Els meus herois preferits. Especial Asimov (i IV)

 

Excel·lent il·lustració de l'editorial Odyssea Publishng.
Odeen, Dua i Tritt, el racional, l'emocional i el parental,
protagonistes de la segona part de Fins i tot els déus.

En aquest darrer post sobre les obres d'Isaac Asimov parlo breument d'un conjunt d'escrits que no pertànyen a cap d'aquestes grans sèries temàtiques dels robots i la Fundació, però que són igualment interessants. He procurat posar-les més o menys per ordre de rellevància, cosa, em temo, molt personal.

Fins i tot els déus 

The Gods Themselves (1972)

Aquesta novel·la està dividida en tres parts. La primera i la tercera estàn bé, però la segona és simplement una obra mestra absoluta, mereixedora dels premis Hugo, Locus i Nebula, i, en paraules del mateix Asimov: "en aquell moment estava escrivint per sobre de la meva capacitat".

Un ésser dur visita la tríade. Odeen està preocupat, Dua va a la seva i
Tritt s'ocupa dels nens. Il·lustració de Fadrí

Com a tema principal, els reptes de la utilització de l'energia; ara, també trobem l'egoïsme, l'engany interessat, la desconfiança al diferent i la falta d'empatia, enfrontats a un món cada cop més universal i plural.

Obra totalment recomanable i que no us podeu deixar perdre.

Azazel

Azazel (1988)

Aquí trobem una col·lecció de vint-i-vuit contes que exploren d'alguna manera les fronteres entre la fantasia, la ciència ficció, l'humor i la paròdia. I tots són divertidíssims. 

Trobem un relator (el mateix Asimov, potser?) que ens parla dels sopars de duro que li explica un tal George per tal de treure-li uns quants dólars, i en els que sempre apareix un petitíssim dimoniet, Azazel, que, tot i tenir bones intencions, les fa de l'alçada d'un campanar. I no perquè Azazel no sigui traçut o intel·ligent, que ho és, sinó perquè George és un veritable totxo que s'explica molt malament

Representació d'Azazel segons la descripció d'Asimov

George és un aprofitat que se suposa que es dedica a "fer favors" (no gens gratuïts) amb l'ajuda dels coneixements científics d'Azazel, a qui, per cert, no es talla un pèl en molestar quan l'interessa. Però les circumstàncies i l'experiència humana no tenen res a veure amb el món del dimoniet, i els favors acaben convertits ben bé en malediccions. 

Obra per riure de gust (i aprendre una mica més de ciència), que Asimov va escriure intencionadament amb l'estil, gens dissimulat, de P.G. Wodehouse.

La fi de l'eternitat

The End of the Eternity (1955)

Coneixerem una sorprenent organització, l'Eternitat, que s'estén a través dels temps, des del segle XXVII fins a la mort del Sol com a estrella vital del Sistema Solar. S'han autoanomenat guardians de la Humanitat i intervenen sense cap escrúpol en esdeveniments clau, impedint l'evolució de la ciència i la societat en direccions que no creuen adients.

És interessant com retrata Asimov les diferents formes de viure la vida segons l'època (que ell anomena "Segles"). Així trobem societats enfocades a l'art i l'harmonia o l'espiritualitat, d'altres cap el plaer, altres centrades en l'ús de l'energia pura i d'altres profondament materialistes.

El protagonista, Harlan Ellison, no és un personatge gens simpàtic -ens cauran molt millor altres- però això no té cap importància per al desenvolupament de la història, que certament està molt ben muntada i acaba amb un eco i un picar l'ullet cap a l'univers fundacional.

Assassinat a la convenció

Murder at the ABA (1976) és un altre d'aquests llibres divertits i a la vegada intrigants que tan agradava escriure a Asimov. Tracta de Darius Just, un escriptor amb un ego descomunal (sembla ser que és una versió literària de Harlan Ellison, escriptor amic d'Asimov) que descobreix un cadàver durant una convenció de llibreters (la ABA). Encara que tothom creu que el finat ha mort accidentalment, Just està convençut que es tracta d'un assassinat i no descansarà (ni deixarà descansar ningú) fins atrapar el culpable.

Una de les gràcies és l'aparició d'Isaac Asimov com un dels personatges, tot i que en el text principal no parla, només deixa notes a final de pàgina, generalment per ficar-se amb Darius Just.

Potser el misteri en si no és gran cosa, però a mi el llibre em va agradar molt; fins i tot hi ha història d'amor, gens embafadora, sinó simpàtica, com tot en aquest autor.

Nèmesis

Nemesis (1989) es podria considerar la darrera novel·la completa d'Asimov, ja que Cap a la Fundació en realitat va quedar sense acabar i es va publicar de manera pòstuma, i tant Nightfall com The Child of Time es van escriure en col·laboració amb Robert Silverberg.

Ens trobem al segle XXIII, i bona part de la Humanitat viu en colònies en l'òrbita de la Terra. Coneixerem una d'aquestes colònies, Rotor, habitada per uns humans molt escollits i esnobs. Els científics de Rotor han descobert una primera aproximació al viatge a la velocitat de la llum, però en lloc de fer-ho públic, ho fan servir per a ells mateixos, per marxar de la Terra i començar pel seu compte l'exploració de l'espai sense haver de suportar la púrria que viu al planeta. Serien una primera versió dels "espacials" de les novel·les de robots.

Però potser el què trobaran no és el que creuen, i l'espai amaga moltes sorpreses. I una d'elles em va recordar molt el planeta extrasolar que apareix a Solaris, d'Stanislaw Lem. Però tranquils, Asimov mai no es decanta pel tremendisme ni la tragèdia, us asseguro que tot s'arreglarà.

És un llibre d'estil, temàtica i final una mica diferent d'altres del mateix autor, però sempre s'agraeix la variació, i jo el vaig gaudir molt.

El viatge al·lucinant I i II

Fantastic Voyage (1966) és una obra gens representativa de l'obra d'Asimov, ja que va ser un encàrrec que li van fer: novel·lar una pel·lícula ja rodada. Asimov es va veure obligat a fer unes quantes esmenes per treure terribles errors, i sobre tot, va haver de canviar una part del final, que contradeia tots els coneixements de física que pogueu imaginar. Així i tot és prou divertida i jo la vaig llegir amb gust. 

Se suposa que la miniaturització de qualsevol objecte, fins i tot d'éssers vius, és possible, i no se'ls acut una altra cosa que ficar un submarí, el Proteus, amb cinc persones a dintre, per operar un hematoma molt perillós... des de dintre del cos del pacient. Fins i tot hi ha un dolent, que rebrà, és clar que sí, un just càstig a la seva perversitat.

Val a dir que la pel·lícula també està força bé si no fem cas de les incongruències i les pífies anatòmiques i fins i tot de lògica que hi surten. Però s'han rodat coses molt, molt pitjors, i com a obra de fantasia no està gens malament. I els actors estan tots molt bé. Jo vaig saber per primer cop (era una nena de vuit anys) dels glòbuls vermells, dels leucòcits i dels anticossos. I segur que no vaig ser l'única!

Caràtula de Viatge al·lucinant on apareixen, d'esquerra a dreta,
tots els tripulants del Proteus: Stephen Boyd, Raquel Welch, Arthur Kennedy,
William Redfield i Donald Pleasance

Fantastic Voyage II: Destination Brain (1987)

Aquí Asimov es va voler treure l'espina que tenia clavada amb Viatge al·lucinant i va escriure aquesta atractiva novel·la que, dissortadament, no va tenir l'èxit que es mereixia. També va de miniaturització, però en aquest cas es prova de donar una explicació més raonable de la tècnica que se segueix.

Un equip format per un grup de científics russos i un de nordamericà s'introdueix en el cos d'un altre científic, que està en coma, amb les mateixes intencions (o semblants) que en el primer llibre. Tot i que hi ha alguna reticència entre uns i altres, aconsegueixen col·laborar. El submarí i l'equip material són molt més realistes i lògics, i també les experiències dintre el cos. 

