![]() |
L'actor britànic Harry Lloyd en el seu paper de Richard III Plantagenet a The Lost King (Stephen Frears, 2022), preparant-se per a la Batalla de Bostworth, on va morir. |
Hi ha, ja sia a les històries com a la Història, una colla de personatges que no compleixen ben bé el rol del bo o del dolent, i ningú no els considera pas herois. Uns es troben enfrontats a conflictes molt greus i difícils de gestionar; d'altres són víctimes que es defensen, o botxins amb certes raons per atacar. Altres, simplement, han estat arrossegats per aconteixements dubtosos i la posterioritat els ha jutjat (en bo o en dolent) i ha dictat sentència sense haver abordat totes les qüestions que feien al cas.
![]() |
El personatge d'Èdip és un dels més fascinants de la dramatúrgia grega. I l'Esfinx no es queda pas enrere. Trobada d'Èdip i l'Esfinx, Émile Ehrmann (1903). |
Ja n'havia parlat, d'Èdip, en aquest blog, però per què no puc tornar a tractar el tema? Vaig saber per primer cop d'Èdip a l'escola, quan en el llibre de literatura va aparèixer la lliçó sobre el teatre clàssic grec i vam llegir un preciós fragment d'Èdip, rei. Aquell que comença:
“¡Oh, fills adolorits! M’és conegut i no desconegut allò que busqueu; perquè jo sé que tots patiu, però, tot i patint, no n’hi ha cap que pateixi com jo. El vostre dolor us arriba a cadascú de vosaltres per ell mateix i de ningú més; però la meva ànima plora per la ciutat, a la vegada per mi i per tu….etc. etc.”
No, encara que ho pugui semblar, no és cap rotllo. Ben al contrari: Sòfocles va ser capaç d'impressionar a una nena de tretze anys amb tant d'encert que encara recordo tota l'escena. Em vaig interessar força per la història d'Èdip més enllà dels temes del complex, i amb el pas dels anys he sentit moltes versions i interpretacions de tot plegat. N'he tret unes quantes conclusions (potser errades, però no seré pas l'única) i per aquí les deixo.
Èdip és un heroi ben tràgic, un dels més impressionants, si no el què més, de l'imaginari grec. Aquí tenim un ésser afectat per un fat horrorós, i per la poca traça d'un oracle que es podria haver quedat amb la boqueta tancada. Tampoc és que el seu pare Lai sigui un exemple de savoir faire: com que un il·luminat li diu que el nen el matarà i es casarà amb la mare, no se li acut una altra cosa que fer de madrastra de la Blancaneus, deixar-lo coix i donar-li el petit a un pastor perquè el mati o el deixi morir ben lluny de casa. No sé com s'ho deuria prendre la mare, Iocasta; segurament gens bé, però les dones no hi pintaven pas res, en aquella societat. Me la imagino guardant-li una amarga rancúnia a Lai; que per cert té un paper ben antipàtic, i no vull entrar en més detalls. Ell és el culpable de la maledicció per mala peça, poca vergonya i impresentable.
I és clar, al pastor tot plegat li sembla una bestiesa i no mata pas el nen. Èdip és rescatat i criat per uns pares amorosos (encara sort) que no li diuen mai que és adoptat. Però en una visita al ditxós oracle, s'assabenta de la maledicció i, és clar, no torna pas a casa a fi d'evitar el crim. Anant cap a Tebes, la capital de Lai, es troben tots dos, pare i fill, en un tram estret i perillós, i Lai, no content en no ajudar el grup d'Èdip, a sobre li mata un cavall. Èdip ja en té prou, i el mata a ell. Vaja, ja s'acomplert la primera part de l'oracle.
Seguint el camí, es troba una esfinx que li barra el pas. "La cantora d'enigmes", com la va anomenar Sòfocles, es dedica a proposar endevinalles als joves del regne, cada dia a un de diferent, i qui no les encerta és assassinat per aquesta figura realment tan estranya. Èdip encerta les dues endevinalles: la de l'home, i la del dia i la nit. I l'esfinx, humiliada i enrabiada, es suïcida. Mai no he trobat cap interpretació mínimanent lògica del fet. Potser l'esfinx simbolitza la part fosca de la femineitat (ja tornarem sobre el tema), allò que els homes desconeixen i també temen. Penseu que sempre demana homes joves, solters. I el seu primer contacte amb el principi femení els provoca la mort perquè són incapaços d'entendre'l. En acabar-se el seu domini sobre els homes, aquesta representant del que avui diríem feminazis prefereix la mort a la humiliació davant d'un mascle.
I ara ve la bona. Èdip ha salvat els joves de Tebes i la ciutat, agraïda, el casa amb Iocasta i el fa rei. Sempre he volgut pensar que es va tractar d'un matrimoni feliç. Van tenir dos fills i dues filles, i Iocasta es deuria recuperar de la seva dissortada vida amb Lai, que ni la tocava per no deixar-la embarassada (de fet, preferia els noiets) i que devia maltractar-la i menysprear-la contínuament. La pega, que els déus estaven enfadats per la situació i van enviar una maledicció a la ciutat (té tela). L'altra pega, el germà de Iocasta, Creont. Ai, els cunyats, són una plaga. Havia estat regent de Tebes a la mort de Lai i deixar-li el regne a aquell jovenet desconegut, i a sobre veure la germana viure contenta i satisfeta, doncs no li va agradar.
Creont no va fer res activament contra Èdip, però no se'n va estar de destapar tota la trama quan la va saber (endevineu on va anar? Sí, al refumut oracle dels nassos). Podeu comptar com es van quedar Èdip i Iocasta. Èdip es va treure els ulls, desesperat per la situació. Quan a Iocasta, contràriament al què s'explica gairebé sempre, no es va suïcidar pas en aquell moment. Jo crec que estimava massa la seva família. Allò que finalment la va sobrepassar va ser que els seus fills, Eteocles i Polinices, es matessin l'un a l'altre en la disputa per ser reis de Tebes. I amb el tiet Creont fregant-se les mans. La pobra Iocasta, en veure morts els seus fills, aleshores sí es va suïcidar.
La pobra Antígona també va pagar la mala voluntat de Creont, que va manar que la tanquessin viva en una tomba i la deixessin morir per voler enterrar correctament els seus dos germans. Antígona es va suïcidar i també el seu promés. Sobre la sort d'Ismene, l'altra germana, no se sap res. Ella volia acompanyar Antígona però la van salvar. Creont, al final, es penedeix de les seves decisions, però la seva pròpia esposa es suïcida davant el desastre familiar.
Tot plegat una autèntica "tragèdia grega". La conclusió per a una mentalitat com la nostra seria que Èdip va ser un bon noi i un bon rei, que, tot i aclaparat per unes malediccions i uns fats horrorosos, per un pare impresentable i per un cunyat molt interessat, va procurar actuar sempre amb seny i pel bé de la seva família i la seva ciutat. I aquesta, sens dubte, és també la conclusió que en van treure els pensadors grecs, així que van decidir donar al relat un final una mica més lleuger. Teseu, el mític hereoi atenenc, se'n va compadir de tot plegat i el va acollir a Atenes, on Édip va passar els seus darrers anys i va morir ja ancià, i on va ser enterrat com tota una llegenda al Santuari de les Eumènides.
Milady de Winter (Els tres mosqueters, A. Dumas, 1844)
![]() |
L'actriu anglesa Margot Grahame va fer una preciosa Milady en la versió fílmica d´'Els tres mosqueters de 1935 |
Aquesta senyora provoca un gran impacte en un lector primerenc de les aventures dels mosqueters. Es tracta d'una dona bellíssima, atractiva i seductora, una ànima totalment lliure que, per alguna raó que desconeixerem sempre, només se sent lligada per la lleialtat al Cardenal Richelieu, a qui mai no trairà.
Espia, conspiradora, agent secret, una mena de Mata Hari del segle XVII, tindrà una fi semblant a la de la seva descendent moral. Com diu ella mateixa al final de la novel·la, "Us heu ajuntat déu homes per assassinar una dona". Però el botxí de Lille, a qui han contractat els conjurats a fi d'executar-la de la forma més legal possible, li replica: "No, madame. Un botxí ajusticia, no assassina. És el darrer jutge, no pas una altra cosa". Perquè els crims de Milady no són només polítics, ni molt menys. Entren també en l'esfera privada. És una dona rancuniosa, incapaç de perdonar quelcom que consideri una afrenta; i així fa caure moltes persones, homes i dones innocents, víctimes de la seva ambició, desitjos de venjança i falta absoluta d'ètica. I com li retreu el seu cunyat (un home del qui només ha rebut que beneficis, i a qui ha provat de fer matar), "Aquesta dona té un fill, i en cap moment n'ha fet esment". És així, les seves darreres hores estan concentrades només en ella mateixa, en provar de salvar-se, en amenaçar, enganyar i tornar a trair. Res no li importa, només ella.
El mateix Richelieu, quan s'assabenta de la mort de la seva sequaç, tot i que li sap greu, no pot evitar una secreta sensació d'alleujament. Milady havia començat a provocar-li una estranya sensació d'incertesa, i una por cada cop més pregona pel seu tarannà intens, apassionat i sense escrúpols.
D'on ve la malignitat de Milady? No ho sabrem mai. Coneixerem alguna dada de la seva vida ja de ben joveneta, però sempre raurà en l'ombra l'origen del mal. Una dona contrariada, una víctima, o simplement un esperit pervers ja des del naixement?
Jacobè (Jacobè, Joaquim Ruyra, 1920)
![]() |
No he trobat imatges de Jacobè, però aquesta en podria ser una bona representació |
Tots els relats de Joaquim Ruyra són excel·lents. En té de divertits i costumistes, com Vetlles d'estiu; profunds i a la vegada realistes i espirituals, com La basarda (un dels meus preferits), i d'altres, duríssims testimonis d'una altra època i una altra manera de viure, com Mànegues marines. Però sens dubte un dels més colpidors és aquest, Jacobè, el relat commovedor d'una noia, coneguda de la seva família, que des que ell era ben petit va ser la seva mainadera. El portava a la platja, li ensenyava a nedar, i el protegia de qualsevol mal, ben assentadet a la sorra, mentre ella triscava per les roques com un xicotot buscant cloïses i pescant morralla.
Jacobè era al·legre i despreocupada, una noieta àgil i entremaliada, filla d'una pescadora de Blanes vídua d'un traginer francès (d'aquí possiblement l'estranya forma del seu nom, com una mena de "Jacqueline" passada al català d'una manera o una altra). Les dues dones eren les padrines del petit Joaquim, i ell se les estimava intensament i hi confiava. Amb el temps, Ruyra va créixer i va fer estudis a Barcelona, i continuava veient les seves amigues cada cop que pujava a Blanes.
Però la Jacobè s'anava tornant cada cop més esquerpa. Molt a poc a poc, de forma insidiosa, el seu comportament va canviar: es tancava en ella mateixa, estava sempre malhumorada. Ella, una noia bufona i sempre ben agençada i curosa, es va deixar completament, fins arribar a anar bruta i desendreçada. Feia por a la gent amb el seu posat, la seva agressivitat i el seu tarannà absurdament variable i desquiciat.
La sentència del metge va ser definitiva: la Jacobè havia caigut en una horrible malaltia mental, sense cura ni tractament en aquells moments, i l'origen estava en la seva ascendència paterna, una família d'embriacs sense aturador, lastrats per generacions d'abusos de tota mena, la culminació d'una llarga filera de toxicitat que va acabar amb la seva ment.
El final del relat és terrible, molt trist. I deixa Ruyra en mig d'una desoladora reflexió. Paguen els descendents, com una maledicció, els pecats dels seus pares? Què significa la Jacobè com a víctima d'un mal que ella no ha fet, d'una falta que no ha comès?
Aquí certament, no hi ha maldat del subjecte, ve de molt enrere, i troba en la Jacobè la seva culminació que no deixa cap mena de sortida. Només plorar.
Sinuhè (Sinuhè, l'egipci, Mika Waltari, 1945)
![]() |
Aquesta il·lustració moderna d'un metge de l'antic Egipte ens pot mostrar prou bé el paper i l'actitud de Sinuhé |
Aquí tenim una de les novel·les històriques més famoses que es van escriure al segle XX, i segurament una de les de més qualitat literària. I contràriament a les modes actuals, hi ha un intent seriós de donar dades el més exactes possible de l'època tractada, almenys segons l'estat de les investigacions arqueológiques allà pel 1940. Moltes afirmacions de l'obra han estat revisades en molts aspectes; per exemple, les relacions familiars del faraó Akhenaton i la seva successió al tron. Però en general està prou bé. Tindrem notícies, dades i curiositats del gran regne d'Egipte, de l'Imperi Babiloni, del regne de Mitanni, de l'aleshores gairebé desconegut popularment Imperi Hitita, i dels misteriosos cretencs, un autèntic enigma encara avui.
I en mig de tot plegat, Sinuhé, un metge egipci de molta vàlua com a professional, però amb un caràcter més aviat feble. Amb bones intencions però poca força moral, veleïtós i inconstant. Víctima de pèrdues prematures molt sensibles (els seus pares i la seva estimada) no aprèn res de les seves desgràcies: el seu egoïsme i poc seny provoquen la mort del seu únic fill i d'una dona bondadosa que és la seva amant sempre menystinguda. Acabarà els seus dies desterrat, completament sol, amb l'únic suport del seu antic esclau, ara ric comerciant, a qui ha tractat sempre prou bé com per convertir-lo en un amic incondicional en els bons i els mals moments.
El que és indiscutible és la seva ètica professional, que mai no trairà. Pot ser més o menys conservador o agosarat en els seus tractaments, pot decidir dedicar-se a guanyar diners amb pacients rics, o esdevenir voluntàriament metge de pobres i treballar gratuïtament, però sempre en un nivell d'excel·lència i bon tracte. Un personatge molt ric, complex i inoblidable.
Per cert, llegiu la novel·la si us crida l'atenció el tema. L'única pel·lícula que se n'ha fet, que jo sàpiga, (Michael Curtiz, 1954) és una autèntica bírria, amb un guió penós i mal interpretada. Només veure aparèixer per primer cop la cara de Victor Mature ja tens ganes de sortir corrents. Ni us molesteu.
Richard III Plantagenet (The Lost King, Stephen Frears, 2022)
![]() |
Retrat de Richard III i representació en la pel·lícula |
![]() |
Richard III (Peter Cook) i Richard IV (Brian Blessed), tiet i nebot, molt ben avinguts al primer episodi de Blackadder (1983) |
Qui va ser realment Richard III? No ho sabrem mai del cert, però és gairebé segur que no pas el monstre sense cor de la llegenda. No seria, és clar, cap fada bona; cap polític ni rei ni militar no ho era aleshores ni ho és ara, tampoc, però almenys ens podem permetre el luxe de mirar la història des d'un angle diferent.
.