L'emoció profunda: Requiem de Mozart i Gregory Carreño

 

Gregory Carreño dirigint el Requiem de Mozart (2012)

No hi ha dubte que el Requiem en re menor K.626 és una de les obres de referència i més impressionants de la música clàssica europea. Mozart el va començar l'any 1791 per encàrrec del comte Walsseg-Stuppach, que el volia estrenar pels funerals de la seva dona. El tal comte era un aprofitat que, encarregant la composició de forma anònima, pretenia fer-la passar per seva. Historieta que va ser atribuïda al pobre Salieri, i que així ha passat a la cultura popular de la mà d'alguna obra de teatre i sobre tot, de l'excel·lent pel·lícula Amadeus, de la que parlarem ben aviat, per cert.

Mozart va morir el mes de desembre de 1791 deixant inconclús el Requiem. Essent una obra de gran envergadura i importància (i que havia de proporcionar uns diners ben necessaris a la vídua) diversos músics de l'entorn del gran compositor van provar d'acabar-lo, el primer Joseph Von Eibler, tot i que qui realment va reeixir va ser un jove alumne de Mozart, Franz Xaver Süssmayr. Es va donar per acabat el 1792 i enviat al comte. La seva estrena va tenir lloc el mes de gener de 1793 a benefici de Constanze Mozart, i finalment, es va interpretar en el funeral de la difunta esposa de Walsseg.

Muntatge amb retrats de Wolfgang i Constanze Mozart

La gestació i composició del Requiem és una història molt emocionant que al llarg del temps s'ha convertit en una llegenda i una font d'enigmes. És impossible no sentir-se fascinat per tot allò que envolta aquesta obra tan notable. Prou admirable, profunda i commovedora com és per ella mateixa, només li falta aquesta aura de misteri i malenconia que tenyeix cada nota, cada frase. Diuen que, debilitat per la malaltia, Mozart afirmà que li semblava escriure el Requiem per a ell mateix. Cert o no, sembla que és la mateixa ànima del compositor la que parla amb Déu.

Maria Anna, Wolfgang i Leopold Mozart

I ara us parlaré de Gregory Carreño. Aquest músic veneçolà va desenvolupar una excel·lent carrera de la mà del mestre José Antonio Abreu, gran professional i dinamitzador de la música simfònica a Veneçuela. Carreño es va formar com a clarinetista, pedagog i director d'orquestra i va obtenir un gran èxit en totes aquestes facetes. L'any 1996 va patir un gravíssim accident de trànsit que el va deixar totalment immobilitzat de la vèrtebra C4 en avall. Dotat d'una impressionant força de voluntat es va decidir a tornar a la interpretació musical. Van ser necessaris set anys de teràpia per començar a moure un dit. L'any 2012 va ser capaç de dirigir una fantàstica versió del Requiem, una de les més sentides i introspectives que he sentit. 

Fixeu-vos en la gravació de YouTube, com han d'acompanyar-lo fins al podi i el faristol, pas per pas. Però la seva energia traspua fins la darrera cèl·lula del seu cos i en fa una creació, d'aquesta peça ja mítica. I l'orquestra i el cor el segueixen totalment, creant-se entre director i intèrprets una corrent d'empatia que fa arribar als oients un Requiem incomparable.

I aquí voldria tornar a treure el tema de les interpretacions més o menys tècniques i més o menys apassionades, encertades o indiferents. En un temps parlarem d'un altre rèquiem, el de Fauré (que vaig cantar com a membre del cor fa ja quaranta anys) i de les paraules del baríton solista, anglès, que ens va acompanyar en el concert: Mai no havia sentit una interpretació tan commovedora. Els cors del sud d'Europa no tenen la tècnica musical del centre i nord, però excel·leixen en emoció i en transmetre el missatge de l'autor. Apa! I per aquí va aquesta versió. Altres cors i orquestres tiren el carro pel pedregal, amb velocitats impossibles que donen fe d'una tècnica vocal impecable, però... aquest Requiem és, sobretot, emocionant. En alguns fragments, m'han saltat les llàgrimes, o se m'ha posat la pell de gallina.

Unes paraules per entendre una mica el Requiem. Consta de 14 números, repartits entre el cor mixt i els solistes (soprano, contralt, tenor i baix). En el moment de la seva mort, Mozart havia deixat totalment acabat el primer número, Requiem aeternam, i escrites les parts vocals de gairebé tota l'obra a més del baix xifrat i algunes instrumentacions. Alguns números, tot i així, estaven incomplerts. Süssmayr va haver de donar un sentit a tot aquest material i fer-ne una obra coherent i acabada... i a fe que ho va aconseguir. Aquests són els números (us poso una traducció de la lletra resumida, no complerta, només perquè tingueu idea del sentit):

Primera part, Introitus (els tres primers números s'interpreten seguits, sense fer cap pausa). És una entrada magnífica, potent. 

1. Requiem aeternam (cor i intervenció de la soprano solista) - Et demanem el descans etern.

2. Kyrie (cor) - Senyor tingues pietat.

3. Dies irae (cor) - El dia de la ira, en que el jutge ens demanarà comptes.

Pausa

Segona part

Aquí contrasta la serena bellesa del Tuba mirum i el Recordare amb la intensitat de les intervencions del cor.

4. Tuba mirum (quartet solista) - La meravellosa trompeta ens convocarà davant del tron.

5. Rex tremendae maiestatis (cor) - Rei de terrible majestat, salva'm per la teva gràcia.

6. Recordare (quartet solista) - Recorda, Jesús, que vas venir per salvar-me a mi.

7. Confutatis maledictis (cor) - Rebutjats els maleïts, m'aculls amb els beneïts.

8. Lacrimosa (cor) - És un dia de llàgrimes aquell en que ressuscita l'home per ser jutjat. Perdona'l, Senyor, i dóna-li el descans.

Alguns directors acabaven aquí la interpretació de l'obra adduint que era el final de la part composta per Mozart, però ho trobo prou injust. En realitat, la música és pràcticament tota de Mozart i a més, és de ben apreciar la tasca de Süsmayr per donar-li el meravellós acabat que té.

Tercera part, Offertorium

9. Domine Iesu Christe (cor i quartet solista) - Senyor Jesucrist, llibera les ànimes de les penes de l'infern, que no caiguin en les tenebres. Com li vas prometre a Abraham per sempre.

10. Hostias (cor). Per acabar-lo es repeteix el fragment Quam olim Abrahae del número anterior - T'oferim súpliques i alabances perquè facis passar les ànimes de la mort a la vida.

11. Sanctus i Hosanna (cor) - Sant és el Senyor Déu dels Exèrcits.

12. Benedictus (quartet solista; el cor repeteix l'Hosanna al final) - Beneït qui ve en el nom del Senyor.

13. Agnus Dei (cor) - Anyell de Déu que treus el pecat del món, tingues pietat de nosaltres.

Quarta part, Communio

14. Lux aeterna (soprano solista i cor) - Fes que llueixi l'eterna llum, dóna'ns el descans per sempre.

En aquest número la partitura repeteix frases musicals del primer número, Requiem aeternam, canviant la lletra (Exaudi és aquí Lux aeterna; Kyrie eleison és Cum sanctis tuis in aeternum, etc.) i d'aquesta manera es respecta la forma sonata pel conjunt de l'obra.

 

Possible darrer retrat formal de Mozart, l'any 1790

Aquí teniu la interpretació del Requiem de Wolfgang Amadeus Mozart, en la versió de Gregory Carreño amb l'orquestra simfònica i el cor jove Simón Bolívar, de Veneçuela. Solistes, Samia Ibrahim (soprano), Katiuska Rodríguez (mezzo-soprano), Robert Giron (tenor) i Álvaro Carrillo (baix). És de remarcar la veu d'aquest notable baix, amb un greus preciosos. Aquesta partitura molts cops la interpreta un baríton, però un baix li dóna el timbre perfecte.

La gravació de YouTube permet anar directament a un número que interessi més que un altre, si es vol.

És una versió més lenta que altres més popularitzades; això ens permet apreciar molt millor l'encant de les frases i li dóna una solemnitat única.

Gaudiu aquesta meravella com es mereix.

Requiem de Mozart - Gregory Carreño - Orquestra i cor Simón Bolivar

Franz Xaver Süssmayr

Les "obres menors" que no ho són tant: La Trama

Vet aquí una altra d'aquestes pel·lícules que es consideren menors, allunyades de la suposada grandesa d'obres anomenades "mestres" amb més o menys encert. Realment, això no és Els ocells ni Vertigen ni Rebeca, però sí una cinta, no ja entretinguda, sinó divertidíssima -humor negre, és clar-, farcida d'enganys, dobles identitats, nens perduts, mentides, segrestaments, intents d'homicidi, fantasmes, taxistes, joiers, facinerosos de pega, espiritistes de mig pèl... fins i tot la doble vida d'un capellà (aquesta és fàcil que s'escapi si no s'està ben atent a les trampes del director).

Contrasta totalment amb Topaz (en parlem aquí) en nombrosos aspectes:

A Topaz teníem un argument que abasta governs i afecta milions de persones, per no dir tot el planeta. Aquí, com el seu títol indica, es tracta d'un Afer de família, que així podríem traduir Family Plot.

Topaz és una pel·lícula crua i desencantada, amb un ambient trist, i deixa un regust amarg. Mostra la vida com un seguit d'incerteses, i com les persones del carrer estem a mercè de poders que no podem controlar. A La trama, encara que la història no deixa de ser el relat de la trobada entre uns aprofitats i un delinqüents, la visió és en general optimista: l'enginy, el valor i fins i tot una certa murrieria poden fer-nos anar endavant i el bé, al final, obté la seva recompensa. El final de la cinta ens deixa amb un somriure còmplice i la sensació d'haver estat els testimonis d'una bona entremaliadura.

A Topaz apareixen gran nombre de personatges i tots significatius, aquí en tenim només quatre de principals (dues parelles) i tres secundaris (una altra parella i una anciana), a més, és clar, del que podríem anomenar "extres amb text", que en són uns quants. Veiem qui són els personatges destacables:

Els quatre protagonistes: Blanche, George, Fran i Arthur.

Blanche Tyler (Barbara Harris) i el seu promès, George Lumley (Bruce Dern), són una parella molt enamorada però ben curta de diners. Ell és un actor a l'atur que treballa de taxista -sense matar-s'hi gaire- i més llest i resolutiu del que sembla al començament. Ella, una vident i mèdium de pa sucat amb oli, xerraire, cobdiciosa i ensibornadora, sempre està a punt per enredar alguna vella amb històries del més enllà i treure-li els quartos. I compte, que aquests són els bons!

Després tenim a Fran (Karen Black) i la seva parella, Arthur Adamson (William Devane), la desorientada i el dolent. Ella n'està ben penjada, d'ell, i es deixa manipular en tot i per tot. Àvida d'aventures i emocions acaba caient en el delicte. Ell és una mala peça de cap a peus tot i que posseeix una personalitat magnètica i una aguda intel·ligència.

I ens queden els secundaris: Julia Rainbird (Cathleen Nesbitt), l'anciana milionària que engega tota la trama; Maloney (Ed Lauter), un malfactor de via estreta amb molta mala sort a la vida, i finalment la seva esposa (Katherine Helmond), dissortada i temorenca.

Quant a les actuacions, totes són excel·lents, des de l'eixelebrada Blanche que compon Barbara Harris a la fascinant Fran (una meravellosa Karen Black); de la bonhomia de George (el magnífic Bruce Dern, amb un treball molt simpàtic) al retorçat geni d'Arthur, paper de lluïment per a William Devane, que en fa una creació.

Els secundaris, també magnífics, des de l'esnobisme i l'angoixa de la senyora Rainbird, a l'aire canallesc de Maloney i la sensació de desemparament de la seva dona. 

De peu, Karen Black i Barbara Harris. Asseguts, William Devane, Alfred Hitchcock i Bruce Dern

Escenes destacables:

La que comença amb l'encreuament de les dues parelles, que es troben per primer cop sense saber-ho, quan Fran travessa el carrer davant del taxi de George. Està molt ben rodada, amb un pla zenital molt interessant, i és molt intrigant, sobre tot perquè no entens què té a veure el que seguirà amb tot el que ja ha passat. De forma simbòlica, aquest encreuament representa la trama o entramat que anirem desentrellant de mica en mica.

L'espera interminable al bar de carretera, amb un consum de cerveses que déu n'hi do.

El descens del cotxe sense frens per la carretera de muntanya, amb la lluita de George i el descontrol de Blanche. Humor negre total.

L'escena del cementiri, amb un altre pla zenital i un altre encreuament, el de George amb la senyora Maloney.

El segrestament del bisbe davant els nassos de tothom, inclòs un desconcertat George.

Els canvis d'aspecte de Fran, que ens parlen del joc d'aparences de tota la pel·lícula.

En resum: Per a ser la cinta de comiat del mestre, i el final de la seva carrera, n'hi ha molts que diuen que és molt fluixa. Jo li dono un excel·lent i un aplaudiment; és un gran comiat, una pel·lícula per gaudir, simplement. Cinema pur. La darrera picada d'ullet d'un director inclassificable.

Cathleen Nesbitt i Barbara Harris

Fitxa:

Pel·lícula: La trama

Títol original: Family Plot

Títol en castellà: La trama o Trama macabra (en alguns països)

Basada en: La novel·la de Victor Canning The Rainbird Pattern (1972)

Génere: Suspens i crònica negra

País: USA

Idioma original: Anglès nord-americà

Any d'estrena: 1976

Música: John Williams

Director: Alfred Hitchcock

Intèrprets principals: Karen Black, Bruce Dern, William Devane, Barbara Harris (els quatre protagonistes), molt ben acompanyats pels excel·lents secundaris Katherine Helmond, Ed Lauter i Cathleen Nesbitt.

Ed Lauter i Katherine Helmond

I la música?

John Williams ens deixa una partitura gairebé màgica, molt descriptiva, d'on podem destacar el tema eteri de les sessions d'espiritisme, el dolç tema de Blanche, l'enigmàtic de Fran, i el principal de la pel·lícula, airós i optimista. El podeu gaudir en aquest enllaç:

Banda sonora de La Trama (Family Plot)