Personalitats en conflicte (música - II)

 

Retrat del bufó Stanczyk (1862), del pintor polonès Jan Matejko,
és una bona representació de la psique i les emocions torturades
de personatges com Rigoletto i Miccone

Seguim amb l'observació de personalitats en conflicte, ara un altre cop en música, explorant de forma superficial quatre personatges. Seran dos homes, Rigoletto i Miccone, semblants en alguns aspectes i molt diferents en altres. I dues dones, aquestes amb pocs punts de contacte: Azucena, amb una vida torturada i records horrorosos, i Carmen, lliure i capriciosa, una femme fatale arquetípica. I tots en unes obres musicals interesantíssimes: dues òperes de Verdi, una de Bizet, i una sarsuela de Rafael Millán Picazo, un autor injustament oblidat en l'actualitat.

Rigoletto (Rigoletto, F.M.Piave i Giuseppe Verdi, 1851)

Aquesta òpera està inspirada en l'obra de teatre Le roi s'amuse (1832) de Victor Hugo. Una obra, val a dir, que va provocar un escàndol en el seu moment i va ser censurada de forma immediata per immoralitat. La immoralitat, penso jo, no és pas de l'obra en si, sinó del seu protagonista, el rei Francesc I de França, que és presentat com un llibertí desenfrenat. I és clar, just recuperada la monarquia a França, van considerar que era un atac directe contra la institució.

Giuseppe Verdi es va sentir atret pel tema, tot i que es va veure obligat a canviar el lloc dels esdeveniments i els càrrecs i noms dels protagonistes. El titol, Rigoletto, es refereix al protagonista, el malèvol bufó del Duc de Màntua. La cort del Duc és un niu de frivolitats i crims de tota mena, sense moral ni contenció, tot plegat atiat per Rigoletto. Ara bé, sense que ningú ho sàpiga, Rigoletto va tenir una filla, Gilda, a la que estima intensament i a qui vol protegir del detestable ambient de la cort. Però en un moment donat Gilda es converteix en l'objecte del desig del Duc, que la pren per l'amant de Rigoletto, i ella s'enamora. Rigoletto trama un assassinat per venjança, però la víctima que caurà serà la mateixa Gilda, que morirà en braços del seu pare.

Rigoletto és un protagonista enormement tràgic, que oscil·la entre l'odi pels aristòcrates de Màntua i l'amor per la seva filla. La seva maldat provocarà un seguit de desgràcies i acabarà victima de les seves mateixes estratagemes i enganys.

Us deixo aquí l'única ària que canta en tota l'òpera, Cortigiani, vil razza dannata. Prega pietat per a la seva filla, vexada i humiliada, i d'alguna manera la seva desesperació prefigura el desastre final. Aquesta versió està cantada pel baríton gallec Borja Quiza, i la trobo molt encertada.

Cortigiani, vil razza dannata (Cortesans, raça vil i maleïda)

Borja Quiza, a qui vaig veure cantar per primera vegada la fantàstica sarsuela El barberillo de Lavapiés (en un altre moment en parlarem), en el divertit paper de Lamparilla, fa aquí un impressionant canvi de registre.

El baríton gallec Borja Quiza fa una bona
interpretació de Rigoletto

Azucena (Il trovatore, L. Bardare, S. Cammarano i Giuseppe Verdi, 1853)

I seguim amb Verdi, amb una altra de les seves tragèdies (tan apreciades en aquell moment). Està inspirada en una obra espanyola, El trovador (1836), d'Antonio García Gutiérrez. Té un argument complicat i gairebé inverosímil, i, com sempre, els papers del conflicte (segur que us heu fixat) es donen a les veus greus. En aquest cas és Azucena, una gitana (paper per a una mezzosoprano), la que porta el pes del drama. La seva mare va ser cremada viva acusada de bruixeria, i abans de morir va demanar a Azucena que la vengès. D'aquí tota l'enrevessada trama de segrestaments, fills desapareguts, suïcidis, traïcions, assassinats, i altres desgràcies per l'estil. Ara, la música, és clar que sí, és de primera.

En aquesta ària estremidora, Azucena recorda el terrible moment de l'execució de la seva mare. No és pas estrany que conservi tant d'odi i rancúnia en el seu cor contra els qui la van condemnar.

La mezzosoprano georgiana Anita Rachvelisvili
impressiona, i no pas poc, en el seu paper d'Azucena

Stride la vampa (La flama avança)

Aquesta versió d'Anita Rachvelisvili en el Metropolitan Opera és preciosa. I posa la pell de gallina.

Carmen (Carmen, H. Meilhac, L. Halèvy i Georges Bizet, 1875)

Carmen és un personatge arquetípic del desig de llibertat i la fugida del control. Curiosament, i a diferència de la figura de Don Juan, no procedeix de cap font espanyola, sinó francesa, la novel·la Carmen (1845) de Prosper Merimée. Aquí, amb un romanticisme exacerbat i totalment immers en l'exotisme d'una Andalusia irreal de cap al 1820, es desenvolupa la història d'una preciosa jove gitana que no vol lligar-se a res ni a ningú. De caràcter fort, arrauxada, capriciosa i valenta, adoradora de l'amor físic i orgullosa del seu domini dels mascles, trobarà finalment la destrucció de la mà d'una de les seves víctimes: Don José, un "home d'honor" que per l'amor d'ella abandona tot el que respecta, i desprès pretèn que ella li sigui fidel per a tota l'eternitat com a pagament del sacrifici d'ell. No, les coses no funcionen així, oi?

Georges Bizet va fer amb aquest argument una fantàstica òpera que en el moment de la seva estrena no va tenir cap èxit. En canvi, actualment es considera una de les millors òperes franceses i segueix activa en el repertori internacional, guanyant prestigi conforme passa el temps.

El paper de Carmen, com no pot ser d'una altra manera, el fa una mezzosoprano. Sentirem l'ària L'amour est un oiseau rebelle, la més coneguda de l'obra juntament amb la d'Escamillo (Toreador, en garde, per a baríton).

La mezzosoprano letona Elina Garança en la seva interpretació
de Carmen, la inoblidable antiheroïna de Bizet

Elina Garança, mezzosoprano, fa una molt bona interpretació de Carmen en aquesta producció del Metropolitan Opera de Nova York. I sentireu tota una declaració de principis i del caràcter de la nostra protagonista.

L'amour est un oiseau rebelle (L'amor és un ocell rebel)

I per tenir una mica més de context, l'ària d'Escamillo, aquí interpretada pel gran baríton Ruggero Raimondi en una producció de l'Òpera de París. Un cantant especialista en Mozart, però que queda bé en tot tipus de papers.

Vals del toreador (Toreador, en garde)

Miccone (La dogaresa, A. López Monís i R. Millán Picazo, 1920)

La dogaresa és una de les sarsueles més notables, per al meu gust, que ha donat aquest gènere. Quant a trama ve a ser una mena de versió suavitzada de Rigoletto. Ara bé, la part musical és excel·lent, i demana uns cantants de primera categoria. Quant a gènere, és de mala classificació, ja que presenta números còmics, d'altres seriosos, i algun de realment dramàtic, amb un final tràgic per al protagonista. A mi em sembla un singspiel, com Don Giovanni, amb una barreja de situacions que als acadèmics de les tres unitats (lloc, temps i acció) els hagués fet feredat, especialment quant a acció; lloc i temps sí es respecten.

L'argument es desenvolupa a Venècia en un moment indeterminat del segles XV o XVI. El dux, un tirà vell i xacrós, s'encapritxa d'una jove florista, Marietta, per la maligna influència del seu bufó, Miccone, i la porta al palau per obligar-la a casar-se amb ell. En realitat, és Miccone qui n'està enamorat, però no creu que la noia (ni cap altra) es fixi en ell, ja que, encara que es tracta d'un home jove i intel·ligent, pateix una greu escoliosi que el deforma totalment, i que l'ha condemnat a no poder ser una altra cosa que un bufó de cort. Així que el que pretèn és que el dux es casi amb Marietta per tenir-la al palau, a la seva mercè. 

Marietta està enamorada de Paolo, un gondoler, que, abatut per la seva pèrdua, intenta l'impossible per rescatar-la. Tenen un matrimoni amic, Marco i Rosina, que els ajudaran molt. Però tot s'esguerra i Paolo és jutjat i condemnat a mort. Marietta, desesperada, demana ajuda a Miccone. S'adonat que ell n'està enamorat i li ofereix convertir-se en la seva amant si ell li salva la vida a Paolo. Miccone accepta el tracte, però la bondat i la compassió que li demostra Marietta el trasbalsen completament. Vist que el dux no vol perdonar Paolo, Miccone aprofita una llei veneciana que llibera un condemnat a mort si es troba amb el viàtic mentre el porten al cadals, i mata al dux per demanar el viàtic, alliberar Paolo i fer feliç a Marietta. I, és clar, serà condemnat a mort per l'assassinat.

