Requiem de Fauré: una mostra d'esperança

 

Gabriel Fauré retratat per John Singer Sargent el 1889,
època de la composició del Requiem

Gabriel Fauré està considerat actualment un dels músics francesos més importants de finals del segle XIX. En canvi, en la seva època opinaven que era "massa modern" i l'èlite musical li va posar bastants entrebancs. Va ser deixeble i amic de Camille Saint-Säens mentre que Maurice Ravel es va convertir en el seu alumne més il·lustre. Va gaudir de l'admiració i el respecte de músics tan importants com Isaac Albéniz, Piotr Tchaikovsky, Richard Strauss i Aaron Copland. Una de les seves peces més conegudes a nivell popular és aquest Requiem, estrenat a la Madeleine de París el 1888. 

Diu la llegenda que el va composar per als seus pares, morts entre 1885 i 1887, però en realitat no hi ha cap document que ho provi ni cap insinuació del mateix autor en aquest sentit. Sí és cert que va dir: "El meu requiem no expressa por a la mort. Per a mi és un feliç alliberament, l'aspiració a una felicitat superior".

Jo vaig intervenir en la interpretació d'aquesta obra en un meravellós concert, d'aquells inoblidables, i el preparador sí que creia que el Requiem era per als pares de Fauré, i ho comentava per un detall que pot ser important: Fauré no era una persona religiosa, el més probable és que fos agnòstic, però la pèrdua successiva del pare i la mare el van afectar molt. Aquest Requiem no és molt pietós, ni amenaça amb horribles càstigs els pecadors, ni segueix estrictament la litúrgia, sinó que és un prec, respectuós i sentit, per a l'eterna felicitat d'aquell a qui es dedica. És fàcil, doncs, suposar que Fauré pensava en algú molt estimat. I per la meva part, crec que també està dedicat a tots nosaltres, fràgils humans, que en general tenim poc d'herois de la fe.

En lloc d'una obra tremendista i aterridora tenim una peça molt dolça i commovedora, que no té gaire a veure amb altres misses de difunts ben conegudes. Sempre he pensat que és un Requiem que acaba bé. No hi ha Dies irae, la terrible descripció del dia del judici, sinó el prec, precisament, que siguem alliberats del terror d'aquest dia (Libera me, Domine). I al final, un número que no pertany a les misses de requiem, In paradisum, dolç i ple d'esperança. En alguns fragments em recorda, i molt, l'estil de la música vocal religiosa de Schubert.

I una cosa curiosa (ves a saber si és casual o no), igual que el de Mozart, està escrit en la tonalitat de re menor. És bastant curt, dura poc més de mitja hora. Està estructurat en set moviments:

I. Introït i Kyrie

L'entrada de la peça és solemne, però en absolut terrorífica. Parla de serenitat i acceptació.

II. Offertoire

Senyor Jesucrist, allibera les ànimes dels difunts del dolors, de les penes, que no caiguin en l'obscuritat... És un prec humil i sentit, subratllat per una melodia i una harmonia trencadores i precioses.

III. Sanctus

Aquí estem, amb els àngels, cantant ben tranquils. Tot va bé.

IV. Pie Jesu

Senyor Jesús, donan's el descans. Un prec dolç i esperançat.

V. Agnus Dei et Lux Aeterna

Aquest número és solemne, amb un equilibri meravellós entre les quatre cordes del cor, i una expressivitat increïble.

VI. Libera me

És potser el fragment més colpidor, i a més en tinc un record molt i molt especial degut a un emotiu incident durant l'assaig general. Va ser el dia que vam conéixer el baríton solista, anglès. El director l'havia demanat expressament per a aquest  concert, ja que creia que era el millor intèrpret d'aquest Requiem que es podria trobar, però el cantant no n'estava gaire convençut. Els cors d'afeccionats del sud d'Europa no li despertaven cap mena d'entusiasme, i opinava que els hi faltava tècnica. No deixava de tenir la seva raó, però el director, finalment, va aconseguir que vingués. 

Recordo que, en acabar la seva intervenció en aquest número, quan entra el cor, es va girar, sorprès, cap a nosaltres. Ens va escoltar amb gran atenció, i, en tornar a fer la seva part, la va cantar de cara al cor, molt emocionat, mirant-nos gairebé d'un a un. Després, el director ens va dir que el solista se li havia adreçat i li va comentar que la nostra visió d'aquest Requiem l'havia commogut com cap altra: "A aquests cantaires potser els falta tècnica, però és la interpretació més sincerament emotiva que he sentit mai. Hi posen tot el cor, tot el sentiment".

Acabat el concert vam fer un sopar (era el costum, sempre el feiem), i per acomiadar-nos d'ell en el moment que marxava li vam cantar la part coral d'aquest número. I ell ens el va interpretar sencer, només per a nosaltres. Crec que al final se'ns saltaven les llàgrimes a tots.

És un record entranyable.

VII. In Paradisum

I el final, bé, el que és segur és que hem anat al paradís, i allà estem en bona companyia i simplement feliços per tota l'eternitat... o el temps que ens toqui, per desprès adormir-nos dolçament.

He trobat aquesta estupenda versió del Cor i Orquestra Simfònica de Galícia (sí, que carai, del sud d'Europa), sota la inspirada direcció de Víctor Pablo Pérez.

Gabriel Fauré - Requiem - Víctor Pablo Pérez

A veure si us arriba al cor com em va arribar a mi.

Personalitats en conflicte (música - I)

 

La fantàstica soprano de coloratura alemanya Diana Damrau
en la seva impressionant interpretació de La Reina de la Nit
(La flauta màgica)

I dintre de les personalitats en conflicte avui explorarem algunes que surten a les òperes de Mozart, que, contra el que podria semblar, té obres ben complexes, temàticament i argumentalment. No tot són comedietes, ja veureu.

El comte d'Almaviva (Les noces de Figaro, L. Da Ponte i W.A. Mozart, 1786)

L'escriptor francès Pierre de Beaumarchais va escriure l'any 1778 una obra de teatre que va anomenar Un dia de bojos, o el casament de Figaro. Pertanyia a una trilogia que començava per El barber de Sevilla, El casament era la segona obra, i la tercera, La mare culpable. En tots tres casos apareixen: Figaro, la seva dona Susanna, el comte Almaviva, i la seva esposa, Rosina. A El barber de Sevilla o Figaro, aquest personatge ajuda a Almaviva a casar-se amb Rosina. A El casament (o Les noces, un nom més popular) és Figaro qui vol casar-se amb Susanna i el comte, que n'està encapritxat, la vol aconseguir abans. La mare culpable és molt poc coneguda i més tràgica, i passa vint anys desprès de Les noces, en plena Revolució Francesa.

Per qüestions de censura, El casament de Figaro no es va representar fins el 1784 i va tenir un gran èxit a nivell popular, ja que denunciava les males pràctiques de l'Antic Règim. Joseph II d'Àustria va prohibir la seva representació a Viena, però va permetre la versió operística que va composar Mozart, amb llibret de Da Ponte. Val a dir que van treure totes les referències de tipus polític i reivindicatiu perquè l'obra passés la censura... excepte una, que és la que atorga tota la trama a l'obra: la utilització del dret de cuixa per part d'un noble envers una plebea.

Almaviva, propietari d'una extensíssima finca i amb gran quantitat de servents, aprofita la seva condició d'amo per seduir totes les minyones. Arriba a creure que aquest és el seu dret, tot i que es suposa que havia abolit els mals usos en els seus dominis. Però li agrada Susanna i aquesta es nega totalment a cedir, ja que està enamorada de Figaro i es volen casar. Almaviva no pot acceptar ser deixat de banda i que un criat li passi la mà per la cara. D'això precisament va l'escena que he deixat aquí. Almaviva està furiós, li han negat una cosa que ell desitja i es veu burlat per un servent. I jura que es venjarà i que aconseguirà el què vol. I que només de pensar-hi, ja es posa content.

Desprès de mil enredades, la cosa acabarà bé. La pobre Rosina recupera l'estimació del seu espòs, que li demana perdó per tot el que l'ha fet patir, i Susanna i Figaro es casaran ja sense cap entrebanc.

És molt interessant aquest personatge, que vol ser benevolent i generós, però cau en els mateixos errors que la majoria dels representants de la seva classe social: creure's per sobre dels altres, pensar que els seus desitjos han de ser satisfets sí o sí, i que la seva paraula és la llei. Almaviva aprèn una lliçó, i almenys en aquest cas el resultat és el benestar de tothom.

Ruggero Raimondi, especialista en el paper de Figaro, per un cop fa de
Comte d'Almaviva en una versió de Le nozze di Figaro.
I, és clar, està insuperable.

Hai già vinta la causa! (recitatiu) - Vedrò mentr'io sospiro (ària)

Comte Almaviva, Ruggero Raimondi (baríton)

https://www.youtube.com/watch?v=otFg3gF4OXs&list=RDllW204R7EEM&index=6

I aquesta és la intervenció d'Almaviva, indignat i rancuniós, incrèdul que la seva felicitat sigui obstaculitzada per un servent. Ruggero Raimondi torna a demostrar que és un gran intèrpret, tant com a cantant com representant el seu paper a nivell de moviment i expressió. Raimondi, en realitat, solia cantar el paper de Figaro, escrit per a un baríton-baix, però pot cantar perfectament el paper d'Almaviva, pensat per a un baríton més lleuger, perquè posseeix una gran agilitat vocal i domina els aguts. Atorga al comte un timbre greu que no se sol sentir en aquest paper, i que li cau molt bé.

En aquest altre enllaç trobareu la mateixa ària interpretada per un altre cantant, el baríton nord-americà Dwayne Croft, aquest cop subtitulada en castellà, per la qual cosa s'aprecien millor els sentiments que sacsegen Almaviva. Croft, per cert, també fa una excel·lent interpretació.

https://www.youtube.com/watch?v=7VKKF22M3Ro&list=RD7VKKF22M3Ro&start_radio=1

Don Giovanni (Don Giovanni,  L. Da Ponte i W.A. Mozart, 1787)

I seguim amb aquest personatge fosc i lluminós alhora, del que ja he parlat diverses vegades, com en aquest post. Un seductor, un individu que només es mou per la seva conveniència i el seu plaer. Vital, i positiu, però dominat per un terrible orgull i una supèrbia que li fan menysprear la resta de vivents. Un protagonista que arrossega a tota la resta de personatges: 

• Domina a Leporello, que tot i les seves queixes, el segueix servint, i el defensa i intenta protegir-lo en la darrera escena del segon acte. Tan és el què digui desprès en l'epíleg de l'obra: quan Giovanni ja no hi és ell reacciona ben bé com pot i amb un sentiment de pèrdua. Sobre Leporello també es podria fer tota una tesi doctoral, perquè és un personatge molt ric i ple de matisos i contrastos.
• Enamora a Elvira, que fins al final provarà de salvar-lo de les conseqüències de la seva vida dissipada, i, si és possible, recuperar-lo com a parella. Quan Giovanni mor, Elvira renuncia al món i es tanca en un convent.
• Enamora a Zerlina, que cau ben bé en els seus braços, tot i que es malicia que alguna cosa no va a l'hora. Però l'atractiu de Giovanni la té tan dominada com a Elvira.
• És odiat intensament per Anna, Ottavi i Masetto, que semblen perdre el nord i l'objectiu de la seva vida quan ell ja no hi és.
• I el que és més astorador, el comanador, a qui ell ha matat en un duel, prova de salvar-lo! L'avisa de la seva mort i li ofereix la redempció diversos cops! Per cert, d'on ve, el fantasma? De l'infern???

En resum, qui o què representa Don Giovanni? A Le nozze di Figaro apareix un personatge del tot semblant, Cherubino, un patge, un noiet de quinze anys que persegueix  totes les faldilles que troba. Amb la seva joventut, bellesa i capacitat de seducció prova d'aconseguir totes les noies que pot, joves o grans, minyones o senyores. Doncs Giovanni no és ni més ni menys que Cherubino amb vint anys més, i havent guanyat un premi de la loteria. La innocència ja ha desaparegut i ha estat substituïda per una gran seguretat en ell mateix i un orgull immens que el portarà a la perdició. L'obertura de l'obra ens ho diu de forma explícita. Comença exposant la foscor del final, però sense deixar de mostrar l'alegria de viure del personatge, que arrassa amb tot amb la seva energia. Però al final, Giovanni serà víctima d'ell mateix, ell tot sol es condemnarà.

I aquí voldria fer un comentari quant al començament de l'òpera. He llegit en diversos llocs que Giovanni ha provat de violar Anna. Això no és possible. Giovanni no és un violador, és un seductor. El que jo penso que ha passat és que, trobant que no és possible seduir Anna, que és més seca que un bacallà, prova de fer-la seva fent-se passar per Ottavio, el seu promès, i ficant-se a la seva habitació en plena nit. I es troba amb la desagradable sorpresa que Anna no ha deixat mai que Ottavio li toqui ni el dit índex, i és clar, s'adona de seguida que aquell no és el promès ni de broma. La noia munta una terrible escena, afirmant que no sap qui és (no el reconeixerà fins una mica més tard, per la forma de parlar). Desprès del duel, Anna està més aclaparada per la mort del seu pare, el comanador, que per una altra cosa, demana venjança, i manté a ratlla Ottavio, que en tota l'obra no es menjarà una rosca, i després no es podrà casar fins passat un any. Si jo m'he atrevit amb aquesta interpretació és perquè, tan el personatge original, el Don Juan de Tirso de Molina, com posteriorment el Tenorio de Zorrilla proven de fer exactament el mateix, i el de Zorrilla ho aconsegueix i tot (i en general és un personatge bastant més malvat, i així i tot se salva, apa ja).

I recordem que Giovanni mata el comanador en un duel que provoca el mateix comanador i que Giovanni vol evitar. Giovanni és un home jove en la plenitud de les seves forces, i no té ni per començar amb el comanador, gran i xacrós. No li agrada haver-lo mort, però tampoc no es posa pedres al fetge. Ja està fet, passem a una altra cosa.

Trobo que aquesta òpera és una de les més impressionants del repertori clàssic, el personatge de Giovanni és impactant, i què direm de la música meravellosa de Mozart.

Aquí deixo uns fragments que potser ens podran ajudar a entendre la temàtica, i de passada a gaudir d'una música com poques n'hi ha. Totes les peces cantades provenen d'una gravació del Festival de Spoleto, i a Youtube són les úniques que es troben amb aquests intèrprets. Dimitris Tiliakos fa una representació superba de Giovanni, de les millors que he vist (de l'alçada de Ruggero Raimondi, un altre Giovanni meravellós), i no només per la interpretació vocal, sinó pel seu posat i els moviments a l'escenari, havent assimilat perfectament la psicologia del personatge. I està molt ben acompanyat per la resta de cantants. La producció és una mica estranya, amb moviments escènics no gaire corrents, alguns molt encertats i altres potser no tant, però en general val la pena.

El gran baríton grec Dimitris Tiliakos fa una interpretació
superba de Don Giovanni

Obertura de Don Giovanni 

Orquestra Filarmònica Txeca. Director, Manfred Honeck

Els dos aspectes, el tràgic del final, i la personalitat lluminosa i joganera de Giovanni, es barregen en aquesta obra mestra, una de les obertures més boniques de Mozart i la més impressionant. Está composada en la tonalitat de re menor, i en tota la seva producció Mozart només l'ha fet servir com a tonalitat principal en el concert per piano K466 i en el Requiem. No per casualitat són les seves tres peces més colpidores.

La ci darem la mano (Ens donarem la mà): https://www.youtube.com/watch?v=mLTXekG-meA&list=RDmLTXekG-meA&start_radio=1

Giovanni, Dimitris Tiliakos (baríton); Zerlina, Arianna Venditelli (mezzosoprano).

La seducció de Zerlina, totalment exitosa, ens mostra l'aproximació progressiva entre tots dos personatges. Al començament canten per separat, desprès les seves intervencions es van fent més properes, es van superposant, i a l'acabament del duet canten alhora, simbolitzant el seu total enteniment i el lliurament d'ella a un home que troba encisador i irresistible.

Fin ch'han dal vino (Mentre els quedi vi)

Giovanni, Dimitris Tiliakos; Leporello, Andrea Concetti (baix)

Repeteixo el què vaig dir en aquest post sobre la mateixa peça: aquesta curtíssima ària és una de les més difícils que s'han escrit per a baríton, molt complicada d'interpretar, i com vaig sentir d'un cantant d'òpera professional, "se't fa curt tot l'aire de la sala per poder-la cantar". Al final, Giovanni deixa anar una riallada que pocs cops he sentit encertada (aquí sí ho està, i tant). Alguns analistes parlen d'una riallada sarcàstica, però no és aixó ni de bon tros. Afirmar una cosa així és no entendre el personatge de Giovanni. El que fa és una riallada de triomf, de joiosa anticipació de la meravellosa festa que está organitzant... i de totes les noies que preveu seduir durant la nit.

 

Com ja hem trobat en el duet anterior, per evitar que l'ària quedi desubicada, la gravació inclou el recitatiu sec previ, aquí a càrrec d'Andrea Concetti i Dimitris Tiliakos, i val la pena veure com de bé treballen tots dos.

Deh vieni a la finestra (Oh, surt a la finestra)

Giovanni, Dimitris Tiliakos

La prova que Giovanni no és un violador, sinó un seductor, és aquesta ària tan tendra. Amb aquesta cançó acompanyada de mandolina, i disfressat com si fos el seu criat, prova d'enamorar la minyona d'Elvira. Es donaria tanta feina, si fos un simple abusador?

Don Giovanni, a cenar teco (Don Giovanni, em vas convidar a sopar):  https://www.youtube.com/watch?v=f8rYdNDLxCc&list=RDGMEM8h-ASY4B42jYeBhBnqb3-w&start_radio=1&rv=3rpReD2vKi4

Giovanni, Dimitris Tiliakos; il commendatore, Antonio di Matteo (baix profund); Leporello, Andrea Concetti (baix).

I aquí, l'escena més impressionant, no només d'aquesta obra, sinó de totes les òperes mozartianes i segurament d'una bona part de la música d'escena del seu temps. La introducció de l'obertura és aquí, no ja l'acompanyament de les veus dels personatges, sinó un altre protagonista. No ens deixa descansar ni un moment i ens anticipa el terrible final. Com va dir un comentarista: "La gent va anar a veure una òpera lleugera i es va trobar una pel·lícula de terror". Mozart mateix va dubtar si deixar-la com a final de l'òpera o representar l'epíleg. La versió de Praga és amb epíleg, la de Viena, sense epíleg. Jo personalment prefereixo la versió de Viena, és molt més contundent.

La Reina de la Nit (La flauta màgica, E. Schikaneder i W.A. Mozart, 1791)

Qui és realment la Reina de la Nit a La flauta màgica? Per què vol matar Sarastre? Ves a saber. És una representació de l'etern femení? Una mare desesperada per la marxa de la seva filla? O gelosa de la felicitat que obtindrà la noia si es casa? Sigui com sigui, aquesta representant de les forces de la foscor té una tradició ben il·lustre. Des de Lilit, la primera esposa d'Adam -que molt probablement és una reel·laboració del dimoni femení Lilitu de la cultura babilònia- a la Làmia grega o la Pomba Gira, el complex i contradictori esperit femení de la umbanda brasilera, les cultures patriarcals sempre han temut la influència de les religions primitives, totes elles matriarcals, i han convertit els seus poders ancestrals en forces malignes. 

Aquí, la Reina de la Nit odia Sarastre, el mag que simbolitza el sol que il·lumina el món, i demana a Tamino (primera ària) que salvi la seva filla, que segons ella ha estat segrestada pel mag. Desprès (segona ària) ordenarà a la seva filla, Pamina, que assassini Sarastre, i li diu que, si no ho fa, mai més no veurà la seva mare, i els llaços materno-filials es trencaran. És a dir, entabana i prega al mascle, i atemoreix i amenaça la femella. La Reina de la Nit és una mena de sogra malcarada que no accepta que la seva filla arribi a tenir una relació plena amb el seu home. Quantes ni ha? No és pas una figura estranya o desconeguda, sinó, ben al contrari, una de coneguda i ridiculitzada, que es fa objecte i motiu de burla. Però el conflicte és ben real, i terrible.

En l'obra, el personatge té només dues intervencions, però són realment memorables, mostra de la importància que Mozart li va donar. Aquí, les dues àries estan interpretades per Diana Damrau, una soprano de coloratura alemanya que fa un treball excel·lent, impressionant. També la producció escènica, de The Royal Opera House, és de primera.

Per cert, en l'estrena de l'obra aquest paper el va fer la cunyada de Mozart, la més gran de les germanes Weber, Josepha.

O zittre nicht (No tinguis por)

Aquí la veiem entabanant Tamino i prometent-li el que no pensa pas cumplir. És una ària molt bonica on la Reina es mostra dolça, trista, esperançada... i tot plegat més fals que un bitllet de 35 euros.

Der Hölle Rache ((La venjança de l'infern)

I aquí, amenaçant i maleïnt Pamina, aprofitant-se del seu amor de filla. És l'ària més coneguda, i aquí no dissimula pas la seva maldat. Diuen els experts que Schikaneder, l'autor del llibret, no era gaire bon escriptor. Jo no ho sé, però déu n'hi do la crueltat que traspua tota aquesta intervenció. I, per cert, la soferta cantant, apart dels passatges de coloratura, que són esplèndids, té l'honor d'haver d'emetre una de les dues notes més agudes escrites per Mozart per a interpretació de veu: un Fa5 o Fa sobreagut, que demana una soprano de primeríssima qualitat. I no com a nota de pas, sinó atacada directament. Espectacular.

Representació babilònica de Lilitu, Reina de la Nit,
símbol de la part desconeguda i temible que la feminitat
té per als homes

Vagi aquesta mostra per als que diguin que la música de Mozart és superficial i facilona (n'hi ha hagut i encara n'hi ha). En un proper post ja veurem obres d'altres autors també molt interessants.

Personalitats en conflicte (literatura i cinema - I)

 

L'actor britànic Harry Lloyd en el seu paper de Richard III Plantagenet
a The Lost King (Stephen Frears, 2022), preparant-se per a la 
Batalla de Bostworth, on va morir.

Hi ha, ja sia a les històries com a la Història, una colla de personatges que no compleixen ben bé el rol del bo o del dolent, i ningú no els considera pas herois. Uns es troben enfrontats a conflictes molt greus i difícils de gestionar; d'altres són víctimes que es defensen, o botxins amb certes raons per atacar. Altres, simplement, han estat arrossegats per aconteixements dubtosos i la posterioritat els ha jutjat (en bo o en dolent) i ha dictat sentència sense haver abordat totes les qüestions que feien al cas. 

Perquè, en realitat, pocs éssers són herois totals i absoluts, sinó que pertànyen a un ampli ventall de gris. O bé potser, ben mirat tot plegat, tampoc no són tan dolents com errats o sotmesos a societats exigents o permissives.

Alguns són molt interessants, fins i tot fascinants, i segons el comentarista es poden veure de moltes maneres diferents. En parlarem d'alguns, a veure què en surt, de tot plegat.

De moment, aquí tenim una primera part de l'apartat de literatura i cinema.

Èdip (Èdip, rei, Sófocles, 425 a.C.)

El personatge d'Èdip és un dels més fascinants
de la dramatúrgia grega. I l'Esfinx no es queda pas enrere. 
Trobada d'Èdip i l'Esfinx, Émile Ehrmann (1903).

Ja n'havia parlat, d'Èdip, en aquest blog, però per què no puc tornar a tractar el tema? Vaig saber per primer cop d'Èdip a l'escola, quan en el llibre de literatura va aparèixer la lliçó sobre el teatre clàssic grec i vam llegir un preciós fragment d'Èdip, rei. Aquell que comença:

“¡Oh, fills adolorits! M’és conegut i no desconegut allò que busqueu; perquè jo sé que tots patiu, però, tot i patint, no n’hi ha cap que pateixi com jo. El vostre dolor us arriba a cadascú de vosaltres per ell mateix i de ningú més; però la meva ànima plora per la ciutat, a la vegada per mi i per tu….etc. etc.”  

No, encara que ho pugui semblar, no és cap rotllo. Ben al contrari: Sòfocles va ser capaç d'impressionar a una nena de tretze anys amb tant d'encert que encara recordo tota l'escena. Em vaig interessar força per la història d'Èdip més enllà dels temes del complex, i amb el pas dels anys he sentit moltes versions i interpretacions de tot plegat. N'he tret unes quantes conclusions (potser errades, però no seré pas l'única) i per aquí les deixo.

Èdip és un heroi ben tràgic, un dels més impressionants, si no el què més, de l'imaginari grec. Aquí tenim un ésser afectat per un fat horrorós, i per la poca traça d'un oracle que es podria haver quedat amb la boqueta tancada. Tampoc és que el seu pare Lai sigui un exemple de savoir faire: com que un il·luminat li diu que el nen el matarà i es casarà amb la mare, no se li acut una altra cosa que fer de madrastra de la Blancaneus, deixar-lo coix i donar-li el petit a un pastor perquè el mati o el deixi morir ben lluny de casa.  No sé com s'ho deuria prendre la mare, Iocasta; segurament gens bé, però les dones no hi pintaven pas res, en aquella societat. Me la imagino guardant-li una amarga rancúnia a Lai; que per cert té un paper ben antipàtic, i no vull entrar en més detalls. Ell és el culpable de la maledicció per mala peça, poca vergonya i impresentable.

I és clar, al pastor tot plegat li sembla una bestiesa i no mata pas el nen. Èdip és rescatat i criat per uns pares amorosos (encara sort) que no li diuen mai que és adoptat. Però en una visita al ditxós oracle, s'assabenta de la maledicció i, és clar, no torna pas a casa a fi d'evitar el crim. Anant cap a Tebes, la capital de Lai, es troben tots dos, pare i fill, en un tram estret i perillós, i Lai, no content en no ajudar el grup d'Èdip, a sobre li mata un cavall. Èdip ja en té prou, i el mata a ell. Vaja, ja s'acomplert la primera part de l'oracle.

Seguint el camí, es troba una esfinx que li barra el pas. "La cantora d'enigmes", com la va anomenar Sòfocles, es dedica a proposar endevinalles als joves del regne, cada dia a un de diferent, i qui no les encerta és assassinat per aquesta figura realment tan estranya. Èdip encerta les dues endevinalles: la de l'home, i la del dia i la nit. I l'esfinx, humiliada i enrabiada, es suïcida. Mai no he trobat cap interpretació mínimanent lògica del fet. Potser l'esfinx simbolitza la part fosca de la femineitat (ja tornarem sobre el tema), allò que els homes desconeixen i també temen. Penseu que sempre demana homes joves, solters. I el seu primer contacte amb el principi femení els provoca la mort perquè són incapaços d'entendre'l. En acabar-se el seu domini sobre els homes, aquesta representant del que avui diríem feminazis prefereix la mort a la humiliació davant d'un mascle.

I ara ve la bona. Èdip ha salvat els joves de Tebes i la ciutat, agraïda, el casa amb Iocasta i el fa rei. Sempre he volgut pensar que es va tractar d'un matrimoni feliç. Van tenir dos fills i dues filles, i Iocasta es deuria recuperar de la seva dissortada vida amb Lai, que ni la tocava per no deixar-la embarassada (de fet, preferia els noiets) i que devia maltractar-la i menysprear-la contínuament. La pega, que els déus estaven enfadats per la situació i van enviar una maledicció a la ciutat (té tela). L'altra pega, el germà de Iocasta, Creont. Ai, els cunyats, són una plaga. Havia estat regent de Tebes a la mort de Lai i deixar-li el regne a aquell jovenet desconegut, i a sobre veure la germana viure contenta i satisfeta, doncs no li va agradar.

Creont no va fer res activament contra Èdip, però no se'n va estar de destapar tota la trama quan la va saber (endevineu on va anar? Sí, al refumut oracle dels nassos). Podeu comptar com es van quedar Èdip i Iocasta. Èdip es va treure els ulls, desesperat per la situació. Quan a Iocasta, contràriament al què s'explica gairebé sempre, no es va suïcidar pas en aquell moment. Jo crec que estimava massa la seva família. Allò que finalment la va sobrepassar va ser que els seus fills, Eteocles i Polinices, es matessin l'un a l'altre en la disputa per ser reis de Tebes. I amb el tiet Creont fregant-se les mans. La pobra Iocasta, en veure morts els seus fills, aleshores sí es va suïcidar. 

La pobra Antígona també va pagar la mala voluntat de Creont, que va manar que la tanquessin viva en una tomba i la deixessin morir per voler enterrar correctament els seus dos germans. Antígona es va suïcidar i també el seu promés. Sobre la sort d'Ismene, l'altra germana, no se sap res. Ella volia acompanyar Antígona però la van salvar. Creont, al final, es penedeix de les seves decisions, però la seva pròpia esposa es suïcida davant el desastre familiar.

Tot plegat una autèntica "tragèdia grega". La conclusió per a una mentalitat com la nostra seria que Èdip va ser un bon noi i un bon rei, que, tot i aclaparat per unes malediccions i uns fats horrorosos, per un pare impresentable i per un cunyat molt interessat, va procurar actuar sempre amb seny i pel bé de la seva família i la seva ciutat. I aquesta, sens dubte, és també la conclusió que en van treure els pensadors grecs, així que van decidir donar al relat un final una mica més lleuger. Teseu, el mític hereoi atenenc, se'n va compadir de tot plegat i el va acollir a Atenes, on Édip va passar els seus darrers anys i va morir ja ancià, i on va ser enterrat com tota una llegenda al Santuari de les Eumènides.

Milady de Winter (Els tres mosqueters, A. Dumas, 1844)

L'actriu anglesa Margot Grahame va fer una preciosa
Milady en la versió fílmica d'Els tres mosqueters de 1935

Aquesta senyora provoca un gran impacte en un lector primerenc de les aventures dels mosqueters. Es tracta d'una dona bellíssima, atractiva i seductora, una ànima totalment lliure que, per alguna raó que desconeixerem sempre, només se sent lligada per la lleialtat al Cardenal Richelieu, a qui mai no trairà.

Espia, conspiradora, agent secret, una mena de Mata Hari del segle XVII, tindrà una fi semblant a la de la seva descendent moral. Com diu ella mateixa al final de la novel·la, "Us heu ajuntat déu homes per assassinar una dona". Però el botxí de Lille, a qui han contractat els conjurats a fi d'executar-la de la forma més legal possible, li replica: "No, madame. Un botxí ajusticia, no assassina. És el darrer jutge, no pas una altra cosa". Perquè els crims de Milady no són només polítics, ni molt menys. Entren també en l'esfera privada. És una dona rancuniosa, incapaç de perdonar quelcom que consideri una afrenta; i així fa caure moltes persones, homes i dones innocents, víctimes de la seva ambició, desitjos de venjança i falta absoluta d'ètica. I com li retreu el seu cunyat (un home del qui només ha rebut que beneficis, i a qui ha provat de fer matar), "Aquesta dona té un fill, i en cap moment n'ha fet esment". És així, les seves darreres hores estan concentrades només en ella mateixa, en provar de salvar-se, en amenaçar, enganyar i tornar a trair. Res no li importa, només ella.

El mateix Richelieu, quan s'assabenta de la mort de la seva sequaç, tot i que li sap greu, no pot evitar una secreta sensació d'alleujament. Milady havia començat a provocar-li una estranya sensació d'incertesa, i una por cada cop més pregona pel seu tarannà intens, apassionat i sense escrúpols.

D'on ve la malignitat de Milady? No ho sabrem mai. Coneixerem alguna dada de la seva vida ja de ben joveneta, però sempre raurà en l'ombra l'origen del mal. Una dona contrariada, una víctima, o simplement un esperit pervers ja des del naixement?

Jacobè (Jacobè, Joaquim Ruyra, 1920)

No he trobat imatges de Jacobè, però aquesta en podria ser
una bona representació

Tots els relats de Joaquim Ruyra són excel·lents. En té de divertits i costumistes, com Vetlles d'estiu; profunds i a la vegada realistes i espirituals, com La basarda (un dels meus preferits), i d'altres, duríssims testimonis d'una altra època i una altra manera de viure, com Mànegues marines. Però sens dubte un dels més colpidors és aquest, Jacobè, el relat commovedor d'una noia, coneguda de la seva família, que des que ell era ben petit va ser la seva mainadera. El portava a la platja, li ensenyava a nedar, i el protegia de qualsevol mal, ben assentadet a la sorra, mentre ella triscava per les roques com un xicotot buscant cloïses i pescant morralla.

Jacobè era al·legre i despreocupada, una noieta àgil i entremaliada, filla d'una pescadora de Blanes vídua d'un traginer francès (d'aquí possiblement l'estranya forma del seu nom, com una mena de "Jacqueline" passada al català d'una manera o una altra). Les dues dones eren les padrines del petit Joaquim, i ell se les estimava intensament i hi confiava. Amb el temps, Ruyra va créixer i va fer estudis a Barcelona, i continuava veient les seves amigues cada cop que pujava a Blanes.

Però la Jacobè s'anava tornant cada cop més esquerpa. Molt a poc a poc, de forma insidiosa, el seu comportament va canviar: es tancava en ella mateixa, estava sempre malhumorada. Ella, una noia bufona i sempre ben agençada i curosa, es va deixar completament, fins arribar a anar bruta i desendreçada. Feia por a la gent amb el seu posat, la seva agressivitat i el seu tarannà absurdament variable i desquiciat.

La sentència del metge va ser definitiva: la Jacobè havia caigut en una horrible malaltia mental, sense cura ni tractament en aquells moments, i l'origen estava en la seva ascendència paterna, una família d'embriacs sense aturador, lastrats per generacions d'abusos de tota mena, la culminació d'una llarga filera de toxicitat que va acabar amb la seva ment.

El final del relat és terrible, molt trist. I deixa Ruyra en mig d'una desoladora reflexió. Paguen els descendents, com una maledicció, els pecats dels seus pares? Què significa la Jacobè com a víctima d'un mal que ella no ha fet, d'una falta que no ha comès?

Aquí certament, no hi ha maldat del subjecte, ve de molt enrere, i troba en la Jacobè la seva culminació que no deixa cap mena de sortida. Només plorar.

Sinuhè (Sinuhè, l'egipci, Mika Waltari, 1945)

Aquesta il·lustració moderna d'un metge de l'antic Egipte
ens pot mostrar prou bé el paper i l'actitud de Sinuhé

Aquí tenim una de les novel·les històriques més famoses que es van escriure al segle XX, i segurament una de les de més qualitat literària. I contràriament a les modes actuals, hi ha un intent seriós de donar dades el més exactes possible de l'època tractada, almenys segons l'estat de les investigacions arqueológiques allà pel 1940. Moltes afirmacions de l'obra han estat revisades en molts aspectes; per exemple, les relacions familiars del faraó Akhenaton i la seva successió al tron. Però en general està prou bé. Tindrem notícies, dades i curiositats del gran regne d'Egipte, de l'Imperi Babiloni, del regne de Mitanni, de l'aleshores gairebé desconegut popularment Imperi Hitita, i dels misteriosos cretencs, un autèntic enigma encara avui.

I en mig de tot plegat, Sinuhé, un metge egipci de molta vàlua com a professional, però amb un caràcter més aviat feble. Amb bones intencions però poca força moral, veleïtós i inconstant. Víctima de pèrdues prematures molt sensibles (els seus pares i la seva estimada) no aprèn res de les seves desgràcies: el seu egoïsme i poc seny provoquen la mort del seu únic fill i d'una dona bondadosa que és la seva amant sempre menystinguda. Acabarà els seus dies desterrat, completament sol, amb l'únic suport del seu antic esclau, ara ric comerciant, a qui ha tractat sempre prou bé com per convertir-lo en un amic incondicional en els bons i els mals moments.

El que és indiscutible és la seva ètica professional, que mai no trairà. Pot ser més o menys conservador o agosarat en els seus tractaments, pot decidir dedicar-se a guanyar diners amb pacients rics, o esdevenir voluntàriament metge de pobres i treballar gratuïtament, però sempre en un nivell d'excel·lència i bon tracte. Un personatge molt ric, complex i inoblidable.

Per cert, llegiu la novel·la si us crida l'atenció el tema. L'única pel·lícula que se n'ha fet, que jo sàpiga, (Michael Curtiz, 1954) és una autèntica bírria, amb un guió penós i mal interpretada. Només veure aparèixer per primer cop la cara de Victor Mature ja tens ganes de sortir corrents. Ni us molesteu.

Richard III Plantagenet (The Lost King, Stephen Frears, 2022)

Retrat de Richard III i representació en la pel·lícula

Richard III Plantagenet, darrer rei de la dinastia dels York, és una de les figures més sorprenents i controvertides de la Història d'Anglaterra. Darrerament, molts historiadors estan d'acord que el triomfant bàndol Tudor es va dedicar de forma sistemàtica a tergiversar la seva persona i el seu regnat. I no, no podem considerar Shakespeare com una font històrica fiable. Gran dramaturg, buscava això, el drama, i si hem d'inventar, inventem el més gruixut que se'ns acudeixi, que la gent es divertirà més. A part que cobrava dels Tudor, és clar.

En l'excel·lent sèrie (no us la perdeu) L'escurçó negre (Blackadder, BBC, 1983-1989) es dóna una versió ben diferent de Richard, que aquí no fa pas cap mal als seus nebots (els Prínceps de la Torre, com se'ls va conéixer amb posterioritat). Ben al contrari, té cura dels nens i els nomena els seus hereus. Richard III guanya la batalla de Bosworth, només per morir víctima d'una increïble pífia del seu nebot-net, Edmund, duc d'Edimburg, el futur Escurçó Negre. El pare d'aquest sapastre ascendirà al tro d'Anglaterra amb el nom de Richard IV Plantagenet. Però tota la família morirà per culpa del refumut Edmund, deixant el tro lliure per als Tudor. I aquests, venjatius, muntaran la increïble historieta de la maldat de Richard III, de l'assassinat dels nebots i de la seva mort en batalla. Com podeu veure, ja als anys 70-80 del segle XX no es veia gens clara la successió dels fets. Encara que així, fent broma, no deixa de ser una bona revisió de tot plegat.

Richard III (Peter Cook) i Richard IV (Brian Blessed), tiet i nebot,
molt ben avinguts al primer episodi de Blackadder (1983)

D'una forma més seriosa, tornarem a revisar els fets a The Lost King. La sorprenent història real de la cerca de la tomba d'aquest rei condemnat pels seus enemics, que en van tergiversar el regnat, està explicada amb molt d'encert en aquesta interessant i commovedora pel·lícula. L'odi dels Tudor havia fins i tot fet desaparéixer les seves restes, que van ser trobades 500 anys després en el curs d'unes obres a un parking públic de Leicester. La historiadora afeccionada Philippa Langley va aconseguir el que semblava impossible: la identificació de Richard i el seu enterrament amb tots els honors com a rei d'Anglaterra a la catedral de Leicester.

Qui va ser realment Richard III? No ho sabrem mai del cert, però és gairebé segur que no pas el monstre sense cor de la llegenda. No seria, és clar, cap fada bona; cap polític ni rei ni militar no ho era aleshores ni ho és ara, tampoc, però almenys ens podem permetre el luxe de mirar la història des d'un angle diferent.

. 

Més versions excel·lents: Dixit Dominus, Händel i Emmanuelle Haïm

 

Retrat de Händel quan era molt jove, més o menys per l'època
de la composició del Dixit Dominus

I anar seguint amb les meravelloses versions que darrerament es fan de diferents obres barroques, aquí us deixo aquesta del Dixit Dominus HWV 232 (1707), amb text del psalm 110, que es creu escrit pel mateix David, i on es declara sacerdot d'Israel. 

Es tracta de la partitura autògrafa de Händel més antiga que ens ha arribat intacta. El compositor tenia només 22 anys i estava treballant a Itàlia. És possible que fos estrenada a Roma el juliol de 1707, però no s'ha pogut confirmar la documentació.

L'obra s'estructura en nou números repartits entre cor i solistes:

I. Dixit Dominus (Va dir el Senyor a meu senyor)

II. Virgam Virtutis tuae (Impera sobre els enemics)

III. Tecum principium (Eres príncep des del ventre de la teva mare)

IV. Juravit Dominus (El Senyor ho ha jurat, i no se'n desdiurà)

V. Tu es sacerdos in aeternum (Seràs sacerdot per sempre, segons l'ordre de Melquisedec)

VI. Dominus a dextris tuis (El Senyor és al teu costat)

VII. Judicabit in nationibus (Jutga els pobles)

VIII. De torrente in via bibet (En ple camí podràs beure al rierol i aixecaràs el cap)

IX. Gloria Patri (Doxologia) - la doxologia no pertany al text original hebreu, és un afegit del cristianisme.

El Dixit Dominus va ser un psalm molt popular en l'època barroca i clàssica, i existeixen tota una colla de versions a quina més bonica, destacant aquesta de Händel, la de Mozart (formant part de les Vesperae Solennes de Confessore, que podeu trobar en aquest mateix blog) i la de Vivaldi. Jo he tingut la gran sort de cantar les versions de Händel i la de Mozart com a membre del cor.

Quant a la directora, Emmanuelle Haïm, és una notable clavecinista i directora d'orquestra francesa especialitzada en música barroca, i ens ha deixat una interpretació que trobo magnífica.

Gaudiu-la, que s'ho val.

Dixit Dominus - Händel - Emmanuelle Haïm

Emmanuelle Haïm