dijous, 17 de febrer de 2011

He tingut un somni

«I have a dream» és potser una de les frases més boniques que s'han dit en una tribuna pública per expressar una idea. La trobo prou diferent d'altres proclames inflades i buides i de les paraules d’odi i de violència a què ens tenen acostumats molts oradors.

Però avui no vull tractar del Dr. King, per més que l’admiri molt, sinó de somnis, dels meus somnis.



No soc persona somniadora. Amb això vull dir, no que no somniï, sinó que rarament recordo el que somnio. És molt curiós, però apart de quatre somnis recurrents d’aquells que apareixen de manera regular, de la resta amb prou feines puc explicar-ne tres o quatre.

Potser per això li tinc una tendresa especial al que ara us descriuré. L'he tingut de forma reiterada, tot i que no fa gaire que el gaudeixo. Es va presentar per primer cop fa un parell d’anys coincidint amb la superació d'una etapa difícil. Jo tot just sortia d’una greu depressió i començava a distingir un camí entre tenebres. Després de tot aquest temps encara no li trobo el significat.

És de nit, i em trobo en un jardí ufanós a la vora d’un riu immens de plàcida corrent. De mi mateixa només veig els peus descalços. Entre la vegetació em sento segura. Els estels llueixen esplendorosos en un cel pur i es reflecteixen en les aigües quietes del riu. A l'altra vora, molt llunyana, es distingeixen uns llumets esparsos, possiblement de petits habitatges. No passa absolutament res i el somni s'acaba. El que sí tinc clar és que em sento molt feliç, plena d'energia, de vigor i desig de viure. Però d'una manera calmada, silenciosa, com si la meva vida s’escolés amb el riu que flueix als meus peus.

En dies successius van aparèixer més detalls que de mica en mica completaven la imatge però que així i tot no van arribar a construir cap història: la remor somorta de les fulles; l'aroma intens i embriagador del gessamí; la carícia d'una càlida brisa nocturna en ple rostre; un cant misteriós, bell, estrany a la meva oïda educada en les melodies occidentals.

Un cop i només un, una veu desconeguda em va preguntar suaument, molt a prop de l'orella:

—Digues, quin és aquest riu?

Jo li vaig contestar, riallera i molt segura:

—Quina pregunta! Quin riu ha de ser? El Ganges!

El Ganges? Just desprès de respondre un pensament em va creuar com un llampec: «No he estat a l'Índia i mai no he vist el Ganges!» Quan vaig ser conscient d'aquestes paraules vaig despertar sobresaltada i amb una punyent sensació de desconcert.

Us estranya que adori aquest somni? Durant els darrers mesos, coincidint amb una altra època fosca, va desaparèixer totalment i jo l'enyorava molt. Doncs ara ha tornat, no sé per què, tot i que no és exactament igual. El paisatge i les sensacions són idèntics. Jo estic exultant, radiant, de retorn en el meu jardí. Obro els braços i canto cap als estels mentre dono les gràcies per ser de nou acceptada al refugi secret de les meves fantasies; de sobte veig esbalaïda que alguna cosa és força diferent. A l'horitzó, retallant les siluetes fosques de l'espessa arbreda, una claror tènue va agafant força lentament i els ulls se m'omplen de llàgrimes.

Al meu somni arriba, gloriosa, la llum de l'albada.


Amanecer sobre el río - V

   
Moltes gràcies per la foto a:



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada