diumenge, 18 de març de 2012

Nou amic


Fa uns dies vaig a anar a passar el cap de setmana a Roses. Aquesta bella població de l'Alt Empordà te una preciosa badia, amb una platja que, a començaments del mes de març, presenta un aspecte tranquil i serè, lluny de les aglomeracions estiuenques.

M'hi vaig estar un parell de nits, en aquest indret, i ho vaig aprofitar per aixecar-me ben d'hora i gaudir d'un espectacle que no veig sovint (o gairebé mai): la sortida del sol en soledat i en un ambient natural. Vaig calcular que la platja feia uns cinc kilòmetres, aproximadament, i tots dos dies la vaig recórrer sencera, ben arran de l'aigua, trepitjant la sorra humida, respirant el vent salat i rebent al rostre la llum i la força dels espais oberts. No estava pas sola, tot i el moment tan matiner: alguns ciclistes i corredors solitaris al·legraven el passeig marítim, i a la sorra m'acompanyaven les gavines, que xisclaven, volaven sobre el meu cap i nedaven serenament en un mar que semblava un estany. La sorra, llisa i lluent, semblava un palimpsest de petjades d'ocells, i feia emocionar el barreig de la meva traça amb la dels alats habitants de la badia.

Va ser el segon dia que vaig tenir una experiència molt especial. Una petita au marina, semblant a un corb de mar, va venir molt a prop meu. S'estava a una distància d'uns deu metres, i remenava per buscar cuquets, just en aquell punt on les onades trenquen dolçament i deixen exposada durant pocs segons una sorra mullada plena de foradets; un lloc per àpats ben exquisits en el món dels ocells marins.

La meva nova amiga em vigilava, això sí, de cua d'ull, però la meva presència no la molestava pas. Jo vaig baixar el ritme del meu pas i em vaig adaptar als seus moviments per mirar de no acostar-me en excés. L'au també es va acoblar a la meva caminada i totes dues juntes vam fer un bon tros de sorral. El vent, el sol, els esquitxos de mar, la sorra, els estols i els crits que els acompanyaven.... tot plegat em va fer sentir, ni que fos per un moment, part d'aquell entorn. Em vaig adonar de que no molestava, que era acceptada, que podia estar en bones relacions amb els meus companys de viatge.

Vaig sentir per un segons, que, en aquest planeta dolgut per la desídia i la malvolença; terroritzat, torturat, enverinat i menyspreat per molts representants de la meva espècie, un germà animal havia decidit que hi havia un raconet per a mi i que era capaç de caminar al meu costat. Moltes gràcies, amic, potser sí que hi ha una porta a la comprensió entre els nostres mons; només cal una mica de paciència i ganes per totes dues bandes.

Hi ha moltes persones disposades a fer una passa i travessar aquesta frontera cap a una vida d'harmonia amb el nostre planeta. No és un capritx ni un esnobisme de quatre hippies que s'han equivocat d'època. És l'única esperança per a tots. Si els humans ens destruïm com espècie, ja ens ho farem. Si no canviem, els companys de viatge en sortiran guanyant. Però fora una llàstima que mai més un humà i una au marina no tornessin a creuar els seus camins.


Silvia Navarri. Dona i ocell (2002)


Imatge extreta de:  http://www.silvianavarri.com

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada