dissabte, 17 de novembre de 2012

Kanamori, brillem junts


L'educació dels nens és un dels camps de batalla més ardus d'aquests darrers anys. La nostra societat porta massa temps oscil·lant entre la descurança, la permissivitat i l'autoritarisme, marcant abans que res fites acadèmiques i creant alumnes "a la carta".

Moltes aules s'han convertit en fàbriques de ciutadans formats segons una o altra ideologia. Qui no s'ajusta exactament als requeriments estereotipats (i el desajust tant pot ser per defecte com per excés)  és exclòs del sistema. El fracàs escolar afecta a nens que s'avorreixen de les repeticions, a d'altres que no són capaços d'assolir el nivell d'abstracció dels companys, a persones que aprenen especialment per manipulació...

I, per altra banda, professors totalment apassionats per la seva feina es veuen constrenyits, no només per les rígides directrius de la política educativa, sinó també per les actituds dels pares. Darrerament, molts i moltes mestres han hagut de limitar la seva relació amb els alumnes, les sortides, els jocs... ja que penja sobre els seus caps l'amenaça de la denúncia; cap d'ells no s'atreveix ja a córrer cap mena de risc i s'ha de conformar amb fer aprendre als seus deixebles -de forma exclusiva- el contingut dels llibres de text, i en un ambient físicament i psíquicament asèptic, on no hi ha cabuda per la diferència, el dubte, la reflexió, el dolor, la malaltia i la mort. Com si els nens fossin angelets sense malsons, sense problemes, sense alegries, apartats del que és la vida.

Per això us presento a Toshiro Kanamori. Us prego que trobeu 50 minuts del vostre temps per llegir l'article i veure el documental. I que desprès reflexioneu. Només em permeto dirigir la vostra atenció en un punt: és cert que el professor Kanamori és excepcional, però també ho són les autoritats educatives que li permeten actuar, i els pares que accepten de bon grat la forma en què es porta l'aula dels seus fills. Kanamori està creant tendència al Japó, una societat competitiva i fixada en l'exit en l'aprenetatge fins a extrems patològics.

Creieu que una educació així, ara com ara, és possible al nostre país? Kanamori treballa en una escola pública. Us imagineu els nostres CEIP, els nostres IES... deixant als nens que facin plongeons en mig del pati de l'escola... i els pares no els muntin un escàndol? En fi, ja em direu.


 Article

 ¿Otra educación es posible?

Video

 60 minuts. Aprendre a viure: pensant en els altres


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada