divendres, 14 d’octubre de 2011

"Vi tigres, émbolos..."

Per a ser una persona que gaudeix tant amb els paisatges, la llum i els colors, disposo d'una percepció visual més aviat pobra. Si miro un quadre que m'agrada em fixo en tots els petits detalls que li donen sentit, però en canvi soc incapaç de descriure com anava vestida una determinada persona en un determinat moment, si una sèrie d'objectes estan en el mateix ordre en que estaven una estona abans, si falta alguna fotesa en un munt de galindaines o si les perles que llueix la veïna que he trobat a l'ascensor són autèntiques d'ostra de l'Índic o falses fabricades a Can Tunis. En realitat, i tot i que li hauré donat el bon dia, segurament ni tan sols m'hauré adonat de si du perles a les orelles o el diamant Koh-i-Noor en mig del front.

En un curs de formació genèrica que he fet darrerament em van donar una sèrie de consells ben útils per millorar els diversos canals sensorials. El d'estimular el canal visual era molt senzill: escollir un moment de tranquil·litat, respirar fondo amb els ulls tancats, obrir-los, i empassar-me, literalment, tot allò que hi hagués davant de la meva vista, sense jutjar si era o no rellevant, lleig o bonic, gran o petit. Simplement, mirar, com fa una filmadora, que recull el que troba i no jutja. El que passa és que potser hauria d'aprendre a fer quelcom semblant en un moment adequat, davant del mar, o d'un tranquil racó a la muntanya, i no escollir un matí en què caminava ràpidament per una important artèria de la meva ciutat. En mig d'un trànsit paorós amb camions, autobusos, cotxes i bicicletes, en mig de centenars de persones vestides de coloraines, enmig de blocs inacabables de ciment que m'envoltaven per tot arreu, se'm va ocórrer convertir-me en una càmera de cine humana, em vaig obrir a totes les impressions sense filtres ni manies, i... vaig quedar absolutament aclaparada per la quantitat immensa d'informació que va entrar com una torrentada dins el meu cervell. De totes aquelles visions, la que més em va colpir va ser la de les finestres; per una dècima de segon, crec que vaig poder veure, una a una, en detall, totes les finestres de tots els immobles que podia distingir, amb les seves formes, les seves persianes, cortines, relleus... Eren literalment milers d'imatges. Vaig haver de tancar els ulls, tornar a respirar fondo, i col·locar de nou els meus filtres per bloquejar aquell impacte.

Vaig seguir amb el què estava fent, però em vaig recordar, amb un somriure, d'aquell magnífic conte de Borges, El Aleph. Per un moment, oberts els meus sentits sense inhibicions, havia tingut un tast lleugeríssim del que pot arribar a existir en un àtom de realitat i de com el nostre cervell, misericordiós, selecciona amb cura tot allò que arribarà fins a la nostra consciència; si escull bé o no ja es tota una altra cosa.

Borges, estirat incòmodament al graó dinovè del soterrani de Carlos Daneri, va tenir una al·lucinació instantània de tanta intensitat, que li van caldre més de quaranta línies de literatura per fer-nos arribar ni que fos una engruna d'aquella visió. Aquest text és una de les joies de la llengua castellana; us recomano vivament que el llegiu, el trobareu íntegre en aquest enllaç.


Jorge Luis Borges - El Aleph (texto completo)



Quan vaig ser envaïda per les inacabables finestres, una frase del conte em ressonava a les orelles: "Vi tigres, émbolos, bisontes, marejadas y ejércitos..."  Aquest fragment va aconseguir fa molt anys acostar-me, des de la literatura, a aquesta meravella que ens envolta però que roman mig amagada, separada de la nostra percepció: l'inconcebible univers.

Tot i que, potser, igual que passa al dibuix d'Escher, només el que ja coneixem pot aparèixer reflectit a l'Aleph, i ni tan sols el punt que conté tots els punts ens acosta al gran misteri del cosmos.

M.C.Escher, Autorretrato en esfera reflectante (1935)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada