Reconeixeu aquestes paraules? Pertanyen a la Carta als Corintis, un text atribuït a Pau de Tars. Parla de l’amor, però no des del vessant del romanticisme, ni del sentimentalisme. És un text molt ric, del que, en aquests moments, voldria destacar especialment un matís:
La mateixa acció, feta amb amor o sense, canvia totalment en el seu resultat. Les “bones accions” de què abans tant es parlava, fetes sense amor, només per “guanyar-se el cel”, no volen dir res, no tenen cap significat.
L’amor és capaç de transfigurar les coses més senzilles; la falta d’amor, d’espatllar les més sublims.
I, què hi ha de millor per il•lustrar un concepte, que explicar un conte. Un conte que ha conegut milers de versions en totes les cultures, i no és per casualitat. L’autèntic amor i el que representa no són exclusius d’aquest o de l’altre. Ara bé, a mi m’agrada aquesta, que vaig llegir sent molt petita, i que prefereixo a d’altres més elaborades. Anem, doncs, cap a l’exòtic Japó i gaudim de la història de
L’agraïment dels pardals
En una remota illa del Japó hi havia un poble molt, molt petit, en el qual vivien unes quantes famílies dedicades al cultiu de l’arròs, el mill i la civada. Treballaven molt dur, però també gaudien de la dansa i el cant, i de la bellesa de les flors, i de les històries, el teatre i els contes.
Allà vivia una anciana molt estimada per la seva família. Era baixeta i fràgil, amb els cabells grisos ben pentinats en un monyo i la carona arrugada com una poma pansida. Anava amunt i avall amb moviments petits i passes curtes, com de persona modesta, que no vol, ni li cal, cridar l’atenció. Mentre els homes i els jovenets treballaven al camp i les dones s’atrafegaven per la casa i cuidaven dels porcs i les gallines, la bona Aiko s’ocupava del petit hort en que creixien llegums, hortalisses i verdures, sempre ajudada per algun dels seus petits néts o nétes. Un dia la trobàveu lligant les mongeteres, o cavant, regant i fangant; un altre recollint cebetes, o raves, o naps. Però el seu orgull eren les carabasseres. Mimades com estaven donaven uns fruits de color pujat i bona grandària, i molt saborosos. La sopa de carabassa de l’àvia Aiko era insuperable, i no parlem del seu estofat de flors de carabassa amb pastanaga, carabassó i mongetes. I què direm de la pasta dolça que es cuinava per a les festes, amb carabassa i mongeta vermella. Les carabasses de l’Aiko eren les reines del poblet!
Però va venir una mala època, i la collita d’arròs els va fallar. Aquell any les passarien magres. Sort en tenien, de l’hort de l’àvia i dels camps de mill i civada, però, com s’ho farien fins a la propera collita? Sense gens d’arròs, la porció de menjar seria ben minsa!
Un bon dia, una de les nétes de l’Aiko va sentir una trista piuladissa sota d’unes fulles i, quan hi va mirar, va veure un pardalet. Aletejava espantat i intentava volar, però no se’n sortia i només feia que botar. Una de les potetes estava encongida. La petita, que ja havia estat alliçonada per la seva àvia a no molestar ni tocar barroerament els animals, va córrer a buscar-la i la va guiar cap a l’ocellet mentre li estirava el quimono i no parava de xerrotejar:
—Mira, àvia, mira. Un ocellet! I no sé què li passa. Àvia, el podem ajudar?
L’Aiko es va ajupir i va veure la pobra bestiola. Amb molta cura la va agafar i la va examinar mentre el pardalet no parava de xisclar desesperat.
—Aquest ocell té una pota trencada —li va dir l’àvia—. Mira, estimada, veus què ha passat? Ha baixat a menjar aquests quatre cuquets i saltant, saltant, s’ha enganxat amb aquesta tija dura.
—I què farem ara, àvia, que podem fer?
—Cuidar-lo perquè no es mori. Abans que res recollirem herba flonja. Em penso que tinc una mica de cotó. Li prepararem un niu i el posarem a un racó de la galeria, que estigui al aire lliure però protegit. Prepara uns grans de mill, que li donarem menjar.
I així van péixer l’ocellet durant uns dies. Tots els menuts de la casa n’estaven encandilats, l’anaven a veure a cada moment i patien per si tenia fred o li tocava massa el sol. L’Aiko ja els va advertir que, un cop estigués bé, marxaria.
—Tingueu-ne cura, però no us penseu pas que es quedarà per sempre.
—Per què, àvia? Nosaltres l’estimem! Volem que es quedi!
—Aquest ocell és lliure. Si de veritat l’estimeu, voldreu que torni al seu niu i a la seva vida anterior.
I així va arribar el dia que el pardalet estava prou fort i amb la poteta ben soldada. Ningú no es va adonar, però en un moment l’ocellet ja no hi era. Quan van anar a posar-li el mill, havia desaparegut. Un o dos petits van plorar, però la bona Aiko els va consolar parlant-los de com era ara de feliç l’ocellet i què orgullosos havien d’estar de no haver-lo fet presoner.
Al cap de pocs dies, mentre l’Aiko feinejava per l’hort, un pardal va baixar al seu costat i hi va deixar una llavor. L’Aiko la va agafar i va veure que era una llavor de carabassa. Com que era justament l’època de sembrar-la, ho va fer en el raconet més cuidat de l’hort.
—Què curiós —pensava— que l’ocell em portés aquesta llavor. No havia sentit mai que els pardals tornessin els favors! Veurem què en surt.
I en ben pocs dies, va brotar una carabassera. Era preciosa, immensa, i en van sortir unes carabasses enormes i d’aspecte sucós. Tots els néts van ajudar a recollir-les perquè la bona Aiko no podia tota sola amb elles, de tan grans que eren i tant com pesaven. Les van portar a la casa i van decidir obrir-ne una. Oh, sorpresa! Després d’una capa de molsuda carabassa, la resta estava plena d’arròs. Van obrir totes les carabasses, i de totes vessava l’arròs, i no parava de rajar, així que van començar a omplir cubells i cossis, i cistelles i olles, i l’arròs no va parar de sortir fins que no van tenir el rebost ben ple per a tota la temporada.
No en vulgueu de cants, i xiscles, i cançons i alegries! Els petits van córrer per tot el llogarret escampant la notícia:
—L’àvia Aiko va cuidar un ocellet, i aquest, en pagament, li ha dut una llavor de carabasses curulles d’arròs! Visca l’àvia Aiko!
I ja teniu tot el poble obrint un pam de boca davant el rebost i, qui més qui menys, demanant un petit ajut. I pot per aquí, cistellet per allà, sac pel darrera, sàrria pel davant, tothom va emportar-se arròs i el rebost no es buidava. Aquell dia, tot el poble lloava l’Aiko i la seva bondat que els havia dut aquell bé de Déu de menjar.
Però ai, que l’enveja és mala consellera, i que molt a prop vivia una altra família, que tot i que havien carregat arròs com per atipar-se tres anys, encara no estaven prou contents. Ai, que l’àvia que allà vivia era malagradosa, tafanera i criticaire, que res no li semblava bé sinó el que a casa seva es feia i es deia. Ai, que va pensar que ella també es mereixia un premi igual de gros, si no més, i que era ben capaç d’aconseguir una llavor de la màgica carabassa de l’arròs.
I així va ser que la Yukio i els nens es van amagar al seu hort, que van espiar des de darrera les mongeteres, i que a cops de roc van ferir tres o quatre ocelletes dels que baixaven confiats a buscar cuques al terra. I un cop els van tenir, els van cuidar amb molta tendresa, els mimaven, els cantaven cançons, els abrigaven. Els donaven, no ja mill remullat, sinó bons grans d’arròs de la carabassa, que els ocellets veiessin que eren generosos i despresos.
—Oh, pardalets bonics! Sigueu agraïts a la nostra bondat! Porteu-nos llavors de carabassa! —cantaven tot el dia, mentre els acariciaven el caparró amb un dit. —Correspongueu adequadament al nostre tracte!
I va arribar el dia que, un darrere l’altre, els ocellets van aixecar el vol. I la Yukio vigilava l’hort, no se li escapessin les llavors de l’agraïment. I els pardalets van tornar, i portaven les llavors al bec, i als seus peus les van deixar. I la Yukio les va sembrar, i entre tots les van cuidar, fins que van brotar les carabasseres, ufanoses, més grosses encara que les de l’hort de l’Aiko.
En van fer una festa ben lluïda; van portar les carabasses a la casa, i, tot rient-se dels veïns, que no havien estat prou llestos, es van disposar a obrir-les i omplir d’arròs fins el darrer racó. Apa que no anaven a presumir davant dels altres! A més, podrien vendre l’arròs ben car als pobles del voltant. D’aquesta feta, es farien rics!
I quan van obrir la primera carabassa, no en sortia res. Estranyats, van obrir la segona, i res. I així fins que totes (i eren moltes) van estar obertes. I quan van fer el forat a la darrera carabassa, què direu que va passar? Que va sortir arròs a tones? Ni de bon tros. El que en va sortir van ser núvols i més núvols de mosquits morts de gana que es van llançar contra la família i la van deixar més picada que un tatami a la neteja de primavera. I quan els mosquits es van haver atipat de sang, de les carabasses va sortir una munió d’escarabats i llagosta, que es van cruspir l’arròs, el mill i la civada, tot el menjar de la casa, que no van deixar res per verd. Ni les carabasses es van salvar de l’avidesa dels insectes. Quan van haver acabat, es van instal•lar còmodament per tots els racons, escletxes i forats, es van amagar per tots els armaris, es van aposentar als llums, al forn, a la pastera. La família de la Yukio va haver de demanar auxili a tot el poble per netejar casa seva, i ni fumant totes les habitacions amb foc d’estelles de pi se’n sortien. Finalment, van haver de cremar la casa i tot el que hi havia dintre per treure’s de sobre l’espantosa plaga.
Jo no sé si d’aquesta feta la Yukio i la seva família van aprendre o no la diferència entre la compassió i els favors interessats, però de segur que mai no van poder oblidar com és d’expressiu l’agraïment dels pardals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada