Ningú no escriurà mai la teva història

Ja us aviso que mai no he sabut escriure poesia. Però hi ha cops que el que tens al cor no es pot dir en el llenguatge de cada dia; jo no sé perquè passa, però és ben bé així. Si no, quin sentit tindria l'existència dels poetes? Us prego que sigueu benvolents amb aquest intent d'explicar quelcom que tenia al meu pensament i que només ara he pogut expressar amb paraules.

Ningú no escriurà mai la teva història;
de persones com tu, no es fa memòria.
Viviu en la foscor.

A qui li importa
si eres dolça i bonica?

A qui interessa
la bondat del teu cor,
tan generós?

Qui serà que llegirà, atent,
d’aquell amor amb que sempre em tractaves?

Ara no és moda. Ara el que es ven
són històries terribles, sofriments,
vides de gàngsters, de Hitler i Pol Pot.

Relats cruels de tortures i penes.
No és que no siguin certs, però
no hi ha res més?

D’aquests horrors les llibreries vessen,
o d’històries de fals amor, del dit romanticisme,
de sexe dur farcides, i problemes.
O de memòries plenes d’enganys i gelosies.
La bondat ja no ven, ningú l’escriu.
Diuen que és cursi.

Tu no eres cursi, no, eres alegre,
feliç, malgrat les penes i els trasbalsos
que et va portar la vida,
i no eren pocs.

Eres senzilla, en tu
no hi havia rancúnies contra els altres
ni enveges. Tu sabies
conformar-te amb el poc que tenies
i treure’n el millor.

I fer feliços als que t’envoltaven
era el teu do, tothom ho deia.
Tots els que van venir a acomiadar-te
aquell dia tan dur
del teu enterrament, m’ho varen dir.
Jo ja ho sabia.

Era tan d’hora
perquè marxessis ja. Podries
haver viscut encara
molts anys i refer la teva vida.

Jo no el coneixia pas, sinó de vista,
de veure’l pel carrer, pel nostre barri.
Ja feia temps
que estava jo en la meva pròpia llar. No el coneixia.

Era un veí, un amic, un bon amic
que tenies, això em va dir.
I m’ho vaig creure, i tant, tenia
la mateixa mirada de bondat
que en tu vaig veure sempre, que no enganya.

Estrenyent-me la mà em va mirar als ulls:
“Si tu sabessis
el que ella era per a mi, però no ho saps.
No hi fa res, només pensa
que mai la oblidaré”

Jo tampoc l’he oblidat, a ell.
I tants anys que han passat!

I qui serà que l’escriurà, la història
d’aquests éssers petits?
No té importància.
Cap mena d’importància.

Però potser és millor així.
De què serveix?
La vida dels humils no es cap exemple.
Encara n’hi ha que es riuen, dels petits.

Dorm, dorm en la foscor; mentre jo visqui,
no et deixarà el meu cor, ni la memòria
et podrà defugir. Seràs eterna.
En el meu pensament no moriràs.

Només demano,
perdó per saber escriure tantes coses,
(ni que siguin humils, o tontes, ben absurdes)
i en canvi no poder, no ser capaç
d’escriure, mare, com tu et mereixeries
la teva història, la teva amada història.

Pregària

Hi ha una pregunta que alguns nens m’han fet sovint: quin és el teu animal preferit? La veritat és que no tinc ben bé “animal preferit”. Entre els domèstics tan m’agraden gossos com gats. Trobo preciosos els cavalls i m’encanta veure ramats de vaques pasturant tan tranquil•les. Quan als animals salvatges, tots són interessants: serps, lleons, taurons i balenes, goril•les i aufranys, voltors i papallones. Sí que tinc una certa debilitat pels cordats i un petit rebuig pels insectes, però en general, qualsevol animal pot ser objecte del meu interès o la meva curiositat en un moment donat. I evidentment, trobo que absolutament tots es mereixen el nostre respecte.

Ara bé, per raons que no vénen al cas, la família en general opina que el meu animal totèmic és la marmota. Tinc fins i tot una estupenda samarreta amb una simpàtica marmota retratada al davant, i el nom científic i una petita descripció a una de les mànigues. Quan la porto posada, tothom diu que m’identifico tan i tan. El cas és que també tinc samarretes amb flors, mussols, balenes, gats, gossos i guepards, i ningú no diu que m’hi assembli. Tots tenen una fixació amb la marmota.

La veritat és que són gracioses. L’amiga marmota alpina (Marmota marmota), com el seu nom indica procedeix dels Alps. Després de la Segona Guerra Mundial el govern francès va portar marmotes d’aquesta espècie als Pirineus per millorar-ne l’ecologia. L’animaló es va adaptar perfectament, i cap als anys setanta ja havien travessat la frontera (sense passaport i sense espai Schengen!). Si durant l’estiu us passegeu per les valls del Pirineu català us faran companyia els seus xiulets, i, si sou prudents i no feu sorolls innecessaris ni moviments bruscos, les podreu veure atrafegar-se amunt i avall mentre que una vigila. Si porteu prismàtics, millor. A l’hivern no cal que us molesteu: estan hibernant tan felices en els seus caus.

Suposo que puc estar contenta de que m’assimilin amb elles, podria ser pitjor. Devia ser per aquesta raó que em va fer gràcia veure el que ara us explicaré.

Fa amb prou feines quinze dies. Em trobava prenent un te ben calentó en un refugi dels Pirineus francesos. Tot i que era el mes d’agost, feia un fred que pelava. S'ha de dir que vam acompanyar el te d'un bon tall de pastís de nabius que estava deliciós.

Davant de la finestra s'estenia el bonic llac de Gaube. S'hi pot arribar fàcilment amb telesella, però nosaltres, muntanyencs de pro, vam pujar a peu pel caminet. No faltaria sinó! Tot plegat, un parell d'horetes entre anar i venir, més una altra hora per visitar les vores del llac. Després de l'esforç (he!) el te i el pastís venien molt de gust. Deixava vagar la meva mirada per les parets, plenes de mapes i fotografies, i vaig ensopegar amb un pòster que representava una marmota i en el que es llegia el text que segueix:

La prière de la marmotte

Ma douce nature
j’aimerais que chaque jour
soit soleil et chaleur.

Si tu peux me donner
nourriture en abondance,
et protection
contre mes ennemis du ciel,
je saurais donner
au promeneur le spectacle
de mes jeux sur l’herbe,
et de mes siestes au soleil.

Tu es ma demeure
et mon existence.

Je te respecte et te protège.


Em va encantar. Si això és el que pensa la marmota, doncs bé, tan de bo aquesta senzillesa i aquest amor cap al nostre entorn natural visquin sempre en el meu cor!

(Per si a algú li costa el francès, us deixo aquí una traducció lliure més o menys encertada. Si la voleu millorar, vosaltres mateixos. Jo personalment demanaria una mica més de fresca, que ja m’està bé, però què hi farem.)

La pregària de la marmota

La meva dolça natura:

A mi m’agradaria molt que tots els dies
fossin assolellats i fes calor.

Si tu ets capaç de concedir-me
aliment abundant i protecció
contra els meus enemics
que baixen des del cel,

jo sabré donar al caminant
l’espectacle dels meus jocs a l’herba
i les meves migdiades sota el sol.

Tu ets la meva llar
i en tu visc la meva existència.
Per això et respecto
i et protegeixo.

Aprenguem a dir adéu

La vida canvia. Acaba una etapa i comença una altra. Hi ha cops en que aquests canvis són senzills, vénen donats pel mateix transcurs del temps: creixes, madures, guanyes o perds facultats; modifiques els teus gustos i les teves rutines. Coneixes persones noves i perds de vista d’altres. Les coses es mouen al teu voltant en un curs natural.

Però no sempre és així. A vegades els canvis són traumàtics: la mort d’un ésser estimat, o d’un amic, o un company. Una catàstrofe, gran o petita, que et deixa sense casa, sense feina, sense amics, sense el teu arbre preferit.

I pot passar, que sense ser quelcom tan tràgic, la realitat et colpegi bruscament i et tregui alguna cosa que estimaves. Alguna cosa com una situació emocional que pensaves indefinida. Alguna cosa com la família que pensaves que tenies. Alguna cosa com allò que creies que era teu per sempre. Tantes coses! I dins el teu cor queda un buit horrible, la sensació d’haver-te enganyat, d’haver pres per sòlida una columna de fum. I et blasmes per haver estat feliç amb allò, i creus que, si negues aquesta felicitat, no farà tan de mal.

No és el camí. Escoltem avui la veu de Konstantinos Pétrou Kavafis

http://blogs.sch.gr/tgiakoum/

 Que Antoni era abandonat pel déu

Quan tot de sobte a mitjanit se sentirà
una colla invisible que transita
amb músiques insòlites, amb crits-
la teva sort que ja es decanta, els teus treballs
que han avortat, tots els designis de la teva vida
que han resultat errats, en va no ho has de plànyer.
Com un de fa molt temps dispost, com un valent,
a aquesta Alexandria que fuig, digues-li adéu.
Sobretot no t’enganyis, no diguis que era un somni
només, i que l’orella et va confondre;
no et prestis a tan vanes esperances.
Com un de fa molt temps dispost, com un valent,
de la manera que t’escau, a tu, que vas merèixer
una ciutat així, ves, resolut, a la finestra,
i escolta amb sentiment però no pas
amb cap dels plors i queixes dels covards,
com a delit suprem, les veus,
els instruments insòlits de la colla secreta,
i a aquesta Alexandria que perds, digues-li adéu.

(traducció de Joan Ferraté a Les poesies de C.P.Cavafis – Quaderns Crema, 1999)

Per als amics de parla castellana, podeu llegir aquesta versió, de la que lamentablement no he trobat la referència del traductor. (Potser l’amic Xethamenos ens pot guiar per trobar una bona traducció).

Cuando a medianoche se escuche
pasar una invisible comparsa
con música maravillosa y grandes voces,
tu suerte que declina, tus obras fracasadas,
los planes de tu vida que resultaron errados
no llores vanamente.
Como hombre preparado desde tiempo atrás,
como un valiente,
di tu adiós a Alejandría, que se aleja.
No te engañes,
no digas que fue un sueño.
No aceptes tan vanas esperanzas.
Como hombre preparado desde tiempo atrás,
como un valiente,
como corresponde a quien de tal ciudad fue digno
acércate con paso firme a la ventana,
y escucha con emoción – no con lamentos
ni ruegos de débiles- como último placer,
los sones, los maravillosos instrumentos de la comparsa misteriosa
y di tu adiós a esa Alejandría
que pierdes para siempre.