Amors literaris

Avui és sens dubte un dia per parlar de llibres, si és que em cal alguna excusa per parlar-ne! Avui he passejat entre les multituds, he tafanejat per paradetes i he comprat i llegit llibres a plena llum. Aquesta és, i no altra, la novetat de la jornada: que el vint-i-tres d’abril, aquí a la nostra terra, els llibres viuen al sol (o a la pluja) i a l’aire de la primavera, barrejats amb les roses, els pins, els mocadors de seda pintada i els xiringuitos dels polítics de tot pelatge.

Ja que la resta de l’any m’he d’enfonsar en caus mal il•luminats per trobar-los i caçar-los como si fossin espècie rara, avui prenen la seva venjança i m’empaiten a la vista de tothom, em tempten com llaminadures i em fan caure de quatre potes a la trampa. Qui se’n pot estar, de comprar-ne, de llegir de biaix el que compra el veí (no fos cas que sigui millor que el meu, més divertit, més emocionant...), de passejar-los amunt i avall fins que el braç s’adorm de tant de pes, de començar-los ja en el vagó del metro, de quedar-nos penjats d’alguna frase i passar-nos de parada!

I aquest amor cap a la lletra escrita, he estat pensant en quant de temps que fa que em passa. Ui, no ho recordo pas. Es pot dir que amb prou feines ni recordo quan era que no sabia de llegir, com li passava a la petita Scout de Matar un rossinyol. Només tinc la impressió esborradissa d’una historieta del tebeu amb uns signes incomprensibles que jo assenyalava amb el dit mentre la mare em deia a cau d’orella, divertida, les paraules que pronunciaven els personatges i totes dues rèiem de les seves innocents beneiteries.

Nora Begoña. Nena leyendo

(http://www.norabegona.freeservers.com/about.html)

Després van arribar els primers llibres i amb ells els primers amors. Bruno Bettelheim ens confessa a Psicoanàlisi dels contes de fades que el seu primer amor va ser la Caputxeta Vermella. I el meu, quin va ser? Potser el Patufet, aquell vailet tan remenut que quan anava a comprar semblava que la moneda caminava sola i que va anar a parar dintre el pap d’un bou i va ser salvat per un tip de cols. Era una figura mig musical mig literària, ja que jo resseguia les lletres mentre mirava de cua d’ull el dibuix del nen amb l’enorme barretina i anava cantant:

Patim, patam, patum,
Homes i dones el cap dret!
Patim, patam, patum,
No trepitgeu el Patufet!

De seguida van arribar Hansel i Gretel. Com admirava jo a la Gretel i la seva valentia i enginy! I la rateta que escombrava l’escaleta i es va trobar un dineret, i que feia el pitjor casament de la història després de la mort d’en Barbablava. Després els meravellosos contes de les mil i una nits, ah, sí, l’Scherezade, aquesta sí que era una heroïna de cap a peus, i el bandarra de l’Al•ladí, i el panoli del geni, que mai no tenia un no fins que el mag el va segrestar amb llanterna i tot... I el Simbad i el vell antropòfag, i l’astut Alí Babà, la fleuma de la seva dona i l’espavilada de la seva esclava Morgana... I els personatges d’Andersen: el ninot de neu amb el cor d’estufa, l’eixerida princesa dels follets i la bleda del pèsol, la sirena insatisfeta, la cruel reina de les neus i les flors ballarines. I Alícia i el conill i el gegant malvat i el nan Flordecard, que el seu nom ningú el sabia... Tots em van acompanyar durant els anys de la infantesa, i a poc a poc van ser substituïts per altres de més complexos: el capità Nemo, l’enginyer Ciro Smith, el poruc Axel i l’impertorbable Hans, que sortia projectat per la boca d’un volcà i ni tan sols es despentinava, Scrooge l'avar solitari, John Peerybingle i el grill de la llar, Fatty el sagaç i Beth la càndida, Meg, Jo, Amy i una altra Beth...

Amb els anys van arribar, aquí anomenats sense ordre ni concert, Eliza Doolittle, Fray Guillermo de Baskerville, Anandamoyi i Binoy, Kaptah, el seu èmul actualitzat Nassos-AlíBabar, Long John Silver el cobdiciós, HAL 9000, R.Giskard Reventlov i R.Daneel Olivaw, Lia la saviesa de la vida, el cardenal Richelieu l'intrigant, Lucas Corso i els germans Ceniza, Ismael, David Bowman, el Virgili guia dels inferns, Hamlet el desorientat, Larry Darrell l’espiritual, Bastian, Fújur i Atreyu davant d’Ygràmul (l’horror dels horrors), Poirot i Holmes, Maigret i Marple, Dupin i Hyde, Gunnar Thorkild i el seu avi, intrèpids navegants a la Polinèsia... i espero que tots els que em deixo entrebancants entre el botonets del meu teclat no s’enfadin amb mi i desprès em neguin la seva bona companyia!

Amb ells havia plorat i havia rigut, havia passat por i m’havia emocionat. Ja gran, he travessat recolzada en el seu suport la vall més fosca de la pena i també el prat més rialler. I encara estan allà, esperant-me cada dia, impàvids davant les jugades del destí, sempre a punt d’emportar-se’m amb ells al seu món de paper i tinta, d’imaginació i de somnis, a arrencar-me ni que sigui per un moment del dolor i el plaer d’existir.

Avui, o demà, coneixeré uns altres amics tancats entre les pàgines dels meus nous llibres. Passarà algun d’ells a augmentar la ja llarga llista dels meus amors literaris?

Estranyeses de la vida

M'ha passat una d'aquelles coses estranyes que fan pensar en els laberints de la ment i en les seves trapelleries. Ahir tenia hora de visita a una consulta mèdica on feia molt de temps que no anava. Fa uns anys vaig haver de freqüentar-la força; degut a un petit problema de columna havia de presentar-me dia sí i dia també a fer recuperació, visites mèdiques i proves diverses. Després també hi van posar el pediatra de les meves filles i, com la majoria de pares, ens va tocar portar-les ben sovint.

Per arribar-hi des de casa meva he d'agafar un autobús que no utilitzo per anar enlloc més. Després de tants viatges ja em sé de memòria el recorregut, hi podria anar amb els ulls tancats i encertar la parada, oi? Doncs... ahir, quan vaig arribar al lloc, no vaig baixar, em semblava que no era pas allà, que havia d'esperar a la parada següent. Quan em vaig trobar al carrer vaig veure clarament que m'havia equivocat i que hauria d'haver deixat el bus a la parada anterior. Jo mateixa no entenia què em passava. Vaig començar a desfer el camí i de sobte em vaig quedar gelada. Estava davant per davant de la porta d'un centre hospitalari que ja havia oblidat, el centre on, el mes de gener, va morir el meu sogre.

Jo me l'estimava molt, el meu sogre. Era un home encantador, tendre, molt intel·ligent, amb un càustic sentit de l'humor i una percepció finíssima per entendre les persones. Si havíem rigut, amb ell...! Ens agradava parlar de moltes coses, ens hi podíem passar hores. Era vidu de feia temps i miràvem de tenir-ne cura sense treure-li la seva independència. Lamentablement, ja feia més d'un any un accident vascular cerebral el va deixar impedit i vam haver d'ingressar-lo en una residència assistida. El trèiem per dur-lo a casa tots els caps de setmana i els festius, i muntàvem tots els aplecs familiars que podíem, cosa de què ell gaudia molt. Als seus vuitanta-nou anys, tot i lligat a una cadira de rodes i amb una mobilitat gairebé nul·la, conservava la seva empenta vital i la seva gran curiositat per tots els fets de la vida... i de la mort, per a la qual portava molt de temps preparant-se, sense escarafalls ni exhibicionisme, a la seva manera callada.

Com que va recuperar bastant la força dels dits, li vam aconseguir un ordinador per a la seva habitació. Durant els mesos de novembre i desembre escrivia incansablement, però no explicava a ningú el que preparava. Ens pensàvem que eren cartes al director d'algun diari. Havia fet escrits per a la revista del centre residencial, però no li havien volgut publicar: no m'estranya, eren massa lúcids, massa directes, posaven massa el dit a la nafra per venir d'un vell xacrós que se suposa que hauria de passar el dia dormint davant del televisor. Sempre li havia agradat escriure però les obligacions no li havien permès. Ara tenia temps i veient la seva afició jo li havia proposat ajudar-lo a obrir un bloc personal; em va dir que s'ho estava rumiant...

Just pels volts de cap d'any va començar a trobar-se malament i ja no va aixecar cap. El dia després de la festa de Reis -que encara va poder passar en família, tot i que molt decaigut-, va ingressar d'urgències en un hospital; els fills i les respectives parelles vam passar tres dies fent torns a la capçalera del seu llit. Patia molt. Havia perdut la funció renal, la seva respiració era difícil, s'ofegava i s'ennuegava sovint; la set l'abrusava i calia fer-li constants massatges a les cames per intentar alleujar les fortes parestèsies que el turmentaven. No es podia fer entendre i perdia sovint el coneixement per tornar a recuperar-lo amb un ensurt. Gemegava, cridava... Finalment, els metges ens van dir que ja no hi havia res a fer i el van traslladar a un centre de cures pal·liatives.

Era una petita clínica davant per davant d'una parada d'autobús on jo no havia baixat mai, però molt a prop del meu consultori, només m'havia de deixar  el bus una parada més enllà. Hi vaig anar aquella primera tarda i la vaig passar fent-li companyia, juntament amb el meu marit i els cunyats. Ell estava molt tranquil, li havien posat una forta sedació i dormia mentre respirava d'una manera pausada, fonda. Al vespre ens van fer anar a tots a casa, ja que no estava permès passar-hi la nit. Sortíem per la porta de l'habitació quan alguna sensació indefinible em va fer tornar enrere i fer-li una altra abraçada i un petó. Em costava marxar. Vaig pensar que al dia següent, en sortir de la feina, hi tornaria per passar una estona amb ell.

Aquella mateixa matinada va morir. El meu marit i els seus germans van anar a la clínica, però a mi no em va ser possible. Quan el vaig tornar a veure, estava estès al taüt a la sala de vetlles i ens separava un vidre gruixut. Com ja m'havia passat amb la mare, jo tocava i tocava aquella urna freda intentant que l'escalfor de les meves mans arribés a aquell cos ert, hi recolzava el front i tancava els ulls perquè el meu amor emboliqués el que quedava d'aquell ésser tan estimat.

Quan recollíem les seves coses vam trobar el que havia escrit. Tot eren meditacions sobre la mort, sobre el destí, sobre les seves esperances, les seves creences... Tenia desat a la seva tauleta de nit un llibre del Dalai Lama sobre la mort i com afrontar-la. Havia fet neteja de tots els seus papers i tenia al dia els seus documents i ben guardades totes les coses que ens volia deixar, fins i tot una bellíssima carta de comiat per als seus fills i filles. En aquest grup ell comptava també els gendres i les joves. Un dels meus cunyats va llegir aquesta carta en el seu funeral. Quan em vaig sentir tractar de filla per aquell home tan generós, que m'havia acollit com una més a la seva famĺia, al costat del qual mai no m'havia sentit estranya ni forastera, vaig deixar anar totes les llàgrimes del meu cos, però enmig de la tristesa sentia també una rara felicitat. La de saber-me estimada per algú de tanta vàlua.

Desprès el temps passa i els dolors es van esmorteint de mica en mica. Ens enfonsem en la rutina del dia a dia i anem oblidant... Fins que ahir, vaig agafar l'autobús per anar a una visita mèdica, vaig fer aquell recorregut repetit desenes o centenars de cops... i em vaig equivocar de parada. Per què? Tres mesos després del dia que hi havia de tornar i no ho vaig fer, l'instint, l'inconscient, o qualsevol altra cosa no em va deixar baixar a la parada correcta i em va tornar a portar a aquell lloc. Un lloc on jo voldria haver anat i la mort no m'hi havia deixat tornar.

René Magritte. Memory (1948)

Aniversaris

Els aniversaris, a casa, quan era petita! Amb quin delit que els esperava! Estaven acompanyats de tota una cerimònia. No hi havia ni un duro, però sí moltes ganes de gresca i de que jo m’ho passés bé.

Tot començava uns dies abans. A qualsevol hora del dia o de la nit, amb qualsevol excusa, la meva mare se m’acostava i em preguntava a boca de canó:

—Que potser és avui, el teu aniversari?

Quan jo sentia aquesta pregunta, ja sabia el què havia de dir:

—No, avui, no.

Era el senyal. La meva mare m’abraçava, em petonejava, ballava amb mi, mentre cantava un cop i un altre:

—Feliç, feliç «no aniversari», a tu, a tu, a tu!!! *

Com xalava, jo! M’encantava aquesta broma de la mare. Era el senyal que el gran dia s’acostava.

Quan faltava més o menys una setmana, començaven els planys: que si la pastisseria és tancada, que si no tinc diners, que si no sé si aquest any podrem fer més despesa.... La cosa anava de que potser no hi hauria pastís. Tot era filfa i jo ja ho sabia però em feia la despistada i gemegava:

—Sisplau, ni que sigui un panet amb quatre mistos!

—Veurem, veurem... —deia la hipocritona de ma mare.

El dia de l’aniversari m’aixecaven ben d´hora. Em portaven fins al menjador amb els ulls tancats i quan ja em tenien ben marejada me’ls feien obrir. Oh! Jo no sé com s’ho feien, però la taula vessava de regals (sens dubte perquè era una taula molt petita, però a mi em semblava que n’hi havia molts, de paquets). La mare deia, aleshores:

—Que potser és avui, el teu aniversari?

Jo feia veure que m’equivocava.

—No, avui no.

—Quina pena! Ho haurem de llençar tot!

Jo rectificava:

—Sí, avui sí!

—Feliç, feliç aniversari, a tu, a tu, a tu!!!! Ara sí, ara pots obrir els regals, tots per tu, per tu, per tu!

I jo obria un paquet i un altre, amb molta cura, això sí. Res de trencar el paper, que després s’havia d’aprofitar per una altra cosa. I sempre estava tot enganxat amb muntanyes de cel•lo i nusos recargolats. I algun cop, sota un paper hi havia un altre, i sota aquest una caixa, i a dintre papers de diari, i després una altra caixa... i a cada crit meu tots feien xivarri i alguns cops havíem rigut tant que ens queien les llàgrimes i jo no tenia forces ni per desfer el llaç.

Un cop tots oberts, si era roba me la posava immediatament; si llibres o joguines, quedaven sobre la taula per fer-me companyia durant l’àpat, que sempre era de les coses que m’agradessin més. Jo el triava i barrejava menges, però aquell dia tot estava permès. La meva mare es posava un dels llaços al cap per tot el que quedava de festa i a mi me’n posava un altre.

I al final, després d’apagar tots els llums i fer molts misteris, apareixia el pastís amb tantes espelmes com anys (potser la desil•lusió més gran que he tingut en un aniversari va tenir lloc quan, als quinze anys, em van posar una espelma de deu i cinc de petites perquè quinze ja eren massa. Jo en volia una per cada any i ho vaig aconseguir fins als trenta-tres, que ja hi havia més cera que confitura, al pastís, i vaig haver de claudicar). Tothom cantava l’aniversari feliç ben cantat, que tots afinaven molt bé, i aleshores venia la cridòria:

—Bufa, bufa!—em xisclaven—. Tot d’un cop! Però abans pensa un desig i no el diguis a ningú. Ràpid, que si s’apaga sola alguna espelma, ja no el podràs fer complir!

I jo arrufava les celles, tancava els ulls i pensava a tota velocitat alguna cosa que em fes il•lusió mentre els altres m’apressaven:

—Vinga, vinga, que aquella ja flaqueja! Ui, que per allà bufen d’amagat! Ai que no arribes!

Cada any igual, cada any els nervis, la bufera curta, les rialles que no em deixaven prémer els llavis...


Quan vaig tenir la meva família, vaig voler ressuscitar aquell ritual de què no gaudia des de la mort de la mare. Ho vaig aconseguir només en part: amb la tria del dinar, i, només amb la meva filla petita, amb la broma del «no aniversari». Per la resta, cada persona és un món. No tenim el mateix caràcter ni els mateixos gustos. I, segurament, jo no he heretat la gràcia i l’encant de la meva mare, que era capaç de portar alegria i rialles als llocs més insospitats.

Així i tot, procurava que els aniversaris fossin animats. Si n’havíem fet de coses, que anaven canviant amb la creixença! Que si la piscina de boles, que si entre tots fem el pastís i l’omplim de gominoles i lacasitos, que si al parc, que si al cine amb tots els amiguets, carregats amb una tona d’entrepans i de crispetes, que si aprofitar uns gegants o una fira o qualsevol altra activitat del barri per arrodonir la festa...