Miccone, un home despietat i cruel com a reacció al seu patiment físic i moral, acaba donant la vida pel seu amor. El bon cor i la dolcesa que li demostra Marietta, la seva sinceritat quan se li ofereix com amant només per a ell, i la forma en què li demostra (una carícia i un meravellós petó que si els actors-cantants ho representen bé és una escena preciosa), commouen el cor de Miccone i el fan actuar com una persona honesta i amorosa. 

Com es pot veure, és una obra extremament romàntica; a més com ja he comentat, demana uns quants cantants de primera línia:

Miccone (baríton) té un paper llarg i molt difícil. A més, ha de representar-lo completament inclinat per reproduir la seva condició física, que condiciona el seu taranná i travessa tota la trama de l'obra.

Marietta (soprano lírica) demana una cantant molt ben dotada i millor si el timbre no és massa agut. Tots dos, Miccone i Marietta, tenen al seu càrrec la part més important i dramàtica de la sarsuela.

Rosina (mezzosoprano) i Marco (baríton), venen a ser "la parella còmica". Ell no té gaire paper, però Rosina sí es pot lluir en un parell d'escenes de comèdia.

Paolo (tenor líric) és l'enamorat de Marietta. Té un parell d'àries (o romances, com es diu en sarsuela) molt maques i no gaire difícils, però precisament per això és un paper que es sol donar a tenors de no massa qualitat, i la composició no llueix com es mereixeria.

Zabulón, un vell jueu (baix), és un paper no gaire llarg, però amb dues intervencions molt notables: el duet amb Rosina (còmic) i un altre duet amb Miccone. Si s'aconsegueix que Zabulón sigui un baix profund (no són gaire corrents en sarsuela), el contrast entre les dues veus en fa un duet incomparable.

La fetillera del mercat (contralt) té només una romança en el primer acte, però és un paper molt bonic i no pas fàcil.

La part més dificultosa d'aquesta sarsuela, per a mi, són les parts parlades, ja que passar de parlar a cantar, al nivell de cant que demana l'obra, és molt complicat. En algunes versions els papers cantants i parlats els fan diferents persones. D'aquí el que crec que és l'avantatge dels singspiel com els de Mozart sobre les sarsueles: que en lloc de parlar, els cantants canten els recitatius per fer avançar la trama. Això els permet mantenir la veu col·locada pel cant i no perdre qualitat ni cansar-se.

Vaig trobar fa uns anys una versió de La dogaresa a YouTube representada per un grup d'aficionats de Sant Andreu del Palomar, però amb els tres cantants principals (Marietta, Miccone i Zabulón) totalment professionals. Marietta era una soprano dramàtica ja d'edat, que en el seu temps devia haver estat de primera línia i conservava bona part de les seves dots. Miccone era un fantàstic baríton molt jove, un noi altíssim que va passar tota l'obra ajupit, i Zabulón un baix profund de molta qualitat. Dissortadament, no he pogut trobar aquesta gravació (sembla haver desaparegut totalment de YouTube), així que he optat per una versió gravada per uns bons cantants, ja que altres vídeos que he vist no fan justícia a aquesta obra.

El magnífic retrat que Velázquez va fer de Diego de Acedo
il·lustra prou bé la psicologia del personaje de Miccone,
ja que no el seu físic. Acedo era un nan acondroplàsic, Miccone
pateix escoliosi i cifosi greus

Duet de Miccone i Zabulón  minut 13:40 fins el 18:37

Miccone, Manuel Ausensi (baríton); Zabulón, Antonio Campó (baix-baríton)

En aquest duet, Zabulón descobreix l'amor de Miccone per Marietta, i comença a riure's d'ell, encara que aviat deixa de fer-ho per les amenaces de Miccone. Però Miccone necessita desesperadament una mica de comprensió i confessa els seus sentiments a Zabulón.

Duet de Miccone i Marietta minut 52:00 fins el 58:25

Marietta, Ángeles Chamorro (soprano); Miccone, Manuel Ausensi (baríton)

Marietta demana a Miccone que salvi a Paolo i li promet que s'entregarà a ell de forma exclusiva per sempre a fi d'agrair-li el favor. Cap al final de la intervenció ella acaricia i besa Miccone amb tota la tendresa i el cor de Miccone queda commogut i ell deixa enrere el seu odi i la seva tristesa i soledat.

Aprofitant que l'obra està sencera, es poden escoltar fragments bellíssims, com l'ària de Miccone Un conde fue (minut 58:28), o la de la fetillera, Quien quiera saber lo oculto y fatal (minut 3:58), i, per què no, tota la sarsuela, que val realment la pena.

Una laguna en el mar de las olas (XIX)

 

Familia mongol nómada con vehículos modernos

Capítulo XIX. Llegadas

Delante del Palacio de Congresos, justo frente a la gran puerta que daba a la bulliciosa avenida Nehwal, una pareja descendió de un helitaxi comunitario que ostentaba el emblema del aeropuerto Indira Gandhi en relucientes colores. Mientras Iderbayarii entresacaba con dificultad las dos bolsas de viaje del increíble montón del compartimiento posterior, Ochirbatyn discutía con la conductora el coste total del servicio. No estaba nada conforme en que el trayecto hasta el Palacio Saraswati tuviera que ser más caro que ir hasta un hotel del centro, y la excusa del intenso tráfico en la zona y el exceso de tiempo invertido en su desplazamiento por culpa del desacostumbrado cambio de raíl magnético, no convenció en absoluto a la señora Gantomor. Finalmente, sólo las protestas del resto de pasajeros la decidieron a abandonar la disputa y pagar a regañadientes todo el importe. Acercó su muñeca derecha al terminal de cobro y desde la pulsera Fukuan se realizó la transacción de forma segura, eficaz y sin esperas.

Una vez se hubo elevado el helitaxi, el matrimonio, sujetando sus valijas, contempló el aparatoso edificio y se espantó ante el tremendo vocerío y el tumulto de gente. El contraste con el amplio horizonte de las estepas y la armonía de las yurtas en la llanura era abrumador. La mujer se aferró al brazo de su marido y suspiró.

-Ay, Ider, con lo tranquilos que estábamos… ¡Y qué calor!

-Lo sé, pero era necesario que yo viniera. Podrías haberte quedado con los niños, en serio.

-Prefiero estar aquí contigo. Lo que sea, lo pasaremos juntos. Y además… -Ochirbatyn no sabía cómo continuar. Ni siquiera se atrevió a mirar a los ojos a su marido. Procuró dar un tono indiferente a aquella pregunta que le resonaba de forma continua en el cerebro desde que llegó el mensaje para Ider- ¿Estará aquí Elaine Marchand?

Gantomor se detuvo, perplejo.

-Me figuro que sí, claro, y también los demás. ¿Por qué?

Ella no contestó. De pronto, él cayó en la cuenta de lo que le ocurría a su mujer. Durante su etapa en la TSA ya le había parecido alguna vez que había cierto recelo en su reacción cuando se nombraba a Elaine, pero en aquellos momentos prefirió no darle importancia y hacía tiempo que lo había olvidado por completo.

-¿Qué son esas ideas? ¡Si hace muchos años que no la he visto ni apenas tengo relación con ella! Nos enviamos algún mensaje de cuando en cuando, eso sí… -cuando vio que su esposa bajaba aún más la cabeza, su confusión le apenó-. Ochir, mírame. Nunca ha pasado nada. Estuvimos juntos en varios proyectos, Elaine me cae bien, y yo a ella, supongo, pero no hay nada más.

-Lo siento, Ider. Es que… ¡Es tan guapa! Sé que te gustaba. Siempre hablabas de ella con tanta admiración… Y ahora la volverás a ver.

-¿Guapa? No tanto. Digamos que está bien, sí, y es una mujer muy agradable, pero eso no significa que esté enamorado de ella. Y claro que la admiraba, es una profesional estupenda, y nos compenetramos para trabajar. Ahí queda todo.

 Iderbayarii dejó la bolsa en el suelo, le tomó las dos manos y le habló lentamente:

-Mi buena Ochirbatyn. De acuerdo, nos conocemos desde pequeños, nuestra boda fue concertada entre familias y nosotros aceptamos; no hubo ningún enamoramiento de película ni una desenfrenada historia romántica. Pero fue un acierto. ¿Tú crees que nos queremos? ¿Que somos felices?

-Yo te quiero muchísimo. Y soy feliz. Pero no sé si tú… -a Ochir se le saltaron las lágrimas de vergüenza por haber provocado aquella conversación. En más de veinticinco años de matrimonio era la primera vez que hablaban de su vida en común y de lo que significaba.

-Y yo te quiero a ti. Tenemos tres hijos, profesiones que se complementan, gustos y aficiones comunes… Soy feliz. Claro que me pueden gustar o atraer otras mujeres, pero no es nada, ¡nada! ¿Sabes? Ahora estoy seguro de que ha sido una suerte que me acompañes. ¡Los Gantomor van a ser una fuerza de la Naturaleza! Somos mongoles, ¿no?

Ochirbatyn rió entre sus lágrimas y asintió. Gantomor apretó la mano de su esposa, y ambos atravesaron el arco de entrada y se sumergieron en el tumulto.

En aquellos momentos Roger Bouchard se dirigía hacia los jardines que rodeaban el Saraswati; una vez allí tomó un sendero que le llevó hasta la zona más apartada de los edificios. Dilató su percepción para reconocer cuántas personas se encontraban en los alrededores y, como eran muy pocas, fue suficiente con lanzar un ligero aviso de repulsión que las hizo alejarse con rapidez y dirigirse a sectores más concurridos. Seguro ya de su aislamiento, a salvo de ojos demasiado curiosos, envió la señal convenida a Munaak y esperó.

En unos instantes una forma se condensó entre la cerrada vegetación y la figura de una mujer joven apareció a una cierta distancia. Vestía uno de los modernos monos de pantalón ancho, negro de arriba abajo con un estampado de círculos blancos, y el cabello castaño recogido en una trenza formando rodete en lo alto de la cabeza. Cuando lo vio caminó hacia él con pasos vacilantes, pero fue adquiriendo seguridad, y cuando llegó a su lado se movía ya con más destreza.

-Bienvenida, Marina Borisovna.

-Traslado correcto. Adaptación en curso.

-Por favor, utiliza el hiplan para comunicarte.

-Traslado correcto. Adaptación en curso.

-De momento no hables si no es estrictamente necesario. Controla el volumen de la voz, que sea parecido al de la mía. Ahora te acompañaré al edificio principal, ya he reservado una sala donde reunirnos. Allí tendrás tiempo de ajustar todos los parámetros. Por cierto, el traje no está mal, pero ese peinado es muy anticuado. Será mejor que el pelo esté suelto y más corto, o lo recoges a un lado…

-Acertado. Correcto. Entendido. Para hablar especifica si es suficiente con el hiplan o se precisa añadir otra lengua.

-Hiplan para comunicarte en grupos heterogéneos, esperanto si únicamente se hallan presentes oriundos de Europa continental, ruso para habitantes de la región rusa. Sería extraño que al encontrarte con alguien de estas características sólo pudieras expresarte en hiplan.

-Incorporando hiplan, esperanto y ruso en forma coloquial y en modo discursivo.

-Ve amoldando tu mímesis mientras nos dirigimos a la sala. Camina a mi lado, sin adelantarte ni quedarte atrás.

-Entendido.

La pareja se encaminó de forma pausada hacia el edificio central del complejo del Saraswati, hacia el que confluían ya buen número de personas. Bouchard guió a su acompañante hasta la puerta principal y se dirigió a uno de los recepcionistas.

-Buenos días. Venimos a recoger el pase de una participante de la convención. Acaba de llegar. Ya está registrada, yo soy su enlace y avalador, aquí tiene mi acreditación.

-¿Nombre de la señora?

-Marina Borisovna Petrova.

-¿Origen?

-Murmansk. Región Rusa del Noroeste.

-Sí, aquí está -se dirigió a la mujer-. ¿Es usted? He de incorporar un registro de imagen.

-Sí. ¿Cómo? -la respuesta de Marina fue cortante, y la voz excesivamente alta.

La cara del recepcionista era de confusión.

-¿A qué se refiere?

-¿Cómo? -Marina repitió la pregunta. Bouchard tuvo que intervenir.

-Lo siento, está muy cansada del viaje, medio dormida -se dirigió a la mímesis de Munaak en voz baja, remarcando cada sílaba-. Señora Petrova, han de tomar una imagen para el pase de acceso. Por favor, ha de ponerse aquí delante.

Colocó a la mujer sobre las marcas del suelo y se dirigió al atónito empleado.

-Ya puede activar la grabación.

Se llevó a cabo el trámite sin más demoras; Bouchard recogió el pase y, tomando a Marina del brazo, efectuó el resto de las formalidades necesarias mientras su compañera lo seguía, rígida como un autómata. Cuando se alejaron por el pasadizo de entrada, el recepcionista se los quedó mirando mientras movía la cabeza con una expresión que aunaba la sorpresa y el reproche. La empleada del cubículo contiguo llamó su atención con unos golpecitos en la mampara de aislamiento. El joven se volvió con desgana.

-¿Quieres algo?

-Qué mujer tan rara, ¿no? Parece un robot -la chica alargaba el cuello por no perderlos de vista mientras se confundían con el resto de los concurrentes.

-Más o menos -respondió él con malignidad-. ¡Rusa! ¡Informática! ¿Demasiado vodka durante el vuelo?

Los dos rieron y el incidente se disolvió en su mente sin que fueran capaces de darse cuenta de ello. En unos minutos, no hubieran sabido qué responder si alguien les hubiera preguntado qué era lo que tanto les divertía.

(Continuará)

Personalitats en conflicte (literatura i cinema - II)

 

Pu Yi, darrer representant de la dinastia manxú Qing,
en un retrat oficial com a emperador de Manxukuo

Avui toca la segona part de les personalitats en conflicte, que he triat entre diversos personatges literaris/cinematogràfics, i dos de reals dels que s'ha fet pel·lícula: Pu Yi, el darrer emperador de Xina, i Chris Costner-Sizemore, una artista nord-americana que va patir trastorn dissociatiu de la personalitat.

Edward Rochester (Jane Eyre, Charlotte Brontë, 1847)

Va ser la primera novel·la gòtica que vaig llegir, i segueix sent la que més m'agrada, amb tots els respectes per Cims borrascosos i d'altres similars. I, és clar, els seus personatges em van enamorar. Si les noies ja són excel·lents (Jane Eyre és un caramel de dona, la senyora Fairfaix un encant, Adèle Varens una coseta tendra, Miss Temple una persona en qui confiar...) tenim com a contrapartida dues figures masculines de primera categoria: Edward Rochester i St. John Rivers. Estan tan ben descrits i són tan potents que es fan inoblidables. 

És evident que St. John té el paper menys agraït, però no oblidem que són les seves paraules les que tanquen l'obra i en fan la conclusió. Aquest home de cor bondadós però d'exterior fred, tancat i barrat en el seu sentit del deure, esclavitzat per la seva pròpia voluntat, renuncia a tot pel que ell creu que és el correcte, el què ha de fer. I no vacil·la en donar la vida. No és una figura gaire simpàtica ni atraient, però així i tot Jane té amb ell un deute enorme de gratitud i li professa un afecte ben sincer. I en un moment donat s'arriba a plantejar dedicar-se a ell en cos i ànima. I vaig trobat ben atrevit per l'època quan Jane afirma que "pensaria que el petó de St. John era bonic, sinó hagués tingut tan presents els que em feia l'Edward". Per la primera meitat del segle XIX i escrit per una dona...

Quant a Edward, ja en la primera lectura em va impressionar d'allò més. Aquest caràcter tancat i sorrut, l'exterior fosc i el contrast amb la seva benignitat (de vegades), comprensió (amb segons qui), bonhomia (depèn de com), estil i coneixement del món, ens intrigarà des del primer moment. Per què, et preguntes, un home que ho té tot -diners, respecte dels altres, salut, intel·ligència, cultura, sensibilitat, i fins i tot bon cor... -, pot presentar aquest tarannà tan difícil, tan variable i alguns cops fins i tot violent? Sí, és clar, al final ho entendràs. I el millor és fer una relectura per, sabent ja tota la història, analitzar el seu comportament. I aquí, Charlotte Brontë realment va fer una feina excel·lent per mostrar-nos les contradiccions, les bondats i els odis d'Edward. Els seus bruscos rampells tenen explicació, res del que veurem en aquest personatge és gratuït. Cap escena està de més, tot té el seu significat profund.

Per altra banda, la seva alegria és espontània i encomanadissa. Estima la Natura, l'art, li agraden les persones sinceres. Com algú així ha caigut en el que ell anomena "la meva degradació": joc, dones i quelcom, no massa, de beguda? L'escena de les compres, quan s'han de casar, és preciosa. Està entusiasmat; fill de la seva classe social, vol comprar metres i més metres de roba, vol encarregar desenes de vestits, vol treure les joies de la família i modernitzar-les... Busca totes les maneres possibles per fer que Jane se senti estimada i feliç. I a ella no li calen aquestes coses materials, en té ben bé prou amb adonar-se de com ell n'està, d'enamorat.

L'excel·lent actor britànic Toby Stephens broda literalment
el paper d'Edward Rochester en aquesta versió de la BBC (2006)

Se n'han fet un munt de versions, d'aquest llibre, en cinema i TV, pel·lícules i sèries. El paper d'Edward ha estat adjudicat a actors tan rellevants com Timothy Dalton, Michael Fassbender, William Hurt, George C. Scott, Orson Welles i uns quants més, però jo em quedo amb Toby Stephens. 

Crec que Stephens (fill de la fantàstica Maggie Smith) atorga a Edward una quantitat increïble de matisos, de somriures sobtats, de mirades que comencen d'una manera i acaben d'una altra. Té l'edat justa i la caracterització és insuperable i ell ha connectat perfectament amb el personatge. I a més va tenir una química increïble amb l'actriu que feia de Jane, Ruth Wilson, una actriu no gaire guapa (així ha de ser el personatge) però que treballa d'allò més bé. Junts fan una parella meravellosa. I acabaràs amb desitjos de que tots dos siguin totalment feliços l'un amb l'altre. 

Tranquils, que tot acaba bé. Patint una mica (no seria una novel·la gòtica, si no), però amb final feliç per a tots els que ho mereixen. Què carai, ja toca, de quan en quan, oi?

El jove Marsh (L'ombra sobre Inssmouth, H.P. Lovecraft, 1936)

No, en contra del que pugui semblar, jo no sóc aficionada a la literatura de terror. Però Lovecraft entra, per al meu gust, en una altra categoria. No és terror d'espantar, no són ensurts de portes que s'obren i es tanquen, i esquelets que ballen, no és Stephen King (i no hi tinc res en contra, però poques obres seves m'acaben de fer el pes). 

Lovecraft era, abans que res, un grandíssim escriptor, només que dominat per una psique inestable, per estranyes pors i per idees classistes, esnobistes i racistes. Té contes i novel·les extraordinaris, suggerents, misteriosos. I no són repetitius, la repetició de temes ve més aviat dels seus seguidors, que van reelaborar i continuar molts dels seus relats, atorgant una mena de dejà vu a les historietes de Cthuluh i companyia, que d'entrada eren ben originals.

Si he de recomanar alguna obra, ho faria, sens dubte, amb Les muntanyes de la bogeria, una aventura increïble en mig de l'Antàrtida; El color que va caure del cel, aquesta, sí, farcida d'esdeveniments que es van complicant de forma insidiosa, que s'intensifiquen a poc a poc fins que et deixen enfonsat en l'horror. I aquesta L'ombra sobre Innsmouth, que comença com un senzill relat del viatge d'un estudiant i que acaba... El final és fabulós, inesperat.

Aquesta imatge que combina els trets de Lovecraft amb
part del seu imaginari podria ser una bona representació
dels dubtes i l'evolució personal del jove Marsh

No sabrem mai el nom del nostre narrador. És un jove acabat de graduar, que aprofita les seves primeres vacances d'adult per recórrer les poblacions de la costa de Nova Anglaterra. La família de la seva mare havia viscut allà, i tot que no conserva llaços de parentesc, vol esbrinar, per jutjats i arxius, qui eren els seus avantpassats. Li atorgo el cognom Marsh perquè, al final, descobrirà que pertany a aquest clan, d'activitats sospitoses i costums estranys. I finalment, allò que ell, aterrit, ha jutjat i condemnat, aquelles activitats que ha denunciat a les autoritats, és la seva mateixa herència. Ell porta en la seva sang la mateixa tara i comparteix el seu destí. I un cop que ho accepta, deixa d'infondre-li terror i s'hi lliura amb tot el convenciment.

I és clar, quan acabes de llegir, no saps si tots aquells deliris són veritat, o si la seva ment, trasbalsada i progressivament deteriorada, com la del seu cosí tancat al sanatori, està al·lucinant i tot acaba d'una forma prosaica, en un suïcidi en el mar. Tant de bo pogués expressar millor com em va impressionar i com de bona trobo aquesta novel·la.

No s'han fet, que jo sàpiga, versions acceptables d'aquesta obra per a cinema o TV. D'El color que va caure del cel van estrenar una película horripilant, Color out of Space (2019). I no dic horripilant perquè fes por (no en fa, en absolut) sinó de mal feta que està i mal interpretada, i plena de disbarats, amb un guió demencial. En resum, si més no de moment, millor fugir de qualsevol versió filmada de les obres de Lovecraft.

Kanbei, Kikuchiyo, Sichiroji, Katsushiro, Heiachi, Kyuzu i Gorobei (Els set samurais, Akira Kurosawa, 1954)

Vet aquí una pel·lícula boníssima. Com vaig llegir en alguna crítica, potser només se li pot retreure la tirada que tenen els actors japonesos cap al crit exagerat, però això simplement és l'expressió d'un tarannà diferent del nostre, d'una cultura arrelada en altres convencions.

Així i tot, hi ha quelcom d'universal en aquest grup de guerrers, dels vells als joves, que per quatre plats d'arrós arrisca (i perd) la vida per defensar uns camperols. L'ètica, la justícia, el valor, el propi coneixement, el desafiament... tenen més pes en aquests homes que el pagament que hauríen de rebre. I cadascun d'ells és ben diferent: de la serenitat i el lideratge de Kanbei (un fantàstic Takashi Shimura) al valor esbojarrat i la impulsivitat de Kikuchiyo (Toshiro Mifune, molt extremós); de la innocència i la inexperiència de Katsushiro (Isao Kimura) a l'habilitat de Kyuzu (Seigui Miyaguchi)... I els camperols, per la seva banda, amb el seu treball esgotador i les seves preocupacions quotidianes, ben lluny de l'honor, i de totes aquestes històries de guerrers llegendaris, de conte de fades.

El gran actor japonès Takashi Shimura fa el paper
de Kanbei, el líder dels set samurais

I fins i tot queda lloc per una mica de romanticisme i també de desengany, d'amor a la terra i a la família, la construcció de les amistats personals i la lleialtat al clan.

Tots els personatges són fabulosos, cadascun amb les seves característiques, i tots han passat a l'imaginari del cinema de qualitat.

Eve White (Les tres cares d'Eva, C.H.Thigpen, H.M.Cleckley, Nunnally Johnson, 1957)

Vaig conéixer aquest cas real gràcies al llibre escrit per dos psiquiatres, els doctors Thigpen i Cleckley. És el relat d'una personalitat múltiple, seguida per professionals durant anys. Diuen tres, però si no recordo malament (la vaig llegir potser fa més de quaranta anys), n'hi va haver fins a cinc personalitats, tot i que un parell no es van desenvolupar, i la darrera va ser el pal de paller que va integrar la resta.

Va ser un cas complicadíssim, crec que el primer realment documentat d'un cas de personalitat múltiple totalment comprovat. Eve White era tímida, dèbil, poca cosa. La segona personalitat, Eve Black (tots són noms en clau), descarada, forta i agressiva. White no coneixia Black i patia llargs i greus episodis d'absència, però Black sí que era conscient de White i es divertia fastiguejant-la. Finalment, la personalitat Jane conseguirà integrar tots aquests aspectes en una dona equilibrada i mentalment sana. Les personalitats parcials viuran la integració com una mort, unes amb terror i les altres amb resignació per aconseguir un bé més important. Eve, finalment, serà capaç de cuidar de la seva filla i portar una nova vida, i fins i tot trobarà un segon marit que la farà feliç.

Joanne Woodward va fer el paper d'Eve a la
versió cinematogràfica d'aquest interessant document

L'obra és més coneguda degut a la pel·lícula, interpretada per una excel·lent Joanne Woodward. Tot i que el guió no és ni de bon tros tan complex com la realitat (i per tant, per al meu gust perd interès) no deixa de ser una bona mostra d'un greu desequilibri, i com la pacient investigació i l'autèntic desig d'ajuda per part dels metges aconseguirà, per un cop, un final esperançador per a tantes persones que poden patir malalties semblants.

Pu Yi (El darrer emperador, Bernardo Bertolucci, 1987)

Aquesta pel·lícula, que dramatitza la vida de Pu Yi, em va impressionar molt en el seu moment. Tracta el tema de forma molt atractiva, i encara que amb prou llicències històriques, permet seguir bastant bé la seva evolució.

Imgineu un nen criat en mig del Palau Imperial, que fins i tot li netejaven el culet sent ja un noi gran (i un adult, ho sabrem per un comentari de la pel·lícula), mimat, reverenciat i tractat gairebé com un ésser diví. I, de cop, ja no era ningú, sobrava per tot arreu i no sabia què fer de la seva vida. I és clar, es va acostar i es va deixar festejar pels únics que li van donar suport: el govern del Japó, en aquells moments un imperi expansionista, i que va fer una molt bona jugada amb aquest home totalment desorientat. El van convéncer que podia tornar a ser emperador, però no de Xina (que ja era una república) sinó de Manxúria, la regió d'origen de la seva dinastia. I ell va caure de quatre potes. La seva esposa principal, Wan Rong, es va adonar de seguida de la trampa, però ja es van espavilar a apartar-la d'ell. Japó va envair Manxúria i va formar un estat súbdit, Manxukuo (que incloïa Corea com a part del territori metropolità japonés), amb fronteres amb la URSS, Mongòlia, Xina i Japó. Un estat legitimat davant la comunitat internacional com a part del territori governat per la dinastia històrica Qing.

Manxukuo, sense que Pu Yi ho sabés, es va convertir en un immens camp de concentració, una colònia que proporcionava esclaus per a les fàbriques, esclaves sexuals per a l'exèrcit japonès i, el més esfereïdor, víctimes per als "assajos clínics-científics" de l'infame Esquadró 731, que no va tenir res a envejar a les pitjors actuacions de l'Alemanya nazi.

En acabar la II Guerra Mundial, Pu Yi va ser detingut per l'exèrcit soviètic juntament amb diversos membres de la seva família i servents, deportat a la Xina de Mao i internat a la presó de Fushun durant 10 anys, per a la seva reeducació. Pu Yi va refer la seva vida, va treballar de jardiner i com arxiver de la Biblioteca Nacional. Es va tornar a casar i finalment va morir de càncer als 61 anys.

Pitjor final va tenir la pobra Wan Rong, que, destrossada per l'adicció a l'opi, va acabar els seus dies a la presó de Yanji amb només 39 anys. Pu Yi no va saber de la seva mort fins tres anys després, quan va entrar al camp de reeducació.

John Lone i Joan Chen, impecables en els seus papers de 
Pu Yi i Wan Rong a El darrer emperador (Bernardo Bertolucci, 1987)

Si hi ha un moment colpidor a la pel·lícula és aquell en què els presoners (tots antics col·laboradors dels japonesos) estan mirant un documental sobre els excessos, tortures i crueltats del govern de Japó sobre la població civil xinesa i manxú. John Lone, l'actor que representa Pu Yi, s'aixeca horroritzat de la cadira i crida: "Jo no sabia res, no sabia res!". I és evident que el govern maoista ho devia creure així, sinó possiblement hagués estat executat. 

En resum, tant la seva vida histórica com la que, més o menys resumida, explica la pel·lícula, tenen un grandíssim interès per fer-se càrrec de com una persona que ha tingut unes experiències inicials molt determinants pot canviar el rumb de la seva vida en una direcció ben sorprenent.

A destacar la boníssima feina actoral de John Lone i Joan Chen, que estàn perfectes en els seus papers. Una pel·lícula, pel meu gust, totalment recomanable.

Oda Mae Brown (Ghost, Jerry Zucker, 1990)

I en mig de tant de drama, ara toca riure una mica. Whoopi Goldberg va donar ben bé la campanada amb aquest personatge de Ghost, un filme ben justet, val a dir. Però ella s'emporta el gat a l'aigua, domina tota la trama i ens aixeca la pel·lícula sencera. Sembla ser que va ser Patrick Swayze, l'actor que interpreta el fantasma protagonista, qui la va voler en aquest paper, i la va ben encertar.

Whoopi Goldberg va obtenir un Oscar ben merescut
per la seva fantàstica interpretació d'Oda Mae Brown

Oda Mae és una timadora, una engalipadora, una aprofitada, amb un expedient policial de diversos kilograms de pes. Però en mig de les seves trapelleries, sí que té realment el do de comunicar-se amb els morts (cosa que ella no sabia). I, encara que a contracor i amb moltes fugides d'estudi, acabarà ajudant a tothom -els bons, s'entèn-, aconseguirà el càstig dels dolents i enviarà Sam Wheat, el nostre fantasma anguniejat, cap a la llum.

La pel·licula té escenes massa romanticones per al meu gust, però les interpretacions valen la pena, especialment les de Patrick Swayze i Whoopi Goldberg, a més d'un impagable Vincent Schiavelli. Té situacions molt divertides i, en resum, és una peça per passar una estona ben distreta i agradable.

Una laguna en el mar de las olas (XVIII)

 

Un Salwar Kameez es un traje cómodo y elegante,
propio de la India y el Pakistán, y perfectamente
adaptado al clima

Capítulo XVIII. Dyson

 La Kunvenpunkta¹ , o Sala General de Encuentros, era una auténtica vorágine de ruido ya a primerísima hora de la mañana. Apenas si estaba saliendo el sol que la mayor parte del público -ponentes famosos o totalmente anónimos, circunspectos profesores, patrocinadores gubernamentales o privados, auxiliares y ayudantes, estudiantes, organizadores, adjuntos, suplentes, secretarios, colaboradores, invitados, periodistas de diverso pelaje, curiosos… en fin, toda la variopinta multitud que se da cita en este tipo de eventos-, paseaba ya por los pasillos del Saraswati inundando sus cantinas, ocupando todos los asientos disponibles y organizando una espantosa algarabía. Hombres y mujeres de todas las culturas, tamaños, colores, inclinaciones estéticas, preferencias sexuales, género latente o declarado, ya discretos ya ostentosos, se agitaban, charlaban, dictaban notas en sus grabadoras, se llamaban o se evitaban unos a otros, recogían la documentación indispensable que habían olvidado (de ahí las tremendas colas que se estaban formando en los abarrotados terminales de la InforNubo), y sobre todo, comían y bebían para darse fuerzas antes del inicio de las sesiones informales de aquel día previo a la inauguración oficial del simposio.

Era este aspecto lúdico y divertido antes del inicio de unas jornadas de temática tan formal y erudita lo que más gustaba a Radha. Estaba muy satisfecha de que todas las regiones del subcontinente indio se hubieran librado de la injerencia militar en sus asuntos relativos a la astrofísica y el espacio. Al menos de momento. El ambiente hubiera sido muy distinto. Ahora la antigua India se había convertido en una especie de remanso de libertad intelectual, y el papel de Radharani como coordinadora en Bengala la convertía en una de las anfitrionas de la convención, en estrecha colaboración con sus homólogos de Delhi, Gujarat y Kerala. Como siempre hacía, había cuidado mucho su aspecto, y estaba sumamente elegante. Esta vez, sin embargo, la seguía una sombra de inquietud. Había disfrutado de un sueño reparador, pero la perspectiva de un difícil encuentro con Bouchard y sus excompañeros la tenía desasosegada.

Mientras hablaba con un representante del Instituto Stevens vio aparecer a Elaine; se la veía muy animada. Vestía un salwar kameez de tonos verdes que le quedaba estupendamente, se había recogido los rizos en un flojo moño informal y su cabello estaba sembrado de menudas y brillantes estrellitas, conforme a la moda que hacía furor en las regiones indias del norte y centro desde hacía unos meses. Cuando la doctora distinguió a su antigua jefa entre la multitud, agitó la mano en un alegre saludo. Por un momento Radha quedó sorprendida de verla tan desenvuelta, pero pensó que era mejor así; conociendo su carácter asustadizo y desconfiado, ese estado mental positivo sin duda la ayudaría en el delicado compromiso que se les venía encima.

Elaine recogió en el mostrador de desayunos la ración que le correspondía -un té hirviendo y un par de naan rellenos- y se dispuso a almorzar con mucho apetito. Los acontecimientos de la noche habían levantado su ánimo. Si había sido capaz de enviar a Jean Luc a freír espárragos, podría enfrentarse a lo que fuera. Buscó un lugar donde sentarse, y, como todo estaba lleno, salió al jardín y se acomodó en el murete bajo que rodeaba un amplio parterre rebosante de flores. Mientras saboreaba el refrigerio y se distraía con el abigarrado ambiente, oyó que alguien pronunciaba su nombre y volvió la cabeza.

    -¿Doctora Boissieu-Marchand? ¿Es usted?

La pregunta venía de un hombre de buen aspecto, vestido con un atuendo de occidente muy anticuado y formal, que estaba de pie a unos pasos, y al que de momento no reconoció.

    -Sí, aunque ahora soy simplemente la doctora Marchand. Pero ¿nos hemos visto antes?

El hombre se acercó hasta situarse delante de ella; Elaine advirtió que su sonrisa era muy simpática y atractiva. Sus blancos dientes contrastaban con su piel, muy oscura, y los ojos eran negros, grandes y expresivos.

    -Mark Dyson. ¿Se acuerda? En Bosten, entonces yo trabajaba para Science-Plena.

    -¡Claro! Encantada de verle, señor Dyson.

Se levantó, dejó con cuidado el vaso de té y le estrechó la mano. Ahora sí que sabía de quién se trataba. Era un periodista de ciencia especializado en temas de astrofísica y exploración espacial que se había interesado enormemente por el caso de la Mare Undarum, y uno de los pocos a quienes permitieron entrar en contacto con los tripulantes durante la encuesta oficial. A diferencia de otros, había sido muy respetuoso y profesional, y nunca aventuró teorías extravagantes. Supo ceñirse a los hechos y a los resultados de la investigación, y todo el equipo quedó muy bien impresionado por su trabajo. Fue una lástima que la falta de tirón mediático de su reportaje y su carencia de detalles morbosos lo relegaran a revistas muy especializadas, y que lo que realmente llegara al público general fueran detalles escandalosos, la mayoría exagerados o simplemente inventados por parte de reporteros con muy pocos escrúpulos.

-Siéntese, ¿ya ha almorzado? -Elaine le ofreció uno de los naan, pero él declinó la invitación con un gesto, y, una vez cumplidas las obligaciones de la etiqueta, se acomodó en el murete, a su lado.

-No se preocupe, luego comeré algo. Muchas gracias -Dyson se dirigió a ella con una especie de educado interés-. La verdad es que me he llevado una gran sorpresa, doctora Marchand. Creía que usted se había apartado completamente de la carrera de astronáutica.

-Pues sí. Cuando acabó la investigación volví a mi región y conseguí encontrar trabajo como médico en un pequeño hospital. Ahora soy responsable del servicio UCI en el Hospital General de Sarlat. Y estoy muy satisfecha.

-Entonces es curioso que la encuentre asistiendo a este evento, y más si consideramos -el periodista hizo una pequeña pausa y la miró directamente a los ojos- que no es la única tripulante de la Mare Undarum a la que he visto esta misma mañana aquí, en el Saraswati.

Elaine, que estaba mordiendo una de las empanadillas, sintió una repentina sensación de atragantamiento, pero enseguida se repuso.

-Sí, claro, la doctora Chatterjee es miembro de la organización del simposio. Seguro que la ha visto en la Sala General, llevaba un sari precioso, azul y dorado…

-Desde luego, esperaba encontrar a la doctora Chatterjee en la convención. Y sí, el sari es espectacular. Pero a quien me refiero es a otra compañera suya, la doctora Minamoto. ¿Sabía que ella también estaba aquí?

-Ah, pues… -Elaine quedó completamente desconcertada, y su confusión no le pasó por alto a un reportero tan experimentado como Dyson-. Bueno, sí, aunque aún no la he visto… Mejor dicho, la vi ayer, hoy aún no…

Mark Dyson la contempló pensativamente.

-¿Se va a tratar del tema de la Mare Undarum en algún momento? Creí que ya estaba cerrado.

-Sí, sí, no, en realidad… Quiero decir que es casualidad que estemos las dos aquí.

Elaine tenía una bola de fécula en la boca que no se atrevía a masticar y mucho menos a tragar. Dyson decidió apiadarse de ella y dejar las preguntas por el momento. Ya averiguaría lo que estaba pasando sin necesidad de ponerla en un apuro.

-En fin, doctora, me alegro de haberme cruzado con usted, ya nos iremos viendo en estos días.

Le tendió la mano para despedirse. Ella se la estrechó con reticencia, pero pronto se serenó al darse cuenta de que el hombre se marchaba tranquilamente sin profundizar en el asunto.

Elaine se apresuró a acabar su tentempié y volvió a entrar en el Kunvenpunkta. Estiró el cuello buscando a algún compañero y pronto distinguió un discreto kimono castaño y un moño negro veteado de gris que otorgaban a su poseedora más sobriedad que distinción. Se dirigió hacia Aiko, que estaba junto a una consola revisando documentación recogida del InforNubo, la tomó del brazo sin ceremonias y la apartó lo mejor que pudo del resto de la gente.

-¡Elaine-san! ¿Qué pasa? Buenos días, por cierto.

-Lo siento, Aiko. Acabo de tener un encuentro alarmante. ¿Recuerdas a Mark Dyson?

-Pues… no -Aiko frunció el ceño intentando localizar el nombre en los entresijos de su memoria-. ¿Quién es?

-Él se acuerda perfectamente de ti. Se trata de aquel periodista que nos entrevistó durante la investigación de Bosten.

-¿El que vino desde Nueva York?

-El mismo. Te ha reconocido, y a mí también. Lo primero que me ha preguntado es si la tripulación de la Mare Undarum volvía a reunirse.

Aiko sonrió, aunque sin humor.

-Espera a que encuentre por aquí a Quinteros y a Gantomor. No nos lo sacaremos de encima.

- ¿Te imaginabas esta tremenda cantidad de gente? ¿Y si hay alguien de la TSA de hace dieciséis años que se acuerde de nosotras?

-Será mejor que seamos prudentes y no paseemos mucho por los pasillos. Imagino que Bouchard nos convocará para el encuentro. Por cierto -la japonesa miró a Elaine entre admirada y divertida-. ¿Cómo has conseguido estos adornos del cabello tan bonitos? Te quedan muy bien.

-Es silicona modificada en forma de aerosol, que se pulveriza sobre la cabeza y se adhiere al pelo. Hay de diferentes tipos. Los venden en los tenderetes a la entrada del Saraswati. ¿Quieres uno?

-Lo que nos faltaba para llamar la atención, brillos sobre mi cabeza -el tono de Aiko era lo más jovial que Elaine le hubiera escuchado nunca-. Dejémoslo así. Vamos a avisar a Quinteros. No le he visto aún.

-Mejor vayamos hacia su habitación, es pronto y no debe de estar listo todavía. Justo llegó ayer por la tarde y seguramente aún está con desfase horario.

Las dos mujeres se encaminaron hacia la salida posterior para encontrar el sendero que comunicaba con el Pavitranda procurando pasar todo lo inadvertidas que fuera posible. Al hacerlo no se dieron cuenta de que Mark Dyson, desde el otro extremo de la gran sala, no las había perdido de vista en ningún momento. El reportero sonrió. Era evidente que las dos mujeres se traían algo entre manos, con el conocimiento o no de Radharani Chatterjee, y que algo interesante se estaba cociendo. Colocó su fonograbadora de laringe y la cámara de la sien en posición de activado. Eran tan pequeños y bien camuflados que nadie se daba cuenta de su funcionamiento. Empezó a registrar imagen y sonido mientras las seguía con discreción.

(Continuará)

__________________________________________________________________________

1 Punto de reunión.

Requiem de Fauré: una mostra d'esperança

 

Gabriel Fauré retratat per John Singer Sargent el 1889,
època de la composició del Requiem

Gabriel Fauré està considerat actualment un dels músics francesos més importants de finals del segle XIX. En canvi, en la seva època opinaven que era "massa modern" i l'èlite musical li va posar bastants entrebancs. Va ser deixeble i amic de Camille Saint-Säens mentre que Maurice Ravel es va convertir en el seu alumne més il·lustre. Va gaudir de l'admiració i el respecte de músics tan importants com Isaac Albéniz, Piotr Tchaikovsky, Richard Strauss i Aaron Copland. Una de les seves peces més conegudes a nivell popular és aquest Requiem, estrenat a la Madeleine de París el 1888. 

Diu la llegenda que el va composar per als seus pares, morts entre 1885 i 1887, però en realitat no hi ha cap document que ho provi ni cap insinuació del mateix autor en aquest sentit. Sí és cert que va dir: "El meu requiem no expressa por a la mort. Per a mi és un feliç alliberament, l'aspiració a una felicitat superior".

Jo vaig intervenir en la interpretació d'aquesta obra en un meravellós concert, d'aquells inoblidables, i el preparador sí que creia que el Requiem era per als pares de Fauré, i ho comentava per un detall que pot ser important: Fauré no era una persona religiosa, el més probable és que fos agnòstic, però la pèrdua successiva del pare i la mare el van afectar molt. Aquest Requiem no és molt pietós, ni amenaça amb horribles càstigs els pecadors, ni segueix estrictament la litúrgia, sinó que és un prec, respectuós i sentit, per a l'eterna felicitat d'aquell a qui es dedica. És fàcil, doncs, suposar que Fauré pensava en algú molt estimat. I per la meva part, crec que també està dedicat a tots nosaltres, fràgils humans, que en general tenim poc d'herois de la fe.

En lloc d'una obra tremendista i aterridora tenim una peça molt dolça i commovedora, que no té gaire a veure amb altres misses de difunts ben conegudes. Sempre he pensat que és un Requiem que acaba bé. No hi ha Dies irae, la terrible descripció del dia del judici, sinó el prec, precisament, que siguem alliberats del terror d'aquest dia (Libera me, Domine). I al final, un número que no pertany a les misses de requiem, In paradisum, dolç i ple d'esperança. En alguns fragments em recorda, i molt, l'estil de la música vocal religiosa de Schubert.

I una cosa curiosa (ves a saber si és casual o no), igual que el de Mozart, està escrit en la tonalitat de re menor. És bastant curt, dura poc més de mitja hora. Està estructurat en set moviments:

I. Introït i Kyrie

L'entrada de la peça és solemne, però en absolut terrorífica. Parla de serenitat i acceptació.

II. Offertoire

Senyor Jesucrist, allibera les ànimes dels difunts del dolors, de les penes, que no caiguin en l'obscuritat... És un prec humil i sentit, subratllat per una melodia i una harmonia trencadores i precioses.

III. Sanctus

Aquí estem, amb els àngels, cantant ben tranquils. Tot va bé.

IV. Pie Jesu

Senyor Jesús, donan's el descans. Un prec dolç i esperançat.

V. Agnus Dei et Lux Aeterna

Aquest número és solemne, amb un equilibri meravellós entre les quatre cordes del cor, i una expressivitat increïble.

VI. Libera me

És potser el fragment més colpidor, i a més en tinc un record molt i molt especial degut a un emotiu incident durant l'assaig general. Va ser el dia que vam conéixer el baríton solista, anglès. El director l'havia demanat expressament per a aquest  concert, ja que creia que era el millor intèrpret d'aquest Requiem que es podria trobar, però el cantant no n'estava gaire convençut. Els cors d'afeccionats del sud d'Europa no li despertaven cap mena d'entusiasme, i opinava que els hi faltava tècnica. No deixava de tenir la seva raó, però el director, finalment, va aconseguir que vingués. 

Recordo que, en acabar la seva intervenció en aquest número, quan entra el cor, es va girar, sorprès, cap a nosaltres. Ens va escoltar amb gran atenció, i, en tornar a fer la seva part, la va cantar de cara al cor, molt emocionat, mirant-nos gairebé d'un a un. Després, el director ens va dir que el solista se li havia adreçat i li va comentar que la nostra visió d'aquest Requiem l'havia commogut com cap altra: "A aquests cantaires potser els falta tècnica, però és la interpretació més sincerament emotiva que he sentit mai. Hi posen tot el cor, tot el sentiment".

Acabat el concert vam fer un sopar (era el costum, sempre el feiem), i per acomiadar-nos d'ell en el moment que marxava li vam cantar la part coral d'aquest número. I ell ens el va interpretar sencer, només per a nosaltres. Crec que al final se'ns saltaven les llàgrimes a tots.

És un record entranyable.

VII. In Paradisum

I el final, bé, el que és segur és que hem anat al paradís, i allà estem en bona companyia i simplement feliços per tota l'eternitat... o el temps que ens toqui, per desprès adormir-nos dolçament.

He trobat aquesta estupenda versió del Cor i Orquestra Simfònica de Galícia (sí, que carai, del sud d'Europa), sota la inspirada direcció de Víctor Pablo Pérez.

Gabriel Fauré - Requiem - Víctor Pablo Pérez

A veure si us arriba al cor com em va arribar a mi.

Personalitats en conflicte (música - I)

 

La fantàstica soprano de coloratura alemanya Diana Damrau
en la seva impressionant interpretació de La Reina de la Nit
(La flauta màgica)

I dintre de les personalitats en conflicte avui explorarem algunes que surten a les òperes de Mozart, que, contra el que podria semblar, té obres ben complexes, temàticament i argumentalment. No tot són comedietes, ja veureu.

El comte d'Almaviva (Les noces de Figaro, L. Da Ponte i W.A. Mozart, 1786)

L'escriptor francès Pierre de Beaumarchais va escriure l'any 1778 una obra de teatre que va anomenar Un dia de bojos, o el casament de Figaro. Pertanyia a una trilogia que començava per El barber de Sevilla, El casament era la segona obra, i la tercera, La mare culpable. En tots tres casos apareixen: Figaro, la seva dona Susanna, el comte Almaviva, i la seva esposa, Rosina. A El barber de Sevilla o Figaro, aquest personatge ajuda a Almaviva a casar-se amb Rosina. A El casament (o Les noces, un nom més popular) és Figaro qui vol casar-se amb Susanna i el comte, que n'està encapritxat, la vol aconseguir abans. La mare culpable és molt poc coneguda i més tràgica, i passa vint anys desprès de Les noces, en plena Revolució Francesa.

Per qüestions de censura, El casament de Figaro no es va representar fins el 1784 i va tenir un gran èxit a nivell popular, ja que denunciava les males pràctiques de l'Antic Règim. Joseph II d'Àustria va prohibir la seva representació a Viena, però va permetre la versió operística que va composar Mozart, amb llibret de Da Ponte. Val a dir que van treure totes les referències de tipus polític i reivindicatiu perquè l'obra passés la censura... excepte una, que és la que atorga tota la trama a l'obra: la utilització del dret de cuixa per part d'un noble envers una plebea.

Almaviva, propietari d'una extensíssima finca i amb gran quantitat de servents, aprofita la seva condició d'amo per seduir totes les minyones. Arriba a creure que aquest és el seu dret, tot i que es suposa que havia abolit els mals usos en els seus dominis. Però li agrada Susanna i aquesta es nega totalment a cedir, ja que està enamorada de Figaro i es volen casar. Almaviva no pot acceptar ser deixat de banda i que un criat li passi la mà per la cara. D'això precisament va l'escena que he deixat aquí. Almaviva està furiós, li han negat una cosa que ell desitja i es veu burlat per un servent. I jura que es venjarà i que aconseguirà el què vol. I que només de pensar-hi, ja es posa content.

Desprès de mil enredades, la cosa acabarà bé. La pobre Rosina recupera l'estimació del seu espòs, que li demana perdó per tot el que l'ha fet patir, i Susanna i Figaro es casaran ja sense cap entrebanc.

És molt interessant aquest personatge, que vol ser benevolent i generós, però cau en els mateixos errors que la majoria dels representants de la seva classe social: creure's per sobre dels altres, pensar que els seus desitjos han de ser satisfets sí o sí, i que la seva paraula és la llei. Almaviva aprèn una lliçó, i almenys en aquest cas el resultat és el benestar de tothom.

Ruggero Raimondi, especialista en el paper de Figaro, per un cop fa de
Comte d'Almaviva en una versió de Le nozze di Figaro.
I, és clar, està insuperable.

Hai già vinta la causa! (recitatiu) - Vedrò mentr'io sospiro (ària)

Comte Almaviva, Ruggero Raimondi (baríton)

https://www.youtube.com/watch?v=otFg3gF4OXs&list=RDllW204R7EEM&index=6

I aquesta és la intervenció d'Almaviva, indignat i rancuniós, incrèdul que la seva felicitat sigui obstaculitzada per un servent. Ruggero Raimondi torna a demostrar que és un gran intèrpret, tant com a cantant com representant el seu paper a nivell de moviment i expressió. Raimondi, en realitat, solia cantar el paper de Figaro, escrit per a un baríton-baix, però pot cantar perfectament el paper d'Almaviva, pensat per a un baríton més lleuger, perquè posseeix una gran agilitat vocal i domina els aguts. Atorga al comte un timbre greu que no se sol sentir en aquest paper, i que li cau molt bé.

En aquest altre enllaç trobareu la mateixa ària interpretada per un altre cantant, el baríton nord-americà Dwayne Croft, aquest cop subtitulada en castellà, per la qual cosa s'aprecien millor els sentiments que sacsegen Almaviva. Croft, per cert, també fa una excel·lent interpretació.

https://www.youtube.com/watch?v=7VKKF22M3Ro&list=RD7VKKF22M3Ro&start_radio=1

Don Giovanni (Don Giovanni,  L. Da Ponte i W.A. Mozart, 1787)

I seguim amb aquest personatge fosc i lluminós alhora, del que ja he parlat diverses vegades, com en aquest post. Un seductor, un individu que només es mou per la seva conveniència i el seu plaer. Vital, i positiu, però dominat per un terrible orgull i una supèrbia que li fan menysprear la resta de vivents. Un protagonista que arrossega a tota la resta de personatges: 

• Domina a Leporello, que tot i les seves queixes, el segueix servint, i el defensa i intenta protegir-lo en la darrera escena del segon acte. Tan és el què digui desprès en l'epíleg de l'obra: quan Giovanni ja no hi és ell reacciona ben bé com pot i amb un sentiment de pèrdua. Sobre Leporello també es podria fer tota una tesi doctoral, perquè és un personatge molt ric i ple de matisos i contrastos.
• Enamora a Elvira, que fins al final provarà de salvar-lo de les conseqüències de la seva vida dissipada, i, si és possible, recuperar-lo com a parella. Quan Giovanni mor, Elvira renuncia al món i es tanca en un convent.
• Enamora a Zerlina, que cau ben bé en els seus braços, tot i que es malicia que alguna cosa no va a l'hora. Però l'atractiu de Giovanni la té tan dominada com a Elvira.
• És odiat intensament per Anna, Ottavi i Masetto, que semblen perdre el nord i l'objectiu de la seva vida quan ell ja no hi és.
• I el que és més astorador, el comanador, a qui ell ha matat en un duel, prova de salvar-lo! L'avisa de la seva mort i li ofereix la redempció diversos cops! Per cert, d'on ve, el fantasma? De l'infern???

En resum, qui o què representa Don Giovanni? A Le nozze di Figaro apareix un personatge del tot semblant, Cherubino, un patge, un noiet de quinze anys que persegueix  totes les faldilles que troba. Amb la seva joventut, bellesa i capacitat de seducció prova d'aconseguir totes les noies que pot, joves o grans, minyones o senyores. Doncs Giovanni no és ni més ni menys que Cherubino amb vint anys més, i havent guanyat un premi de la loteria. La innocència ja ha desaparegut i ha estat substituïda per una gran seguretat en ell mateix i un orgull immens que el portarà a la perdició. L'obertura de l'obra ens ho diu de forma explícita. Comença exposant la foscor del final, però sense deixar de mostrar l'alegria de viure del personatge, que arrassa amb tot amb la seva energia. Però al final, Giovanni serà víctima d'ell mateix, ell tot sol es condemnarà.

I aquí voldria fer un comentari quant al començament de l'òpera. He llegit en diversos llocs que Giovanni ha provat de violar Anna. Això no és possible. Giovanni no és un violador, és un seductor. El que jo penso que ha passat és que, trobant que no és possible seduir Anna, que és més seca que un bacallà, prova de fer-la seva fent-se passar per Ottavio, el seu promès, i ficant-se a la seva habitació en plena nit. I es troba amb la desagradable sorpresa que Anna no ha deixat mai que Ottavio li toqui ni el dit índex, i és clar, s'adona de seguida que aquell no és el promès ni de broma. La noia munta una terrible escena, afirmant que no sap qui és (no el reconeixerà fins una mica més tard, per la forma de parlar). Desprès del duel, Anna està més aclaparada per la mort del seu pare, el comanador, que per una altra cosa, demana venjança, i manté a ratlla Ottavio, que en tota l'obra no es menjarà una rosca, i després no es podrà casar fins passat un any. Si jo m'he atrevit amb aquesta interpretació és perquè, tan el personatge original, el Don Juan de Tirso de Molina, com posteriorment el Tenorio de Zorrilla proven de fer exactament el mateix, i el de Zorrilla ho aconsegueix i tot (i en general és un personatge bastant més malvat, i així i tot se salva, apa ja).

I recordem que Giovanni mata el comanador en un duel que provoca el mateix comanador i que Giovanni vol evitar. Giovanni és un home jove en la plenitud de les seves forces, i no té ni per començar amb el comanador, gran i xacrós. No li agrada haver-lo mort, però tampoc no es posa pedres al fetge. Ja està fet, passem a una altra cosa.

Trobo que aquesta òpera és una de les més impressionants del repertori clàssic, el personatge de Giovanni és impactant, i què direm de la música meravellosa de Mozart.

Aquí deixo uns fragments que potser ens podran ajudar a entendre la temàtica, i de passada a gaudir d'una música com poques n'hi ha. Totes les peces cantades provenen d'una gravació del Festival de Spoleto, i a Youtube són les úniques que es troben amb aquests intèrprets. Dimitris Tiliakos fa una representació superba de Giovanni, de les millors que he vist (de l'alçada de Ruggero Raimondi, un altre Giovanni meravellós), i no només per la interpretació vocal, sinó pel seu posat i els moviments a l'escenari, havent assimilat perfectament la psicologia del personatge. I està molt ben acompanyat per la resta de cantants. La producció és una mica estranya, amb moviments escènics no gaire corrents, alguns molt encertats i altres potser no tant, però en general val la pena.

El gran baríton grec Dimitris Tiliakos fa una interpretació
superba de Don Giovanni

Obertura de Don Giovanni 

Orquestra Filarmònica Txeca. Director, Manfred Honeck

Els dos aspectes, el tràgic del final, i la personalitat lluminosa i joganera de Giovanni, es barregen en aquesta obra mestra, una de les obertures més boniques de Mozart i la més impressionant. Está composada en la tonalitat de re menor, i en tota la seva producció Mozart només l'ha fet servir com a tonalitat principal en el concert per piano K466 i en el Requiem. No per casualitat són les seves tres peces més colpidores.

La ci darem la mano (Ens donarem la mà): https://www.youtube.com/watch?v=mLTXekG-meA&list=RDmLTXekG-meA&start_radio=1

Giovanni, Dimitris Tiliakos (baríton); Zerlina, Arianna Venditelli (mezzosoprano).

La seducció de Zerlina, totalment exitosa, ens mostra l'aproximació progressiva entre tots dos personatges. Al començament canten per separat, desprès les seves intervencions es van fent més properes, es van superposant, i a l'acabament del duet canten alhora, simbolitzant el seu total enteniment i el lliurament d'ella a un home que troba encisador i irresistible.

Fin ch'han dal vino (Mentre els quedi vi)

Giovanni, Dimitris Tiliakos; Leporello, Andrea Concetti (baix)

Repeteixo el què vaig dir en aquest post sobre la mateixa peça: aquesta curtíssima ària és una de les més difícils que s'han escrit per a baríton, molt complicada d'interpretar, i com vaig sentir d'un cantant d'òpera professional, "se't fa curt tot l'aire de la sala per poder-la cantar". Al final, Giovanni deixa anar una riallada que pocs cops he sentit encertada (aquí sí ho està, i tant). Alguns analistes parlen d'una riallada sarcàstica, però no és aixó ni de bon tros. Afirmar una cosa així és no entendre el personatge de Giovanni. El que fa és una riallada de triomf, de joiosa anticipació de la meravellosa festa que está organitzant... i de totes les noies que preveu seduir durant la nit.

 

Com ja hem trobat en el duet anterior, per evitar que l'ària quedi desubicada, la gravació inclou el recitatiu sec previ, aquí a càrrec d'Andrea Concetti i Dimitris Tiliakos, i val la pena veure com de bé treballen tots dos.

Deh vieni a la finestra (Oh, surt a la finestra)

Giovanni, Dimitris Tiliakos

La prova que Giovanni no és un violador, sinó un seductor, és aquesta ària tan tendra. Amb aquesta cançó acompanyada de mandolina, i disfressat com si fos el seu criat, prova d'enamorar la minyona d'Elvira. Es donaria tanta feina, si fos un simple abusador?

Don Giovanni, a cenar teco (Don Giovanni, em vas convidar a sopar):  https://www.youtube.com/watch?v=f8rYdNDLxCc&list=RDGMEM8h-ASY4B42jYeBhBnqb3-w&start_radio=1&rv=3rpReD2vKi4

Giovanni, Dimitris Tiliakos; il commendatore, Antonio di Matteo (baix profund); Leporello, Andrea Concetti (baix).

I aquí, l'escena més impressionant, no només d'aquesta obra, sinó de totes les òperes mozartianes i segurament d'una bona part de la música d'escena del seu temps. La introducció de l'obertura és aquí, no ja l'acompanyament de les veus dels personatges, sinó un altre protagonista. No ens deixa descansar ni un moment i ens anticipa el terrible final. Com va dir un comentarista: "La gent va anar a veure una òpera lleugera i es va trobar una pel·lícula de terror". Mozart mateix va dubtar si deixar-la com a final de l'òpera o representar l'epíleg. La versió de Praga és amb epíleg, la de Viena, sense epíleg. Jo personalment prefereixo la versió de Viena, és molt més contundent.

La Reina de la Nit (La flauta màgica, E. Schikaneder i W.A. Mozart, 1791)

Qui és realment la Reina de la Nit a La flauta màgica? Per què vol matar Sarastre? Ves a saber. És una representació de l'etern femení? Una mare desesperada per la marxa de la seva filla? O gelosa de la felicitat que obtindrà la noia si es casa? Sigui com sigui, aquesta representant de les forces de la foscor té una tradició ben il·lustre. Des de Lilit, la primera esposa d'Adam -que molt probablement és una reel·laboració del dimoni femení Lilitu de la cultura babilònia- a la Làmia grega o la Pomba Gira, el complex i contradictori esperit femení de la umbanda brasilera, les cultures patriarcals sempre han temut la influència de les religions primitives, totes elles matriarcals, i han convertit els seus poders ancestrals en forces malignes. 

Aquí, la Reina de la Nit odia Sarastre, el mag que simbolitza el sol que il·lumina el món, i demana a Tamino (primera ària) que salvi la seva filla, que segons ella ha estat segrestada pel mag. Desprès (segona ària) ordenarà a la seva filla, Pamina, que assassini Sarastre, i li diu que, si no ho fa, mai més no veurà la seva mare, i els llaços materno-filials es trencaran. És a dir, entabana i prega al mascle, i atemoreix i amenaça la femella. La Reina de la Nit és una mena de sogra malcarada que no accepta que la seva filla arribi a tenir una relació plena amb el seu home. Quantes ni ha? No és pas una figura estranya o desconeguda, sinó, ben al contrari, una de coneguda i ridiculitzada, que es fa objecte i motiu de burla. Però el conflicte és ben real, i terrible.

En l'obra, el personatge té només dues intervencions, però són realment memorables, mostra de la importància que Mozart li va donar. Aquí, les dues àries estan interpretades per Diana Damrau, una soprano de coloratura alemanya que fa un treball excel·lent, impressionant. També la producció escènica, de The Royal Opera House, és de primera.

Per cert, en l'estrena de l'obra aquest paper el va fer la cunyada de Mozart, la més gran de les germanes Weber, Josepha.

O zittre nicht (No tinguis por)

Aquí la veiem entabanant Tamino i prometent-li el que no pensa pas cumplir. És una ària molt bonica on la Reina es mostra dolça, trista, esperançada... i tot plegat més fals que un bitllet de 35 euros.

Der Hölle Rache ((La venjança de l'infern)

I aquí, amenaçant i maleïnt Pamina, aprofitant-se del seu amor de filla. És l'ària més coneguda, i aquí no dissimula pas la seva maldat. Diuen els experts que Schikaneder, l'autor del llibret, no era gaire bon escriptor. Jo no ho sé, però déu n'hi do la crueltat que traspua tota aquesta intervenció. I, per cert, la soferta cantant, apart dels passatges de coloratura, que són esplèndids, té l'honor d'haver d'emetre una de les dues notes més agudes escrites per Mozart per a interpretació de veu: un Fa5 o Fa sobreagut, que demana una soprano de primeríssima qualitat. I no com a nota de pas, sinó atacada directament. Espectacular.

Representació babilònica de Lilitu, Reina de la Nit,
símbol de la part desconeguda i temible que la feminitat
té per als homes

Vagi aquesta mostra per als que diguin que la música de Mozart és superficial i facilona (n'hi ha hagut i encara n'hi ha). En un proper post ja veurem obres d'altres autors també molt interessants.