Poeta del tango, testimoni de vida

¡Siglo veinte, cambalache
problemático y febril!...
¡El que no llora no mama
y el que no afana es un gil!





Enrique Santos Discépolo – Cambalache (fragment) (1934)


 

Potser no coneixeu aquest músic i lletrista si no és que sou molt aficionats al tango. A mi els tangos m’agraden molt, però Santos Discépolo (1901 – 1951) -més conegut com a Discepolín- era amb prou feines un nom, el de l’autor del inoblidable Yira, yira. Només després, mentre m’interessava en aquest personatge, he sabut que va ser a la seva època un dels autors més coneguts i estimats per la gent, que Gardel va interpretar bona part de la seva obra, i que com a autor de lletres (o poeta popular) ha estat admirat per Camilo José Cela y Ernesto Sábato.



Si el tema us sedueix, trobareu informació ben detallada en aquest enllaç:

 http://www.todotango.com/spanish/creadores/sdiscepolo.asp


Llegir les seves lletres és el descobriment d’una ànima ben atenta a tot allò que passa al seu voltant, sensible, compromesa. I a més és una delícia la combinació entre la mètrica clàssica i l'expressivitat del llenguatge porteny, viu i picant, que utilitza. Va ser el testimoni de la societat més desafavorida del seu temps, i mal comprés per la classe política -que li va donar més d'un disgust-, i per molts que ara el jutgen des de la comoditat i una situació segura, ben allunyada de la realitat que a ell li va tocar viure. No era un ideòleg, només buscava algú que realment volgués posar remei a tantes desigualtats que, per la seva banda, no es va estar de denunciar.

De tots els tangos d’aquest autor, us deixo un ja molt oblidat: Qué vachaché (1926), cantat per una intèrpret de luxe, Sílvia Gaudín. Si no us agrada el tango com a estil musical, us recomano, així i tot, que llegiu ben atentament la lletra. Si algun terme s’us escapa (res d’estrany, aqui no parlem lunfardo!) podeu buscar una traducció a

Diccionario de lunfardo


i per als termes portenys més comuns, i fent una mica de broma

Diccionario argentino-español



Aquest tango té 85 anys i dissortadament, la cosa no ha canviat gens.Sí, aquells que creuen en l'ètica i l'honestedat, encara són risibles, igual ara que fa gairebé cent anys. Així és el món, i així paga. Una mostra més de que hem de saber viure segons les nostres conviccions i passar sense la seva aprovació!



Qué vachaché
Tango (1926)

Piantá de aquí, no vuelvas en tu vida.
Ya me tenés bien requeteamurada.
No puedo más pasarla sin comida
ni oírte así, decir tanta pavada.

¿No te das cuenta que sos un engrupido?
¿Te creés que al mundo lo vas a arreglar vos?
¡Si aquí, ni Dios rescata lo perdido!
¿Qué querés vos? ¡Hacé el favor!

Lo que hace falta es empacar mucha moneda,
vender el alma, rifar el corazón,
tirar la poca decencia que te queda...
Plata, plata, plata y plata otra vez...

Así es posible que morfés todos los días,
tengás amigos, casa, nombre... y lo que quieras vos.
El verdadero amor se ahogó en la sopa:
la panza es reina y el dinero Dios.

¿Pero no ves, gilito embanderado,
que la razón la tiene el de más guita?
¿Que la honradez la venden al contado
y a la moral la dan por moneditas?

¿Que no hay ninguna verdad que se resista
frente a dos pesos moneda nacional?
Vos resultás -haciendo el moralista-,
un disfrazao...¡sin carnaval!

¡Tirate al río! ¡No embromés con tu conciencia!
Sos un secante que no hace reír.
Dame puchero, guardá la decencia...
¡Plata, plata y plata! ¡Yo quiero vivir!

¿Qué culpa tengo si has piyao la vida en serio?
Pasás de otario, morfás aire y no tenés colchón...
¿Qué vachaché? ¡Hoy ya murió el criterio!
Vale Jesús lo mismo que el ladrón...


