Simfonia dels psalms o com estimar (més) Stravinsky

 

Ígor Fiódorovich Stravinsky en el seu primer
període musical (Període rus)

Ígor Stravinsky (1882-1971) és potser un dels músics més importants i influents de la primera meitat del segle XX. I sense discussió un dels més genials. Home intel·ligentíssim, dominava totalment les tècniques compositives de tots els estils, i tenia un coneixement enciclopèdic de la música tant en la seva vertent teòrico-científica com artística. El seu llibre Poètica musical és una autèntica joia pels amants de la música en totes les seves manifestacions.

És clar que té obres famossíssimes i molt divulgades que podrien servir per il·lustrar la seva forma de composar i la seva visió, però jo us vull parlar d'una composició que trobo meravellosa i que, encara que prou coneguda, no és que sigui la més popular: la Simfonia dels psalms (Symphonie des Psaumes), escrita l'any 1930, en l'anomenat període neoclàssic del compositor. Es tracta d'una obra profondament espiritual, en la que sembla que connectem directament amb l'ànima del seu autor.

Els psalms inclosos són tres: psalm 38, Exaudi orationem meam; psalm 39, Expectans expectavi domine; i el psalm 150, Laudate dominum, i es refereixen a les virtuts teologals de l'amor, l'esperança i la fe (ordre invertit respecte al tradicional). El text és el llatí de la Bíblia Vulgata. És curiós que el primer psalm o moviment dura tres minuts, el segon sis, i el tercer dotze. 

L'obra està escrita per a una orquestra primordialment de vents, harpa, piano i percussió, sense violins ni violes, i per coral a quatre veus mixtes sense solistes. Stravinsky volia que la veu més aguda fos interpretada per veus blanques (nens), però jo la vaig cantar com a soprano en el seu moment, i és una versió que han seguit molts directors (la que us poso al final ho és), tot i que diuen que amb veus blanques és encara més impressionant.

Detall del Pantocrator de Sant Climent de Taüll

I he d'explicar que el meu primer contacte amb aquesta Simfonia va ser assebentar-me que l'hauria de cantar, amb els meus companys, en un festival de música religiosa. En aquells moments no va ser una bona notícia. Quan van començar els assaigs, els membres de la coral estàvem, val a dir, una mica espantats. Desprès de Mozart, Händel, Bach, Haydn i similars, Stravinsky ens impressionava de no dir. Un cop d'ull a la partitura i la sensació que no ens en sortiriem va ser tot u. Però vam tenir la gran sort de disposar d'un magnífic preparador. Si no recordo malament era anglès i es deia Simon Johnson, devia de ser cap a l'any 1980 o 1982, més o menys. Suposo que les nostres cares li van di prou com d'angoixats estàvem alguns, i com de disconformes estàven els altres.

Johnson en cap moment ens va provar de vendre ni l'obra ni el compositor, sinó que ens va fer un comentari que he recordat per sempre i que em va fer entrar en aquesta composició amb gran facilitat. Ens va parlar de pintura. De les precioses pintures gótiques, de l'harmoniós renaixement, de l'impressionant barroc, i fins i tot del formal neoclassicisme i l'eròtic rococó... i que el que nosaltres havíem cantat fins aleshores era això, aquestes formes dolces, aquests colors ben matitzats, aquestes perspectives perfectes. 

Perspectiva de San Climent de Taüll

Però ara ens tocava cambiar totalment i cantar el romànic. Ens va fer visualitzar les pintures de Taüll, hieràtiques, amb aquells ulls enormement oberts i les postures rígides. Els colors, intensos, preciosos, tremendament contrastats, gairebé purs. I ho vam entendre. Estem cantant romànic! I us asseguro que va funcionar. I mira que he estimat desprès aquesta Simfonia dels psalms! Vam acabar gaudint tots, i no pas poc, d'aquesta obra magnífica. I si no la coneixeu, penseu en aquella religiositat, en aquella estètica, en les formes pures de la música, de la pintura, de les construccions amb les seves verticalitats i els seus arcs de mig punt, i entrareu en aquest món antic, potser primitiu, o potser només diferent, i estimareu aquesta peça i, és clar, Stravinsky.

Va anar bé, el concert? I tant! Vam gaudir de forma extraordinària, vam entrar dintre el món tancat i secret d'un músic incomparable. I encara que potser no tot el públic ho va saber apreciar (em va semblar que hi havia més d'un que no esperava pas això, de nosaltres), realment no va tenir importància. 

Us deixo doncs aquesta versió, que trobo magnífica, dirigida per Lorin Maazel. 

Simfonia dels Psalms. Stravinsky

Entreu en una altra dimensió de la música de caire religiós, val la pena!

Stravinsky en el seu període neoclássic, època de la
Simfonia dels Psalms

Una laguna en el mar de las olas (VI)

Militares para el espacio: la Fuerza Espacial

 

Capítulo VI. Corrientes

Martina Sosa salió del Liceo de Educación Artística Tumé Arandú, en Corrientes, donde era profesora de música, mucho más tarde de la hora prevista. En un colegio de postín como aquel, donde se intentaba cobrar a los padres una derrama tras otra a fuerza de hacer que sus hijos se lucieran, los preparativos de la función de Navidad eran siempre agotadores, y aquel día los niños estaban especialmente revoltosos y la directora muy quisquillosa. Corrió para atrapar el último bus ERSA y llegó a casa con bastante facilidad. Por lo menos no tenía que preocuparse por sus propias hijas, ya que su marido había solicitado un permiso de tarde para poder cuidar de las niñas a la salida de la escuela, mientras que ella intentaba que veinte críos negados para el arte representaran algo parecido a una ópera bufa sin que nadie protestara por el ridículo y ella no tuviera que morirse de vergüenza.

Al poco rato, Julia y Raquelita saltaban como dos muelles encima del sofá mientras su madre abría las cajas de adornos navideños y colocaba decenas de chismes de todos los colores sobre la mesa del comedor. La mujer, pequeña y de buena figura, mostraba cierta tensión en sus rasgos debido al cansancio, pero a las niñas les hacía tanta ilusión empezar a preparar el árbol y el pesebre que no fue capaz de resistirse.

-¡José! ¿Vienes a ayudarnos?

-Sí, papá, papá, ven, corre, mira, miraaaaa… -Raquelita dio limpiamente un salto mortal y aterrizó de posaderas sobre los cojines.

-Un momento, un momento -la voz sonaba abstraída-. Estoy con las noticias de las agencias espaciales. Ya voy…

Martina suspiró. Por más que lo intentaba no conseguía entender por qué su marido se obstinaba en seguir la actualidad de la astronáutica. Como si no hubiera tenido bastantes disgustos y problemas cuando regresó de aquella desastrosa misión a Titán. Aunque su relación empezó más tarde, conocía perfectamente todo el caso porque en su momento fue muy comentado en la iglesia, y aún ahora era un tema recurrente en sus conversaciones. Desgraciadamente, el tiempo que había pasado no hacía más que agrandar la herida: con cada nueva noticia, con cada primicia de la TSA, con cada comunicación (triunfante o desalentada, tanto daba) emitida desde la irregular misión Oceanus Procellarum o desde la nueva y flamante base Serenitatis -el nuevo proyecto estrella de la vacilante astronáutica actual-, José parecía hundirse más y más en su propio y hosco mundo. Como si su esposa y sus hijas estuvieran en un plano aparte, meras comparsas en la rememoración de su antiguo esplendor, de lo que podría haber sido y no fue, del momento más hermoso y a la vez más aciago de toda su vida.

Mientras sacaba de la caja el árbol artificial automontable, mientras escuchaba el parloteo de las pequeñas, mientras buscaba las velitas de alta protección y bajo consumo, mientras intentaba recordar cuál de las figuras era San José (si la de la vara florida o la del bastón curvado; ambas tenían el mismo tamaño, la misma pose, la misma barba, la misma túnica y las mismas sandalias), Martina tendía el oído hacia el despacho de su marido e intentaba comprender las noticias a base de interpretar fragmentos de frases que llegaban como crípticos mensajes desde el más allá.

-No encuentro al Niño Jesús, el pesebre está vacío.

“Confirman el… infortunado… pérdida de combustible… base marciana… imputado el teniente…”

-Mamá, ¿la ovejita la pongo aquí, o encima de la montaña?

“Rechazo a la propuesta… fuera de presupuesto… el responsable, coronel Cherkaoui…”

-¡No, esa bola es mía, la quiero colgar aquí abajo y mirarla! ¡Suelta, tonta!

“…comandante Sanders… visto bueno… misión Venus 5…”

-Mamáaaaaa, que si la ovejita va aquí, o…

“…desde Serenitatis el coronel… grandes expectativas…”

José masculló una exclamación ininteligible y cerró el contacto. Martina esperó, ni siquiera podía entender lo que Julia le estaba diciendo. Sólo tenía ojos y oídos para su marido, que salió de la habitación con peor aspecto que nunca, cabizbajo, y se dejó caer desmadejado en un extremo del sofá. Inmediatamente la pequeña Raquel se le subió a las rodillas, agitando sus negras coletas, pero su padre ni la miraba, en aquellos momentos se tapaba los ojos con la mano.

Martina dejó las figuras, apartó a la chiquilla con suavidad y tomó las manos de su marido. Consiguió finalmente hacerle levantar la cabeza y se horrorizó cuando vio las lágrimas que caían sin control, formando grandes regueros en su rostro bondadoso.

-¡Divino Jesús! José, cariño ¿qué ocurre?

-¿Lo has oído, lo has oído?

-¿El qué? Cálmate, amor mío.

-¡Militares! ¡Están enviando militares al espacio! Primero fue un pretendido coordinador en una base de la Luna, con una explicación que nadie creyó, pero que no se pudo soslayar. Después, la Oceanus Procellarum con la excusa de la falta de personal cualificado. Ahora se están metiendo por todas partes, y me acabo de enterar de que todos los miembros del personal de Serenitatis pertenecen al ejército, y no es de ayer… Esto se hunde, lo van a destrozar todo. Si los militares se inmiscuyen en los viajes, en las estaciones… ¿qué va a ser de nosotros? Las bases serán cuarteles, van a llevar su porquería por todo el sistema solar, vamos a volver otra vez a lo de antes… Secretismo, disciplina y ley marcial, espías, delatores… Bastante mal están las cosas como para agravarlas con este despropósito.

-No lo entiendo, José. ¿Militares de qué región?

-Siempre son los mismos. Norte Continental, Asia Oriental… ¿qué más da? Están forzando la entrada de personal castrense en la TSA. Hace unos días estuve hablando con Carlos Belgrano, el coordinador de…

-Sí, me hablaste de él varias veces. Es rioplatense, ¿verdad? -Martina intentaba serenarlo escuchándolo atentamente mientras le ponía un brazo sobre los hombros.

-Ya me lo avisó, en mi antiguo departamento ya no queda ni un ingeniero civil; poco a poco, primero uno a uno, luego de a dos, al final ya sin disimulo, han sustituido a todos los técnicos por soldaditos. Ahora van arriba y abajo luciendo rayitas, estrellitas, alitas y gorras de plato de diversos colores…

-Amor, no te exaltes, las niñas se están asustando.

-Volveremos a los tiempos de los retatarabuelos, cuando había que jurar fidelidad al ejército tal o cual para poder ir al espacio, cuando todo eran uniformes estúpidos, saludos trasnochados… Mi pobre bisabuelo Matías, tan buen ingeniero, y le destrozaron la carrera por no querer traicionar su conciencia… y, aunque nunca lo reconocieron, por ser demasiado morocho para su gusto y en casa hablar criollo. ¿De qué ha servido tanta lucha, de qué sirvió que tantos y tantos profesionales dieran su vida entera para conseguir una astronáutica libre, con acceso para todos los países por igual? ¿Por los méritos científicos y no por el poder de las armas? Y ahora, en diez años, retrocedemos más de un siglo. No aprendemos, los humanos no aprendemos…

Martina estaba aterrorizada, nunca había visto a su marido enardecerse de ese modo, hablar en este tono a la vez furioso y abatido. Cuando le oyó sollozar apenas si acertó a abrazarlo, fuerte, muy fuerte, mientras le acariciaba el cabello, la cara... Las niñas estaban de pie ante ellos dos, cogidas de la mano y con los ojos enormemente abiertos. Se fueron acercando a la pareja muy despacio y su madre las acogió y los envolvió a todos con su abrazo. Así quedaron los cuatro, estrechamente unidos, mientras los suspiros de José iban remitiendo y las manos de la familia se tomaban fuertemente unas de otras, y las cabezas se tocaban, cuerpo múltiple convertido por el amor en una sola alma. José lo sintió como un último refugio en medio de la locura y deseó, deseó con una intensidad desconocida hasta entonces, no tener otra cosa que hacer que abrazar a sus tres chicas y cruzar todos juntos la frontera entre la realidad y el otro mundo, camino del cielo, dejando atrás tanta miseria y tanto dolor.

(Continuará)

Una laguna en el mar de las olas (V)

 

Un ger en la estepa de Mongolia

Capítulo V. Ulaanbaatar

El funcionario de correos subió ágilmente los diez pisos (aborrecía los decadentes ascensores, construidos para blandengues), se detuvo ante una puerta de madera tallada y pintada y presionó el timbre metálico, que emitió un sonido cantarín. La rápida aparición de una imponente dama lo pilló casi por sorpresa. Era una mujer bastante alta de anchas mejillas, con un abultado moño, que vestía una gruesa bata tradicional de tonos rojizos. El día era frío, no se podía negar. La señora se hizo cargo del paquete con eficiencia, dio la propina que consideró adecuada y, una vez cerrada la puerta, rompió el papel que lo envolvía y leyó atentamente una de las cartas, dirigida a ella, con noticias y cotilleos de toda la familia, dejando a un lado la que estaba destinada a su marido. Gorjeó de placer ante el contenido de un paquetito cuidadosamente cerrado con su nombre escrito: unos bellos pendientes de cuarzo rosa, plata y coral. Había más cosas, pero las dejó para Iderbayarii, él las repartiría entre todos.

Pocas horas más tarde mostraba todos los tesoros que había encontrado a su marido, acabado de llegar de su trabajo en la universidad.

-¡Qué hermosos regalos! -parloteaba la mujer-. El cinturón para ti… Este collar para nuestra hija y los zapatos de invierno para los gemelos… Y mis pendientes. Los primos son muy amables.

-Más de lo que te imaginas. Nos han invitado a pasar unos días con ellos, ahora, durante los días de permiso de invierno -Iderbayarii agitaba la carta entusiasmado-. Tengo muchas ganas de ir.

-¿En un ger? ¿Todos, con nuestros hijos?

La buena señora sintió un ligero estremecimiento. Pero después pensó en las estufas, y las excelentes alfombras, y en las gruesas ropas que les prestarían, y se alivió un tanto. Además, las primas los mimarían y podrían aprovechar para comer muchas cosas ricas -empezaba a hartarse de la dieta a base de proteínas cultivadas, que era casi lo único que encontraban en los economatos de la ciudad-. Charlarían durante horas mientras cocinaban, tejían o bordaban, montarían a caballo, podrían disparar con el arco… Sería como volver a su primera juventud, antes de empezar la licenciatura. A los niños les encantaría. Se animó inmediatamente. En cuanto a Iderbayarii, se enardecía por momentos, no hacía falta que nadie le espoleara.

-Podré participar en los entrenamientos de lucha, y cabalgar… En dos días nos podemos marchar si empiezas hoy a preparar el equipaje…

-Tengo que pensar en regalos para todos. Me llevará más tiempo. Y ellos han enviado obsequios estupendos, no sé si encontraré nada que podamos pagar…

-No hace falta que te apures tanto, Ochir. No se trata de competir. ¿Cómo se llaman esas deportivas translúcidas que a todos los jóvenes les gustan tanto? No son caras.

-Oh, sí. ¿Tendremos bastante con diez pares? Como se adaptan a todos los pies no hay que preocuparse del tamaño. Me llevaré a Oyuun y escogeremos las más bonitas.

-Buena idea, y mira a ver si encuentras unos sombreros de ese nuevo tejido de aguas que acaba de llegar de Beijing para mis primos, un par de muñecas vivientes para las primas y robobestos para los chiquillos. Seguro que a Oyuun le encantará ayudarte con todo eso.

La mujer rió, complacida. Empezaba a ilusionarse con la perspectiva de unas vacaciones nómadas, y estaba segura de que sus hijos disfrutarían. Oyuun podría dejar por unos días los eternos juegos virtuales y aprender la forma de vida tradicional de las muchachas de su edad, y los gemelos se fortalecerían con tanto ejercicio. Aunque tendría que procurar que los regalos no se le llevaran el presupuesto del mes.

Iderbayarii soñaba despierto. El viento en los cabellos, una buena galopada por la estepa… Así descansaría durante unos días del encierro de los despachos y las clases. Las malditas clases. ¡Él que había tenido por delante un futuro tan prometedor como astronauta! Un intenso malestar empezó a invadirle, y se sintió harto de todo: de la universidad, de los alumnos desganados, de las interminables reuniones, todo sin auténtica sustancia, estéril… y se dio cuenta de que, una vez estuviera en el ger con su familia, no desearía volver. Le parecía que las llanuras llamaban al guerrero que vivía en su interior y que lanzarse hacia ellas era como volver al espacio, al descubrimiento, a la conquista de lo desconocido. Tuvo una sensación opresiva, parpadeó con extrañeza y abrió los ojos. Su esposa lo miraba con los ojos muy abiertos. El rostro habitualmente afable de su guapo marido se torcía en una extraña mueca feroz, su nariz, recta y armoniosa, se arrugaba, se ensanchaba y parecía querer aspirar todo el aire de la habitación…

-¡Ider! ¿Te encuentras bien?

-Sí, sí… Tranquila. Va, ocúpate de los regalos y el equipaje, voy a tramitar los permisos y nos vamos pasado mañana. Después hablaré con los hijos.

Tomó su visifono y pidió contacto con Recursos Humanos de la universidad. Mientras esperaba la comunicación vio que el viditel parpadeaba: tenía una llamada perdida. Desde Nueva Delhi. También habían dejado un mensaje escrito con el asunto de la llamada: «Acudir Convención Astronáutica», y una fecha del mes de diciembre. Cuando vio el nombre de la persona que intentaba contactar con él decidió no contestar, ni entonces ni después. Ya estaba resuelto a marcharse y aquella mujer iba a interferir con todo, estaba seguro. Siempre le había parecido una marimandona, y aunque reconocía su competencia y conocimientos, tenerla como superior le chirriaba. A saber con qué le saldría, cualquier simpleza referente a los sucesos de la Mare Undarum, algo que deseaba olvidar de una vez. Bastante tenía con soportar el tema en sus pesadillas. Mientras iba sintiendo cada vez más y más animosidad hacia su antigua superior, contestaron de las oficinas.

-Soy el doctor Gantomor, deseo tramitar un permiso de salida y viaje para mí y para mi familia. Mi esposa Ochirbatyn es profesora ayudante en el departamento de física aplicada. Sí, gracias, espero.

Mientras aguardaba, iba tarareando un himno marcial que le había enseñado su abuelo y que hacía cuarenta años que tenía olvidado.

(Continuará)

Barry Lyndon, un clàssic imperdible

 

Stanley Kubrick (1928-1999), és un d'aquests cineastes amb un talent extraordinari que veuen com la seva obra es qualifica de forma molt diversa, amb tants de detractors com de fanàtics.

Diuen que molts directors i crítics (actuals, en la seva època no tingué gaire éxit) consideren Barry Lyndon la seva millor pel·lícula. Aquest honor, en la meva opinió, s'hauria de deixar per a 2001, una odissea de l'espai (1968), el millor film de ciència ficció de la història, encara ara. Darrere anirien llargmetratges excel·lents com Espàrtac (1960) i Dr. Strangelove (1964) compartint el tercer lloc. Cap al final de la llista de les meves preferides posaríem La jaqueta metàlica (1987) i Camins de glòria (1957). I deixarem el segon lloc per a Barry Lyndon (1975), una joia gairebè perfecta.

Argument

Basat en la novel·la de Thackeray La sort de Barry Lyndon (1844), el filme es desenvolupa en la segona meitat del segle XVIII a Irlanda, Anglaterra, i els camps de batalla de la Guerra dels Set Anys al continent europeu. Ès la vida d'un noi irlandès orfe de pare a qui la família enreda perquè se'n vagi a l'exèrcit i deixi de molestar. En principi es tracta d'una bona persona, i molt atraient, que encanta a tothom que el coneix, però anirà degenerant de mica en mica en un jugador tafur, un duelista, un trepa i un aprofitat, incapaç de valorar tot allò de bo que li ha passat a la vida. Finalment acabarà els seus dies com un invàlid, en l'única companyia de la seva mare, i el seu rastre es perd entre Anglaterra i Irlanda en mig dels grans daltabaixos socials que van precedir i seguir la Revolució Francesa.

Personatges

Comencem, és clar, pel protagonista, Barry, i sento dir que la interpretació de Ryan O'Neal no em va agradar gens ni mica. És la cosa més fleuma que us heu tirat a la cara. Molt atractiu... i res més. Quan penso en altres pel·lícules de què hem parlat en aquest blog (Amadeus o Don Giovanni, per exemple, que passen en la mateixa època) m'esgarrifo. O'Neal és amb prou feines una cara guapa incapaç d'enamorar una dona com cal (d'aquí el tripijoc familiar a Irlanda), traient, és clar, la pobra bleda assoleiada de Lady Lyndon, representada per una Marisa Berenson que podria haver brillat molt i molt més.

Ryan O'Neal no canvia pràcticament d'expressió en tota la pel·lícula

En canvi, es pot gaudir d'una gran quantitat de personatges secundaris interpretats per excel·lents actors, amb intervencions no gaire llarges però ben sucoses. Comencem per l'impacte que té l'arribada  d'efectius britànics al poblet irlandès on viu Barry, i així coneixerem a dos capitans que seran significatius en la seva vida.

Leonard Rossiter i Godfrey Quigley en els seus papers
de capitans de l'exèrcit britànic. El primer serà el rival amorós de Barry,
el segon, una figura protectora

Aquí us deixo un enllaç a un vídeo on Barry assisteix, se suposa que cada cop més alterat, al ball galant del capità anglès John Quin (Leonard Rossiter) per enamorar l'estimada i coqueta cosineta de Barry. I la noia cau fàcilment als peus d'aquest militar del tipus simpàtic... i carregat de calers. Fixeu-vos en la cara de Barry, pel meu gust no transmet res de res, mentre que els altres dos... Rossiter ens ho explica tot amb la posició del cos i els seus moviments de dansa. Una escena fantàstica.

L'escena del ball tradicional del capità Quin amb la cosina de Barry, que, se suposa, n'està molt enamorat.

https://www.reddit.com/r/StanleyKubrick/comments/1av5np8/i_wasnt_excited_to_watch_barry_lyndon_until_this/?tl=es-es&rdt=40188

Desprès d'una sèrie d'aconteixements, Barry va a parar a l'exèrcit en plena Guerra dels Set Anys, i només arribar participa a la càrrega a la baioneta de les tropes britàniques sobre l'exèrcit suec a la batalla de Warburg.

La impressionant escena de la càrrega a la baioneta de la infanteria britànica

La Guerra dels Set Anys (1756-1783) no ha estat gaire, o gens, tractada al cinema modern. Es van enfrontar, per una banda, Gran Bretanya, Prússia, Hannover, Portugal, la Nació iroquesa i Hessen Kassel, contra el Sacre Imperi, Imperi Rus, França, Suècia, Imperi Espanyol, Saxònia i Sardenya Piamont. Els seus comandants principals van ser Frederic II de Prússia, Maria Teresa d'Àustria, Lluís XV de França, Jordi II i Jordi III de Gran Bretanya, Elisabet I de Rússia, Frederick August II de Saxònia i Carles III d'Espanya. El conflicte es va estendre per Europa, Amèrica del Nord, Amèrica del Sud, Àfrica, l'Índia i les Fil·lipines, i alguns especialistes la consideren l'autèntica Primera Guerra Mundial. D'aquí les curioses escenes de Barry, quan perd el contacte amb el seu batalló britànic, i és afegit a l'exèrcit prussià, molt diferent i molt més estricte, amb una disciplina fèrria que Barry amb prou feines suporta.

L'esplèndid actor alemany Hardy Krüger com l'agraït capità
prussià Potzdorf, que ha salvat la vida gràcies a Barry

L'exèrcit prussià premia Barry pel seu valor a la batalla, però el
comandant està molt descontent amb el seu tarannà de brivall i
no li augura pas un bon futur

Acabada la guerra, Barry contacta amb un tafur i timador molt refinat, el Cavaller de Balibari (un excel·lent Patrick Magee), en qui troba una mena de substitut del pare que va perdre éssent petit. El cavaller l'introdueix a les sales de joc dels rics decadents, on Balibari els enreda amb tot tipus de trampes i els pela un a un, amb tota l'elegància, això sí.

Patrick Magee és el Chevalier Balibari, un personatge molt atractiu i
amb una excel·lent interpretació

Balibari i Barry timant el decadent Lord Ludd a la taula de joc

Lord Ludd (Stephen Berkoff) es bat en duel amb Barry,
en una escena molt ben treballada

I de frau a estafa, Barry coneix la dissortada Lady Lyndon, una dona molt jove, tímida i fràgil casada amb un vell xacrós, i que s'enamora de Barry fins al fons del cor. En morir el seu marit, Barry y Lady Lyndon es casen i Barry es converteix en el cavaller Barry Lyndon, amb total accès a l'enorme fortuna de la família. Però lluny de pagar la seva devota esposa amb un bon tracte, Barry la menysprea, i un cop té un hereu, la deixa totalment de banda, oferint-li molt de quan en quan algunes engrunes de sexe i poca cosa més, mentre dilapida el patrimoni i la fereix contínuament amb infidelitats públiques i humiliacions.

El distanciat matrimoni. Que la pobra Marisa Berenson hagués
de suportar Ryan O'Neal té tela. Ella sí era una bona actriu.

Quant a la mare de Barry, que ve a viure amb ell, no és pas una bona influència, sinó una dona ambiciosa que encara el posa en situacions més compromeses amb els seus interessats consells que només busquen que enriquir el seu fill sense pensar en l'estabilitat del seu matrimoni i la seva vida social.

Mary Kean com la mare de Barry

Hi ha, a més, el fill de Lady Lyndon, Lord Bullingdon, el personatge més interessant de la pel·lícula juntament amb Balibari. Quan es casa la seva mare amb Barry és un noi molt jovenet, i Barry no fa res per atreure-se'l, no li importa gens ni mica, i es dedica a fer-li la vida impossible amb càstigs físics i desdenys. El pobre noi va acumulant solitud i amargor i es veu finalment substituït en l'interès de la casa per l'hereu de Barry, Bryan. Només la seva mare i el seu tutor, el Reverend Runt, se'n preocupen. A més, el noi no és pas totxo i aviat s'adona de la tristesa de la seva mare, i de cóm Barry la fa patir, i un odi i rancúnia intensíssims cap a Barry el van enverinant.

Casament dels Lyndon. D'esquerra a dreta, Chevalier Balibari, Barry, Lady Lyndon,
la mare de Barry i el petit Lord Bullingdon. D'esquena, el reverend Runt.

El petit Lord Bullingdon (Dominc Savage) és castigat i menyspreat contínuament
per Barry sense cap escrúpol

També és molt interessant el personatge del Reverend Samuel Runt, un capellà que pertany a la casa Lyndon (com un personatge més del servei, val a dir) i fa d'acompanyant de Lady Lyndon i tutor de Bullingdon. És una mena de testimoni mut de totes les desgràcies que Barry porta a la família, però el seu estatus de dependència i la seva classe social, molt allunyada dels aristocràtics Lyndon, no el deixen en posició de fer res més que donar un discretíssim suport en forma de constant companyia a la pobra dona i al noi.

Segons la normes socials de l'època, poca cosa més que un suport emocional molt discret
podia donar el reverend (Murray Melvin) a la pobra Lady Lyndon i el seu fill gran, encara
que s'adonès de tot. Potser un home de més caràcter i no tan conscient
del seu estatus subordinat hagués pogut ajudar-la

En una escena molt intensa (per part de tots els actors excepte el Ryan, és clar) Lord Bullingdon fa servir Bryan per avergonyir Barry amb una broma innocent durant una festa, i aquest és revenja amb una pallissa descomunal davant de tots el convidats. Aquest fet el posa a la cua de l'estimació dels seus veïns i acaba amb les seves pretensions d'ascensió social.

L'agressió a Lord Bullingdon (Leon Vitali) marca el principi de la 
fi de l'ascensió social de Barry Lyndon

La mort accidental del seu consentit hereu omple tota la família de tristesa i acaba de desestructurar allò que ja estava tocat de mort. I és el mateix Barry el principal culpable del què ha passat, per la seva falta de sentit comú. La mort del nen no és pas fàcil, sinó lenta i terrible, i marca per sempre els seus pares i familiars.

El pobre Bryan, consentit i educat de forma extremament permissiva
paga amb la seva vida la falta de sentit comú del seu pare

Amb la mort del nen, Barry es deixa anar totalment, beu de forma exagerada, tracta amb prostitutes, s'arrossega per tavernes, i finalment, Lord Bullingdon, ja arribat a la majoria d'edat, el repta a un duel pel maltractament a la seva mare i la malversació dels diners de la família.

Bullingdon troba un Barry que no és ni l'ombra del què havia estat

I aquest duel és una escena colpidora. No fan servir espases, sinó pistoles, i a Bullingdon, que no té gaire pràctica, se li dispara l'arma accidentalment. En aquest cas, segons les normes del duel, ha d'esperar que Barry dispari contra ell. El noi està mort de por i fins i tot vomita de terror. Barry, per una vegada, es compadeix del seu fillastre, i en el seu torn de disparar, falla expressament, pensant que ja estarà tot solucionat. Però Bullingdon l'odia massa, no accepta que hi hagi prou per donar-li satisfacció, i en el nou torn del duel li engega un tret a la cama que fereix greument Barry. Finalment la cama ha de ser amputada, i Barry, arruïnat i amb la salut malmesa per la beguda i les malalties venèries, es queda amb l'única companyia de la seva mare, ja molt gran i amb poques forces.

L'escena del duel és realment impressionant i de les meves
preferides d'aquesta pel·lícula. Un plaer la interpretació
de Leon Vitali

L'escena final també és molt punyent. Bullingdon i Lady Lyndon estan reorganitzant les seves finances. És corprenedora la tendresa del noi cap a la seva dissortada mare. I en un moment donat li posa al davant, perquè la signi, l'ordre de donar la paga anual a Barry, l'única cosa que el salva de la misèria més absoluta. Esbalaeix com aquesta família, a la que ha fet tant de mal, encara es preocupa per ell. I la música de Schubert encara ho fa més colpidor.

Escena de la pensió de Barry

Aspectes tècnics

No em vull estendre massa en aquest apartat, però no puc deixar de remarcar:

- La música escollida per Kubrick, molt ben incorporada.

- L'ambientació i vestuari, meravellosos.

- El rodatge, tot amb llum natural (del sol i de la lluna) o d'espelmes de l'època, gravada sobre una pel·lícula especial de la NASA per recollir fins el darrer bri de lluminositat, fet que va permetre a Kubrick rodar sense focus de cinema. El resultat és boníssim, i dóna a les escenes una aparença fluïda i del tot integrada entre interiors i exteriors.

- La fotografia i composició de cada escena, basada en pintures de l'època, tot recreant quadres de Gainsborough, Hogarth, Reynolds, Stubbs i Wright.

I en resum:

L'argument és molt interessant, la història atractiva i molt ben portada, en cap moment es fa pesada. Les parts bèl·liques són àgils i molt ben documentades. La música és preciosa, ben adaptada. Què dir de la fotografia, escenes, vestuari... és una pura meravella.

Molt bons actors en alguns papers, destacant Patrick Magee, Leonard Rossiter (aquest en un paper molt curt però portat a la perfecció) i Leon Vitali.

Escenes remarcables: la dansa al poblet, la càrrega de la infanteria, les sessions als salons de joc, el duel amb Lord Ludd, l'atac a Bullingdon, la mort i enterrament de Bryan (aquesta és de gastar mocadors, i només falta la Sarabande de Händel per acabar-nos de deprimir), el duel de Bullingdon y Barry, l'escena final de la signatura de la pensió de Barry.

El pitjor, la interpretació (???) de Ryan O'Neal, no te'l creus en cap moment. Diuen que Kubrick el va escollir precisament per la vacuitat de la seva expressió, que el representa com algú que gairebé no pensa, a qui li passen coses i no fa res per a ell mateix. Potser sí, però a mi no em va agradar. He de reconéixer que el que sí domina O'Neal és el moviment corporal, no tinc cap queixa en aquest apartat.

La pobra Marisa Berenson podria haver fet un paper molt més lluït. És molt expressiva, és capaç de transmetre perfectament les seves emocions durant l'actuació, però se la veu desdibuixada, i sincerament no sé si en cap moment se li sent la veu (ja fa molts anys que vaig veure la pel·lícula i no ho recordo). Cert que representa una dona educada per sotmetre's a la tirania masculina, i el seu caràcter no l'ajuda a plantar cara a les dificultats, però un pèl més d'energia potser li haguès anat bé.

Ara, es tracta d'una pel·lícula totalment recomanable.

Fitxa:

Pel·lícula: Barry Lyndon

Títol original: Barry Lyndon

Títol en castellà: Barry Lyndon

Basada en: La novel·la La sort de Barry Lyndon (1844) de William M. Thackeray

Gènere: Aventures, Guerra dels Set Anys, picaresca, costums del segle XVIII (de 1740 a 1790, aproximadament)

País: USA i Regne Unit

Idioma original: Anglès

Any d'estrena: 1975

Música: Per on començo? Hi ha música tradicional cèltica i irlandesa a més de marxes militars de l'època, algunes de britàniques i una de prussiana (composada ni més ni menys que per Frederic II de Prússia). I fragments d'obres clàssiques de Bach, Boccherini, Händel, Mozart, Paisiello i Schubert.

Director: Stanley Kubrick

Intèrprets principals: Marisa Berenson (Lady Lyndon), Stephen Berkoff (Lord Ludd), Mary Kean (mare de Barry), Hardy Krüger (capità Potzdorf), Patrick Magee (cavaller de Balibari), Murray Melvin (Reverend Samuel Runt), Ryan O'Neal (Barry Lyndon), Godfrey Quigley (capità Grogan), Leonard Rossiter (capità John Quin), Dominic Savage (Lord Bullingdon nen), Leon Vitali (Lord Bullingdon adult)

I per acabar, l'enllaç a la banda sonora

Barry Lyndon, banda sonora

I ara, a gaudir!!!