Ara el cor em fa mal. Farà un any del darrer aniversari que vam celebrar amb felicitat. Recordo la meva filla gran, com esbatanava els ulls amb els preparatius primer, i amb els regals desprès. El curs li trontollava una mica i es pensava que no ho voldríem celebrar per castigar-la. No sé d’on ho va treure, això. A casa nostra mai no s’havia fet una cosa així. Potser era el primer senyal de l’esquerda que ens va separar?

—I és clar que ho celebrarem! Com pots pensar que no? —li vam dir—. Un aniversari és un aniversari, i no depèn de les notes ni de res. S’ha de celebrar i prou.

—Què bons que sou, papes!

Potser va ser el darrer cop que ens ho va dir. En poques setmanes tot es va esguerrar i una espiral de malentesos va acabar, primer, en una fugida, després en una altra; desprès, amb el pas del temps, van arribar coses pitjors...

Tan és. S’ha acabat. Aquest any no hi haurà la celebració de l’aniversari de primavera —la resta de la família fem anys a la tardor i a l’hivern—. Enguany no cantarem. Ni caldrà que em preocupi per tenir a temps el regal i que no falli el pastís i de si han de venir tants o quants convidats, o de si ho fem aquí o allà. El dia s’escolarà com un desert. Qui la felicitarà? No ho sé. I tampoc no sé què passarà d’ara endavant. Ni si tornarem algun dia a celebrar un aniversari en aquest mes, el d’abril.





___________________________

*
Ho reconeixeu? És el que li canten a Alícia el Barreter i la Llebre de Març en la versió Disney d'aquell berenar tant surrealista del llibre Alice’s Adventures in Wonderland (Lewis Carroll, 1865). Tot i que el concepte de «no aniversari» és realment de Lewis Carroll i es relaciona amb Alícia, no pertany a aquest llibre sinó a la seva seqüela, Through the Looking-Glass, and What Alice Found There (1871), i apareix a la conversa d’Alícia amb Humpty Dumpty. Disney va fusionar les dues idees i va convertir aquella perpètua hora del te del Barreter barallat amb el Temps, en una eterna festa de «no aniversari». Coses dels guions de cinema!

A la meva mare li agradava molt el llibre d’Alícia. Jo el tinc en una versió molt acurada, la traducció complerta al castellà de Ramón Buckley, amb apèndix i anotada per ell mateix, i amb els dibuixos originals de Tenniel (Ediciones Generales Anaya, 1984). Una autèntica joia! Torna a dalt

Fugida

Hi ha algú que, davant d’una situació desagradable o perillosa, ni que sigui només per un instant, no hagi pensat a fugir? Marxar ben lluny, desaparèixer, aquesta seria la idea. El que jo me pregunto ara és: fugir, però, a on? Quan tenim aquells desitjos incontrolables de sortir per cames, a on volem anar? A l’asteroide B 612? A les illes Seychelles? A casa? Al cim de l’Everest?

Us explico aquí un conte d’un que volia fugir, i ho va aconseguir, però el lloc al que va arribar no era ben bé el que s’esperava... o potser sí.


Semblava que el Santi ja anava perdent el posat tristoi. Havia trobat una nova feina a una ciutat a més de dos-cents quilòmetres de casa seva, cosa que li havia permès allunyar-se del seu ambient quotidià. Darrerament no s’havia sentit gens a gust amb la gent amb la qual es relacionava, i el canvi l’estava ajudant molt. Ara estava més animat, i tornava a tenir ganes de treballar, de quedar bé amb l’empresa, a més de trobar-se ben disposat a fer noves amistats i relacions.

Havia aconseguit llogar un piset minúscul, un cinquè sense ascensor en una finca vella i tronada, i estava gaudint, per primer cop a la vida, de l’aventura d’organitzar la seva pròpia casa i el seu temps. Els seus pares li havien donat quatre mobles vells que guardaven a les golfes: un llit que grinyolava, un armari que no li ajustaven les portes, una taula corcada ... Amb tot això i uns quants viatges a un parell de grans superfícies comercials s’estava muntant un niu ben arregladet. Una catifa de pèl llarg, uns coixins de disseny nòrdic que feien joc amb la funda de l’edredó, uns estors i unes quantes tovalloles constituïen l’aixovar tèxtil.

A la cuina se les havia agençat per bastir una fusta, que, convenientment tapada amb un hule de floretes, li servia de taula per a les menjades que fes tot sol. Quan convidés gent ja faria servir la taula corcada, ben guarnida amb unes tovalles de fil que li havia brodat la seva mare —per quan es casés—, que eren molt boniques i li agradaven molt. Tres plats, dos gots, una tassa i un joc de coberts. «De moment, ja tirem així —pensava—. Si algun dia em decideixo i convido amics posaré plats de cartró, gots de plàstic i tovallons de paper, demanem alguna cosa al PizzaTrucaiMenja, i tot arreglat».

Al cap d’un parell de setmanes al seu nou destí el Santi anava amunt i avall com si hi hagués viscut tota la vida. Començava a saludar a la fornera i al quiosquer, havia trobat una petita botiga de còmics alternatius, i parlava amb més o menys confiances amb un parell de mosses de la feina. A més, una d’elles ja li havia proposat de sortir amb la seva colla. El Santi encara s’ho pensava perquè el free-cinema i les performances no eren ben bé el que més li agradava, però tot era provar, podia ser divertit.

Amb aquests bons ànims, el Santi va anar a dinar aquell dimarts al migdia. Com que no tenia gaire temps i no volia cuinar a diari anava a fer el mos a un petit restaurant, més aviat una casa de menjars casolans, on el menú era assequible i fins i tot menjable i païble. A més, es trobava a prop del despatx, en realitat a la mateixa illa, només que al carrer de sobre. Cinc minuts i ja hi era, i així tenia temps de fer baixar el dinar amb una passejadeta pel parc.

Camí del restaurant havia de passar pel davant d’una finca alta i llòbrega. No s’hi havia fixat encara, i ara va veure que a la porta hi havia enganxat un cartell, polsós i destenyit. Encuriosit, es va parar i va llegir:

Benvinguts al Centre Cívic El Laberint Perpetu

Ben aviat començarem cursets de Balls de Saló.

També classes de Cant Folklòric, Cuina vegetariana,

Gimnàstica per a gent gran, Pintura sobre seda...

Veniu i pregunteu, segur que trobeu quelcom del vostre gust!

El Santi es va sorprendre. Si això era un Centre Cívic, els seus dies de glòria havien quedat ben enrere. L’edifici es veia abandonat i escrostonat. Les parets, guixades fins no deixar un pam lliure, queien a trossos. Les finestres estaven cobertes amb cartrons revellits i humitejats per les pluges de cent hiverns. La porta era tancada i barrada, la brutícia s’amuntegava al llindar i allà no hi havia trepitjat un humà des de feia mil anys, o això semblava. El Santi va notar una esgarrifança. «Quin lloc més desagradable, les rates i els bitxos amb moltes potes deuen de campar com per casa seva per aquest tuguri. Bé, jo, a dinar».

Arrepapat a la taula, llegia l’oferta gastronòmica del dia quan va sentir una veu estranyament coneguda; prou familiar a la seva memòria com per aixecar ecos de reconeixement però incongruent en aquell entorn. Va mirar amb prudència per sobre del paperot encartonat que passava per carta i els ulls se li van esbatanar de terror. Si hi havia algú al món amb qui no volia trobar-se mai dels mais era amb aquella mossa. «Sònia, maleït sia! Què fa aquesta donota aquí?».

La Sònia! Feia un temps no pensava pas d’aquella manera. Aquells rínxols suaus, els ulls daurats, els pits ferms, els malucs rodons... l’havien tornat literalment boig. Quin dia, aquell en que la bonica Sònia havia acceptat de sortir amb ell, somrient de manera lleu i misteriosa, com una nimfa tímida. Sí, sí, ni una cosa ni l’altra. Capriciosa, manipuladora, cap de trons, havia jugat amb ell, amb els seus sentiments i amb la seva dignitat; sense compassió, l’havia posat en ridícul i l’havia fet parar ximple amb les seves exigències i canvis d’humor, fins que se’n va cansar i el va canviar per un altre dels que mai no faltaven a la seva cort d’admiradors. Sònia! I com l’havia fet patir!

La noia xerrotejava alegrement, dempeus davant una taula amb diverses persones. Els homes, com sempre, la miraven amb adoració; les dones eren molt més circumspectes. Solien fer cara desconfiada o assentir amb prou feines a les seves frases. Ella no se n’adonava, els mascles acaparaven tota la seva atenció. El pobre Santi encara no entenia com havia pogut enamorar-se d’aquella harpia sense cor. Estúpid! I el pitjor era que la seva visió el feia patir molt. Tornava a sentir aquell ofec de cor tan molest, aquella angúnia. Com redimonis era que la trobava en aquell figó i tant lluny de casa seva? Semblava cosa de màgia. Si el veia allà, com riuria! I no s’estaria pas de posar-lo en ridícul davant de tothom, ja ho havia fet molts cops. Segur que si alguna cosa li havia molestat, de la seva desaparició, era no poder seguir martiritzant-lo. Els seus xiscles feridors, què bé que els recordava!

El Santi va decidir fugir. Tan li era quedar com un covard davant d’ell mateix. Els seus instints virils de caçador-depredador ja protestaven, ja, però els va engegar a fer moltes punyetes. Abans que res, preferia la seva tranquil•litat d’esperit. Escapa per la teva vida! El millor consell que li havien donat mai, sí senyor. Aquella poca pena no li tornaria a fer la guitza.

Ràpidament va traçar un pla. Es va aixecar donant l’esquena a la resta del menjador i es va escórrer cap als lavabos. Un cop allà va donar una ullada a veure quina era la sortida més propera. Ai, las! La porta del carrer estava bloquejada per la mateixa Sònia. Només quedava un altre camí: la cuina. Tindria sortida? És clar que sí! El Santi va recordar que tots els edificis de l’illa es comunicaven entre ells per mitjà dels patis de llums. Això estava mastegat. Va sortir del bany a pas de sioux, va lliscar per la cuina com una ombra i va sortir a un cubicle fosc. Estava voltat de parets grises que regalimaven algun fluid sinistre, record de pluges enteranyinades pel sutge i la contaminació urbana, i atapeït de caixes de fusta i cartró; en va apilar unes quantes i va pujar per aquesta improvisada escala. Es va asseure dalt de la paret, d’una embranzida va passar les dues cames i, tot i que li rodava una mica el cap, es va deixar caure a l’altre banda mentre premia els ulls molt fort i agafava aire.

No es va fer mal: quan es va atrevir a mirar (només amb l’ull esquerre, per si de cas) va veure que havia aterrat en un racó encara més polsós, desgraciat i miserable que aquell d’on venia. Com que ningú no li va tirar res pel cap es va atrevir a obrir tots dos ulls. El terra era ple de detritus informes que feien una mica de fàstic, però qualsevol cosa era millor que la Sònia. En un racó hi havia una porta bombada per l’humitat, corcada i gairebé feta estelles; la va obrir a puntades de peu i es va trobar a un passadís estret i misteriós. El va seguir sense trobar cap lloc on esmunyir-se, i probava de deduir en quin edifici  es trobava exactament quan va sentir que unes cantarelles esgarrifoses li foradaven les orelles.

Al•lahahihuuuu, alahahahihuuu!!!!

El Santi va fer un bot d’un metre, però ràpidament es va tranquil•litzar, ja que apart del soroll no va experimentar cap més agressió. Havia anat a parar a una casa d’orats, potser? Serien perillosos? Ja una mica tard va pensar que potser hauria d'assajar algun discurs destinat a explicar la seva presència i evitar que truquessin a alguna autoritat (GU, PN, ME, GEO, o la que pegués més fort). Va ser aleshores que va veure un cartell —escrit a mà amb boli en un paper no gaire net— enganxat amb cel•lo a una porta amagada en una giragonsa del passadís, on s’hi podia llegir:

CLASSES DE CANT TIROLÈS

Vet aquí, havia anat a parar a l’antic Centre Cívic! Així doncs, encara feien activitats? Així ho semblava, amb aquells brams que seguien i seguien i haurien deixat encarcarats de por als veïns si no fos perquè de fora no se sentia ni el mes lleu murmuri. Si que disposaven d’un bon aïllament acústic, en aquell lloc tant rònec!

El Santi es va posar filosòfic i va començar rumiar com poden canviar les coses en un instant. Un cop a dintre, el Centre no era aquell lloc sinistre i paorós com un panteó que li havia semblat des del carrer sinó un lloc amè, divertit, on tothom s’ho passava bé fent el que li agradava o el que estava d’oferta aquell trimestre. Seguint el passadís hi havia dotzenes de portes tancades, cadascuna amb el seu cartell, i una remor sorda indicava que el centre estava ple de gent, i que estaven fent classe o alguna altra activitat. Va anar seguint més voltes i revoltes i llegint els rètols que trobava:

CURS D’ORNITOLOGIA PRÀCTICA

EL TAROT DE L’AMOR I LA PARELLA

PASSI DE DIAPOSITIVES DE L’ANTÁRTIDA

ELS MISSATGES DELS ÀNGELS CUSTODIS

ASSOCIACIÓ DE VEGANS (CUINA I DIETÈTICA)

GUITARRA FLAMENCA D’ACOMPANYAMENT

TALLER D’ESCRIPTURA DE TERROR

(CLUB DE LLETRAFERITS LOVECRAFT & CO.)

...

M.C.Escher. Relativity (1953)

Les portes i els cursos es multiplicaven fins a l’infinit i semblava que la imaginació dels organitzadors no tenia aturador. En aquell santuari del hobby no hi havia tema que no toquessin ni matèria que no comptés amb un bon grup d'entusiastes. L’ociós més desfermat no podria queixar-se de no trobar algun curs per aprendre quelcom que no hagués fet mai.

Amb molta cautela, el Santi va anar obrint portes i traient el cap a veure què feien a les aules. Va veure molts homes i dones: dempeus, asseguts, de cap per avall, nus o disfressats, saltant, ballant, xiulant, escrivint, pintant o traginant estris ben diversos. Fessin el que fessin, tots tenien en comú una concentració absoluta. Estaven tan absorts en les seves tasques que ni sentien el noi ni el veien ni remarcaven la seva presència (potser tampoc s’adonaven ni tan sols de la seva pròpia existència, qui sap).

Tafanejant per aquí i per allà, el Santi no advertia que el temps s’escolava amb rapidesa. Obria i tancava portes i seguia cada cop més enllà, i ja no recordava ni com hi havia arribat, a aquell lloc estrany, ni perquè hi era, ni tan sols que encara no havia dinat i que havia de tornar a la feina. S’engrescava per moments i només tenia la fal•lera de trobar, ell també, una aula on es pogués integrar, un lloc on encaixés a la perfecció i on la tasca, fos la que fos, el tingués tan apassionadament encantat com ho estaven els altres.

Rodant i mirant va arribar a una sala on tres dones joves i de molt bon veure, assegudes davant d’un bastidor, teixien quelcom semblant a una meravellosa catifa persa. Agafaven amb cura uns fils impalpables i creaven un dibuix enrevessat ple de colors lluents i hipnòtics. No va haver de buscar més. Això era el que més li agradava fer en aquesta vida! Es va asseure amb elles, va agafar ell també una pinta i una agulla, va entomar una baga, i, en total harmonia amb el seu entorn, es fa afegir al grup de teixidores com si fos una quarta Parca, masculina i amb texans, però tan efectiva i feinera com una de les originals.

(...)


Una setmana desprès, el cap de l’oficina es va decidir per fi a redactar la carta d’acomiadament del Santi. Quina llàstima de noi, tan bon treballador i tan simpàtic, desaparèixer d’aquella manera: un dia va sortir a dinar i ja no va tornar. Ni denúncies, ni «Busca y captura» ni «Quién sabe dónde» ni trucar els pares —pobres, estaven ben desesperats—. No te'n pots fiar, d’aquest jovent.

L’home va sospirar i, com que el dia era molt rúfol i no s’hi veia, va encendre el llum de sobretaula. Mentre estirava la mà va donar una llambregada per la finestra i va pensar que ja seria hora que tiressin a terra l’edifici ruïnós de l’antic centre cívic, que havien fet tancar feia més de deu anys per unes estranyes desaparicions que els responsables mai no havien volgut reconèixer. Si se n’havia arribat a parlar, del cas, però ningú no n’havia tret l’entrellat! Aquell vell immoble, tan miserable i fet un fàstic que ni els okupes s'hi volien acostar, era una vergonya pel barri i ja només servia que de cau de porqueria i per obstruir el pas de la claror.