengen facilita extraordinàriament els desplaçaments de país a país dintre d’Europa, però no fa pas gaires anys, anar tot just aquí al costat suposava portar ben agafat un passaport i exhibir-lo constantment davant de duaners i policies diversos.

Travessar fronteres pot ser pesadíssim, avorrit i interminable. O divertit, intrigant i ple de sorpreses. Depèn de molts factors que no podem controlar, però no pas poc de la nostra actitud. Som capaços d’aprofitar la possibilitat de veure quelcom d’insòlit, o només badallarem i expressarem sense parar la nostra opinió negativa sobre aquests inacabables tràmits?

Donem un cop d’ull a algunes de les fronteres que he hagut de passar; si ens prenem les coses amb humor, a vegades podrem treure profit i aprendre d’una situació que a priori considerem totalment absurda i enutjosa. O aquesta és la teoria, almenys. Potser és millor deixar l'humor per al moment d'explicar-les, les coses. Si no vigiles, d’un pas fronterer pots sortir-ne ben esquitxada!

La falsa frontera... o no (Aeroport d’Almeria, 1980)

Un grup de familiars i amics tornàvem d’un aplec. Havíem anat fins a Almeria en autobús, però una oferta d’aquelles que en diuen irresistibles ens va decidir a tornar en avió. Serà més ràpid i més còmode, ens dèiem. En lloc de tantes hores quadriculats, serà cosa d’arribar a l’aeroport, embarcar, s’enlaira, aterra, i pim pam, ja ets a casa.

Amb permís dels traficants de drogues, és clar. La vida és dura.

Doncs vet aquí que en aquell tranquil aeroport ens trobàvem unes cinquanta persones que ja calculàvem l’hora d’arribada amb gran optimisme. «Cinc minuts i embarquem. Això es vida, i no l’autocar». De sobte, la megafonia trona i una veu dubitativa deixa anar la frase sacramental:

«Por favor, eeeee, los pasajeros con destino Barcelona (no hi havia ningú més, érem els únics habitants en cinquanta milles a la rodona) diríjanse a... mmm... la puerta de embarque internacional.»

On? Què? Com que internacional? Algun esverat es va posar a cridar «visca Catalunya independent» però el vam fer callar ràpid, que estàvem en plena transició. «Encara rebrem, no facis bajanades». I cap a la porta internacional aquesta ens hi vam anar a tota velocitat, com un sol home, que diuen. I de manera especialment ràpida quan vam veure uns números de la guàrdia civil que ens observaven amb atenció no gens dissimulada.

I va començar l’espectacle. Un per un, tots vam passar una minuciosa repassada corporal (a les noies amb molta subtilesa, això sí); una colla de guàrdies masculins —segurament per les presses no van poder convocar cap dona— ens van acostar i allunyar de tots i cadascun dels centímetres del cos una mena de forquilla gegant que brunzia de manera misteriosa mentre que un gos imponent ens ensumava amb aires de sospita. Com que en aquells temps del pleistocè no havien escàners de raigs X ni cap d’aquests estris tan moderns, cadascú va haver de donar la seva bossa de mà a un guàrdia i aquest, amb tota la parsimònia, va procedir a treure totes i cada una de les andròmines que traginàvem. Van obrir bolis i estilogràfiques, van repassar full per full llibres i llibretes; obrir i olorar ampolles diverses, destapar paquets de regal, tafanejar agendes i carteres...

Finalment vam poder embarcar, enlairar-nos i arribar... amb gairebé quatre hores de retard. I no hi havia mòbils amb què avisar a la família (de veritat? Ostres, que primitius!), i ja us podeu imaginar que els telèfons públics de l’aeroport, encara estem esperant que funcionin. I, com ja havíem suposat resignadament, les maletes estaven regirades, i calces, calçotets, sostenidors, pijames, mitges i altres intimitats, desplegats i —encara gràcies— tornats a plegar pels diligents representants de l’autoritat duanera.

Què havia passat? Vam suposar que la Guàrdia Civil havia rebut una denúncia, certa o no —allò que li diuen un «xivataso»—, i ens va tocar a nosaltres com els podia haver tocat a uns de diferents. El cas és que, mira que n'he passat de fronteres, a la meva vida, però cap de tan pesada; i en cap he estat mai tan vigilada i ensumada com en aquesta falsa frontera Almeria-Barcelona. En fi, quelcom per explicar als nèts.


La frontera porosa (Espanya-Andorra, 1985)

Ara ja començàvem a anar d’europeus i, ni que fos per viatjar a Andorra, hi havia prou amb el DNI. Visca! Un grup d’amiguets vam muntar una escapada a Ordino, on un de nosaltres tenia un conegut que (innocent) es va oferir a hostatjar-nos un parell de nits. Tres setmanes pel cap baix organitzant-ho tot, estalviant com formigues i somiant en els dos dies d’esbarjo enmig de paisatges grandiosos i poblets amagats. Marxàvem un divendres a la tarda, en sortir de la feina, i just el dia abans, el noi que ens feia d’enllaç ens deixa anar que, sentint-ho molt, no pot venir i ens quedem sense viatge. Aleshores va començar el següent diàleg, que transcric més o menys literalment:

—Ho sento, nois i noies, ja podeu desar els trastos que m’és impossible anar a Andorra.

—Sí, home, a bones hores, i es pot saber perquè?

—És que tinc el DNI caducat.

—No passa res, ja pots anar a renovar-lo avui mateix.

—És que sembla que amb el taló de renovació no es poden passar fronteres.

—No hi fa res. Des que ha caducat tens un mes que encara és vàlid... em penso (creua els dits, mentider).

—És que... porta caducat més d’un any.

—És igual, tu ves a renovar-lo i ja ens apanyarem.

—Em sembla que no és gaire legal.

—Tan és, tu ens has posat el caramel a la boca i ara no et desdiràs tan fàcilment!

Sigui com sigui, el vam convèncer i vam enfilar cap a Andorra. Arribats que fórem a la frontera, vam veure dos controls: un d’espanyol i un altre d’andorrà. Eren dues taquilles o quioscos, bastant petits, de fusta i vidre, on només hi cabia un funcionari. Estaven tan propers que es podien parlar els uns als altres només traient el cap per la porta.

Ens parem al control fronterer espanyol i donem els nostres carnets. El de l’amic —diguem-li Fèlix— es observat pel davant i pel darrera, els altres també són escrutats; el policia ens mira i remira, i, finalment, decideix que no passa res, ens torna la documentació i apa, tira endavant. «Ho veus, home de poca fe? De poc més ens quedem sense vacances!»

Arribem al control andorrà, deu metres mes enllà. El funcionari agafa el carnet caducat i se’l queda mirant, estranyat. Dóna un cop d’ull cap al seu company de l’altra banda de la frontera, entra en estat meditatiu, i finalment decideix que, aquests espanyols, ja s’ho faran entre ells. El que interessa és que els turistes es deixin els calers. Endavant! «Hoooo veussss????»

Dos dies genials i diumenge a darrera hora, que ja no podem amb la nostra ànima, cap a la frontera un altre cop. Torna la sessió de teatre al control andorrà. Mirades i remirades al carnet del pobre Fèlix, que comença a encongir-se en el seu seient. Llambregades al col•lega espanyol. En fi, si van entrar, doncs, apa, que surtin. No ens els quedarem a Andorra, que encara els hauríem de donar sopar. S’encongeix d’espatlles i, endavant!

Ara ve la bona. El duaner espanyol gairebé es va desmaiar quan va veure el carnet del Fèlix.

—Això és il•legal —s'escridassava—, qui és el tros d’ase que us ha permès sortir del país amb documentació caducada! Ara us haurem de retenir per fer comprovacions... I aquesta colla d’enzes dels andorrans, tan frescos! Podríeu ser de l’ETA i també us deixarien passar si prometíeu que només veníeu a comprar formatge!

—Ei! —vam dir tímidament—. Que nosaltres no tenim la culpa; si tres policies en deixen passar, per què no vostè? Nosaltres no direm res, ho jurem! Va, que són les deu de la nit, ens queda un viatge de nassos i demà a primera hora hem d’anar a treballar.

—Ni parlar-ne. Encara me les carregaré. Vaig a trucar a comandància i us vindran a buscar.

Ara sí que ja estàvem desesperats. A les noies se'ns van posar els ullets aquosos i se'ns escapaven uns terribles sospirs... i, mira, per un cop a la vida ens va sortir bé. En l'ànim d'aquell honest servidor de la llei va nèixer un dubte, va començar a afluixar i al final, amb mala cara i una bona reprimenda, ens va deixar passar la frontera i tornar a casa sense més retards. De poc més que petonegem la carretera... i de passada pengem el despistat del Félix. Aquell dia, segur, segur, que anàvem protegits pel sant patró dels desmemoriats! Encara sort que la frontera Espanya-Andorra tenia un petit porus pel qual es podia travessar!

En un proper post, seguirem amb més fronteres: n'hi ha una de blindada i una altra d'arrossegada. Però les deixem per un altre dia!

Així passa les fronteres el gran Mortadelo. Gràcies, Ibàñez!!!