Música: Enrique Santos Discepolo
Letra: Enrique Santos Discepolo


Aquí teniu l'enllaç per sentir-la en forma de tango cantat per Carlos Gardel:

 

!Qué vachaché! (cantat per Carlos Gardel)

N'hi ha que riuen...

Imatge extreta de 13. Área de reportajes

(Article actualitzat amb contingut multimèdia: 30/12/2011)


Aquesta tarda, al metro, he estat testimoni d'una escena que, per una banda m'ha entendrit, i per l'altra m'ha fet sacsejar el cap, enfastidida.

Una noia i un noi, d'uns disset o divuit anys, tots dos afectats d'un retard mental ben evident, xerraven tranquil·lament a l'andana central de l'estació. Ha arribat el moment d'acomiadar-se i el què ha passat no ha deixat cap dubte: estan enamorats. S'han fet un parell de petons tan bonics, tan dolços... Unes parauletes a cau d'orella, unes mans fermament agafades, aquella mirada que ho diu tot, m'han fet somriure mentre els mirava. Se'ls veia tan innocents, en aquell moment tan especial del començament de l'amor! M'he alegrat de que la nostra societat, ni que sigui de mica en mica, es vagi obrint fins permetre aquestes alegries als discapacitats mentals.

No soc bleda, ja sé que donar una bona educació sexual és imprescindible i que se n'ha de saber, de portar com cal aquest tema tan delicat. Que se'ls ha d'animar sense engrescar-los excessivament, ja que tenen molts condicionants que no els permetran viure la seva història d'amor com si res no passés. Tot i així, i considerant les desgràcies i les relacions desastroses en què es fiquen molts adolescents que se suposa que son perfectament "normals" (si és que aquest terme té algun significat), no veig res de censurable ni risible en que dues persones que s'agraden s'ho demostrin d'aquesta manera.

Ara bé, sembla que no tothom ho veu així, i uns quants passatgers (que segurament es queden tan frescos veient una escena de cinema X al seient del davant), han començat a riure-s'hi, a fer gestos de fàstic... sense cap mena de respecte per aquelles dues persones que no estaven fent res de censurable. Com si en lloc de dos éssers humans, tinguessin davant quelcom ridícul, absurd o menyspreable.

Passo d'aquesta gent, però la veritat, em venien ganes de dir:



- De què rius? De la teva pròpia idiotesa, espero!


Sí, n'hi ha que riuen de la felicitat dels altres, o de l'amor, o de la innocència. Però no es mereixen que em molesti, m'he estimat més no espatllar-li el seu moment a la parelleta, que sortosament no s'ha adonat de res. Desprès d'un somriure i un "fins demà" cadascun ha pujat al seu convoi i han marxat en direccions oposades.

Darrerament he hagut de veure, entristida, les greus conseqüències de la pràctica sexual desenfrenada a què es lliuren molts adolescents; sense cap mena de tria, de respecte per l'altre, buscant un plaer que a sobre no troben, desenganyant-se del que pensen que és amor, convertint-se en uns amargats i "de tornada de tot" abans d'haver ni tan sols arribat a la joventut...

He sabut d'avortaments als setze anys, amb tot el què això comporta, de noietes que s'han lliurat sense saber ni què s'hi trobaran, i n'han sortit ben escaldades; d'alguna que ha estat violada en una sortida de "marxa" per dos o tres nois que "només volien divertir-se". De noiets que pensen que fa home, que només veuen els pits i culs que algunes mosses els passen per davant dels nassos... I no us equivoqueu: no hi ha un sexe "bo" i un de "dolent": d'aprofitats, depredadors, innocents i víctimes n'hi ha de nois i de noies, encara que alguns prefereixin tancar els ulls i etiquetar a uns i altres segons el sexe dels seus propis fills. No és tan fàcil.

En mig d'aquest panorama tan desolador, veure un noiet i una noieta enamorats, tractant-se amb aquesta delicadesa que no es pot fingir perquè tot el cos parla per ells sense paraules, és una alenada d'aire fresc encara que la frase soni cursi.

L'enhorabona, parelleta, i que la felicitat us duri molt de temps! Aprofiteu aquest regal que la vida us dóna!

Imatge extreta de 13. Área de reportajes

I per a més informació:


Article i vídeo sobre alguns reptes de la Síndrome de Down. Canal 13 (Chile) 


Down España

"Vi tigres, émbolos..."

Per a ser una persona que gaudeix tant amb els paisatges, la llum i els colors, disposo d'una percepció visual més aviat pobra. Si miro un quadre que m'agrada em fixo en tots els petits detalls que li donen sentit, però en canvi soc incapaç de descriure com anava vestida una determinada persona en un determinat moment, si una sèrie d'objectes estan en el mateix ordre en que estaven una estona abans, si falta alguna fotesa en un munt de galindaines o si les perles que llueix la veïna que he trobat a l'ascensor són autèntiques d'ostra de l'Índic o falses fabricades a Can Tunis. En realitat, i tot i que li hauré donat el bon dia, segurament ni tan sols m'hauré adonat de si du perles a les orelles o el diamant Koh-i-Noor en mig del front.

En un curs de formació genèrica que he fet darrerament em van donar una sèrie de consells ben útils per millorar els diversos canals sensorials. El d'estimular el canal visual era molt senzill: escollir un moment de tranquil·litat, respirar fondo amb els ulls tancats, obrir-los, i empassar-me, literalment, tot allò que hi hagués davant de la meva vista, sense jutjar si era o no rellevant, lleig o bonic, gran o petit. Simplement, mirar, com fa una filmadora, que recull el que troba i no jutja. El que passa és que potser hauria d'aprendre a fer quelcom semblant en un moment adequat, davant del mar, o d'un tranquil racó a la muntanya, i no escollir un matí en què caminava ràpidament per una important artèria de la meva ciutat. En mig d'un trànsit paorós amb camions, autobusos, cotxes i bicicletes, en mig de centenars de persones vestides de coloraines, enmig de blocs inacabables de ciment que m'envoltaven per tot arreu, se'm va ocórrer convertir-me en una càmera de cine humana, em vaig obrir a totes les impressions sense filtres ni manies, i... vaig quedar absolutament aclaparada per la quantitat immensa d'informació que va entrar com una torrentada dins el meu cervell. De totes aquelles visions, la que més em va colpir va ser la de les finestres; per una dècima de segon, crec que vaig poder veure, una a una, en detall, totes les finestres de tots els immobles que podia distingir, amb les seves formes, les seves persianes, cortines, relleus... Eren literalment milers d'imatges. Vaig haver de tancar els ulls, tornar a respirar fondo, i col·locar de nou els meus filtres per bloquejar aquell impacte.

Vaig seguir amb el què estava fent, però em vaig recordar, amb un somriure, d'aquell magnífic conte de Borges, El Aleph. Per un moment, oberts els meus sentits sense inhibicions, havia tingut un tast lleugeríssim del que pot arribar a existir en un àtom de realitat i de com el nostre cervell, misericordiós, selecciona amb cura tot allò que arribarà fins a la nostra consciència; si escull bé o no ja es tota una altra cosa.

Borges, estirat incòmodament al graó dinovè del soterrani de Carlos Daneri, va tenir una al·lucinació instantània de tanta intensitat, que li van caldre més de quaranta línies de literatura per fer-nos arribar ni que fos una engruna d'aquella visió. Aquest text és una de les joies de la llengua castellana; us recomano vivament que el llegiu, el trobareu íntegre en aquest enllaç.


Jorge Luis Borges - El Aleph (texto completo)



Quan vaig ser envaïda per les inacabables finestres, una frase del conte em ressonava a les orelles: "Vi tigres, émbolos, bisontes, marejadas y ejércitos..."  Aquest fragment va aconseguir fa molt anys acostar-me, des de la literatura, a aquesta meravella que ens envolta però que roman mig amagada, separada de la nostra percepció: l'inconcebible univers.

Tot i que, potser, igual que passa al dibuix d'Escher, només el que ja coneixem pot aparèixer reflectit a l'Aleph, i ni tan sols el punt que conté tots els punts ens acosta al gran misteri del cosmos.

M.C.Escher, Autorretrato en esfera reflectante (1935)