Els meus dolents preferits (III): més dolents de cinema

 

Hugo Weaving interpreta a Smith, representació de
l'algoritme defensiu de la Matrix (1999)

I seguim amb els antagonistes (o dolents, com volgueu) d'algunes pel·lícules mítiques.

Waldo Lydecker (Laura, Otto Preminger, 1944)

Sempre tenim una certa tendresa cap als enamorats. I Waldo és un dels més romàntics del cinema. Intel·ligent, elegant, cínic, ric, vaja, un caramelet, però... dissortadament lastrat pel seu físic, pel seu caràcter melindrós, que el fa poc atraient per a les dones, per la seva sexualitat ambigua i per la seva edat. Perquè la jove Laura l'aprecia com amic però se sent atreta pels típics mascles alfa, alts, musculosos i una mica brètols. Tot i que jo preferiria cent vegades el murri de Shelby (un ben plantat i guapíssim Vincent Price) al poca-solta de Mark, un Dana Andrews que en aquesta pel·licula està particularment irritant. 

Ai Laura, Laura, d'acord que els teus pretendents no són cap meravella, però el malagradós policia obsessionat amb el teu retrat tampoc no és gens recomanable. La teva tieta Ann (Judith Anderson) es queda amb Shelby, i ben bé que fa.

Laura (l'estupenda Gene Tierney, preciós objecte del desig), Waldo i Shelby

Així, Waldo es passa la vida frustrat, i acaba caient en el crim. Però que consti que no li agafes pas mania. Ni parlar-ne. I el mèrit és ben bé d'un actor tan genial con Clifton Webb, ell també personalment una persona atípica, un homosexual que va concentrar tot el seu amor en la seva mare. I molt més que això, un actor immens, que va brodar tots els seus papers.

No podem imaginar Waldo Lydecker si no és amb el rostre
de l'irrepetible Clifton Webb

Miranda Priestly (The Devil Wears Prada - El diable es vesteix de Prada, David Frankel, 2006)

Trobo que no hi ha gaires dolentes de pes, al cinema. Normalment són depredadores sexuals sense la més mínima gràcia, per això una antagonista com Miranda crida l'atenció. I és clar, si a sobre tenim a Meryl Streep devorant la pantalla amb el seu estil inigualable, ja tenim servit un personatge inoblidable. Anne Hathaway ho fa bé, però, és clar, medir-se amb la Streep té molta tela. Qui realment li pot plantar cara, artísticament parlant, és Stanley Tucci, un d'aquests actors que estan bé facin el què facin. A la Streep no li va agradar gaire, fer aquest paper. Però, és clar, una professional com ella pot treure el suc a qualsevol cosa. I en aquest cas el personatge no és pas qualsevol cosa, sinó la representació de la supèrbia, de l'egoisme i de l'abús de poder, i del cruel i falsament encantador món de la moda.

Algun cop ha fet un mal paper, aquesta dona?
Meryl Streep va donar el cop, com Miranda Priestly

Francisco Scaramanga (The Man With the Golden Gun - L'home de la pistola d'or, Ian Fleming-Guy Hamilton, 1974)

La pel·licula no és especialment memorable, ben al contrari, és prou fluixa, però val la pena per veure treballar a un actor que ha tingut una llarga carrera al cinema i tot i així no ha estat mai gaire valorat. Christopher Lee es va veure relegat sempre a fer papers de dolent, diuen que pel seu físic, però jo el trobo un home molt elegant i un professional impecable. Sí, el pobre va fer de Dràcula, de Fu Manchú i de ves a saber quantes males bèsties més, però sortosament molts directors van saber veure la seva vàlua i finalment li van donar personatges amb més suc. Aquest és un dels primers, i val a dir que es menja amb patates a la bleda assoleiada de Roger Moore.

Si hagués pogut trobar-se amb Sean Connery, mare meva, hagués estat un castell de focs d'artifici inigualable.

L'elegantíssim Christopher Lee dóna cent voltes a Roger Moore en encant i carisma

Bruno Anthony (Strangers on a Train - Estranys en un tren, Alfred Hitchcock, 1951)

Com es pot cometre un assassinat que et beneficia i que no te'l carreguin a tu? Molt fàcil, li encarregues a un altre que estigui en les mateixes circumstàncies, mentre tu li fas el favor d'alliberar-lo amb un homicidi a mida. Aquesta és la fabulosa idea que té Bruno Anthony en aquesta pel·lícula que, el que és a mi, em va encantar. Farley Granger, com sempre, fa un paper de despistat temorenc a qui li creixen tots els nans, mentre Robert Walker composa un personatge fascinant, un d'aquells dolents que no acaben de caure malament. I és una mala peça de cap a peus. Ara bé, el redimeix la tendresa per la seva mare, que és ben autèntica, tant com és cert i profund l'odi pel seu pare. És per tant un paper de molts matisos: simpatia (com entabana el Granger), atractiu (porta de carrer a totes les pretensioses), despietat (l'assassinat que comet és fred i cruel), venjatiu, exigent, temorenc, arriscat... Un autèntic festival, l'home de les mil cares... del mal.

Robert Walker li va atorgar un gran encant al tremebund Bruno Anthony

Jonathan Brewster i el Dr. Einstein (Arsenic and Old Lace - Arsènic per compassió, Joseph Kesselring-Frank Capra, 1944)

Aquesta hilarant obra de teatre va ser portada al cinema per Frank Capra, que, fidel al seu tarannà, la va afluixar i tergiversar. Especialment molestos són els dos protagonistes, la "parelleta romàntica", Cary Grant i Priscilla Lane, que trobo exagerats i bastant ridículs, sobre tot ell. En canvi, la resta estan superbs: les dues tietes, Jean Adair i Josephine Hull; el tiet esquizofrènic, John Alexander; i tota una sèrie de secundaris de luxe que et fan passar una estona deliciosa amb les seves aventures i trapelleries. Ara, la cosa es posa esglaiadora quan apareixen el cosí desaparegut i el seu còmplice, que venen a embolicar la troca i cometre alguns crims de passada. Com un psicòpata (Raymond Massey) i un covard fastigós (Peter Lorre) poden convertir-se en els reis de la funció? Coses d'un bon guió i de dos intèrprets excel·lents. Una pel·lícula sobre una família de perillosos guillats és una divertidíssima comèdia a la que només se li pot retreure la poca gràcia de la trama amorosa.

Raymond Massey i Peter Lorre, l'assassí i el seu llefiscós adjunt

Capitans Héctor Barbossa i Jack Sparrow (The Curse of the Black Pearl - La maledicció de la Perla Negra, Gore Verbinski, 2003)

No, Orlando Bloom no li arriba a la sola de la sabata a l'irònic, malvat i... mare meva, sí, encantador Capità Barbossa. Johnny Depp ja és tota una altra cosa, i és l'únic capaç de mantenir el tipus, perquè, en el fons, Jack Sparrow és igual de traïdor, aprofitat i mala persona que Barbossa. Aixó sí, amb un suposat bons fons que mai no s'acaba de veure si és cert o no. Dos personatges que es mengen la pel·lícula i dos actors que aconsegueixen que tot plegat sigui una autèntica festa i un plaer culpable.

El magnífic Geoffrey Rush en el captivador paper de Barbossa

Johnny Depp en fa una creació, del personatge de Sparrow

Cylon número 6 i Gaius Baltar (Battlestar Galactica, Ronald D. Moore, 2004)

Si per separat ja són perillosos, combinats poden portar-nos a l'apocalipsis. Un androide implacable i manipulador amb l'aparença d'una rossa explosiva. Un humà intel·ligent, egoista, obsedit pel sexe i els plaers, i amb dots de comandament, un polític de qui no et pots refiar (quina novetat!). I tots dos són uns personatges de lo milloret de la ciència ficció, en aquesta sèrie totalment recomanable, absorbent, i carregada de veritat sobre alló que és la humanitat.

Tricia Helfer i James Callis, cylon i humà, en aquesta esplèndida
sèrie de ciència ficció totalment modèlica. En calen més com aquesta.

No ens deixem Harry Lime (El tercer home) i Auric Goldfinger (Goldfinger), però els podeu trobar al seu enllaç. D'aquests ja n'havia parlat!

I encara ens queden un quants, sí, sí.

Els meus dolents preferits (II): dolents literaris

 

L'actriu Ellen Terry representa a Lady Macbeth (1889)
Quadre de John Singer Sargent

En aquest post apareixeran alguns "dolents" de la literatura universal, alguns dels quals són simplement antagonistes més o menys mal intencionats que no pas malvats de manual. Amb alguna excepció, és clar. I de la mateixa manera que en els de cinema, he triat personatges amb alguna mena de suc, no psicòpates perquè sí.

Long John Silver (Treasure Island - L'illa del tresor, Robert Louis Stevenson, 1881-1883)

I quin gran novelista que era Stevenson! Aconsegueix que un pirata sense escrúpols com John Silver caigui prou bé com per no plànyer el seu amable destí. Aquesta és una de les primeres novel·les d'aventures que em va caure a les mans i va ser molt forta la impressió del cant del començament i la mort de Billy Bones. 

        Quinze homes sobre el cofre del mort, ha ha ha!

        I una ampolla de rom!

        La beguda i el diable van fer la resta, ha ha ha!

        I una ampolla de rom!

Embarcada amb Jim Hawkins, em vaig estremir de terror dintre del barril de pomes i gairebé em vaig desmaiar de dolor quan el coltell em va clavar l'espatlla al màstil. 

No sé si hi ha algun antagonista literari tan atractiu com aquest, que fins i tot va ser no ja acceptable, sinó acollidor per als meus ulls de nena. Val a dir que va protegir el seu petit Jim amb perill de la seva vida. Jo hagués anat amb en Long John fins a la fi del món.

John Silver amb la seva crossa, armat fins a les dents,
i el Capità Flint a la seva espatlla. Quina meravella de relat!

Satanàs (Paradise Lost - El paradís perdut, John Milton, 1667)

Sembla mentida. Hauria de ser el dolent dels dolents, i cau millor que la resta dels personatges. Millor que els panolis d'Adam i Eva, millor que els pesats dels arcàngels... Tip i cuit de passar el dia tocant l'harpa decideix agafar un altre camí. Com a mínim, allà a l'abisme, es dediquen a la ciència i el coneixement, no sembla que s'avorreixin gaire. Un personatge realment fascinador, no sé si Milton en va ser conscient.

Satan, àngel caigut, amb la clau de l'abisme

Mrs. Danvers (Rebecca - Rebeca, Daphne du Maurier, 1938)

L'efecte de la mort de Rebeca i l'arribada d'una nova esposa a Manderley és terriblement angoixant per a la senyora Danvers, que va cuidar de Rebeca des que era una nena. L'odi i la rancúnia cap a la insignificant nouvinguda la porten a un comportament esquerp, malagradós. Aquesta és una novel·la fantàstica, amb una excel·lent descripció de caràcters, i amb un final més lògic que el de la pel·lícula, lastrada pels codis de Hollywood. Ets més dolenta que la majordoma de Rebeca, era una dita comuna en la meva infantesa. Però a mi Mrs. Danvers em fa pena. És una dona trista i desgraciada per la pèrdua de l'amor de la seva vida. Arrossega una terrible foscor. Una antagonista digna, potent, inoblidable.

És difícil imaginar Mrs. Danvers amb una aparença que no sigui la
de Judith Anderson a la Rebecca de Hitchcock (1940)

Bertha Antoinette Mason-Rochester (Jane Eyre, Charlotte Brontë, 1847)

Bertha Mason és el símbol de totes les amenaces que s'amaguen en un castell gòtic. I en canvi, quan realment la coneixem, trobem una dona molt dissortada, una pobra dement totalment descontrolada, tancada com un animal, ja que en aquella època una malaltia com la seva no tenia cap solució. Una altra antagonista de novel·la més digna de llàstima que d'odi. Tot i que presenteix el paper de Jane com a tercera en discòrdia en el seu matrimoni, no li fa cap mal a ella. Només es gira contra el vel nupcial, allò que representa una felicitat perduda i que mai més no retrobarà.

Bertha destrossa el vel de núvia de Jane

Armand Jean du Plessis, Cardenal Richelieu (Les trois mousquetaires - Els tres mosqueters, Alexandre Dumas, 1844)

Dumas va decidir que el dolent d'aquesta divertida i esplèndida novel·la havia de ser Richelieu, un dels polítics més notables de la monarquia francesa. Dolenteria que sembla compartir amb Rochefort, però al final resulta que aquest, ben bé de dolent no té res. I Richelieu tampoc, en realitat. Són intrigues de cort, lluites pel poder, i tot amb la mira posada en la glòria de França. I en realitat, el premi a la dolenteria li hauriem de donar a Milady de Winter. Però a mi em fa més gràcia Richelieu, amb el seu aspecte de literat de mig pèl, de capità de l'exèrcit barrejat en intrigues dubtoses, de formidable general determinat a acabar amb els habitants de La Rochelle (pobrets!). Un formidable antagonista i un home que sap calcular i calibrar el que més li convé. El vaig trobar interesantíssim, i les escenes on surt són pel meu gust les millors.

I ara em permeto posar imatges de la pel·lícula de 2011, que no és que fos cap meravella, ni de bon tros, però van sortir uns actors fabulosos.

No fa de dolent (és Aramis) però mira,
veure actuar Luke Evans sempre és un plaer

I aquí el Richelieu de Cristoph Waltz, un dels millors que he vist,

en té ben bé el tarannà. El de Heston (1973) era una bírria.

I què dir del Rochefort de Mads Mikkelsen.
Ara, quan el va fer Christopher Lee (1973) també era de luxe.

Gollum-Sméagol (The Lord of the Rings - El Senyor dels anells, John Ronald Reulen Tolkien, 1954)

Que seria El Senyor dels anells sense Gollum? Mitja obra no existiria, i el final... no hi vull pensar, tot hagués acabat ben diferent. Ja va dir Andy Serkis que Gollum era un dels millors personatges que havia fet. És complex, desconcertant, odiós, lamentable, provoca compassió i li agafes mania, i el voldries salvar, i el voldries estampar a la paret. És tan humà, tan real, tan contradictori... com qualsevol de nosaltres. No és cap dels herois, però els guia i acompanya al lloc més terrorífic del món. No és el protagonista, però compleix la missió. Gollum, què fariem sense tu!

El treball d'Andy Serkis ha configurat per sempre
la nostra representació mental de Gollum

Livia Drusila (I, Claudius - Jo, Claudi, Robert Graves, 1934)

És impossible llegir aquesta excel·lent novel·la sense sentir-se intimidat pel caràcter dominant i la malignitat d'aquesta dona. Intel·ligent, mestressa d'ella mateixa, un autèntic polític de raça. No li cal ningú per portar Roma a la glòria, tot i que, com a femella en una cultura masclista, ha de moure els fils a través dels homes. Té un objectiu (portar el nom de la seva família a la màxima dignitat de la República romana, donar-li el domini d'un Imperi... i així venjar el seu pare) i no té cap escrúpol, cap afecte, cap debilitat.

Però després de detestar-la, quan mori, la trobarem a faltar, perquè no és una alienada, no és una pertorbada, no és una egoista desfermada, no és un ambiciosa descontrolada. I els que van anar darrera d'ella sí ho eren. El propi Claudi, que l'odiava, s'adona que sense ella no hi ha sensatesa ni govern. Ella era el seny, ara ja no queda sinó la fi del món.

Sian Phillips com a Livia Drusila en la sèrie de la BBC (1976)

No, no s'han acabat. Seguirem amb més!

Els meus dolents preferits (I): dolents de cinema

Un dels dolents més icònics dels inicis del cinema: Nosferatu (1922)

No sé què passa, que alguns cops, en les novel·les o el cinema, són més atractius els personatges diguem-ne "dolents" que els herois o bons. O almenys, igualment captivadors o fascinants. Heu pensat, en fer una llista de pèrfids i inics?

A veure, no serveix qualsevol. Jo descarto de forma immediata els cruels (torturadors gratuïts i tota la pesca), els sàdics sense projecte, els psicòpates fora de control i els al·lucinats. Prefereixo els que aporten enriquiment a la trama: un objectiu, un ideal... (que no vol dir que sigui bo per ell mateix). Senzillament, que tinguin substància. Suposo que amb alguns exemples s'entén més bé.

De cap de les maneres m'atreuen dolents del tipus Norman Bates (Psicosi), Alex DeLarge (La taronja mecànica), Freddy Krueger (El malson d'Elm Street), Pennywise (It)... Trobo que és el mal pel mal, la crueltat rabïuda. Els trobo molt desagradables. 

Ara bé, què opineu de l'enigmàtic T-800 (Terminator), seguint ordres fins a les darreres conseqüències;  Darth Vader (Star Wars), amb el seu tràgic conflicte entre l'amor i el deure; Harry Powell (La nit del caçador), afectat de misticisme, però capaç de qualsevol crim si es tracta d'obtenir molts diners... per a la gloria de Déu, diu; Roy Batty (Blade Runner) protegint la seva existència i la dels seus companys? No són ben bé el mateix, oi? Ja sigui per un guió encertat, per una interpretació impecable, o pel carisma de l'actor, tenen un cert atractiu... tot i que no els convidariem pas a sopar.

Fem una petita repassada als dolents que trobo més atraients, i compte que no vol dir que estigui d'acord amb el seu comportament al film! L'ordre és totalment al·leatori.

Darth Vader (Star Wars - La guerra de les galàxies, 1977)

Sense discussió un dels dolents més atractius del cinema, i sense veure-li mai la cara! És clar que el fantàstic doblatge de veu de James Earl Jones (versió original en anglès) i per suposat la de Constantino Romero (versió doblada al castellà) va ser determinant en la seva popularitat, juntament amb la rotunda presència física de David Prowse. 

Tot plegat tenint només en compte la primera trilogia. Ara bé, tampoc no està tan malament en la segona. El nen és un insuportable, però l'Annakin adult està prou bé, per molt que el pobre Hayden Christensen rebès bufetades a tort i a dret, possiblement per la seva dicció, molt allunyada de les perfeccions de Jones.

Darth Vader en la primera trilogia (David Prowse) i en la segona (Hayden Christensen)

Harry Powell (The Night of the Hunter - La nit del caçador, 1955)

Mira que mai no vaig trobar que Robert Mitchum fos gens afavorit, però en aquesta pel·lícula porta de carrer a qui sigui. Possiblement per la forma que va tenir el director Charles Laughton d'intensificar el seu atractiu sexual fins a l'extrem. Sembla que Laughton era homosexual, o al menys bisexual, i va saber copsar com ningú aquest tret de la personalitat de Mitchum, que literalment arrassa tot posant al seus peus a tots els personatges adults... excepte a la ja asexuada, per anciana, Lilian Gish, que és totalment immune a les seves trampes de mascle. No com la pobra Shelley Winters, que, per a la seva desgràcia, hi cau de quatre potes.

Mai no heu vist un Robert Mitchum més atractiu

Antonio Salieri (Amadeus, 1984)

Ja en vaig parlar a bastament en aquest post, però, vaja, mai no em cansarè de dir que, encara que la visió del pobre Salieri era més falsa que una moneda de suro, el personatge creat per Peter Shaffer és realment fascinant, i la interpretació de F. Murray Abraham, modèlica.

Salieri interpretat per F. Murray Abraham

Hannibal Lecter (The Silence of the Lambs - El silenci dels anyells, 1991)

No, no cau simpàtic. No, no t'hi acostaries a menys d'uns quants quilòmetres, un miler, pel cap baix. No, no t'hi refiaries més que d'un tauró blanc mort de gana. Sí, quedaràs astorat per aquest estrany i dominant personatge, i per la magnífica interpretació d'Anthony Hopkins, que no va parpallejar en cap moment durant la filmació a fi de subratllar la força de caràcter del doctor Lecter. Potser el personatge més aterridor que he vist al cinema, pel fet de no tractar-se d'un personatge de fantasia, sinó d'una terrible possibilitat.

Setze minuts de pantalla i l'impecable treball d'Anthony Hopkins van convertir Lecter en una llegenda

Tinent d'Alcalde Ovina (Zootopia - Zootropolis, 2016 )

Eh? Un personatge de dibuixos animats en la llista dels dolents? Doncs sí. Apart que considero aquesta pel·licula una de les millors i més encertades de Disney, Dawn Bellwheter és la dolenta més traïdora, falsa, corrupta, ensibornadora, racista... en resum, malvada, de les cintes infantils (oblideu a Malèfica, a la Reina de Blancaneus, a la madrastra de la Ventafocs, són unes aprenentes). I a canvi mostra un encant innegable, un caràcter angelical, una clara intel·ligència, una immensa capacitat de treball, un carisma inequívoc, un interès genuí pel benestar de la ciutat que governa. Equivocada, però amb una meta ben definida, que per a ells voldrien més de quatre personatges de pel·lícules "serioses" no tan ben dibuixats com aquesta antiheroïna inoblidable.

La Dawn enredant el Nick i la Judy amb el seu encant i dolcesa

Hal 9000 (2001, A Space Odyssey - 2001, una odissea de l'espai, 1968)

I ara, algú que em costa qualificar de dolent, perquè simplement és un ésser sense sentiments ni moralitat, un artefacte mecànic, una intel·ligència artificial ben capaç d'analitzar el seu món i treure conclusions, i de seguir la línia de la lògica fins al final. L'escena de la seva desconnexió, on apareix per primer cop la por davant la imminent destrucció, és totalment colpidora. Quan vaig veure per primer cop aquesta magnífica pel·lícula (tenia amb prou feines uns onze anys) va ser la subtrama que més em va impactar i que es va quedar per sempre a la meva memòria. 

Els astronautes Poole (esquerra) i Bowman (dreta) essent espiats per Hal 9000

Roy Batty Nexus-6 (Blade Runner, 1982)

Rutger Hauer en va fer una creació, del desesperat replicant que intenta salvar la seva vida i la dels seus companys en una Terra desquiciada, esgotada pel canvi climàtic i dominada per l'omnipresent tecnologia i per l'avaricia més desenfrenada. El seu monóleg abans de morir és una de les fites de la ciència ficció. Per cert, el preciós doblatge al castellà és també de Constantino Romero. Tots aquests moments es perdran, com les llàgrimes a la pluja. Posa la pell de gallina.

Rutger Hauer va impressionar tothom amb la seva certera visió
de la personalitat del replicant Roy Batty

I com que en són molts, i també tenim els dels llibres, anirem seguint en altres posts, no en dubteu!