Petits miracles: La caça de l'Octubre Roig

Sean Connery i Sam Neill a l'escena inicial

 

 Alguns cops, es reuneixen diversos artistes, professionals i tècnics provant de fer una obra, la que sigui, amb una certa entitat, i els queda un autèntic xurro, el que podríem anomenar "un petit (o gran) desastre". En canvi, en un moment donat, d'una obra inicialment sense excessiu relleu es pot obtenir una peça molt millor del que s'esperava degut a una confluència de talents que arriba a produir el que podriem anomenar "un petit miracle".

Aquest és el cas de la pel·lícula que avui ens ocupa (La caça de l'Octubre Roig, John McTiernan, 1990) que podem considerar un d'aquests "petits miracles". Està basada en la novela The Hund of the Red October de Tom Clancy, publicada en castellà com La caza del Octubre Rojo o en algunes edicions com La caza del submarino ruso. No l'he llegida, però després de veure aquest film, prefereixo abstenir-me, ja que alguns cops (pocs, però n'hi ha) els guions arriben a superar el text original, i potser ens trobem davant d'aquest cas.

Comencem, doncs, per un tema interessant basat lliurement en un parell d'esdeveniments reals, seguim amb un guió del mateix Tom Clancy i de Donald E. Stewart, continuem per una producció molt acurada, una fotografia impecable obra de Jan de Bont, una direcció inspiradíssima de John McTiernan, una música simplement meravellosa de Basil Poledouris i un grup d'actors alguns dels quals (no tots, ai) estan en absolut estat de gràcia, i ens trobarem amb una cinta èpica, inoblidable, que es pot revisar un i cent cops sense cansar-se.

Dels actors hem de destacar, sens dubte, a Sean Connery com a Marko Aleksandrovich Ramius, el capità del submarí atòmic soviètic Octubre Roig; a Sam Neill com el seu segon oficial, Vasily Borodin; a Tim Curry com el metge, Yevgeniy Petrov; a Stellan Skarsgard com a Viktor Tupolev, el capità de l'altre submarí soviètic en dansa, el Konovalov; i a Scott Glenn com el comandant Bart Mancuso de l'USS Dallas.

Sean Connery, Alec Baldwin i Scott Glenn

La resta, estan correctes, res a dir. És una pel·lícula majoritàriament coral, hi participen molts personatges, molts d'ells en vaixells i submarins nord-americans. I encara que teòricament el protagonista és l'agent de la CIA Jack Ryan (interpretat per Alec Baldwin), el seu paper queda molt desdibuixat al costat dels gegants que es busquen, es troben, es despisten i s'enganyen per sota les gèlides aigües de l'Oceà Glacial Àrtic.

Un apunt apart per la música de Poledouris. L'Himne de l'Octubre Roig, que us deixo aquí, és tan emotiu que capta tota l'atenció del públic i l'adreça cap aquests oficials de lleialtats dubtoses, cap aquests mariners que simplement segueixen ordres, cap aquests estrategues immersos en una partida d'escacs on la mort espera el qui perdi la serenitat: les tripulacions de l'Octubre Roig i el Konovalov. És per a ells que el cor canta amb tot el sentiment l'amor a la pròpia terra... i al mar.

Stellan Skarsgard comandant el Konovalov

Especial atenció a l'escena inicial, tot un encert de muntatge.

Fallades? Sí, unes quantes: ens trobem al final de la Guerra Freda i els russos han de ser ridiculitzats, els americans han de quedar com "els bons"... És qüestió de no fer cas i gaudir d'una cinta realment fantàstica.

Doncs aquí el teniu: Himne de l'Octubre Roig, de Basil Poledouris, en un estil potent que evoca el dels cors de l'exèrcit rus. Escolteu-lo amb l'atenció que es mereix.

Himne de l'Octubre Roig (La caça de l'Octubre Roig)

I ja que n'he parlat, que no em deixi la preciosa escena inicial:

Escena inicial

Fitxa:

Pel·lícula: La caça de l'Octubre Roig

Títol original: The Hunt for Red October

Títol en castellà: La caza del Octubre Rojo

Génere: Suspens, aventures, submarins

País: USA

Idioma original: Anglès nord-americà i rus

Any d'estrena: 1990

Música: Basil Poledouris

Director: John McTiernan

Intèrprets principals: Alec Baldwin, Sean Connery, Tim Curry, Scott Glenn, Sam Neill, Stellan Skarsgard

La baixada als inferns: House of the Rising Sun i The Animals

Seguint amb el joc de les versions, avui li toca el torn a aquesta magnífica obra que ha estat cantada per molts grans músics i que ha sigut objecte de centenars d'interpretacions diferents. Però per a mi, qui realment en va fer una obra mestra va ser el grup de rock anglès The Animals. Aquest conjunt es va formar cap al 1960 a Newcastle i es va consagrar el 1964 amb diversos éxits, entre els quals aquest que ens ocupa.

House of the Rising Sun és una cançó tradicional de la regió dels Apalatxes, recollida en música i lletra cap a la segona dècada del segle XX. Possiblement una antiga balada anglesa, va ser versionada per molts cantants afroamericans i va formar part de diverses gravacions de blues ja a partir dels anys 30, mentre que Joan Baez i Bob Dylan (entre d'altres) en van fer versions folk als anys 60. Es tracta d'una cançó no afectada pels drets d'autor i que qualsevol cantant pot gravar de forma lliure i segons el seu gust personal.

No està gens clar quin significat té la seva lletra. Sembla ser que la aquesta Casa del Sol Naixent va existir realment a Nova Orleans, i les males llengües diuen que era un bordell. Potser per aquesta raó les primeres versions es canten des d'un punt de vista femení, com si es tractés de l'experiència d'una noia enfangada en la prostitució. S'ha cantat després des d'un punt de vista masculí, aparentant ser el lament d'un home borratxo i jugador que està pagant ben cara la seva mala vida (presó? treballs forçats? el corredor de la mort?). Sigui com sigui, el final és un clam perquè les mares protegeixin els seus fills o filles de la maleïda casa de la perdició (Oh, mother, tell your children...).

Què té de diferent la versió de The Animals? Doncs per començar és un dels primers exemples de folk-rock, un estil que influenciarà, i no poc, la carrera d'un autor tan significatiu com Bob Dylan. Trobem uns meravellosos arranjaments amb instruments elèctrics (i especialment els arpegis menors que acompanyen sense descans tota la melodia) i, la cirereta del pastís, la veu impressionant d'Eric Burdon i la seva sentida interpretació.

La gravació en vídeo és astoradora: Eric Burdon cantant amb el posat d'un nen d'escolania mentre deixa anar uns sons punyents que t'arriben al cor, sense deixar un moment d'adreçar-se a tu amb la mirada; John Steel, el bateria, mastegant xiclet i fent anar les baquetes com si estigués fora d'aquest mon; Alan Price, el teclista, que sembla posseït amb aquell moviment de mans continu i vertiginós; Chas Chandler (baix) i Hilton Valentine (guitarra) passejant rere Burdon com un cor grec amb una expressió sornaguera indescriptible. I una salutació final del grup més encarcarada que la dels Nens Cantaires de Viena. És una obra mestra que no et canses de veure i escoltar un i altre cop.

He sentit moltes versions, i aquesta és la millor amb diferència. Gaudiu-la com es mereix.

House of the Rising Sun - Tradicional (versió de The Animals) 

Aquesta és la lletra:

There is a house in New Orleans

They call the Rising Sun
And it's been the ruin of many a poor boy
And God, I know I'm one

My mother was a tailor
She sewed my new blue jeans
My father was a gamblin' man
Down in New Orleans

Now the only thing a gambler needs
Is a suitcase and a trunk
And the only time he'll be satisfied
Is when he's all drunk

Oh, mother, tell your children
Not to do what I have done
Spend your lives in sin and misery
In the House of the Rising Sun

Well, I got one foot on the platform
The other foot on the train
I'm goin' back to New Orleans
To wear that ball and chain

Well, there is a house in New Orleans
They call the Rising Sun
And it's been the ruin of many a poor boy
And God, I know I'm one

I una altra del grup, que com a versionistes eren excel·lents.

Don't Let Me Be Misunderstood - Versió de The Animals

Proud Mary i Tina Turner: una versió irrepetible

 

Tina Turner va ser una artista molt complerta que va formar part dels grans canvis a la indústria musical en els anys 70 i 80. Va néixer l'any 1939 amb el nom d'Anna Mae Bullock a Brownsville, Tennessee, i va començar com a cantant d'acompanyament amb el que seria el seu primer marit, Ike Turner. Es va donar a conèixer amb el seu nom artístic, Tina Turner, l'any 1960. Va seguir una exitosa carrera truncada a finals dels 70 per l'efecte dels maltractaments físics i psíquics rebuts en el seu matrimoni. Va reaparèixer amb tota la força en els anys 80 i 90. Diferents problemes personals la van anar apartant de la carrera musical fins la seva retirada definitiva l'any 2009.

Especialista en rock & roll i pop, és un dels músics amb més vendes discogràfiques de la història. La seva veu potent, el seu estil, la seva energia i la forma de presentar-se en les actuacions en viu n'han fet una llegenda. Va morir l'any 2023, a Suïssa, on havia viscut feliçment els seus darrers anys acompanyada pel seu segon marit, Erwin Bach, amb qui es va casar l'any 2013.

I ara, què és Proud Mary? Es tracta d'una cançó que es va donar a conèixer l'any 1968 en un disc del grup country nord-americà Creedence Clearwater Revival. Va tenir un èxit tan clamorós que aviat van aparèixer multitud de versions, entre elles d'artistes de l'anomenada de Solomon Burke (1969) i Elvis Presley (1972). Però tot i la qualitat d'aquests intèrprets, la versió definitiva, consagrada i més impressionant de Proud Mary la van fer Ike i Tina (1970). Si a Tina Turner li calia algun ajut per encarar la seva carrera, no hi ha dubte que Proud Mary va ser determinant, i ja veureu com realment s'ho val. Segons YouTube, la versió sonora de la gravació (no hi ha audiovisual) supera els 20 milions de reproduccions.

Proud Mary és el nom d'un d'aquells vaixells de rodes que baixaven Mississipi avall durant el segle XIX i bona part del XX. La història remet a aquella altra meravellosa cançó, Old Man River, de la qual podeu trobar un post en aquest petit blog. (I el riu segueix fluint)

Si us fixeu en la interpretació dels Turner, Tina comença fent una petita introducció parlada i després segueixen tots dos junts, amb una interpretació senzilla, emotiva, gairebé de cant espiritual del Sud. I quan ja us deixàveu endur per aquest ambient calm, tot canvia completament i entra Tina amb la més forta, valenta, increïble, enèrgica i alegre cançó que us poguéssiu imaginar. No podreu romandre quiets, sentireu la necessitat física de ballar, de cridar, de cantar, de seguir Proud Mary riu avall.

És un monument de la història de la música moderna, únic i irrepetible. Un d'aquests petits miracles que ens regala l'art.

Aquí la podeu gaudir:

Proud Mary de Tina Turner

Lletra:

I left a good job in the city
Working for the man every night and day
And I never lost one minute of sleeping
I was worrying ‘bout the way the things might’ve been

You know that big wheel keep on turning
Proud Mary keep on burning

And we’re rolling, rolling, rolling yeah
Rolling on the river (the river)

Cleaned a lot of plates in Memphis
Pumped a lot of tane down in New Orleans
But I never saw the good side of the city
Until I hitched a ride on a riverboat queen

You know that big wheel keep on turning
Proud Mary keep on burning

And we’re rolling, rolling, rolling yeah (rolling)
Rolling on the river

Say we’re rolling (rolling) rolling yeah
Rolling on the river

The river

Big wheel keep on turning

Proud Mary keep on burning

And we’re rolling, tell you rolling, we’re rolling on the river
I tell you we’re rolling, rolling, rolling on the river

If you come down to the river
I bet you gonna find some people who live
And you don’t have to worry if you got no money
People on the river are happy to give

Big wheel keep on turning
Proud Mary keep on burning
And we’re rolling, tell you rolling, we’re rolling on the river
Tell you we have no time (rolling, rolling, rolling on the river)

(Rolling, rolling, rolling on the river)
Rolling, rolling, rolling on the river)
Tell you we’re rolling, rolling, rolling on the river
I tell you we’re rolling, rolling, rolling on the river)

De l'existència i la inexistència: Ève Curie

Retrat d'Ève Curie (1937)

Avui he hagut de patir per enèsima vegada la desagradable sensació que les informacions que anem absorbint dia a dia per diferents canals estan esbiaixades, o són incompletes, o molts cops errònies, o directament falses. La feinada que tenim per contrastar tot el que ens arriba via internet és prou feixuga, però acceptable per la mateixa idiosincràsia del mitjà, que ja abordem amb una certa resignació. Però, i quan la font sembla més fiable, més sòlida, més fidedigna... en resum, «de confiança», i detectem horroritzats que ens estan aixecant la camisa? I que ho sabem ben bé del cert?

Tot això treu cap a què, mentre llegia una novel·la d’evasió molt divertida (una de crims, vaja, perquè ens n’hem d’amagar a aquestes alçades) però escrita per una excel·lent professional, filòloga de renom, etc. etc. he detectat una fallada garrafal. És clar que, com que l’error apareix en la frase que pronuncia un personatge, potser és ell qui està equivocat, i no pas l’autora. Però, la veritat, analitzant el context em decanto més aviat per pensar que es tracta d’una petita pifiada de la mateixa novel·lista; pifiada que no sé si algú altre li haurà retret o no, és clar. El llibre es va publicar l’any 2017.

I en què consisteix el bunyol? Doncs bé, la protagonista de la història està divagant mentalment sobre la dicotomia «dona amb èxits professionals versus dona realitzada en la vida personal»; afirma que poques vegades es donen ambdós supòsits, i posa un exemple que m’ha fet esfereir: ha dit que la distingida Marie Sklodowska Curie, dos cops Premi Nobel, tot i estar casada, només va poder tenir una filla, dissortada ella, si no, no hagués estat capaç d’assolir l'excel·lència científica. Per cert, el sentit de la paraula «només» no l’acabo de copsar. Significa que tenir un sol fill és ser menys mare? La troca s’embolica.

Doncs no senyor, Marie Curie no va tenir «només» una filla, en va tenir dues. Irène, la més gran, va néixer l’any 1897 i també va fer una bona carrera: com la seva mare, va obtenir un Premi Nobel a Química. Quant a la petita, Ève, nascuda al 1904, va ser pianista i escriptora i es va dedicar especialment a les causes humanitàries (el seu marit va ser Premi Nobel de la Pau).

Potser no trobaria tan cridaner el fet de la desaparició d’Ève (qualsevol es pot equivocar) si no fos perquè no és pas el primer cop que la pobra dona es fa fonedissa de la realitat de qui sigui, com si mai no hagués existit. No una, ni dos vegades, no; diria que unes quantes més, he vist, o llegit, o sentit, que Marie Curie va tenir una filla, i que era com ella, un geni (jo diria una gran científica professional, però en fi). I prou. I per això sé que és la pobra Ève la que sempre es queda al tinter. Així de cop i sense remenar gaire, està desapareguda almenys d’una pel·lícula i d’un parell d’articles en revistes digitals, a més del text de la susdita novel·la.

Aquest assumpte és important? Jo crec que sí. En totes les ocasions en què he estat informada de la suposada maternitat única de Marie, la intenció era remarcar el seu gran sacrifici com a dona que no va poder expressar-se com a amant, mare i esposa. I crec que és falsejar la seva història deixar-la reduïda a una espècie de ment pura sense tenir en compte el seu exitós matrimoni amb Pierre Curie, el seu afecte per les seves filles i el greu dolor de la seva viudetat, a més del seu romanç amb Paul Langevin, quelcom que la xenòfoba opinió pública francesa li va fer pagar ben car.

Ève Curie va existir, va rebre l’amor del seus pares, va ser concertista de piano, va escriure la biografia de la seva mare (obra que, val a dir, no em va agradar gaire, és molt edulcorada), va pertànyer a la Resistència Francesa, va obtenir la Creu de Guerra, nomenada membre i després Oficial de la Legió d’Honor, consellera a la Secretaria de l’OTAN, administradora de la Fundació Curie, i va morir a la respectable edat de 102 anys desprès d’una vida plena i fecunda.

Però per a qui vol empetitir les dones excepcionals, està molt bé que Ève no hi sigui, no hi consti, ignorar-la és una altra forma de treure importància a tot allò que Marie Curie va assolir. I no és pas l’única de qui s’han dedicat a tergiversar la seva realitat.

De la pobra Margaret Mead van arribar a dir que no tenia cap mena de credibilitat en els seus estudis sobre sexualitat dels pobles primitius, i us preguntareu si és que no era prou bona investigadora. Doncs no, la raó determinant per a la crítica és que era una conca! No sé jo, Margaret Mead es va casar tres cops i es va divorciar, va tenir una filla del seu tercer marit, se li coneixen diversos amants d’ambdós sexes. Carai amb la conca!

En fi, només volia reflexionar sobre les informacions que anem rebent d’aquí i allà i em preguntava quantes persones estaran actualment afirmant de forma categòrica i, si cal, d’un cop de puny a la taula, que Marie Curie «només» va tenir una filla, que ho han sentit d’una font fiable i que, quina llàstima, no va poder gaudir com cal de la vida femenina. 

I ara una pregunta amb mala bava: també pregunten, diuen o comenten el mateix dels cienfítics masculins posant en dubte la seva realització com a homes segons els fills que han tingut o no? 

Per cert, en aquest mateix blog podeu trobar una entrada dedicada a Marie Curie, Marie Curie, el triomf de la tenacitat

Marie Curie i les seves dues filles, Êve (a l´'esquerra de la fotografia) i Irène