Tot començava uns dies abans. A qualsevol hora del dia o de la nit, amb qualsevol excusa, la meva mare se m’acostava i em preguntava a boca de canó:
—Que potser és avui, el teu aniversari?
Quan jo sentia aquesta pregunta, ja sabia el què havia de dir:
—No, avui, no.
Era el senyal. La meva mare m’abraçava, em petonejava, ballava amb mi, mentre cantava un cop i un altre:
—Feliç, feliç «no aniversari», a tu, a tu, a tu!!! *
Com xalava, jo! M’encantava aquesta broma de la mare. Era el senyal que el gran dia s’acostava.
Quan faltava més o menys una setmana, començaven els planys: que si la pastisseria és tancada, que si no tinc diners, que si no sé si aquest any podrem fer més despesa.... La cosa anava de que potser no hi hauria pastís. Tot era filfa i jo ja ho sabia però em feia la despistada i gemegava:
—Sisplau, ni que sigui un panet amb quatre mistos!
—Veurem, veurem... —deia la hipocritona de ma mare.
El dia de l’aniversari m’aixecaven ben d´hora. Em portaven fins al menjador amb els ulls tancats i quan ja em tenien ben marejada me’ls feien obrir. Oh! Jo no sé com s’ho feien, però la taula vessava de regals (sens dubte perquè era una taula molt petita, però a mi em semblava que n’hi havia molts, de paquets). La mare deia, aleshores:
—Que potser és avui, el teu aniversari?
Jo feia veure que m’equivocava.
—No, avui no.
—Quina pena! Ho haurem de llençar tot!
Jo rectificava:
—Sí, avui sí!
—Feliç, feliç aniversari, a tu, a tu, a tu!!!! Ara sí, ara pots obrir els regals, tots per tu, per tu, per tu!
I jo obria un paquet i un altre, amb molta cura, això sí. Res de trencar el paper, que després s’havia d’aprofitar per una altra cosa. I sempre estava tot enganxat amb muntanyes de cel•lo i nusos recargolats. I algun cop, sota un paper hi havia un altre, i sota aquest una caixa, i a dintre papers de diari, i després una altra caixa... i a cada crit meu tots feien xivarri i alguns cops havíem rigut tant que ens queien les llàgrimes i jo no tenia forces ni per desfer el llaç.
Un cop tots oberts, si era roba me la posava immediatament; si llibres o joguines, quedaven sobre la taula per fer-me companyia durant l’àpat, que sempre era de les coses que m’agradessin més. Jo el triava i barrejava menges, però aquell dia tot estava permès. La meva mare es posava un dels llaços al cap per tot el que quedava de festa i a mi me’n posava un altre.
I al final, després d’apagar tots els llums i fer molts misteris, apareixia el pastís amb tantes espelmes com anys (potser la desil•lusió més gran que he tingut en un aniversari va tenir lloc quan, als quinze anys, em van posar una espelma de deu i cinc de petites perquè quinze ja eren massa. Jo en volia una per cada any i ho vaig aconseguir fins als trenta-tres, que ja hi havia més cera que confitura, al pastís, i vaig haver de claudicar). Tothom cantava l’aniversari feliç ben cantat, que tots afinaven molt bé, i aleshores venia la cridòria:
—Bufa, bufa!—em xisclaven—. Tot d’un cop! Però abans pensa un desig i no el diguis a ningú. Ràpid, que si s’apaga sola alguna espelma, ja no el podràs fer complir!
I jo arrufava les celles, tancava els ulls i pensava a tota velocitat alguna cosa que em fes il•lusió mentre els altres m’apressaven:
—Vinga, vinga, que aquella ja flaqueja! Ui, que per allà bufen d’amagat! Ai que no arribes!
Cada any igual, cada any els nervis, la bufera curta, les rialles que no em deixaven prémer els llavis...
Quan vaig tenir la meva família, vaig voler ressuscitar aquell ritual de què no gaudia des de la mort de la mare. Ho vaig aconseguir només en part: amb la tria del dinar, i, només amb la meva filla petita, amb la broma del «no aniversari». Per la resta, cada persona és un món. No tenim el mateix caràcter ni els mateixos gustos. I, segurament, jo no he heretat la gràcia i l’encant de la meva mare, que era capaç de portar alegria i rialles als llocs més insospitats.
Així i tot, procurava que els aniversaris fossin animats. Si n’havíem fet de coses, que anaven canviant amb la creixença! Que si la piscina de boles, que si entre tots fem el pastís i l’omplim de gominoles i lacasitos, que si al parc, que si al cine amb tots els amiguets, carregats amb una tona d’entrepans i de crispetes, que si aprofitar uns gegants o una fira o qualsevol altra activitat del barri per arrodonir la festa...
Ara el cor em fa mal. Farà un any del darrer aniversari que vam celebrar amb felicitat. Recordo la meva filla gran, com esbatanava els ulls amb els preparatius primer, i amb els regals desprès. El curs li trontollava una mica i es pensava que no ho voldríem celebrar per castigar-la. No sé d’on ho va treure, això. A casa nostra mai no s’havia fet una cosa així. Potser era el primer senyal de l’esquerda que ens va separar?
—I és clar que ho celebrarem! Com pots pensar que no? —li vam dir—. Un aniversari és un aniversari, i no depèn de les notes ni de res. S’ha de celebrar i prou.
—Què bons que sou, papes!
Potser va ser el darrer cop que ens ho va dir. En poques setmanes tot es va esguerrar i una espiral de malentesos va acabar, primer, en una fugida, després en una altra; desprès, amb el pas del temps, van arribar coses pitjors...
Tan és. S’ha acabat. Aquest any no hi haurà la celebració de l’aniversari de primavera —la resta de la família fem anys a la tardor i a l’hivern—. Enguany no cantarem. Ni caldrà que em preocupi per tenir a temps el regal i que no falli el pastís i de si han de venir tants o quants convidats, o de si ho fem aquí o allà. El dia s’escolarà com un desert. Qui la felicitarà? No ho sé. I tampoc no sé què passarà d’ara endavant. Ni si tornarem algun dia a celebrar un aniversari en aquest mes, el d’abril.
___________________________
*
Ho reconeixeu? És el que li canten a Alícia el Barreter i la Llebre de Març en la versió Disney d'aquell berenar tant surrealista del llibre Alice’s Adventures in Wonderland (Lewis Carroll, 1865). Tot i que el concepte de «no aniversari» és realment de Lewis Carroll i es relaciona amb Alícia, no pertany a aquest llibre sinó a la seva seqüela, Through the Looking-Glass, and What Alice Found There (1871), i apareix a la conversa d’Alícia amb Humpty Dumpty. Disney va fusionar les dues idees i va convertir aquella perpètua hora del te del Barreter barallat amb el Temps, en una eterna festa de «no aniversari». Coses dels guions de cinema!
A la meva mare li agradava molt el llibre d’Alícia. Jo el tinc en una versió molt acurada, la traducció complerta al castellà de Ramón Buckley, amb apèndix i anotada per ell mateix, i amb els dibuixos originals de Tenniel (Ediciones Generales Anaya, 1984). Una autèntica joia! Torna a dalt
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada