Enquistats

Aquest que ara faré és un d'aquells comentaris que solen atreure males mirades per part d'alguns sectors d'opinió. Segons qui ho llegeixi, ja em puc preparar. No és pas la meva intenció atacar les creences de ningú, sinó només fer una reflexió sobre algunes coses que semblen senzillament de sentit comú. Però ja va dir qui fos que aquest és, de bon tros, el que menys es troba arreu, o el que menys s'utilitza. (Jo la frase original la conec en castellà: El sentido común es el menos común de los sentidos. Si algú sap de qui és, endavant).

Aquest migdia feia una calorada que déu n'hi do. Jo estava esperant que arribés el tren en una andana plena de gom a gom on es patia una calderada sufocant. En mig de la gentada he vist una parella amb tres criatures. La dona era musulmana: una jove amb un mocador gruixut que li tapava completament cap i coll i només deixava veure la cara. Duia també una samarreta de màniga llarga molt arrapada i a sobre una túnica de tres-quarts d'un teixit llanós, a més d'uns pantalons amples que li fregaven el terra. La noia semblava nerviosa, no parava d'escridassar els dos nens grans, d'uns tres a cinc anys, i de ficar-se amb el marit, al qual feia anar amunt i avall constantment. El petitó s'estava a un cotxet que la dona movia incansablement amb uns sacsejos bastant bruscos. Suava copiosament i la seva cara era d'angoixa.

Per a mi era prou evident que, apart de si tenien algun altre problema, ella estava incòmoda, i la raó de tanta incomoditat no era una altra que la calor que devia estar patint amb aquella indumentària tan poc apropiada. El marit i els nens anaven tots de màniga curta i pantaló pel genoll, amb teixits ben fresquets. Per què aquella dona s'entestava a dur aquell model torturador?

Les respostes que em podeu donar seran múltiples, des que li mana el marit fins que se sent obligada per la seva religió. Sigui quina sigui la correcta, en realitat no explica res.

La versió original d'aquesta manera de vestir és molt útil i apropiada en altres circumstàncies. He vist en mig del Sahara com una dona estava perfectament protegida del sol, la calor i la sorra gràcies a una indumentària ben adaptada al seu mitjà, i com podia protegir a la vegada al seu nadó, que quedava embolcallat ben a prop del cos de la seva mare, sense patir cap mena de molèstia pel vent i la radiació solar. Però el que és apropiat en mig d'un desert sec no té perquè ser-ho en una ciutat xafogosa. I la religió no té res a veure; al Pakistan, de majoria musulmana, les dones llueixen una roba pràctica, còmoda, fresca i elegant, totalment apropiada al seu clima. (Ben entès, tret de la minoria que ha de traginar el burka, però aquí ens trobem davant d'un tema molt més complex, propi, per una banda, dels refugiats afganesos, i per altra, de les recents manies imposades des de fora que els estan tergiversant la mentalitat amb conceptes que els són estranys).

Potser m'equivoco, però jo donaria la culpa a una cosa tan senzilla con la inflexibilitat i l'enquistament que semblen campar per les maneres de pensar d'uns i altres. Sembla l'acudit d'aquell soldat que feia guàrdia dia i nit al costat d'un banc buit perquè feia quatre anys l'havien pintat; ja ningú no recordava per què no s'hi podia asseure ningú però seguien enviant-hi el guàrdia. De la mateixa manera, els humans arrosseguem amb nosaltres gran quantitat d'idees estereotipades, de costums absurds, de tics que pensem que ens defineixen i que només fan que fastiguejar-nos.

No podria aquella dona suada donar testimoni de la seva fe sense patir fins al desmai? Vestir-se com es van vestir l'àvia i la besàvia, és algun senyal de bondat i d'espiritualitat?

Però com que ningú no se'n salva, ara fem un cop d'ull a casa nostra. És necessari per “estar elegant” fer tentines damunt d'unes sabates de tacó pensades per a destrossar els peus i desequilibrar l'esquena? Cal que els homes duguin, faci el temps que faci, un llaç escorredor al voltant del coll perquè si no el seu aspecte no inspira confiança? Com volem canviar el món si no som ni capaços de canviar estils de vestir tan insensats i forassenyats?

Si teniu paciència per sentir una petita història, us explicaré una de ben curiosa que no sé si és certa o no, però que fa pensar. Eduard VII, fill de Victòria d'Anglaterra, va patir un petit percanç mentre passejava per Londres i se li van estripar els pantalons. Sense amoïnar-se gota, va entrar a una botiga i se'n va comprar uns de nous. Com que estaven perfectament doblegats i se'ls va posar tal i com li van vendre, tenien una marcadíssima ratlla de dalt a baix, però ell no en va fer esment i els va lluir tot el dia. Com que era considerat un home molt elegant, té, ja veiem a tothom imitant la ratlleta, i ara, més de cent anys desprès, les dones encara ens hem d'escarrassar a fer la maleïda ratlla dels pantalons de vestir, perquè no hi ha manera humana que canviï la moda. Almenys pels homes que tenen cert tipus de feina, la tal ratlleta és indispensable. A què treu cap gastar temps i energia elèctrica en aquesta bestiesa? Doncs, de moment encara dura.

Estarem enquistats per a tota l'eternitat en les modes, els costums i les maneres que són fruits d'altres entorns i altres circumstàncies? Sense cap mena d'autocrítica, enfonsats en un etnocentrisme desolador, se'ns omple la boca de “canvi”, però si no som capaços d'alliberar-nos d'aquestes incongruències, no sé d'on pensem treure la força per canviar nosaltres i arribar algun dia a canviar allò què ens envolta.