Una laguna en el mar de las olas (I)

 

Una misión a Titán desencadena los acontecimientos en
Una laguna en el mar de las olas

Feia temps que no em decidia a escriure i publicar. Potser ha arribat el moment. És un projecte llarg que s'ha d'anar desenvolupant. A veure què en surt!

Una laguna en el mar de las olas

A Isaac Asimov
Por haber iluminado muchos momentos oscuros con sus maravillosos relatos

A Stanislaw Lem
Por enseñarme a pensar más allá de lo evidente

A Rabindranath Tagore

Por ser uno de los mayores maestros que he tenido la suerte de conocer

Capítulo I. Laguna

A modo de introducción a nuestra historia, parece apropiado rescatar este pequeño artículo. Fue realizado por un grupito de alumnos de la Escuela Elemental Mamadou, de Ndiarem, en el SubSáhara Atlántico, para formar parte del trabajo inicial de una asignatura de Historia Contemporánea y como ejercicio de adaptación al hiplan. Los niños y niñas del nivel A escogieron el tema “Historia de la recuperación de la Astronáutica después de la Gran Catástrofe Oceánica”. Un poco ambicioso, pero no les salió mal. Este fragmento de trabajo escolar es sencillo, claro, y más exacto y objetivo que buena parte de las notas de prensa de la red mundial -casi siempre tendenciosas y sensacionalistas-. Y tiene la ventaja de la perspectiva, porque está escrita algún tiempo después del suceso, cuando ya se habían clasificado y ordenado todos los datos, pero no tanto como para no encontrar información apropiada y bien fundamentada.

    « (…) Hace ahora dieciséis años, el día 14 de abril en TTD¹, la nave interplanetaria Mare Undarum² fue lanzada al espacio en dirección a Titán. La Tera Spaca Agentejo, o Agencia Espacial de la Tierra (la TSA) había proyectado una misión de reconocimiento de dos años de duración a fin de valorar la posible ubicación de una doble estación orbital/suelo para la observación de Saturno y como lanzadera hacia las exploraciones tripuladas del sistema de satélites de Saturno y Urano. Gracias a los nuevos métodos de propulsión espacial para motores de bioplasma llegaron a la órbita de Titán exactamente al cabo de 264 días, el 3 de enero.

    » El 5 de enero a las 02:05:14 hora universal, la Mare Undarum desapareció de los radares de seguimiento y se perdió todo contacto con ella y sus cinco tripulantes durante siete días terrestres completos. El 12 de enero a las 17:22:15 reaparecieron en el mismo punto en que se les había detectado por última vez. Los cronómetros internos señalaban la misma fecha y hora del momento de su desaparición y en ningún caso se percibió la menor sensación de discontinuidad. Simplemente, astronave y tripulación se esfumaron durante 279 horas según el control de Tierra, mientras que en la Mare Undarum nadie, ni personas, ni ordenadores, ni instrumental, parecieron darse cuenta de ello.

    » La resincronización supuso una terrible experiencia para los astronautas: su credibilidad profesional e incluso su honradez quedaron gravemente comprometidas. La misión se abortó y se preparó la vuelta a la Tierra para una revisión a fondo de instrumental y equipo humano al tiempo que los noticiarios sensacionalistas divulgaban con todo lujo de detalles inventados lo que dieron en llamar «La Misteriosa Laguna de Tiempo de la Mare Undarum».

    » Su regreso a casa fue complicado porque la investigación se prolongó durante casi seis meses. Desde el 21 de septiembre (día del aterrizaje en la base mongol de Bosten) hasta el 15 de marzo del año siguiente, la tripulación fue sometida a infinidad de pruebas físicas y psíquicas, largos interrogatorios, controles exhaustivos de envejecimiento celular… mientras la nave era desmontada pieza por pieza. No se descubrió nada. Los cinco astronautas, tres mujeres y dos hombres, fueron apartados del servicio y vigilados durante años. Cuando, considerados de nuevo aptos, se les ofreció regresar, ninguno aceptó. Todos rehicieron sus carreras con mayor o menor fortuna, pero no les quedaron deseos de volver a hablar sobre estos acontecimientos, ni en revistas especializadas ni en medios de comunicación. Rehuyeron cualquier cuestión y se desvanecieron en la nada como si nunca hubieran sido los protagonistas del proyecto más ambicioso de su generación.

    » El desastre de la Mare Undarum, aunque no provocó muertes como otras misiones desgraciadas, sí tuvo un impacto muy negativo en la exploración espacial. Muchos proyectos fueron retrasados o directamente suspendidos, y el envío de exploraciones a la zona extrajupiterina se demoró doce largos años. Sólo cuando los mandos de los ejércitos de Asia del Norte y Región de Tundras presionaron a la TSA y ofrecieron recursos y personal, se decidió continuar donde se había dejado. La misión militar Oceanus Procellarum³ (que al darse este nombre pretendió aparecer como una continuación natural a la misión previa) salió de Bosten hacia Titán con los mismos objetivos que un día tuvo la Mare Undarum. Todos los reconocimientos se llevaron a cabo sin grandes problemas, y se empezó la construcción de la estación orbital permanente Serenitatis ⁴, que servirá de apoyo para la proyectada base Titánide⁵. A esta fecha, los trabajos en la Serenitatis siguen adelante, cumpliendo los plazos establecidos con bastantes retrasos, y con algún que otro percance convenientemente disimulado.

    » Y así fue como la opinión pública y los archivos oficiales cerraron el caso y nadie deseó ya saber nada de la inexplicable laguna de tiempo en que se hundió la Mare Undarum. Solamente los astronautas implicados deben recordar ahora cómo naufragó su carrera en ese malhadado mar. Nosotros queremos dejar aquí un cariñoso recuerdo para estos héroes desdeñados; hemos podido saber dónde se encuentran en la actualidad, y aquí los tenéis (en el documento original los niños añadieron sus retratos, tomados de una publicación del periodista científico de la revista Science-Plena, Mark Joseph Dyson, que en su momento se había ocupado del caso).

» Dra. Radharani Chatterjee, astrofísica e ingeniera aeroespacial, jefa de misión en la astronave y responsable del proyecto. En la actualidad trabaja en el Centro de Investigaciones Espaciales y Astrofísica aplicada de Bengala Dorada, en Ukka Kalakata (Región de Bengala Occidental).

» Dr. Iderbayarii Gantomor, matemático y físico, segundo de a bordo y responsable de derrota y cálculo de probabilidades. Actualmente, profesor titular de matemática aplicada y solución de problemas en la Universidad Científica y Tecnológica de Ulaanbaatar (Región de la Estepa de Mongolia).

» Dra. Elaine Suzanne Boissieu-Marchand, médico-psiquiatra y bioquímica, especialista en dinámica de grupos en confinamiento y situaciones límite, tercera de a bordo y responsable de la salud física y psíquica de la tripulación. Actualmente trabaja en el equipo multidisciplinar de la Unidad de Cuidados Intensivos del Hospital General de Sarlat (Región de Aquitania - Suprarregión del Atlántico Norte Europeo).

» Dra. Aiko Tsukamoto-Minamoto, geóloga, subalterna, responsable de análisis del medio. Actualmente, investigadora en el departamento de Vulcanología en la Universidad Meiji de Nakano (Honshu-Archipiélago Japonés).

» Ingeniero José Florencio Quinteros Guayabi, subalterno, nanotecnólogo, responsable de telemetría y comunicaciones. Actualmente, ingeniero de segunda clase en la empresa regional ParanáCom, encargada de las comunicaciones públicas en Corrientes (Región de Avaparaná).

» Ellos fueron los últimos astronautas civiles de nuestra época, y deseamos que jamás sean olvidados».

(Continuará)

__________________________________________________________________

1 Siglas de Tutmonda Tera Dato, Fecha Global Terrestre, en esperanto.

2 El nombre de la nave, Mare Undarum (Mar de las Olas), está tomado de uno de los «mares» situados en la cara visible de la Luna.

3 Océano de las Tempestades, uno de los «mares» en la cara visible de la Luna.

4 Serenidad, cuenca geológica en la cara visible de la Luna.

5 Forma de referirse a un Titán de sexo femenino.

L'imprescindible del Nadal

Portada del disc CD del Messiah de Händel,
versió de Trevor Pinnock (1988)

 

Ja n'havia parlat, de Messiah, en aquest post, us n'havia fet cinc cèntims, de l'obra, i havia deixat un enllaç a un coral en versió de Sir Colin Davis. Però d'això ja en fa catorze anys, i penso que és el moment d'atrevir-nos amb aquesta joia en la seva versió complerta, que a més, en el temps que ha passat, ja està a Youtube amb tota la seva glòria, i en una interpretació que adoro: la de Trevor Pinnock de l'any 1988.

Georg Friedric Händel el 1741,
any de la composició de Messiah

L'avantatge és que, en l'enllaç que us deixo, l'obra es pot escoltar per números, i qui la trobi potser un pèl llarga, vagi curt de temps, o tingui fragments favorits, pot escollir quina part sentir en cada moment segons el seu gust o disposició. I no, això no és cap sacrilegi. Hi ha cops en què no disposem de tres hores seguides però ens ve de gust aixecar l'ànim o gaudir de la bellesa en l'estoneta que tenim. És una de les gràcies de la tecnologia moderna, que no tot ha de ser dolent.

Per què m'agrada tant aquesta versió? No és excessivament ràpida (com ja vaig comentar en aquest post sobre el Requiem de Mozart, hi ha directors que tiren el carro pel pedregal, i sí, molta técnica, però poca ànima), sinó que té la dinàmica justa. Les intervencions dels cantants solistes són commovedores de tan senzilles, amb línies melòdiques netes; penseu que en algunes versions els directors permeten als solistes estendre's en floritures i ornamentacions que segurament són pròpies d'aquella època, però que actualment ja no ens sonen gaire bé -perquè la sensibilitat ha canviat molt-, i pel meu gust a vegades desfiguren les precioses melodies händelianes.

Parlant de solistes, tots cinc són fabulosos: la dolça soprano Arleen Auger, amb una veu talment d'un àngel. La potent Anne Sofie von Otter, contralt superba, potser la millor del grup. El perfeccionista i precís contratenor Michael Chance. El tenor, Howard Crook, amb una veu i una dicció precioses. I John Tomlinson, el baix, impressionant, que omple les seves intervencions amb uns inconfusibles accents wagnerians. Un repartiment de luxe que respecta el repartiment de soprano, contralt, contratenor, tenor i baix, que alguns directors alteren, prescindint del contratenor o de la contralt, per exemple.

L'orquestra, ben medida; el cor, amb aquella disciplina que només els cors saxons (alemanys, anglesos i altres herbes) poden acomplir, i també amb sopranos, contralts, tenors i baixos, que hi ha versions sense contralts (el seu paper el fan un grup de tenors). Tot plegat, una bellesa sense parió.

Doncs aquí la teniu, el meravellós oratori Messiah, de Georg Friedrich Händel, en la versió de Trevor Pinnock. Gaudiu-la com un preciós regal de Nadal.

Händel. Messiah. Trevor Pinnock

El britànic Trevor Pinnock (1946),
clavecinista i director d'orquestra

Els meus herois preferits, i que no serveixi de precedent. Literatura i cinema (I)

 

Takashi Shimura i Toshiro Mifune, líders i herois indiscutibles
a Els set samurais (Akira Kurosawa, 1954)

Sí, al final també farem una relació de "bons", va. Però sabeu que m'ha costat molt més trobar herois impactants que no pas antagonistes o dolents? Potser perquè l'heroi es sol dibuixar d'una forma més pètria, més d'una sola peça, més sense grisos. I aleshores no es fa simpàtic. És l'heroi, però no és humà, no ens podem identificar.

Ara, n'he trobat, és clar que sí, i aquí està la meva tria. Ja veureu que cap d'ells és un bo total, tots tenen matisos, aspectes controvertits, cometen errors. A tots els trobo genials.

Jo March (Little Women, or Meg, Jo, Beth and Amy - Petites dones, Louisa May Alcott, 1868)

Una de les meves primeres heroïnes: valenta, intel·ligent, xicotot, i li agradava escriure! Un mirall amable on veure totes aquelles qualitats que trobes admirables i disculpar els petits defectes. A més, una de les novel·les per a gent jove (i no tant jove!) que posaria en mans de qualsevol noiet o noieta amb la seguretat que sempre hi trobarà quelcom de bo. L'he rellegida tants cops que gairebé la sé de memòria, i he procurat veure les pel·lícules. 

I per a mi, la millor Jo del cinema ha estat Saoirse Ronan. Ja em disculparan els fans de Katharine Hepburn, June Allison i Winona Ryder, però la Ronan en fa un paperàs. I molt ajustat al caràcter que vaig imaginar en Jo.

Saoirse Ronan és una fabulosa Jo March a la versió de Little Women de 2019

Thorin Oakenshield (The Hobbit, or There and Back Again - El hòbbit, John Ronald Reulen Tolkien, 1929-1937)

Si ja a la novel·la era un personatge bastant interessant, els guionistes d'El hòbbit (Peter Jackson, 2012-2013-2014) el van fer literalment fascinant. I l'actor el va omplir de matisos: bondat, seny, orgull de raça, ambició, supèrbia, avidesa, rancúnia, despit, penediment, noblesa... fins arribar a ser gairebé el protagonista de la història, o almenys el seu motor indiscutible.

Ei, el Bilbo de Martin Freeman podria estar aquí també, però no vull abusar de personatges Tolkien. Llegiu el llibre o mireu les pel·lícules i ja em direu. Tot i que la trilogia cinematogràfica de les aventures de Bilbo Bolsón està massa estirada per omplir minuts, el cert és que es poden trobar una bona quantitat de perles, com les actuacions de Luke Evans (Bard), Ken Stott (Balin), Lee Pace (Thranduil), i per sobre de tot la magnífica intervenció de veu de Benedict Cumberbatch (Smaug) juntament amb l'animació d'aquest adversari, astut i maquiavèl·lic com pocs.

L'elecció de Richard Armitage per donar la imatge de Thorin
va ser tot un encert

Coronel Nicholson (The Bridge on the River Kwai - El pont sobre el riu Kwai, David Lean, 1957)

No, per més que fos el guaperes oficial de la pel·lícula, i sense desmerèixer el pobre home, en aquesta cinta William Holden no és pas més protagonista que Jack Hawkins, o que Sessue Hayakawa. Aquí el gat a l'aigua se l'emporta Nicholson, un militar valent però caparrut, capaç de deixar-se la pell i enfrontar-se als japonesos, suportant maltractaments físics i psíquics per defensar els presoners malalts... i després portar-los a treballar per la glòria de la companyia i l'honor dels soldats anglesos. El moment en què s'adona del què ha fet, és sublim. Gràcies, és clar, al magnífic treball d'Alec Guinness. Una de les poquíssimes pel·lícules de guerra que suporto, i que trobo totalment recomanable.

El coronel Nicholson (un genial Alec Guinness) és l'heroi indiscutible
d'aquesta irreprotxable pel·lícula

Scarlett O'Hara (Gone with the Wind - Allò que el vent s'endugué, Margaret Mitchell, 1936)

És Scarlett la bona o la dolenta de la novel·la? Bé, almenys és la protagonista, i, faci el què faci, es mou per amor. Això sí, mai més no passarà gana, hagi de robar o de matar. Aleshores, perquè no triar a la dolça i bondadosa Melanie? Perquè Scarlett és, realment, una força de la Naturalesa. No és ni bona ni dolenta, és l'esperit de supervència, i ben admirable, per cert. Una figura esplèndida que simbolitza l'esperit de resistència i superació de les dones del sud (podrien ser les de qualsevol punt cardinal, però la Mitchell era d'allà).

Si parlem de la pel·lícula, un aplaudiment pel treball de Vivien Leigh, que va ser capaç de treure tot el suc d'aquest personatge amb una interpretació meravellosa, plena de matisos.

La falsa innocència

L'anguniejada (sort de la pobra Mamie)

La que ho vol veure tot del bon angle i la que ho veu de l'angle real

I aquí sí, amb cara de dolenta

.

Timó i Pumba (Timon & Pumbaa, The Lion King - El rei lleó, Rob Minkoff, Disney, 1994)

Aquesta parella són pura resiliència, joie de vivre i bondat. Per ells, i per Scar, val la pena empassar-se una pel·lícula que no em va acabar de fer el pes, simplement perquè el protagonista no em va caure bé. Em sap greu, però trobo que Simba és un mocós repelent, i quan s'acaba la història, encara ho és, tot i que llueixi melena. Però aquests dos... són màgia, diversió i tendresa a parts iguals. Hakuna Matata, nois, gaudiu de la vida, que us ho mereixeu.

Timon el murri i Pumbaa l'innocentó són dels millors 
personatges Disney

Margo Channing (All about Eve - Tot sobre Eva, Joseph Leo Mankiewicz, 1950)

Per fi, una estrella en declivi que, tot i que es resisteix, al final sap quan ha arribat el moment de plegar. Un aplaudiment per a aquest personatge tan ric. Ara, he tingut problemes per triar, perquè Celeste Holm també està perfecta en aquesta pel·lícula, una obra mestra de Mankiewicz farcida d'interpretacions genials, actors en estat de gràcia i diàlegs boníssims.

La temperamental Margo va ser un dels millors i més agraïts personatges
de Bette Davis

Marge Gunderson (Fargo, Germans Coen, 1996)

En mig d'una espectacul·lar nevada, una dona embarassada, poli de poble al Mig Oest, sense títols acadèmics ni vida glamurosa però amb uns nassos i una determinació que ja els voldrien uns quants, resol un cas ben enrevessat. I amb molt de perill. I sense despentinar-se ni perdre la fe en la vida senzilla, en el seu bondadós (i curtet) marit ni en la seva capacitat per ser mare i una bona professional. Si això no és ser una heroïna, aleshores no n'hi ha cap. Sabeu per què cau bé? Perquè no va de llesta. Treball, treball i treball, i sentit del deure.

Frances McDormand va fer un paperàs, d'aquesta dona que ningú
en donaria un dólar, però en val molts més

Julián Álvarez (Los pazos de Ulloa, Emilia Pardo Bazán, 1886)

Apocat, melindrós, sentimental... Vet aquí un protagonista de ben poca vàlua. Però és una imatge enganyosa. Julián, un capellà encara molt jove, ha estat un nen criat per una mare beata i temorenca -respectuosa dels rics i tibada amb els pobres-, i no té força física ni empenta moral, però és bondadós, comprensiu, i, en general, una bona persona llençada enmig d'una colla de bergants. Julián aprendrà a ser un home com cal a còpia d'empassar-se disgustos i suportar entrebancs, escarnis i amenaces, i al final donarà la talla. És un dels personatges més atractius de Pardo Bazán. Mai no m'han caigut bé ni Gaspar de Montenegro, ni Diego Pacheco, ni tan sols Gabriel Pardo. Que m'agradin les novel·les no vol dir que em siguin agradables aquests personatges. Julián surt amb molt de desavantatge a la vida en una colla d’aspectes, i fa molt més que tots ells.

Aquesta imatge només té intenció d'i·lustració. Correspon a una sèrie de TVE que no he vist,
així que no puc jutjar com s'ha reflexat el personatge.

Vés a saber, igual en trobo algun altre!

Els meus dolents preferits (IV): literatura i cinema

 

Peter O'Toole com l'espaordidor general Tanz a La nit dels generals
(Anatole Litvak, 1963)

William Bligh, personatge històric (1754-1817)

Va ser un vicealmirall britànic membre de la Royal Society i va acompanyar James Cook en el seu tercer i darrer viatge a les illes del Pacífic. Es va veure embolicat en el famós motí de la Bounty. Algunes de les accions que li van ser atribuïdes havien estat portades a terme per un altre comandant, i en realitat, la cort marcial que el va sotmetre a consell de guerra el va exonerar de tots els càrrecs. Així i tot ha quedat en la memòria popular com la representació de la crueltat, del despotisme i la disciplina extrema i inhumana. La navegació de seva època no era precisament d'anar olorant flors i violes, però s'ha exagerat bastant en el seu cas. 

Hi ha tres pel·licules de Hollywood, i diverses novel·les i estudis sobre el tema, que es veu que dóna per molt. De les novel·les destacaria Mutiny On The Bounty (John Boyne, 2008), que ens dóna una versió del tot diferent on el dolent de debó és Fletcher Christian.

Ara, les tres cintes tenen el seu interès i curiosament, la figura de Bligh es va atemperant com més moderna és la pel·lícula. Els actors escollits fan tots tres un treball excel·lent, de primera línia.

(Mutiny on the Bounty - La tragèdia de la Bounty, Frank Lloyd, 1935)

Charles Laughton representa la més esfereïdora de les tres versions, i el seu antagonista, Fletcher Christian, és un Clark Gable molt encertat. Encara que és una versió molt exagerada dels fets, no deixa de tenir el seu interès, sobre tot per les interpretacions.

Charles Laughton, un William Bligh enfonsat en la crueltat, 
un veritable psicòpata

(Mutiny on the Bounty - Rebelió a bord, Lewis Milestone, 1962)

En el cas de Trevor Howard, aquest fantàstic actor britànic de caràcter dóna cent voltes al seu antagonista. Marlon Brando no està aquí gens encertat, pel meu gust, i bona part de la trama està desfigurada pel seu egocentrisme. La pel·lícula en general la trobo massa adreçada a l'espectacle, i encara que amb algunes escenes notables, no m'acaba de fer el pes. La salvo pels treballs de Trevor Howard i Richard Harris, que sempre donen la talla i és un plaer veure'ls actuar.

Trevor Howard, el William Bligh obsedit per les normes
i la disciplina extrema

(The Bounty - Motí a bord, Roger Donaldson, 1984)

Aquesta és la versió més ajustada als fets i val realment la pena. Anthony Hopkins compon un William Bligh molt més natural, i Mel Gibson és un Fletcher Christian ambigu, impulsiu, i no tant bon jan com pretenien en altres moments. Una pel·lícula notable i molt recomanable

Anthony Hopkins, el William Bligh més equilibrat i ajustat a la realitat

Germans Ceniza (El club Dumas o la sombra de Richelieu - Arturo Pérez-Reverte, 1993)

Són els adversaris, tot i que no ho sembla pas, amb aquesta carona de iaios innocentons i inofensius. Emboliquen la troca que dóna gust, així, com qui no vol la cosa. I mentre t'estan entabanant, ni tan sols se'ls escapa el riure. Uns autèntics professionals de l'engany. Uns timadors de primera. Oblideu a Varo Borja (un diabòlic de saldo), als Richelieu, Milady i Rochefort de pega. Els germans Ceniza són les estrelles d'aquesta novel·la, i el pobre Lucas Corso no s'assabenta de l'enganyifa fins el final.

I aviso, llegiu el llibre. La pel·lícula, tot i que té els seus moments, no li fa prou justícia. I es menja la meitat de la trama, justament la més divertida.

La visió dels germans Ceniza a Les nou portes (Roman Polanski, 1999)
és prou ajustada a la novel·la. Quant a la resta, deixem-ho córrer

Saruman (The Lord of The Rings - El Senyor dels anells, John Ronald Reuel Tolkien, 1954)

Podria haver estat el bo, l'heroi, el dirigent que portès a la victòria a homes, elfs, i la resta de pobles lliures, contra les forces del mal. Però quelcom ha passat durant els llargs segles de lluita, i Saruman canvia de bàndol. 

S'ha de reconèixer que els guionistes de la pel·lícula es van lluir (en el bon sentit), en el monòleg/diàleg que li van adjudicar per justificar-se a Les dues torres; és magnífic. I ja que tenim a la pel·lícula com a referència, tornem a parlar de Christopher Lee, i atenció a un comentari fet per Ian McKellen (Gandalf). McKellen és un actor de molt de prestigi, provenint del teatre clàssic, i no tenia a Lee, a qui no coneixia en persona, en gaire estima. Però segons confessió seva, quan hi va treballar es va adonar de quin gran professional era, i durant el rodatge li va agafar un gran respecte i reconeixement.

I encara que a la pel·lícula només es mig entreveu durant un moment, a la novel·la afirma de forma explícita que el nou aspecte de Gandalf, desprès de la seva mort lluitant amb el Balrog, és el de Saruman, o més ben dit, l'aparença que Saruman hagués tingut si hagués acomplert la seva missió.

Un altre impecable treball de Christopher Lee: l'insidiós Saruman.
(El Senyor dels anells, Peter Jackson, 2001-2002-2003)

Brandon Shaw (Rope - La Soga, Alfred Hitchcock, 1948)

Basada en l'obra de teatre del mateix títol de Patrick Hamilton (1929), tenim aquí una cinta molt dessassossegant, que no ens deixarà gaudir ni d'un moment de calma. I bona part de la responsabilitat serà per a John Dall, que compon un personatge arrogant, cregut, dominant i manipulador. Un ésser que viu al marge de la realitat, dintre d'un mon creat per ell i per a ell com a estrella i centre de l'univers.

Com em passa en altres ocasions, no acabo de veure a James Stewart en el seu paper. Inspirar les accions de Brandon no sembla adjudicable a algú tan tovet com Stewart. És clar, el que és treballar, no treballa malament. Ara, un actor de més caràcter hagués anat més bé.

John Dall en un dels seus millors papers: l'arrogant Brandon

Eve Harrington (All about Eve - Tot sobre Eva, Joseph Leo Mankiewicz, 1950)

Quin excel·lent paper per a una actriu. Quina gran pel·lícula, quina col·lisió de personalitats, quina direcció fabulosa, quins actors i actrius. Mireu-la, si podeu, en versió original. Mai no podreu oblidar la toxicitat d'Eve i els seus tripijocs, com embolica a bones persones i desprès els hi tira en cara amb tot el cinisme. Però la vida et retorna el que tu mateix crees per als altres.

La dolcesa d'Eve amaga una manipuladora letal. Un grandíssim treball
d'Anne Baxter

Marc Licini Crassus (Spartacus - Espàrtac, Stanley Kubrick, 1960)

Bona pel·lícula, ben poques coses se li poden retreure (potser el famós mapa d'Itàlia a la tenda d'Espàrtac, hehehe). Però trobem més encerts que no pas fallades. Ara, la famosa Acadèmia de Hollywoood, la va ben pifiar, de premiar Peter Ustinov i el seu Batiatus. No està malament, Ustinov sempre m'ha agradat, però on estigui Laurence Olivier amb el seu Crassus... vaja, que no hi ha color. Seductor, engalipador, demagog, ambiciós, oportunista... No em vull oblidar del meu adorat Charles Laughton com a Semproni Graccus, amb un dels seus papers ambigus. Però Olivier està simplement superb.

Per cert, John Dall també hi té un paper, aquí, com el sofert cunyat de Crassus. I el que és a mi, no em va passar pas desapercebut. És un personatge amb pocs minuts, però queda perfectament caracteritzat.

Laurence Olivier està impressionant en el paper de Crassus

De moment, són els que recordo. Però, ves a saber, potser en sortirà algun més!

Els meus dolents preferits (III): més dolents de cinema

 

Hugo Weaving interpreta a Smith, representació de
l'algoritme defensiu de la Matrix (1999)

I seguim amb els antagonistes (o dolents, com volgueu) d'algunes pel·lícules mítiques.

Waldo Lydecker (Laura, Otto Preminger, 1944)

Sempre tenim una certa tendresa cap als enamorats. I Waldo és un dels més romàntics del cinema. Intel·ligent, elegant, cínic, ric, vaja, un caramelet, però... dissortadament lastrat pel seu físic, pel seu caràcter melindrós, que el fa poc atraient per a les dones, per la seva sexualitat ambigua i per la seva edat. Perquè la jove Laura l'aprecia com amic però se sent atreta pels típics mascles alfa, alts, musculosos i una mica brètols. Tot i que jo preferiria cent vegades el murri de Shelby (un ben plantat i guapíssim Vincent Price) al poca-solta de Mark, un Dana Andrews que en aquesta pel·licula està particularment irritant. 

Ai Laura, Laura, d'acord que els teus pretendents no són cap meravella, però el malagradós policia obsessionat amb el teu retrat tampoc no és gens recomanable. La teva tieta Ann (Judith Anderson) es queda amb Shelby, i ben bé que fa.

Laura (l'estupenda Gene Tierney, preciós objecte del desig), Waldo i Shelby

Així, Waldo es passa la vida frustrat, i acaba caient en el crim. Però que consti que no li agafes pas mania. Ni parlar-ne. I el mèrit és ben bé d'un actor tan genial con Clifton Webb, ell també personalment una persona atípica, un homosexual que va concentrar tot el seu amor en la seva mare. I molt més que això, un actor immens, que va brodar tots els seus papers.

No podem imaginar Waldo Lydecker si no és amb el rostre
de l'irrepetible Clifton Webb

Miranda Priestly (The Devil Wears Prada - El diable es vesteix de Prada, David Frankel, 2006)

Trobo que no hi ha gaires dolentes de pes, al cinema. Normalment són depredadores sexuals sense la més mínima gràcia, per això una antagonista com Miranda crida l'atenció. I és clar, si a sobre tenim a Meryl Streep devorant la pantalla amb el seu estil inigualable, ja tenim servit un personatge inoblidable. Anne Hathaway ho fa bé, però, és clar, medir-se amb la Streep té molta tela. Qui realment li pot plantar cara, artísticament parlant, és Stanley Tucci, un d'aquests actors que estan bé facin el què facin. A la Streep no li va agradar gaire, fer aquest paper. Però, és clar, una professional com ella pot treure el suc a qualsevol cosa. I en aquest cas el personatge no és pas qualsevol cosa, sinó la representació de la supèrbia, de l'egoisme i de l'abús de poder, i del cruel i falsament encantador món de la moda.

Algun cop ha fet un mal paper, aquesta dona?
Meryl Streep va donar el cop, com Miranda Priestly

Francisco Scaramanga (The Man With the Golden Gun - L'home de la pistola d'or, Ian Fleming-Guy Hamilton, 1974)

La pel·licula no és especialment memorable, ben al contrari, és prou fluixa, però val la pena per veure treballar a un actor que ha tingut una llarga carrera al cinema i tot i així no ha estat mai gaire valorat. Christopher Lee es va veure relegat sempre a fer papers de dolent, diuen que pel seu físic, però jo el trobo un home molt elegant i un professional impecable. Sí, el pobre va fer de Dràcula, de Fu Manchú i de ves a saber quantes males bèsties més, però sortosament molts directors van saber veure la seva vàlua i finalment li van donar personatges amb més suc. Aquest és un dels primers, i val a dir que es menja amb patates a la bleda assoleiada de Roger Moore.

Si hagués pogut trobar-se amb Sean Connery, mare meva, hagués estat un castell de focs d'artifici inigualable.

L'elegantíssim Christopher Lee dóna cent voltes a Roger Moore en encant i carisma

Bruno Anthony (Strangers on a Train - Estranys en un tren, Alfred Hitchcock, 1951)

Com es pot cometre un assassinat que et beneficia i que no te'l carreguin a tu? Molt fàcil, li encarregues a un altre que estigui en les mateixes circumstàncies, mentre tu li fas el favor d'alliberar-lo amb un homicidi a mida. Aquesta és la fabulosa idea que té Bruno Anthony en aquesta pel·lícula que, el que és a mi, em va encantar. Farley Granger, com sempre, fa un paper de despistat temorenc a qui li creixen tots els nans, mentre Robert Walker composa un personatge fascinant, un d'aquells dolents que no acaben de caure malament. I és una mala peça de cap a peus. Ara bé, el redimeix la tendresa per la seva mare, que és ben autèntica, tant com és cert i profund l'odi pel seu pare. És per tant un paper de molts matisos: simpatia (com entabana el Granger), atractiu (porta de carrer a totes les pretensioses), despietat (l'assassinat que comet és fred i cruel), venjatiu, exigent, temorenc, arriscat... Un autèntic festival, l'home de les mil cares... del mal.

Robert Walker li va atorgar un gran encant al tremebund Bruno Anthony

Jonathan Brewster i el Dr. Einstein (Arsenic and Old Lace - Arsènic per compassió, Joseph Kesselring-Frank Capra, 1944)

Aquesta hilarant obra de teatre va ser portada al cinema per Frank Capra, que, fidel al seu tarannà, la va afluixar i tergiversar. Especialment molestos són els dos protagonistes, la "parelleta romàntica", Cary Grant i Priscilla Lane, que trobo exagerats i bastant ridículs, sobre tot ell. En canvi, la resta estan superbs: les dues tietes, Jean Adair i Josephine Hull; el tiet esquizofrènic, John Alexander; i tota una sèrie de secundaris de luxe que et fan passar una estona deliciosa amb les seves aventures i trapelleries. Ara, la cosa es posa esglaiadora quan apareixen el cosí desaparegut i el seu còmplice, que venen a embolicar la troca i cometre alguns crims de passada. Com un psicòpata (Raymond Massey) i un covard fastigós (Peter Lorre) poden convertir-se en els reis de la funció? Coses d'un bon guió i de dos intèrprets excel·lents. Una pel·lícula sobre una família de perillosos guillats és una divertidíssima comèdia a la que només se li pot retreure la poca gràcia de la trama amorosa.

Raymond Massey i Peter Lorre, l'assassí i el seu llefiscós adjunt

Capitans Héctor Barbossa i Jack Sparrow (The Curse of the Black Pearl - La maledicció de la Perla Negra, Gore Verbinski, 2003)

No, Orlando Bloom no li arriba a la sola de la sabata a l'irònic, malvat i... mare meva, sí, encantador Capità Barbossa. Johnny Depp ja és tota una altra cosa, i és l'únic capaç de mantenir el tipus, perquè, en el fons, Jack Sparrow és igual de traïdor, aprofitat i mala persona que Barbossa. Aixó sí, amb un suposat bons fons que mai no s'acaba de veure si és cert o no. Dos personatges que es mengen la pel·lícula i dos actors que aconsegueixen que tot plegat sigui una autèntica festa i un plaer culpable.

El magnífic Geoffrey Rush en el captivador paper de Barbossa

Johnny Depp en fa una creació, del personatge de Sparrow

Cylon número 6 i Gaius Baltar (Battlestar Galactica, Ronald D. Moore, 2004)

Si per separat ja són perillosos, combinats poden portar-nos a l'apocalipsis. Un androide implacable i manipulador amb l'aparença d'una rossa explosiva. Un humà intel·ligent, egoista, obsedit pel sexe i els plaers, i amb dots de comandament, un polític de qui no et pots refiar (quina novetat!). I tots dos són uns personatges de lo milloret de la ciència ficció, en aquesta sèrie totalment recomanable, absorbent, i carregada de veritat sobre alló que és la humanitat.

Tricia Helfer i James Callis, cylon i humà, en aquesta esplèndida
sèrie de ciència ficció totalment modèlica. En calen més com aquesta.

No ens deixem Harry Lime (El tercer home) i Auric Goldfinger (Goldfinger), però els podeu trobar al seu enllaç. D'aquests ja n'havia parlat!

I encara ens queden un quants, sí, sí.

Els meus dolents preferits (II): dolents literaris

 

L'actriu Ellen Terry representa a Lady Macbeth (1889)
Quadre de John Singer Sargent

En aquest post apareixeran alguns "dolents" de la literatura universal, alguns dels quals són simplement antagonistes més o menys mal intencionats que no pas malvats de manual. Amb alguna excepció, és clar. I de la mateixa manera que en els de cinema, he triat personatges amb alguna mena de suc, no psicòpates perquè sí.

Long John Silver (Treasure Island - L'illa del tresor, Robert Louis Stevenson, 1881-1883)

I quin gran novelista que era Stevenson! Aconsegueix que un pirata sense escrúpols com John Silver caigui prou bé com per no plànyer el seu amable destí. Aquesta és una de les primeres novel·les d'aventures que em va caure a les mans i va ser molt forta la impressió del cant del començament i la mort de Billy Bones. 

        Quinze homes sobre el cofre del mort, ha ha ha!

        I una ampolla de rom!

        La beguda i el diable van fer la resta, ha ha ha!

        I una ampolla de rom!

Embarcada amb Jim Hawkins, em vaig estremir de terror dintre del barril de pomes i gairebé em vaig desmaiar de dolor quan el coltell em va clavar l'espatlla al màstil. 

No sé si hi ha algun antagonista literari tan atractiu com aquest, que fins i tot va ser no ja acceptable, sinó acollidor per als meus ulls de nena. Val a dir que va protegir el seu petit Jim amb perill de la seva vida. Jo hagués anat amb en Long John fins a la fi del món.

John Silver amb la seva crossa, armat fins a les dents,
i el Capità Flint a la seva espatlla. Quina meravella de relat!

Satanàs (Paradise Lost - El paradís perdut, John Milton, 1667)

Sembla mentida. Hauria de ser el dolent dels dolents, i cau millor que la resta dels personatges. Millor que els panolis d'Adam i Eva, millor que els pesats dels arcàngels... Tip i cuit de passar el dia tocant l'harpa decideix agafar un altre camí. Com a mínim, allà a l'abisme, es dediquen a la ciència i el coneixement, no sembla que s'avorreixin gaire. Un personatge realment fascinador, no sé si Milton en va ser conscient.

Satan, àngel caigut, amb la clau de l'abisme

Mrs. Danvers (Rebecca - Rebeca, Daphne du Maurier, 1938)

L'efecte de la mort de Rebeca i l'arribada d'una nova esposa a Manderley és terriblement angoixant per a la senyora Danvers, que va cuidar de Rebeca des que era una nena. L'odi i la rancúnia cap a la insignificant nouvinguda la porten a un comportament esquerp, malagradós. Aquesta és una novel·la fantàstica, amb una excel·lent descripció de caràcters, i amb un final més lògic que el de la pel·lícula, lastrada pels codis de Hollywood. Ets més dolenta que la majordoma de Rebeca, era una dita comuna en la meva infantesa. Però a mi Mrs. Danvers em fa pena. És una dona trista i desgraciada per la pèrdua de l'amor de la seva vida. Arrossega una terrible foscor. Una antagonista digna, potent, inoblidable.

És difícil imaginar Mrs. Danvers amb una aparença que no sigui la
de Judith Anderson a la Rebecca de Hitchcock (1940)

Bertha Antoinette Mason-Rochester (Jane Eyre, Charlotte Brontë, 1847)

Bertha Mason és el símbol de totes les amenaces que s'amaguen en un castell gòtic. I en canvi, quan realment la coneixem, trobem una dona molt dissortada, una pobra dement totalment descontrolada, tancada com un animal, ja que en aquella època una malaltia com la seva no tenia cap solució. Una altra antagonista de novel·la més digna de llàstima que d'odi. Tot i que presenteix el paper de Jane com a tercera en discòrdia en el seu matrimoni, no li fa cap mal a ella. Només es gira contra el vel nupcial, allò que representa una felicitat perduda i que mai més no retrobarà.

Bertha destrossa el vel de núvia de Jane

Armand Jean du Plessis, Cardenal Richelieu (Les trois mousquetaires - Els tres mosqueters, Alexandre Dumas, 1844)

Dumas va decidir que el dolent d'aquesta divertida i esplèndida novel·la havia de ser Richelieu, un dels polítics més notables de la monarquia francesa. Dolenteria que sembla compartir amb Rochefort, però al final resulta que aquest, ben bé de dolent no té res. I Richelieu tampoc, en realitat. Són intrigues de cort, lluites pel poder, i tot amb la mira posada en la glòria de França. I en realitat, el premi a la dolenteria li hauriem de donar a Milady de Winter. Però a mi em fa més gràcia Richelieu, amb el seu aspecte de literat de mig pèl, de capità de l'exèrcit barrejat en intrigues dubtoses, de formidable general determinat a acabar amb els habitants de La Rochelle (pobrets!). Un formidable antagonista i un home que sap calcular i calibrar el que més li convé. El vaig trobar interesantíssim, i les escenes on surt són pel meu gust les millors.

I ara em permeto posar imatges de la pel·lícula de 2011, que no és que fos cap meravella, ni de bon tros, però van sortir uns actors fabulosos.

No fa de dolent (és Aramis) però mira,
veure actuar Luke Evans sempre és un plaer

I aquí el Richelieu de Cristoph Waltz, un dels millors que he vist,

en té ben bé el tarannà. El de Heston (1973) era una bírria.

I què dir del Rochefort de Mads Mikkelsen.
Ara, quan el va fer Christopher Lee (1973) també era de luxe.

Gollum-Sméagol (The Lord of the Rings - El Senyor dels anells, John Ronald Reulen Tolkien, 1954)

Que seria El Senyor dels anells sense Gollum? Mitja obra no existiria, i el final... no hi vull pensar, tot hagués acabat ben diferent. Ja va dir Andy Serkis que Gollum era un dels millors personatges que havia fet. És complex, desconcertant, odiós, lamentable, provoca compassió i li agafes mania, i el voldries salvar, i el voldries estampar a la paret. És tan humà, tan real, tan contradictori... com qualsevol de nosaltres. No és cap dels herois, però els guia i acompanya al lloc més terrorífic del món. No és el protagonista, però compleix la missió. Gollum, què fariem sense tu!

El treball d'Andy Serkis ha configurat per sempre
la nostra representació mental de Gollum

Livia Drusila (I, Claudius - Jo, Claudi, Robert Graves, 1934)

És impossible llegir aquesta excel·lent novel·la sense sentir-se intimidat pel caràcter dominant i la malignitat d'aquesta dona. Intel·ligent, mestressa d'ella mateixa, un autèntic polític de raça. No li cal ningú per portar Roma a la glòria, tot i que, com a femella en una cultura masclista, ha de moure els fils a través dels homes. Té un objectiu (portar el nom de la seva família a la màxima dignitat de la República romana, donar-li el domini d'un Imperi... i així venjar el seu pare) i no té cap escrúpol, cap afecte, cap debilitat.

Però després de detestar-la, quan mori, la trobarem a faltar, perquè no és una alienada, no és una pertorbada, no és una egoista desfermada, no és un ambiciosa descontrolada. I els que van anar darrera d'ella sí ho eren. El propi Claudi, que l'odiava, s'adona que sense ella no hi ha sensatesa ni govern. Ella era el seny, ara ja no queda sinó la fi del món.

Sian Phillips com a Livia Drusila en la sèrie de la BBC (1976)

No, no s'han acabat. Seguirem amb més!

Els meus dolents preferits (I): dolents de cinema

Un dels dolents més icònics dels inicis del cinema: Nosferatu (1922)

No sé què passa, que alguns cops, en les novel·les o el cinema, són més atractius els personatges diguem-ne "dolents" que els herois o bons. O almenys, igualment captivadors o fascinants. Heu pensat, en fer una llista de pèrfids i inics?

A veure, no serveix qualsevol. Jo descarto de forma immediata els cruels (torturadors gratuïts i tota la pesca), els sàdics sense projecte, els psicòpates fora de control i els al·lucinats. Prefereixo els que aporten enriquiment a la trama: un objectiu, un ideal... (que no vol dir que sigui bo per ell mateix). Senzillament, que tinguin substància. Suposo que amb alguns exemples s'entén més bé.

De cap de les maneres m'atreuen dolents del tipus Norman Bates (Psicosi), Alex DeLarge (La taronja mecànica), Freddy Krueger (El malson d'Elm Street), Pennywise (It)... Trobo que és el mal pel mal, la crueltat rabïuda. Els trobo molt desagradables. 

Ara bé, què opineu de l'enigmàtic T-800 (Terminator), seguint ordres fins a les darreres conseqüències;  Darth Vader (Star Wars), amb el seu tràgic conflicte entre l'amor i el deure; Harry Powell (La nit del caçador), afectat de misticisme, però capaç de qualsevol crim si es tracta d'obtenir molts diners... per a la gloria de Déu, diu; Roy Batty (Blade Runner) protegint la seva existència i la dels seus companys? No són ben bé el mateix, oi? Ja sigui per un guió encertat, per una interpretació impecable, o pel carisma de l'actor, tenen un cert atractiu... tot i que no els convidariem pas a sopar.

Fem una petita repassada als dolents que trobo més atraients, i compte que no vol dir que estigui d'acord amb el seu comportament al film! L'ordre és totalment al·leatori.

Darth Vader (Star Wars - La guerra de les galàxies, 1977)

Sense discussió un dels dolents més atractius del cinema, i sense veure-li mai la cara! És clar que el fantàstic doblatge de veu de James Earl Jones (versió original en anglès) i per suposat la de Constantino Romero (versió doblada al castellà) va ser determinant en la seva popularitat, juntament amb la rotunda presència física de David Prowse. 

Tot plegat tenint només en compte la primera trilogia. Ara bé, tampoc no està tan malament en la segona. El nen és un insuportable, però l'Annakin adult està prou bé, per molt que el pobre Hayden Christensen rebès bufetades a tort i a dret, possiblement per la seva dicció, molt allunyada de les perfeccions de Jones.

Darth Vader en la primera trilogia (David Prowse) i en la segona (Hayden Christensen)

Harry Powell (The Night of the Hunter - La nit del caçador, 1955)

Mira que mai no vaig trobar que Robert Mitchum fos gens afavorit, però en aquesta pel·lícula porta de carrer a qui sigui. Possiblement per la forma que va tenir el director Charles Laughton d'intensificar el seu atractiu sexual fins a l'extrem. Sembla que Laughton era homosexual, o al menys bisexual, i va saber copsar com ningú aquest tret de la personalitat de Mitchum, que literalment arrassa tot posant al seus peus a tots els personatges adults... excepte a la ja asexuada, per anciana, Lilian Gish, que és totalment immune a les seves trampes de mascle. No com la pobra Shelley Winters, que, per a la seva desgràcia, hi cau de quatre potes.

Mai no heu vist un Robert Mitchum més atractiu

Antonio Salieri (Amadeus, 1984)

Ja en vaig parlar a bastament en aquest post, però, vaja, mai no em cansarè de dir que, encara que la visió del pobre Salieri era més falsa que una moneda de suro, el personatge creat per Peter Shaffer és realment fascinant, i la interpretació de F. Murray Abraham, modèlica.

Salieri interpretat per F. Murray Abraham

Hannibal Lecter (The Silence of the Lambs - El silenci dels anyells, 1991)

No, no cau simpàtic. No, no t'hi acostaries a menys d'uns quants quilòmetres, un miler, pel cap baix. No, no t'hi refiaries més que d'un tauró blanc mort de gana. Sí, quedaràs astorat per aquest estrany i dominant personatge, i per la magnífica interpretació d'Anthony Hopkins, que no va parpallejar en cap moment durant la filmació a fi de subratllar la força de caràcter del doctor Lecter. Potser el personatge més aterridor que he vist al cinema, pel fet de no tractar-se d'un personatge de fantasia, sinó d'una terrible possibilitat.

Setze minuts de pantalla i l'impecable treball d'Anthony Hopkins van convertir Lecter en una llegenda

Tinent d'Alcalde Ovina (Zootopia - Zootropolis, 2016 )

Eh? Un personatge de dibuixos animats en la llista dels dolents? Doncs sí. Apart que considero aquesta pel·licula una de les millors i més encertades de Disney, Dawn Bellwheter és la dolenta més traïdora, falsa, corrupta, ensibornadora, racista... en resum, malvada, de les cintes infantils (oblideu a Malèfica, a la Reina de Blancaneus, a la madrastra de la Ventafocs, són unes aprenentes). I a canvi mostra un encant innegable, un caràcter angelical, una clara intel·ligència, una immensa capacitat de treball, un carisma inequívoc, un interès genuí pel benestar de la ciutat que governa. Equivocada, però amb una meta ben definida, que per a ells voldrien més de quatre personatges de pel·lícules "serioses" no tan ben dibuixats com aquesta antiheroïna inoblidable.

La Dawn enredant el Nick i la Judy amb el seu encant i dolcesa

Hal 9000 (2001, A Space Odyssey - 2001, una odissea de l'espai, 1968)

I ara, algú que em costa qualificar de dolent, perquè simplement és un ésser sense sentiments ni moralitat, un artefacte mecànic, una intel·ligència artificial ben capaç d'analitzar el seu món i treure conclusions, i de seguir la línia de la lògica fins al final. L'escena de la seva desconnexió, on apareix per primer cop la por davant la imminent destrucció, és totalment colpidora. Quan vaig veure per primer cop aquesta magnífica pel·lícula (tenia amb prou feines uns onze anys) va ser la subtrama que més em va impactar i que es va quedar per sempre a la meva memòria. 

Els astronautes Poole (esquerra) i Bowman (dreta) essent espiats per Hal 9000

Roy Batty Nexus-6 (Blade Runner, 1982)

Rutger Hauer en va fer una creació, del desesperat replicant que intenta salvar la seva vida i la dels seus companys en una Terra desquiciada, esgotada pel canvi climàtic i dominada per l'omnipresent tecnologia i per l'avaricia més desenfrenada. El seu monóleg abans de morir és una de les fites de la ciència ficció. Per cert, el preciós doblatge al castellà és també de Constantino Romero. Tots aquests moments es perdran, com les llàgrimes a la pluja. Posa la pell de gallina.

Rutger Hauer va impressionar tothom amb la seva certera visió
de la personalitat del replicant Roy Batty

I com que en són molts, i també tenim els dels llibres, anirem seguint en altres posts, no en dubteu!