Mari Samuelsen ens felicita l'entrada a l'estiu

En el món de la interpretació musical hi ha moltes maneres d'abordar una peça. Podem ser molt exactes en la transmissió de la partitura; es pot optar per primar l'excelència mecànica de l'instrument, o bé escollir una comunicació intensa a nivell emotiu. Cada persona pot preferir un sistema o un altre i tots tenen el seu valor, encara que molts entesos es prenen molt malament que falli ni que sigui una semifusa en mig del torrent de notes que cauen en cascada, i menyspreen una interpretació sentida trobant molt superior una de molt tècnica.

Hi ha però alguns intèrprets que semblen tocats per la màgia i que ens ofereixen actuacions que, tot respectant l'escriptura original, arriben directament al cor, i encara que excel·lint en la tècnica instrumental, poden passar per alt alguns punts preferint extreure d'una obra el seu significat profund abans que un d'evident.

He gaudit de moments molt especials en aquest aspecte de la mà de músics com el director Carlos Kleiber, els pianistes Claudio Arrau o Rosa Sabater (vaig ser testimoni del darrer concert de cadascun d'ells al Palau de la Música), les cantants Kiri Te Kanawa o Pilar Lorengar... En el panorama actual de la música clàssica han aparegut nous valors i una nova forma de fer, molt directa, basada en l'estudi exhaustiu de les condicions de l'obra, en una tècnica impecable i en la lliure interpretació, i no pas en una mirada rígida i acadèmica. Aquí podem trobar el contratenor Phillipe Jaroussky, el pianista Armands Abols... i la violinista Mari Samuelsen.

Mari Silje Samuelsen va néixer a Noruega el 1984 i de ben jove es va fer un lloc en el món de la música clàssica gràcies a les seves condicions extraordinàries. Com a mostra us deixo la seva versió de l'Estiu d'Antonio Vivaldi. Es tracta d'una obra molt vulgaritzada a la que ella dóna tota una altra dimensió. Quan l'haureu sentit us semblarà que és la primera vegada que l'escolteu, ja que la mirada de Samuelsen sobre aquest concert és nova, desimbolta i molt, molt emotiva. I si parlem de tècnica, el seu cop d'arc és realment espectacular.

Bon estiu!

A. Vivaldi - Estiu - Mari Samuelsen 

Petits miracles: El tercer home

 

Joseph Cotten i Orson Welles

Dels "petits miracles cinematogràfics" avui tenim El tercer home, una obra mestra rodada just desprès de la Segona Guerra Mundial. Està basada en un relat de Graham Greene, que en va fer el guió, i el seu argument prové d'un fet real: les amargues conseqüències del tràfic de penicil·lina adulterada. La trama té lloc a Viena, una ciutat en ruïnes, sota les forces d'ocupació dels exèrcits aliats (que feien la seva pròpia llei a cadascun dels quatre sectors en què es van repartir el territori), sense prou subministraments i amb una població desencantada, famolenca i malfiada. La falta de medicaments i d'aliments ha provocat l'arribada de tota mena de facinerosos, estraperlistes, contrabandistes i estafadors que s'aprofiten de la desesperació dels vienesos i de la preocupació de les autoritats per donar una mica de normalitat a la vida de la gent.

En mig d'aquest panorama desolador un mediocre escriptor nord-americà de mig pèl, Holly Martins, interpretat per Joseph Cotten, arriba a Viena atret per la promesa de feina que li ha fet el seu amic Harry Lime (Orson Welles). Però li diuen que Harry acaba de morir i Holly es troba sol en mig d'una ciutat d'on no coneix ni l'idioma ni les circumstàncies, i embolicat en una trama cada cop més sinistra. 

La pel·lícula es pot considerar un seguit de troballes interessantíssimes, una barreja de cinema negre i de suspens, amb una estètica directament extreta de l'escola de l'expressionisme alemany. Rodada en blanc i negre, amb enquadraments foscos i retorçats que sempre expliciten parets derruïdes i munts de ferralla, amb persones grises i desesperades que tot ho han perdut -ben representades pel personatge d'Anna, la nòvia de Harry-, i amb una banda sonora realment esfereïdora, evoca com pocs films l'horror i el caos de la postguerra. I no li cal mostrar explícitament cap violència, tret potser del tram final a les clavegueres, que així i tot suggereix més que no pas mostra.

