dilluns, 12 de desembre del 2022

Una noia morta

 



Títol original: Maigret et la Jeune Morte

Títol en castellà: Maigret y la muchacha muerta

Génere: Novel·la policíaca

País d'edició: Bèlgica

Idioma original: Francès

Any de la primera edició: 1954

Autor: Georges Simenon (Bèlgica, 1903-1989)

De què va: Una matinada, en un carrer de París, troben el cadàver d'una noia molt jove i sense documentació. Abans que res, han de saber de qui es tracta. Després, si és possible, resoldre el cas.

Comentari-píndola: Obra molt allunyada dels CSI i les seves anàlisis d'ADN, ens presenta a canvi una investigació modèlica i pacient, apassionant, que ens portarà a descobrir qui era aquesta pobra noia, perquè va ser llençada com una deixalla en mig de la nit, i qui la va assassinar. I detenir-lo, és clar!


Esperit retorçat a la vegada que magnífic (i prolífic) escriptor, Simenon serà recordat especialment pels seus relats protagonitzats pel comissari Maigret. És clar que a les històries de Maigret no només hi surt ell: veiem desfilar els seus ajudants, —gairebé sempre Lucas, Janvier i Lapointe—, la seva bona esposa (la senyora Maigret), la prefectura en Quai des Orfèvres, el bar d'on pugen els entrepans i la cervesa les nits d'interrogatori, els jutges de guàrdia...i París. Un París ben poc glamurós, un París de la preguerra i la posguerra fins els anys setanta, ple d'obrers i mestresses de casa, de menestrals i lladregots de poca monta, de burgesos enriquits i immigrants desesperats. Un París proper i entranyable. 

És difícil recomanar obres concretes dins la immensa obra de Simenon, però a mi m'han agradat molt:

Signat Picpus (Signé Picpus 1941)

Les vacances de Maigret (Les vacances de Maigret 1947)

Maigret es diverteix (Maigret s'amuse 1956)

La cita dels Terranoves (Au rendez-vous des Terre-neuves 1947)

Maigret viatja (Maigret voyage 1957)

Una confidència de Maigret (Une confidence de Maigret 1959)

Maigret i les bones persones (Maigret et les braves gens 1961)




dijous, 24 de novembre del 2022

Cap de pardals

 

La Roxy i els nens


Títol original: Pudd'nhead Wilson

Títol en castellà: Cabeza de chorlito

Génere: Novel·la determinista

País d'edició: USA

Idioma original: Anglès nordamericà

Any de la primera edició: 1894

Autor: Mark Twain (Samuel Longhorne Clemens, Missouri USA, 1835-1910)

De què va: Ambientada en un poblet de la vora del Mississippi, ens relata una terrible tragèdia provocada, en darrer terme, per les injustícies i crueltats del sistema esclavista.

Comentari-píndola: La degradació que provoca l'esclavitud arrossega i enfonsa la dignitat de tots els implicats en aquesta tristíssima història. Només el lúcid Wilson (el Cap de pardals del títol) i l'innocent Chambers acaben sense taca, però no sense dolor, en aquesta obra de denúncia social.

Podeu llegir un comentari més extens en aquest mateix blog (i acompanyada de música, si voleu):

I el riu segueix fluint

Twain és autor de nombroses obres alguns cops mal qualificades "per a joves". Us recomano llegir la versió original d'El príncep i el captaire (no les "adaptacions") i ja em direu si es tracta d'una obra per a nens. En realitat, és el mateix que li passa a aquest Cap de pardals. També es pot passar molt bé amb els llibres de Tom Sawyer, Huckleberry Finn, El conte del nen dolent, Una història de fantasmes...




dilluns, 14 de novembre del 2022

Així venen les cartes


 

Heu jugat algun cop al solitari de cartes? Hi ha de molts tipus —encara que els PC n'han popularitzat amb prou feines un parell—, però en tot cas la seva característica comuna (i òbvia) és que t'enfrontes a un grup d'elements de nombre fix i sempre amb el mateix significat, i has d'anar-los eliminant segons unes normes que varien a cada joc, fins arribar a treure'ls tots del davant, cas en què guanyes el solitari.

La meva mare, que n'era molt aficionada, me'n va ensenyar cap a nou o déu variants, unes més fàcils i altres no tant, però quelcom que passa sovint és que, t'hi posis com t'hi posis, no pots arribar a acabar el joc, quedes tancat. Tens totes les cartes al davant, però l'ordre de sortida t'és advers. Un as queda bloquejat pel seu mateix dos, un rei t'embolica la troca i no et deixa accedir a aquell cinc de la victòria: les cartes no han vingut bé. Ja ho veus, no queda una altra que tornar a remenar i provar sort, o plegar. Però aquell joc, està perdut.

A què treu cap aquesta reflexió? Hi pensava fa uns dies pel comentari d'uns coneguts. Sembla que algú estava molt interessat en fer determinats estudis on era complicat trobar plaça, però quan li van oferir, no es va poder matricular. En el grup se sentien comentaris així com: "Pobre, ja veus, tanta il·lusió que li feia i ara que hagués pogut, ha de tirar enrere. Ves a saber si tornarà a tenir aquesta oportunitat". I aleshores va aparéixer el savi setciències, el Salomó del barri, l'oracle d'Apol·lo versió casolana i va deixar la seva sentència: "Si realment s'ho hagués proposat, ho hagués fet. Això és falta d'interés i de voluntat. Quan un vol, pot." 

Per aclarir la meva crítica, he de dir que ningú dels presents (ni el vuitè savi de Grècia) sabia la raó de la renúncia.

Mmmm, segur? Saps tu, oh llum dels que caminem en les ombres, què li ha passat al nostre subjecte? Jo mateixa us puc posar alguns exemples de casos reals que he conegut de primera mà:

  • Aparició sobtada d'un mal estat de salut o patologia concreta que no permet al subjecte fer determinats esforços, ni físics ni mentals, durant un temps bastant llarg.
  • Accident de conseqüències greus, de la mida d'una tetraplègia o una amputació, amb llarguíssimes estades hospitalàries. Però no cal arribar aquí, vaig conéixer una noia, excel·lent pianista, que a punt de treure's la carrera de concertista va patir un accident de cotxe i es va malmetre un dit. No es va poder ni graduar, i es va quedar en professora.
  • Ruïna econòmica imprevista que no deixa una altra sortida sinó treballar del que sigui les hores que facin falta, en tres feines si cal.
  • Malaltia degenerativa d'un familiar proper que, per determinades circumstàncies que no estem en condicions de deixar de banda, ens converteix en cuidadors a jornada completa.
  • Embaraç inesperat que ens porta a un replantejament de vida.
  • Enamorament idem que idem.
  • I segur que tothom en pot afegir unes quantes.

Efectivament, unes són dolentes i altres són bones, però totes tenen el mateix efecte: allò que volíem fer s'ha d'aparcar i ja es reprendrà algun dia... si es pot.

Aleshores, a què ve aquesta crítica maligna, de la "falta de voluntat"? Bé, ja fa una llarga tirada d'anys que una colla de pretesos "gurus" va agafar pel costat que crema una certa saviesa antiga i tradicional de molt valor. En concret, allò referent a creure en un mateix, a enfortir-se mentalment, a saver-se adaptar a les circumstàncies i treure'n profit, a posar-se metes concretes i treballar-hi de forma constant; en fi, una sèrie d'habilitats molt necessàries i útils que ells han retorçat fins a convertir-les en coses com: 

  • Ets l'amo del teu destí (no sé que en pensen els familiars de les víctimes del tristement famós desastre de Germanwings del 2015. Eren totes tontes? Qui sàpiga del cas entendrà l'exemple).
  • Tu estàs creant contínuament la teva realitat (una afirmació totalment certa quant al món interior, però falsa si es refereix a l'exterior. Pensem en totes les persones que han de suportar guerres i les seves conseqüències durant anys i anys: destrucció, tortura, violació, fam, mort i desesperació. Igual és que són tan tontes com les de Germanwings, per dir alguna cosa).
  • La teva ment canvia el medi (d'aquí la sequera, no ens agrada que plogui).
  • I podríem seguir però ja s'ha entès, suposo.
Tots els casos que he conegut de persones que han sigut capaces de superar les seves limitacions ho han fet pel que fa a elles mateixes, i degut molts cops a eventualitats molt aleatòries. És clar que ells han de ser persones mentalment fortes i equilibrades que donen el millor en moments terribles, que saben aprofitar el bo que troben, i obtenen la victòria: Setphen Hawking, Victor Frankl, Cornelia Ten Boom, Louisa May Alcott, Malala Yousafzai... 

Us explicaré el cas de dues persones que vivien al mateix carrer, a la mateixa escala, en portes adjacents, la primera i la segona del mateix pis. Un home de quaranta-cinc anys i una noia de vint-i-vuit. Tots dos van agafar la mateixa malaltia. Tots dos van lluitar per sobreviure. Només ho va aconseguir un. Era jo. És que jo era més llesta, més intel·ligent, més vàlida, més simpàtica, més espiritual, més New Age, més vegana? Doncs no, simplement, l'home, el meu veí, va emmalaltir déu anys abans que jo, quan encara no s'habia descobert una cura realment eficaç. Estava molt menys greu, però va morir. Jo estava molt més greu, però vaig sobreviure. Les cartes van venir així, i simplement eren disposar, o no, d'un determinat medicament.

Aquestes persones que parlen sense saber, que jutgen sense dades, que queden com a molt doctes repetint com a lloros fragments d'autèntica saviesa que estan pervertint i adulterant, no només són ignorants, no només són desconsiderades i condescents. És molt pitjor: són extremament cruels.






dimarts, 4 d’octubre del 2022

Ohhhh, James!!!

 

Sean Connery


Vaig estar veient fa uns dies, per això de la nostàlgia barrejada amb la modernitat, dues pel·lícules de James Bond de l'època Daniel Craig: Casino Royale (2006) i Quantum of Solace (2008). Per no abundar en gaire consideracions, direm que són més o menys distretes per passar l'estona, sense res prou rellevant. Potser destacaria, com a positiva, la presència de diversos actors notables: a la primera, Eva Green —una noia Bond preciosa, ja sigui amb o sense maquillatge—, i Mads Mikkelsen composant un Le Chiffre ben inquietant. A la segona, un llefiscós Mathieu Amalric donant vida al desagradable Dominic Green. Com a negatiu, una imatge en ocasions massa fosca, i l'horrorosa introducció musical de Quantum of Solace. Una de cal i una de sorra. O dues de sorra, fins i tot.

I tot plegat m'ha portat a recordar la que sempre he cregut la millor cinta de Bond, Goldfinger (1964), i, ves per on, el crític de Cinemania és de la meva mateixa opinió (veieu si no l'article Por qué Goldfinger es la mejor película de James Bond, Rubén Romero Santos, 15/02/2021). Aquí ens relacionen uns quants arguments ben encertats entre els quals l'aparició d'un adversari intel·ligent, sàdic, i amb un pla molt raonable (no aquelles bestieses de l'època Moore). Sí, amics del cinema, us presentem l'únic, l'inimitable, l'odiós (o no, cadascú sabrà), l'incombustible Auric Goldfinger, sota els trets inconfusibles d'un més que adient Gert Fröbe, que broda el paper. Però no està pas sol, per allà es passegen Harold Sakata i el seu barret, la "daurada" Shirley Eaton, Honor Blackman (Pussy Galore, mare meva, quin perill), Desmond Llewelyn com a "Q", Lois Maxwell com a Monneypenny... i regnant per sobre de tot el grup, un Sean Connery en el punt més alt del seu atractiu, simpatia, masclisme i mala bava.

Escenes inoblidables: encara recordo la fortíssima impressió que em va fer el cadàver de la dissortada Jill Masterson completament cobert d'una espessa capa d'or (escena, per cert, que han provat d'imitar a Quantum of Solace, però... en fi, deixem-ho córrer), sense oblidar les aventures d'un láser amb males intencions, unes aviadores, una estàtua sense cap... 

Posem la cirera del pastís amb una banda sonora fantàstica de John Barry, la veuassa de Shirley Bassey, i... endavant amb una de les películes més emblemàtiques de la història del cinema d'evasió, i segurament la millor de la franquícia Bond. Ohhhh, James!!!

Goldfinger: Títols de crédit inicials


Gert Fröbe


dissabte, 17 de setembre del 2022

Cursilada




Primera parte:

Hace ya varios años cayó en mis manos un interesante libro del psicólogo estadounidense de origen húngaro Mihály Csíkszentmihályi. La obra, titulada Fluir, la psicología de las experiencias óptimas (Flow: The Psychology of Optimal Experience, 1990), fue una auténtica revelación.

El concepto de flujo se refiere a un estado completamente natural del cerebro humano en el que la persona está como ausente de sí misma, concentrada de forma absoluta en lo que sea que esté haciendo: trabajar en una oficina, escuchar música, escalar, dibujar, mirar el paisaje... Tanto da mientras sea algo que nos da sentido por sí mismo, sin segundas lecturas. Afirma Csíkszentmihályi que alcanzar el estado de flujo proporciona la base de la felicidad y la realización.

Digamos que la cosa, entonces, consiste en encontrar y cultivar aquellas actividades que nos llevan al estado de flujo, un "modo cerebral" de alta concentración, pero sin tensiones. El cuerpo ni se siente, la mente está callada, el tiempo no existe. Cuando volvemos o despertamos, tenemos una maravillosa sensación de libertad, de horas bien aprovechadas, de bienestar total.

El autor fue desarrollando este concepto en numerosos artículos desde el año 1975, en que lo formuló por primera vez, y después lo fue enriqueciendo en variados detalles.Otros investigadores han realizado sucesivas aportaciones complementarias hasta llegar a definir el estado de flujo como una noción totalmente integrada en la psicología actual, y empleada con éxito en numerosos campos.

Por si fuera poco, esta idea del estado de flujo se encuentra (evidentemente sin darle un nombre concreto, o con connotaciones muy diferentes) en muchísimas culturas: ya sea un estado meditativo clásico, u otros más conmovedores, como el precioso ejemplo que señala él mismo hablando de las mujeres indias que, totalmente absortas en su trabajo de tejido, necesitan que sus hijos las avisen de la hora de hacer la comida.

Experimentar el estado de flujo es un regalo magnífico, y podría decirse que cada uno de nosotros tenemos, entre el resto de tareas de nuestra vida, la de encontrar cuáles son las que nos llevan hasta ese punto y cultivarlas, porque, al fin y al cabo, estamos trabajando por nuestra propia felicidad.


Segunda parte:

Y ahora, la explicación del título de este post. Cursilada. ¿Por qué? Porque da auténtica grima leer un artículo pretendidamente divulgativo escrito en lengua castellana en nuestro Año de Gracia de 2022, hablando de un tema estimulante como éste, y que el/la escritor/a (?) se permita dejar de lado la palabra flujo, que por lo visto encuentra muy cutre, y se dedique a rellenar su texto de una palabreja como flow, que en inglés está muy bien (es el término original, de hecho), pero que en el marco del susodicho artículo canta como una almeja.

Es una cursilada emplear términos en inglés en un texto escrito en castellano (o en francés, o en catalán o en chino) cuando ya existe un término correcto totalmente aceptado desde hace casi 50 años —casi nada—, claro y conocido de todos los interesados. Pero claro, eso del flow queda muy requetebién, demuestra cómo me leo los articulitos en inglés original. Y que soy modelno/modelna, y, en fin, estoy al día de toda esa serie de lindos nombres que aparecen últimamente sobre problemas de relaciones y que no hay quien entienda ni distinga. Consultad si no el Diccionario de las (malas) relaciones que publicó El País en abril de 2022. Parece que, si no es en english no podemos poner nombre a nuestros quebraderos sentimentales. Al menos no un nombre cuqui, que no sea algo mesetario y cochambroso. ¿El despiporre llegará hasta los propios psicólogos?  No sé si reír o llorar.

Y el peligro para el castellano son el resto de lenguas peninsulares. Qué risa, madre mía.


diumenge, 11 de setembre del 2022

La curació per l'esperit

 



Títol original: Die Heilung durch den Geist

Títol en castellà: La curación por el espíritu

Génere: Assaig històric

País d'edició: Àustria

Idioma original: Alemany

Any de la primera edició: 1932

Autor: Stefan Zweig (Imperi Austrohúngar, 1881-1942)

De què va: Excel·lent assaig, molt ben documentat, sobre tres personatges tan singulars (cadascun a la seva manera) com Franz Mesmer, Mary Baker-Eddy y Sigmund Freud. Perquè en tria aquests? Perquè són els primers que van començar a difondre una altra manera de guarir: la curació psíquica.

Comentari-píndola: Es tracta d'una obra indispensable per a qui estigui interessat en temes de salut, tan psíquica com orgànica.

Zweig, un escriptor molt prolífic, va abordar la ficció i l'assaig, i tot i que les seves novel·les estan molt ben escrites, prefereixo les seves obres de no-ficció. Tenia un do per fer apassionants tots els temes que tocava. Com a llibres molt recomanables:

Biografies: En té de moltíssims personatges (Marie Antoinette, Mary Stuart, Magallaes, Vespucci...)

Moments estel·lars de la Humanitat (1927)

I les seves novel·les i contes:

Carta d'una desconeguda (1922)

Els ulls del germà etern (1922)

L'estel sobre el bosc (1902)

Vint-i-quatre hores de la vida d'una dona (1927)





divendres, 9 de setembre del 2022

Lorenz, observar sense prejudicis


 


Konrad Lorenz, zoòleg, metge, un dels pares fundadors de l’etologia, Premi Nobel de Medicina i Psicologia el 1973 (compartit amb Karl von Frisch i Nikolaas Tinbergen) “pels seus descobriments sobre la organització i expressió de models de comportaments individual i social en l’etologia”


La seva obra va arribar al gran públic a partir de la difusió del seu primer llibre: Hablaba con las bestias, los peces y los pájaros. El anillo de Salomón (Er redete mit dem Vieh, den Voegeln und den Fischen, 1949-1952).

És el primer text de Lorenz que vaig llegir i, si us agraden els animals, us el recomano calorosament. Es tracta d’una obra deliciosa. Amb això no vull dir que sigui quelcom semblant al guió de Bambi. Lorenz és un observador minuciós, precís, objectiu. Considera el món animal fascinant per ell mateix, sense afegitons sentimentals que li són estranys.

No intento humanitzar als animals (...) No projecto característiques humanes en l’animal; ans al contrari, evidencio la quantitat d’herència d’origen animal que persisteix encara en la humanitat


Les intrigues amoroses d’uns peixos sorprenents, la història de la graula Choc, el naixement i primera infantesa de la legendària Martina, les consideracions de Lorenz sobre les diferències de comportament entre gossos segons la proporció de sang xacal o de llop, la compassió envers els animals, com escollir una mascota... tants i tants temes d’interès per als qui estimem els nostres companys de planeta. I tot plegat acompanyat de les aventures i desventures d’un observador de camp, investigador feliç d’una ciència jove: l’etologia.

No us perdeu el capítol “La moral y las armas” sobre l’agressivitat, les inhibicions, i especialment els enganyosos conceptes de “bondat” i “maldat” entre els animals.


Algunes tesis de Lorenz no han estat generalment acceptades. Si us interessa el tema, hi ha una petita introducció a

Las tesis más controvertidas de Konrad Lorenz


Teories i detractors a part, Lorenz ha significat per a mi el model d’un home profondament arrelat a la seva terra i a la Natura, i mestre de com observar els animals sense prejutjar, sense antropomorfizar. Mestre, sobre tot, de la curiositat innocent d’aquell que mai no dóna res per sabut, que manté la seva ment fresca, preparada per a gaudir de la meravella, i a més, aprendre’n.

I per finalitzar el post, us deixo amb aquesta curiosa definició del que per a Lorenz significava l’etologia:

“Pot qualificar-se d’afortunada una ciència en la que la part essencial de la investigació consisteix en córrer enjogassat per la vora del Danubi i banyar-s’hi, lliure i nu, acompanyat d’un ramat d’oques silvestres”.


I tant!


divendres, 2 de setembre del 2022

Guia galàctica per autostopistes

(Imatge trobada sense referències.
Sisplau, si en sou els propietaris i no voleu que aparegui, poseu-me un missatge i la treuré)

 

Títol original: The Hitchhiker's Guide to the Galaxy

Títol en castellà: Guía del autoestopista galáctico

Génere: Novel·la satírica

País d'edició: Regne Unit (UK)

Idioma original: Anglès

Any de la primera edició: 1979

Autor: Douglas Adams (Douglas Noël Adams, Anglaterra, 1952-2001)

De què va: Aventures i desventures d'Arthur Dent, un britànic molt convencional que es troba, ni més ni menys, que encarant la fi del món. I el que seguirà.

Comentari-píndola: Doncs només direm que a l'espai exterior poden passar les coses més horroroses, com per exemple, trobar una máquina de begudes que únicament serveix un líquid gairebé, però no del tot, diferent del té. Per si de cas, no et descuidis la tovallola!

Per riure de gust amb una sàtira molt ben trobada, que s'allargarà en tota una saga:

El restaurant de la fi del món (1980)

La vida, l'univers i tota la resta (1982)

Fins aviat, i gràcies pel peix (1984)

Informe sobre la Terra: bàsicament inofensiva (1992)

Totes són molt divertides, tot i que les dues darreres es poden fer una mica repetitives.

Adams també va escriure altres obres, potser la més rellevant sigui la sèrie de Dirk Gently, la primera de les quals, Dirk Gently, Agència d'investigacions holístiques, es va publicar el 1987. En aquest cas trobem uns conceptes que gairebé es podrien dir filosófics i de l'absurd de la vida molt més radicals que en l'autostopista, i val la pena encetar-ne la lectura. 

Lamento dir que les adaptacions per cinema i TV no n'acaben de copsar les intencions ni el seu hil·larant desenvolupament. En general, trobo que no estan gens reeixides.