Ohhhh, James!!!

 

Sean Connery

Vaig estar veient fa uns dies, per això de la nostàlgia barrejada amb la modernitat, dues pel·lícules de James Bond de l'època Daniel Craig: Casino Royale (2006) i Quantum of Solace (2008). Per no abundar en gaire consideracions, direm que són més o menys distretes per passar l'estona, sense res prou rellevant. Potser destacaria, com a positiva, la presència de diversos actors notables: a la primera, Eva Green —una noia Bond preciosa, ja sigui amb o sense maquillatge—, i Mads Mikkelsen composant un Le Chiffre ben inquietant. A la segona, un llefiscós Mathieu Amalric donant vida al desagradable Dominic Green. Com a negatiu, una imatge en ocasions massa fosca, i l'horrorosa introducció musical de Quantum of Solace. Una de cal i una de sorra. O dues de sorra, fins i tot.

I tot plegat m'ha portat a recordar la que sempre he cregut la millor cinta de Bond, Goldfinger (1964), i, ves per on, el crític de Cinemania és de la meva mateixa opinió (veieu si no l'article Por qué Goldfinger es la mejor película de James Bond, Rubén Romero Santos, 15/02/2021). Aquí ens relacionen uns quants arguments ben encertats entre els quals l'aparició d'un adversari intel·ligent, sàdic, i amb un pla molt raonable (no aquelles bestieses de l'època Moore). Sí, amics del cinema, us presentem l'únic, l'inimitable, l'odiós (o no, cadascú sabrà), l'incombustible Auric Goldfinger, sota els trets inconfusibles d'un més que adient Gert Fröbe, que broda el paper. Però no està pas sol, per allà es passegen Harold Sakata i el seu barret, la "daurada" Shirley Eaton, Honor Blackman (Pussy Galore, mare meva, quin perill), Desmond Llewelyn com a "Q", Lois Maxwell com a Monneypenny... i regnant per sobre de tot el grup, un Sean Connery en el punt més alt del seu atractiu, simpatia, masclisme i mala bava.

Escenes inoblidables: encara recordo la fortíssima impressió que em va fer el cadàver de la dissortada Jill Masterson completament cobert d'una espessa capa d'or (escena, per cert, que han provat d'imitar a Quantum of Solace, però... en fi, deixem-ho córrer), sense oblidar les aventures d'un láser amb males intencions, unes aviadores, una estàtua sense cap... 

Posem la cirera del pastís amb una banda sonora fantàstica de John Barry, la veuassa de Shirley Bassey, i... endavant amb una de les películes més emblemàtiques de la història del cinema d'evasió, i segurament la millor de la franquícia Bond. Ohhhh, James!!!

Goldfinger: Títols de crédit inicials

Gert Fröbe