Alida Valli i Joseph Cotten

Joseph Cotten potser no ha estat mai el meu actor preferit, però en aquesta pel·lícula està excel·lent, dóna perfectament el tipus d'un home perdut, fóra de lloc, que cerca quelcom on agafar-se per donar un sentit a la seva vida, i tot se li enfonsa. Orson Welles construeix un personatge fascinant, a la vegada repulsiu i atraient, capaç de la més gran mesquineria i també de l'afecte més sincer cap a Harry i Anna. Trevor Howard és el major Calloway, de l'exèrcit anglès, un militar fastiguejat i retut pels efectes del conflicte sobre els civils, superat totalment per la tasca que li han encomanat de guardar la llei en el seu sector, sense esperança en el futur ni en la raça humana. Alida Valli és Anna, perseguida per la desgràcia però sempre digna, que no es ven per un no res i d'una forma o altra sobreviurà.

Trevor Howard i Joseph Cotten visiten l'hospital infantil

I un capítol apart per la astoradora banda sonora. Contra el què podria semblar, no es va optar per una música solemne i sinistra, sinó per música tradicional vienesa, la de la cítara que s'utilitza en les festes populars i les tavernes, una música de ball i de disbauxa que contrasta de forma terrible amb la realitat. La cítara de Karas ens persegueix durant tot el film, aportant una intensitat esgarrifosa a les diferents escenes i deixant-nos esgotats, tan esgotats com els protagonistes d'aquesta trista història.

I amb tot i això, ja us dic que és una pel·lícula preciosa, emotiva, única, inoblidable. No espereu el final feliç, no n'hi ha, només la realitat de la vida i dels sentiments i aspiracions de les persones. Això la converteix en una obra totalment i perfectament humana.

Banda sonora d'El tercer home

Fitxa:

Pel·lícula: El tercer home

Títol original: The Third Man

Títol en castellà: El tercer hombre

Génere: Cinema negre, suspens

País: Regne Unit

Idioma original: Anglès britànic

Any d'estrena: 1949

Música: Anton Karas

Director: Carol Reed

Intèrprets principals: Joseph Cotten, Trevor Howard, Alida Valli, Orson Welles

Lucero Tena, mestra de castanyoles

 

La castanyola (castañuela en castellà, i també palillo a Andalusia), és un instrument de percussió antiquíssim (més de tres mil anys, i potser ens quedem curts), present a tota la conca mediterrània i que en successives "migracions" s'ha estès per altres països com Pèrsia, a l'Àsia, o Alemanya, a Europa. Ja en època barroca es van compondre peces cultes pel seu exclusiu lluïment mentre que les danses populars les adaptaven en formats i estils molt diversos. En el nostre país s'utilitzen castanyoles en gairebé tota la Península, Eivissa a Ses Illes, i La Gomera i El Hierro a Canàries.

La gran popularitat de la castanyola fora de les seves estrictes fronteres va començar al segle XIX amb l'escola de dansa bolera, un estil molt acurat i exigent de dansa espanyola. Grans intèrprets de la castanyola han estat les catalanes Carmen Amaya en dansa flamenca i Emma Maleras en dansa espanyola. Avui parlarem d'una altra il·lustre representant: Lucero Tena.

María de la Luz Tena Álvarez (1937) és una artista nascuda a Mèxic, ballarina de flamenc i reconeguda i excepcional intèrpret de castanyoles. Joaquín Rodrigo va compondre per a ella Dos danzas españolas (1966). Quan va deixar la dansa per qüestions d'edat va seguir una exitossísima carrera de solista i professora de castanyoles com a instrument de grans orquestres clàssiques; en aquesta faceta ha col·laborat amb reconeguts directors d'orquestra d'entre els quals Rostropovitx, Frühbek de Burgos, López Cobos, Comissiona o Gómez Martínez.

Parlàvem en un altre post (Giménez, bellesa de la música andalusa) dels famosos intermedis per a orquestra de dues de les seves obres: El baile de Luis Alonso (1896) i La boda de Luis Alonso (1897). Aquestes peces són dues joies de la música espanyola de caire andalús i també de la música d'orquestra en general. Lucero Tena n'ha fet la gravació de totes dues peces com a solista. Us les deixo aquí, i també la seva versió del Fandango de Doña Francisquita (1922) del compositor català Amadeu Vives. Gran música i gran dama, gaudireu amb la seva visió d'aquest difícil instrument.

Doña Francisquita - Fandango amb Lucero Tena a les castanyoles

El baile de Luis Alonso - Intermedi amb Lucero Tena a les castanyoles

La boda de Luis Alonso - Intermedi amb Lucero Tena a les castanyoles