En conjunt és una obra que trobo molt recomanable. Asimov es va negar en rodó (cosa que aplaudeixo) a representar una Tercera Guerra Mundial entre americans i russos dintre del sistema circulatori del pobre pacient, com li havien demanat, i va insistir en un tema de cooperació. Aquesta sí va ser una batalla èpica, la del pobre Asimov contra l'editorial, però finalment se'n va sortir. Fins i tot el nordamericà parla correctament el rus i els russos l'anglès. Bé per Asimov.

El Proteus navegant al·legrement entre leucòcits

Altres obres: Lucky Starr i els contes sobre enigmes curts

Asimov, és clar, va escriure moltíssimes altres obres, però ni molt menys penso fer-ne aquí una relació, només parlo de les que a mi m'han agradat més. Ara, en un parell de ratlles comentaré dues col·leccions que estan força bé.

Lucky Starr és un aventurer de l'espai del tipus més convencional, però els seus llibres són molt entretinguts i apropiats per a gent jove (a partir de déu anys). Es tracta de sis novel·les que Asimov va escriure als anys 50 sota el pseudònim Paul French. Narren les aventures del tal Lucky per tot el Sistema Solar, així tenim els títols El gran Sol de Mercuri, Les llunes de Júpiter, Els oceans de Venus, Els pirates dels asteroides i Els anells de Saturn. Hi ha extraterrestres de tot tipus, misteris, màgia, antagonistes i amics de l'ànima. Encara que es tracta del que es diu "literatura juvenil", a mi em van agradar com a lectura lleugera i els trobo ben recomanables per tot tipus de lectors que els agradi la novel·la d'aventures sense pretensions.

La segona col·lecció que és prou interessant és un recull de contes curts de petits misteris casolans que va agrupar amb el títol de Black Widowers (els Vidus Negres). El nom es refereix a l'aranya Vidua Negra, i és el nom que s'ha posat un grup d'amics que es reuneixen un cop al mes per sopar. Cada cop un d'ells ha de portar un convidat. I per aquelles coses de la vida (i de la ficció), el convidat sempre està preocupat per algun misteri, i els Vidus Negres proven d'ajudar-lo, i formulen mil teories que podrien explicar l'enigma. Però qui sempre encerta la solució és el cambrer, Henry, una persona que no es científic ni escriptor, però que posseix una bon nivell cultural i més que res, una gran quantitat de sentit comú.

Prefereixo aquests contes a d'altres col·leccions de misteris d'Asimov com El club dels enigmes, perquè en aquestes darrers gairebé tots els problemes tracten de temes molt americans o relacionats amb la llengua anglesa, i és clar, no tenen cap gràcia per a europeus no angloparlants.

Nota final

I no puc deixar de posar aquí un dels meus relats asimovians preferits: Estic a Port-Mart sense Hilda (I'm in Marsport Without Hilda, 1957), un conte curt divertidíssim, picant, simpàtic, ocurrent... genial, simplement, que va ser molt mal vist per la hipòcrita censura dels USA però que al nostre país va tenir molt d'èxit. No dono més pistes, sisplau, busqueu-lo i llegiu-lo!

Una laguna en el mar de las olas (X)

 

¿Eran tres los desconocidos?

Capítulo X. Sander

Con la cabeza entre las manos, los ojos cerrados, Elaine dejaba manifestarse su antigua memoria. Libres de angustias, las imágenes, emociones y sensaciones desfilaban ante ella como una película que reconocía sin esfuerzo como parte de ella misma.

Levantó la vista y la imagen de Bouchard todavía la reanimó más. Se irguió en la silla y le miró francamente a los ojos.

-Dios mío, es usted. No recuerdo bien su nombre… Jack, o algo así…-sonrió porque sabía que era una tontería, pero Bouchard empezaba a caerle bien, hacerle una pequeña broma era parte de este sentimiento.

-Jakork. ¿Recuerda a los otros?

-Sí, aunque no de forma tan clara, no sé por qué. Creo… que me daban algo de miedo. No llegué a empatizar con ellos, sobre todo con…Wan, o Kan…

-Kanwal. En aquellos momentos estaban ustedes tan confusos que quizá no lo valoré lo suficientemente bien. Tampoco teníamos práctica con su sistema neural. Qué curioso, siempre he pensado que era Koroj el más imponente y que podría atemorizarles. Es nuestro líder de grupo, muy anciano y experimentado, y a veces hasta a mí me infunde cierto desasosiego, no porque sea peligroso, sino porque me cuesta comprenderle. Kanwal… es otra cosa. Le conozco poco, en realidad.

-Pero, ¿quiénes son ustedes? Creo que nunca llegué a entenderlo. No serán… ¿extraterrestres? -acompañó la palabra bochornosa de una risilla de incomodidad.

-Sí, y más de lo que se imagina en estos momentos. No les dijimos de dónde veníamos ni para qué estábamos allí. Manipulamos sus mentes para evitar preguntas y cuestionamientos internos. Simplemente les estudiamos, borramos sus memorias, introdujimos una programación adecuada y les devolvimos a su hogar.

-Pero… ¡Es monstruoso! ¿Cómo se atrevieron a hacernos algo así?

-Por su bien, y, no le voy a mentir, para nuestra comodidad y por seguir nuestras directrices.

-¿Nuestro bien? Usted no se imagina lo que representó volver a la Tierra en aquellas condiciones. ¿Nuestro hogar? No se fiaban de nosotros, estuvimos meses encerrados… Sí, muy bien tratados, pero… en el fondo, nos miraban como a posibles monstruos. Y en casa… mi matrimonio quedó destruido y ahora ya es tarde para pensar en ser madre. Sé que los otros tuvieron grandes dificultades. Quinteros casi se hundió, se obsesionó con permanecer en Avaparaná y nadie le daba trabajo… No creo que entienda lo que fue. Es horrible que nos enviaran a ese infierno… y ahora que yo empezaba a rehacerme… me obligan a venir, a verle, a hablarle. ¿Se da usted cuenta de que esto es aberrante?

Le miró casi con odio, una tempestad de emociones se desataba en su pecho. Roger Bouchard la observaba con aspecto apenado, sin intervenir ni contestar. La dejó expresar su ira y permitió que se disipara en invectivas. Finalmente la tempestad se agotó. Elaine se fue calmando poco a poco, e incluso se sintió algo avergonzada al notar que Roger ni siquiera hacía amago de defenderse, como si le diera la razón.

-Lo entiendo, pero lo entiendo ahora. En aquel momento creíamos que era lo mejor… porque fue lo mejor para otros pueblos y otras razas en otros tiempos y en otros lugares. No sé si eso es excusa pero es la verdad -Roger suspiró y miró los registros electrónicos que descansaban bajo sus brazos, sobre la mesa-. Lo he visto y aprendido durante estos años y por eso estoy aquí y estoy hablando con usted, y deseo hacerlo con todos.

-¿Para pedirnos perdón? -Elaine no puedo evitar sonar sarcástica.

-No. Para anular el condicionamiento, explicarles lo que ocurre y pedirles ayuda para convencer a mi jefe de grupo. Si lo que está pasando en todo el planeta no le convence de que nuestra política aquí está equivocada ya no se me ocurre qué probar. Lo he intentado todo durante años pero Koroj no cede, Kanwal le apoya… y Munaak se abstrae del problema… claro que en realidad tampoco estaba en Titán.

-¿Munaak? ¿Todavía hay más? -otra palabra hirió sus pensamientos- ¿Condicionamiento?

-Munaak es nuestro elemento de control, está lejos, permanece en órbita krasiana. Para que me comprenda, está a una distancia que en este caso es el ámbito aproximado de lo que ustedes llaman el cinturón de Kuiper. Siempre somos cuatro, pero uno se mantiene fuera del planeta para…

-Roger, no sé si se da cuenta de que no entiendo nada. No quiero volver a gritarle, creo que es injusto que lo haga. Explíquemelo todo. Y el condicionamiento.

-Pronto, cuando lleguen los demás.

Roger accionó el control de la puerta, que se abrió. Aiko estaba justo ante ella, y entró con timidez.

-¿Doctor Bouchard? Me han dicho que me esperaba en esta sala… estaba a punto de llamar…

-Lo sé. Pase, doctora Minamoto -Bouchard se expresó cómodamente en japonés.

Aiko entró algo sorprendida, entonces vio a Elaine y la saludó en hiplan.

-Doctora Marchand. Cuánto tiempo. Me alegro de verla -se inclinó con deferencia.

Elaine la saludó afablemente, aunque sin demasiado calor. Nunca tuvo una relación estrecha con ella. Mientras estuvieron de misión trabajaron bien juntas, pero una vez separadas, ninguna de las dos sintió necesidad alguna de seguir en contacto. No como con Radha, a quien se sentía más próxima.

Roger indicó una silla para la nueva visita.

-Siéntese, por favor, pronto llegarán otras tres personas.

-¿Tres? -las mujeres se miraron extrañadas-. Radha, quiero decir, la doctora Chatterjee, nos dijo que estaríamos ella, la doctora Minamoto y yo-. Aiko asintió con la cabeza a la afirmación de Elaine.

Bouchard no contestó, miró un momento hacia la puerta y la abrió. Ante ellos, con actitud fría y solemne, se encontraba un hombre alto y enteco, de media edad, pelo moreno y piel blanca, ojos hundidos, pómulos muy marcados y largos brazos y piernas. No le faltaba cierto austero atractivo. Roger fijó su vista en el recién llegado y con un gesto le señaló una silla que el desconocido miró con algo que parecía desprecio. Lentamente se sentó en ella y miró a los ocupantes de la habitación.

-Debo hablar -dijo Roger- para que ellas me comprendan.

-Y accionar -contestó el hombre-. En fin, aquí estoy y me pliego a tu solicitud por esta vez y por aclarar el asunto.

Su voz era seca, precisa y cortante como un cuchillo. Aunque el timbre y tono no eran desagradables en absoluto, destilaban una sensación fría, sin emoción ni viveza. Elaine, siempre tan sensible, sintió un escalofrío. Aiko era mucho más contenida y era imposible saber si estaba impresionada o no.

-Les presento al doctor Jaan Sander -precisó Bouchard-, prestigioso físico, químico y matemático, profesor en la Universidad Técnica de Munich, en Baviera. Ah, aquí llega la doctora Chatterjee…

Volvió a presionar el comando de la puerta y, efectivamente, Radha se encontraba frente al umbral. Entró y sonrió con afecto al ver a sus dos antiguas compañeras. Elaine se levantó inmediatamente y fue hacia ella; ambas se abrazaron con cariño. Después, Radha se inclinó ante Aiko con una acogedora sonrisa.

-Bienvenida, doctora Minamoto. Cuánto me alegro de que podamos estar las tres aquí.

Aiko le devolvió la inclinación y también le sonrió.

-Aiko, por favor. No hacen falta tantas formalidades. Tenía tantos deseos de venir… Me alegra verla, doctora Chatterjee.

-Radha -Aiko inclinó la cabeza con deferencia-. Ya no estamos en la Mare Undarum y estoy de acuerdo en que debemos tratarnos con más informalidad-. Después añadió con cierta melancolía:

-Hace muchos años que nos conocemos y hemos compartido momentos muy intensos.

A continuación, saludó a Bouchard con amabilidad, pero se paró en seco ante Sander.

-¿Y el doctor Sander qué hace aquí?

-¿Le conoces? -preguntó Elaine.

-Claro. Es uno de los ponentes. No entiendo…

-Por lo que capto, Sander también está al corriente del caso Mare Undarum, o más bien directamente implicado -Elaine fue incapaz de evitar el tono sarcástico de su afirmación.

-Doctor Sander. Es el mínimo respeto que merezco ya que no saben otorgar otro -el tono era tan helado que una ola de frío siberiano pareció extenderse por la habitación.

Nadie comentó nada, porque parecía que nada había que comentar. Bouchard seguía pendiente de la puerta, que había dejado abierta como si aún esperara a alguien, que, por cierto, no se hizo de rogar.

-Buenas tardes -el saludo en hiplan hizo que las tres mujeres levantaran rápidamente la vista.

José Quinteros tomó una silla de un rincón y se sentó sin más ceremonias.

(Continuará)