Segurament sóc una il•lusa, però si hi havia una cosa d’aquest país de la que em sentia orgullosa era del seu sistema sanitari públic. Sí, senyor, res a veure amb aquests embolics de les pel•lícules americanes, on cal una maleta plena de cupons perquè t’operin d’apendicitis; si falta un cupó, doncs..., fes aguantar l’atac fins el mes que ve. Això aquí no passava, oi?
Però, és clar, estem de retallades. No hi ha calers per aquests insaciables que no paren de posar-se malalts. Així és com uns coneguts meus, l’Albert i la Cati (noms ficticis) s’han trobat amb quelcom que anomenarem:
Horror a l’Hospital Central
Fa anys que l’Albert pateix d’esclerosi múltiple. No és cap broma, aquesta malaltia. Darrerament ha tingut dos o tres brots molt seguits, i el metge va creure convenient fer una depuració de tota la sang. Aquest tractament, bastant complex, exigia el seu ingrés en un hospital de referència de la comunitat, fins fa poc orgull de la nostra seguretat social. Cap allà van anar l’Albert i la Cati esperant, no trobar-se amb un hotel del Carib, però sí amb un espai adequat i un tracte professional i correcte. No era pas la primera vegada que hi estava ingressat, l’Albert, però sí el primer cop que ha hagut de comprovar diversos cops si estava despert o si dormia i tenia un espantós malson en el qual el ficaven en un hospital d’algun país en vies de desenvolupament encara molt poc desenvolupades.
La calor i la xafogor d’aquest mes d’agost han estat espantoses. L’aire condicionat de la planta no funcionava i a les tardes, amb el sol donant de ple a la paret de l’habitació, l’Albert i el seu company semblaven dos croissants a punt de sortir del forn, una mica recremadets i tot. No sé si ho sabeu, però a part de que cap malalt no pot estar-hi massa a gust, d’aquesta manera, els afectats per l’esclerosi múltiple empitjoren molt amb les temperatures altes. No hi havia més remei que obrir portes i finestres per fer passar una mica d’aire. Però això no era del gust d’una de les infermeres, que per raons que ningú encara ha pogut esbrinar, es dedicava a tancar-les amb forts cops, acompanyant la seva actitud de males paraules i estirabots, tractant a malalts i familiars com si fossin disminuïts mentals. Al cap de dos dies, se li girava el cervell, i es dedicava a obrir portes amb gran acompanyament de crits i renecs, però això sí, sense permetre l’obertura de les finestres.
El carretó del dinar arribava a la planta cap a les 13:00 hores, però les safates es repartien amb prou feines cap a les 14:30, fredes i ertes que no hi havia qui es mengés la mòmia que en quedava. El mateix passava amb el sopar, que arribava cap a les 19:00 i apareixia per ser menjat cap a les 20:30. Perquè l’Albert pogués menjar alguna cosa més que enciam, la Cati havia de fer-li el dinar a casa i portar-li cada dia, i no era pas l'única; en realitat, tots els malalts havien de rebre menjar de casa. Van comentar el cas amb una de les caps de planta i aquesta no només els va donar la raó sinó que els va dir (amb la boca petita, això sí) que fins i tot acabat de fer el menú era immenjable i que elles, les infermeres, s’havien de portar la carmanyola de casa, també. Els cuiners estaven de vacances, i sembla que els que cobrien el torn del mes d’agost «no cuinaven amb gaire amor»(paraules textuals).
Els va costar dos dies esbrinar per a què servien unes misterioses pastilles que li portaven a l’Albert cada sis hores. Les respostes... no existien. Qui ho portava «a mi m’han dit que ho porti»; l’encarregada, «m’ho ha dit el metge, pregunti-li a ell». Tothom se’ls treia de sobre. Finalment, va resultar que era només paracetamol, «per si li feia mal la ferida del catèter». I per això tants misteris? Quan ho va saber ja no se’n va prendre ni una, perquè, senzillament, el forat del catèter no li feia mal. A què treu cap repartir medicació perquè sí i no donar explicacions?
A l’Albert li havien de fer una analítica de sang diària per comprovar el seu estat ja que havien d’adaptar la màquina que li feina la neteja amb tot un seguit de variables. Doncs el cap de setmana no hi devia haver ningú per fer una extracció, perquè ningú no hi va anar, a treure-li sang. Dilluns, quan la sang de l’Albert va començar a passar per la depuradora, aquesta es va bloquejar. La seva sang estava més espessa del que especificava el darrer anàlisi; però, és clar, el darrer anàlisi era de divendres, i ara estaven a dilluns. Resultats, aturada urgent de la màquina, analítica d’urgència, descongelació urgent de plasma per disminuir la concentració, nova programació del maquinot i aplicació del tractament amb gairebé tres hores de retard. Això sí, allà s’estava fresquet. Alguna cosa bona en va treure, l’Albert, de tot l’enrenou. Sis hores d’aire condicionat!
Ara bé, les coses més rocambolesques passaven a les tardes. Com que a l’habitació es sentien com Sant Llorenç a la graella, tots els malalts que es podien moure mínimament havien rebut permís reial per anar a fer un tomb pels volts de l’hospital i mirar de trobar un bri d’aire. L’Albert i la Cati van sortir un dia cap a les cinc, i a les set, quan van entrar a l’habitació, van començar a trobar a faltar coses: els mocadors de paper, l’ampolla d’aigua, el comandament de la televisió, una funda d’ulleres amb les ulleres a dintre i un parell de revistes no s’afiguraven per enlloc. Les crosses que l’Albert havia de fer servir si no s’agafava de la Cati havien desaparegut, i quan es va estirar al llit es va adonar que no era pas el seu. Van mirar, astorats, per totes bandes; van trucar al timbre d’infermeria (no va contestar ningú); van sortir al passadís; van voltar per totes les habitacions. Finalment, al cap de mitja hora, va aparèixer una auxiliar a l’office i els va dir que, segons estava apuntat al llibre d’infermeria, l’havien traslladat dues plantes més amunt. Van recollir la roba de l’armari i van pujar a la nova habitació. Allà, a sobre del seu retrobat llit, estaven amuntegades totes les seves coses. Això sí, havien estat honrats: no hi faltava ni un mocador.
Més preocupant és el que va passar dos dies desprès. Quan tornaven de la passejada, cap a dos quarts de set, es van veure abordats per un... Empleat? Auxiliar? Metge en pràctiques? Resident? Infermer? Mai no ho van arribar a saber. Us faig una transcripció més o menys fidel de la conversa i dels esdeveniments que van seguir:
Professional (per anomenar-lo d'alguna manera)(esveradíssim): Albert! Ets tu, l’Albert? On t’havies ficat? Porto dues hores buscant-te!
Albert i Cati (bocabadats): Estàvem a prendre la fresca a baix, a infermeria ho saben, tenim permís.
Profesional: Bé, tan és, ràpid, cap a l’habitació, que estàs molt greu!
Albert i Cati (espantants): Què? Com? Què passa?
Professional: Que al darrer anàlisi posa que no tens ni una plaqueta! Què vols, passejant amunt i avall? Dessagnar-te pel catèter?
Cati (morta de por i plorant): Ai, Déu meu!!!!
Albert (més seré): No pot ser, a dos quarts de tres m’han fet l’analítica de sortida de laboratori i m’han dit que estava perfecte.
Professional: Doncs a mi m’han dit no tenies plaquetes! Vinga, estira’t al llit i immediatament et passem una bossa!
L’Albert es va estirar, i la Cati, molt espantada, va decidir no anar a casa i esperar a que li posessin el tractament.
Va passar una hora, van passar dues, van passar tres, van preguntar aquí i allà, i cap a les deu de la nit apareix una infermera amb una bosseta.
Cati: Escolti, senyoreta! Que no era tan urgent, passar la bossa? Fa més de tres hores que el meu marit s’espera!
Infermera: Urgent, urgent... no gaire. Està una mica baix de plaquetes i ja està.
La Cati s’anava a enfilar però l’Albert la va fer callar.
Albert: És igual, posi, posi. Serà una bossa i prou?
Infermera: No, són tres que han de passar seguides. Avisi quan aquesta estigui, que portarem la següent. Seran uns vint minutets.
Cati: Em quedo amb tu fins que acabis? Total, en una hora estaràs llest.
Albert(filosòfic): Millor que marxis; al pas que anem, si això s’ha acabat a les dues de la matinada ja puc estar content.
Doncs es va equivocar, la darrera bossa va acabar de passar a quarts de quatre de la matinada. Sort que havien d’anar seguides.
Quan al dia següent van tornar al laboratori van explicar l’aventura a la metgessa, i aquesta va quedar paradíssima: ni hi havia cap problema a la seva analítica, ni ells havien donat ordre de res... Va buscar a l’expedient i els va ensenyar. Res! Aleshores?
Metgessa: Dius que et van dir que et posaven plaquetes? Quina fila feien les bosses que et van passar?
Albert i Cati: Així i aixà.
Metgessa (esmaperduda, els ensenya una bossa): Això no són plaquetes, això és plasma! Les bosses de plaquetes són així (nova bossa demostrativa).
Albert i Cati (tots dos ben segurs): Doncs era com la primera.
Qui era el pobre desgraciat sense plaquetes? Li van arribar a passar les bosses? Algú va demanar disculpes o var fer quelcom per aclarir aquest assumpte? En fi.
Us podria explicar moltes més coses que semblen mentida, però millor que pari perquè no acabarem. No cal anar amuntegant agreujants com que la Cati va ser empentada (amb mala ganya) per una auxiliar; tots dos (i altres ingressats i familiars) escridassats amb molt males paraules per obrir finestres o sortir al passadís «sense permís»; els timbres d’infermeria silenciats durant el torn de nit, de manera que qui era capaç s’havia d’aixecar del llit i anar a fer tombs pels passadissos per demanar ajut pels companys immobilitzats...
La guinda del pastís va venir quan, a l’hora de marxar, l’Albert i la Cati van demanar el full de reclamacions. No n’hi havia per enlloc. La Cati es va passejar per totes les plantes, no n’hi havia ni un. Ningú sabia on estaven, només quedaven fulls de suggeriments. I, és clar, ja els van deixar molt clar que, per reclamar, s’ha de fer en un full de reclamacions! Si no, ni s’ho miren.
Heu sentit parlar algun cop d’un senyor que es deia Kafka?
Aquesta no és la Seguretat Social que jo he conegut, farcida de bons professionals, dotada de mitjans i de protocols rigorosos. Sé de què parlo, n'he hagut de fer molt ús. Això és el que estan fent amb un dels millors sistemes sanitaris del món. Si la broma era «Retalla, que alguna cosa queda», el que passarà és que, retallant, retallant, serà algú que s’hi quedarà!
Quina vergonya!
P.D.
Vull deixar clar que els horrors són aplicables exclusivament al tracte en planta; els serveis especialitzats continuen (de moment) funcionant de forma correcta. Però, com a auxiliar de planta que vaig ser durant més de tres anys (ja fa molt de temps), trobo totalment inadmissible aquesta situació.
