Us explico aquí un conte d’un que volia fugir, i ho va aconseguir, però el lloc al que va arribar no era ben bé el que s’esperava... o potser sí.
Semblava que el Santi ja anava perdent el posat tristoi. Havia trobat una nova feina a una ciutat a més de dos-cents quilòmetres de casa seva, cosa que li havia permès allunyar-se del seu ambient quotidià. Darrerament no s’havia sentit gens a gust amb la gent amb la qual es relacionava, i el canvi l’estava ajudant molt. Ara estava més animat, i tornava a tenir ganes de treballar, de quedar bé amb l’empresa, a més de trobar-se ben disposat a fer noves amistats i relacions.
Havia aconseguit llogar un piset minúscul, un cinquè sense ascensor en una finca vella i tronada, i estava gaudint, per primer cop a la vida, de l’aventura d’organitzar la seva pròpia casa i el seu temps. Els seus pares li havien donat quatre mobles vells que guardaven a les golfes: un llit que grinyolava, un armari que no li ajustaven les portes, una taula corcada ... Amb tot això i uns quants viatges a un parell de grans superfícies comercials s’estava muntant un niu ben arregladet. Una catifa de pèl llarg, uns coixins de disseny nòrdic que feien joc amb la funda de l’edredó, uns estors i unes quantes tovalloles constituïen l’aixovar tèxtil.
A la cuina se les havia agençat per bastir una fusta, que, convenientment tapada amb un hule de floretes, li servia de taula per a les menjades que fes tot sol. Quan convidés gent ja faria servir la taula corcada, ben guarnida amb unes tovalles de fil que li havia brodat la seva mare —per quan es casés—, que eren molt boniques i li agradaven molt. Tres plats, dos gots, una tassa i un joc de coberts. «De moment, ja tirem així —pensava—. Si algun dia em decideixo i convido amics posaré plats de cartró, gots de plàstic i tovallons de paper, demanem alguna cosa al PizzaTrucaiMenja, i tot arreglat».
Al cap d’un parell de setmanes al seu nou destí el Santi anava amunt i avall com si hi hagués viscut tota la vida. Començava a saludar a la fornera i al quiosquer, havia trobat una petita botiga de còmics alternatius, i parlava amb més o menys confiances amb un parell de mosses de la feina. A més, una d’elles ja li havia proposat de sortir amb la seva colla. El Santi encara s’ho pensava perquè el free-cinema i les performances no eren ben bé el que més li agradava, però tot era provar, podia ser divertit.
Amb aquests bons ànims, el Santi va anar a dinar aquell dimarts al migdia. Com que no tenia gaire temps i no volia cuinar a diari anava a fer el mos a un petit restaurant, més aviat una casa de menjars casolans, on el menú era assequible i fins i tot menjable i païble. A més, es trobava a prop del despatx, en realitat a la mateixa illa, només que al carrer de sobre. Cinc minuts i ja hi era, i així tenia temps de fer baixar el dinar amb una passejadeta pel parc.
Camí del restaurant havia de passar pel davant d’una finca alta i llòbrega. No s’hi havia fixat encara, i ara va veure que a la porta hi havia enganxat un cartell, polsós i destenyit. Encuriosit, es va parar i va llegir:
Benvinguts al Centre Cívic El Laberint Perpetu
Ben aviat començarem cursets de Balls de Saló.
També classes de Cant Folklòric, Cuina vegetariana,
Gimnàstica per a gent gran, Pintura sobre seda...
Veniu i pregunteu, segur que trobeu quelcom del vostre gust!
El Santi es va sorprendre. Si això era un Centre Cívic, els seus dies de glòria havien quedat ben enrere. L’edifici es veia abandonat i escrostonat. Les parets, guixades fins no deixar un pam lliure, queien a trossos. Les finestres estaven cobertes amb cartrons revellits i humitejats per les pluges de cent hiverns. La porta era tancada i barrada, la brutícia s’amuntegava al llindar i allà no hi havia trepitjat un humà des de feia mil anys, o això semblava. El Santi va notar una esgarrifança. «Quin lloc més desagradable, les rates i els bitxos amb moltes potes deuen de campar com per casa seva per aquest tuguri. Bé, jo, a dinar».
Arrepapat a la taula, llegia l’oferta gastronòmica del dia quan va sentir una veu estranyament coneguda; prou familiar a la seva memòria com per aixecar ecos de reconeixement però incongruent en aquell entorn. Va mirar amb prudència per sobre del paperot encartonat que passava per carta i els ulls se li van esbatanar de terror. Si hi havia algú al món amb qui no volia trobar-se mai dels mais era amb aquella mossa. «Sònia, maleït sia! Què fa aquesta donota aquí?».
La Sònia! Feia un temps no pensava pas d’aquella manera. Aquells rínxols suaus, els ulls daurats, els pits ferms, els malucs rodons... l’havien tornat literalment boig. Quin dia, aquell en que la bonica Sònia havia acceptat de sortir amb ell, somrient de manera lleu i misteriosa, com una nimfa tímida. Sí, sí, ni una cosa ni l’altra. Capriciosa, manipuladora, cap de trons, havia jugat amb ell, amb els seus sentiments i amb la seva dignitat; sense compassió, l’havia posat en ridícul i l’havia fet parar ximple amb les seves exigències i canvis d’humor, fins que se’n va cansar i el va canviar per un altre dels que mai no faltaven a la seva cort d’admiradors. Sònia! I com l’havia fet patir!
La noia xerrotejava alegrement, dempeus davant una taula amb diverses persones. Els homes, com sempre, la miraven amb adoració; les dones eren molt més circumspectes. Solien fer cara desconfiada o assentir amb prou feines a les seves frases. Ella no se n’adonava, els mascles acaparaven tota la seva atenció. El pobre Santi encara no entenia com havia pogut enamorar-se d’aquella harpia sense cor. Estúpid! I el pitjor era que la seva visió el feia patir molt. Tornava a sentir aquell ofec de cor tan molest, aquella angúnia. Com redimonis era que la trobava en aquell figó i tant lluny de casa seva? Semblava cosa de màgia. Si el veia allà, com riuria! I no s’estaria pas de posar-lo en ridícul davant de tothom, ja ho havia fet molts cops. Segur que si alguna cosa li havia molestat, de la seva desaparició, era no poder seguir martiritzant-lo. Els seus xiscles feridors, què bé que els recordava!
El Santi va decidir fugir. Tan li era quedar com un covard davant d’ell mateix. Els seus instints virils de caçador-depredador ja protestaven, ja, però els va engegar a fer moltes punyetes. Abans que res, preferia la seva tranquil•litat d’esperit. Escapa per la teva vida! El millor consell que li havien donat mai, sí senyor. Aquella poca pena no li tornaria a fer la guitza.
Ràpidament va traçar un pla. Es va aixecar donant l’esquena a la resta del menjador i es va escórrer cap als lavabos. Un cop allà va donar una ullada a veure quina era la sortida més propera. Ai, las! La porta del carrer estava bloquejada per la mateixa Sònia. Només quedava un altre camí: la cuina. Tindria sortida? És clar que sí! El Santi va recordar que tots els edificis de l’illa es comunicaven entre ells per mitjà dels patis de llums. Això estava mastegat. Va sortir del bany a pas de sioux, va lliscar per la cuina com una ombra i va sortir a un cubicle fosc. Estava voltat de parets grises que regalimaven algun fluid sinistre, record de pluges enteranyinades pel sutge i la contaminació urbana, i atapeït de caixes de fusta i cartró; en va apilar unes quantes i va pujar per aquesta improvisada escala. Es va asseure dalt de la paret, d’una embranzida va passar les dues cames i, tot i que li rodava una mica el cap, es va deixar caure a l’altre banda mentre premia els ulls molt fort i agafava aire.
No es va fer mal: quan es va atrevir a mirar (només amb l’ull esquerre, per si de cas) va veure que havia aterrat en un racó encara més polsós, desgraciat i miserable que aquell d’on venia. Com que ningú no li va tirar res pel cap es va atrevir a obrir tots dos ulls. El terra era ple de detritus informes que feien una mica de fàstic, però qualsevol cosa era millor que la Sònia. En un racó hi havia una porta bombada per l’humitat, corcada i gairebé feta estelles; la va obrir a puntades de peu i es va trobar a un passadís estret i misteriós. El va seguir sense trobar cap lloc on esmunyir-se, i probava de deduir en quin edifici es trobava exactament quan va sentir que unes cantarelles esgarrifoses li foradaven les orelles.
Al•lahahihuuuu, alahahahihuuu!!!!
El Santi va fer un bot d’un metre, però ràpidament es va tranquil•litzar, ja que apart del soroll no va experimentar cap més agressió. Havia anat a parar a una casa d’orats, potser? Serien perillosos? Ja una mica tard va pensar que potser hauria d'assajar algun discurs destinat a explicar la seva presència i evitar que truquessin a alguna autoritat (GU, PN, ME, GEO, o la que pegués més fort). Va ser aleshores que va veure un cartell —escrit a mà amb boli en un paper no gaire net— enganxat amb cel•lo a una porta amagada en una giragonsa del passadís, on s’hi podia llegir:
CLASSES DE CANT TIROLÈS
Vet aquí, havia anat a parar a l’antic Centre Cívic! Així doncs, encara feien activitats? Així ho semblava, amb aquells brams que seguien i seguien i haurien deixat encarcarats de por als veïns si no fos perquè de fora no se sentia ni el mes lleu murmuri. Si que disposaven d’un bon aïllament acústic, en aquell lloc tant rònec!
El Santi es va posar filosòfic i va començar rumiar com poden canviar les coses en un instant. Un cop a dintre, el Centre no era aquell lloc sinistre i paorós com un panteó que li havia semblat des del carrer sinó un lloc amè, divertit, on tothom s’ho passava bé fent el que li agradava o el que estava d’oferta aquell trimestre. Seguint el passadís hi havia dotzenes de portes tancades, cadascuna amb el seu cartell, i una remor sorda indicava que el centre estava ple de gent, i que estaven fent classe o alguna altra activitat. Va anar seguint més voltes i revoltes i llegint els rètols que trobava:
CURS D’ORNITOLOGIA PRÀCTICA
EL TAROT DE L’AMOR I LA PARELLA
PASSI DE DIAPOSITIVES DE L’ANTÁRTIDA
ELS MISSATGES DELS ÀNGELS CUSTODIS
ASSOCIACIÓ DE VEGANS (CUINA I DIETÈTICA)
GUITARRA FLAMENCA D’ACOMPANYAMENT
TALLER D’ESCRIPTURA DE TERROR
(CLUB DE LLETRAFERITS LOVECRAFT & CO.)
...
 |
| M.C.Escher. Relativity (1953) |
Les portes i els cursos es multiplicaven fins a l’infinit i semblava que la imaginació dels organitzadors no tenia aturador. En aquell santuari del hobby no hi havia tema que no toquessin ni matèria que no comptés amb un bon grup d'entusiastes. L’ociós més desfermat no podria queixar-se de no trobar algun curs per aprendre quelcom que no hagués fet mai.
Amb molta cautela, el Santi va anar obrint portes i traient el cap a veure què feien a les aules. Va veure molts homes i dones: dempeus, asseguts, de cap per avall, nus o disfressats, saltant, ballant, xiulant, escrivint, pintant o traginant estris ben diversos. Fessin el que fessin, tots tenien en comú una concentració absoluta. Estaven tan absorts en les seves tasques que ni sentien el noi ni el veien ni remarcaven la seva presència (potser tampoc s’adonaven ni tan sols de la seva pròpia existència, qui sap).
Tafanejant per aquí i per allà, el Santi no advertia que el temps s’escolava amb rapidesa. Obria i tancava portes i seguia cada cop més enllà, i ja no recordava ni com hi havia arribat, a aquell lloc estrany, ni perquè hi era, ni tan sols que encara no havia dinat i que havia de tornar a la feina. S’engrescava per moments i només tenia la fal•lera de trobar, ell també, una aula on es pogués integrar, un lloc on encaixés a la perfecció i on la tasca, fos la que fos, el tingués tan apassionadament encantat com ho estaven els altres.
Rodant i mirant va arribar a una sala on tres dones joves i de molt bon veure, assegudes davant d’un bastidor, teixien quelcom semblant a una meravellosa catifa persa. Agafaven amb cura uns fils impalpables i creaven un dibuix enrevessat ple de colors lluents i hipnòtics. No va haver de buscar més. Això era el que més li agradava fer en aquesta vida! Es va asseure amb elles, va agafar ell també una pinta i una agulla, va entomar una baga, i, en total harmonia amb el seu entorn, es fa afegir al grup de teixidores com si fos una quarta Parca, masculina i amb texans, però tan efectiva i feinera com una de les originals.
(...)
Una setmana desprès, el cap de l’oficina es va decidir per fi a redactar la carta d’acomiadament del Santi. Quina llàstima de noi, tan bon treballador i tan simpàtic, desaparèixer d’aquella manera: un dia va sortir a dinar i ja no va tornar. Ni denúncies, ni «Busca y captura» ni «Quién sabe dónde» ni trucar els pares —pobres, estaven ben desesperats—. No te'n pots fiar, d’aquest jovent.
L’home va sospirar i, com que el dia era molt rúfol i no s’hi veia, va encendre el llum de sobretaula. Mentre estirava la mà va donar una llambregada per la finestra i va pensar que ja seria hora que tiressin a terra l’edifici ruïnós de l’antic centre cívic, que havien fet tancar feia més de deu anys per unes estranyes desaparicions que els responsables mai no havien volgut reconèixer. Si se n’havia arribat a parlar, del cas, però ningú no n’havia tret l’entrellat! Aquell vell immoble, tan miserable i fet un fàstic que ni els okupes s'hi volien acostar, era una vergonya pel barri i ja només servia que de cau de porqueria i per obstruir el pas de la claror.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada