Com vaig prometre al post anterior, aquí una petita anàlisi d'aquesta fantàstica pel·lícula, a la que no podem incloure en el grup dels "petits miracles" per una bona raó: va ser produïda i rodada amb tota la intenció que fos una obra notable. Sí, te moltes pretensions, i gran nombre de persones la troben insuportable; per al meu gust és boníssima, l'he vista un munt de vegades i sempre m'emociona. Gaudeixo de totes les interpretacions, del vestuari, la fotografia, els diàlegs, les caracteritzacions, l'ambientació i, és clar, la meravellosa música. Diria que en el moment de la seva estrena la vaig anar a veure tants cops com amics i familiars tenia i vaig poder convèncer i acompanyar al cinema. Però anem pas per pas.
La pel·lícula pretén explicar-nos així, per sobre, la
vida de Mozart, però no des del punt de vista d'un historiador o
biògraf, sinó (suposadament) d'Antonio Salieri, un notable músic
italià que treballava a la cort de Viena i que segons les obres en
que es basa la cinta era enemic declarat de Mozart, i fins i tot va
provar de matar-lo. Desprès en parlarem.
 |
F. Murray Abraham com Antonio Salieri |
Comença la cosa amb una terrible escena ambientada a Viena cap a 1823, quan Salieri (F. Murray Abraham), en un atac de demència, prova de suïcidar-se i afirma que va matar Mozart. És traslladat a un hospital o manicomi i allà queda ingressat, ja que no es recupera. Dies desprès el visita un capellà (Richard Frank) per confessar-lo i veure què hi ha del cert en tot plegat. Aquí comença la trama, amb l'explicació, primer, de com Salieri es va fer músic, i després, com va saber de Mozart i com el va conèixer.
 |
Richard Frank com el capellà que atén a Salieri |
I Mozart (un entregat Tom Hulce) no és una persona fàcil de tractar per algú tan compromès i religiós com Salieri: el mostren com un ésser extravagant, maleducat, cregut i voluble, això sí, amb un talent innegable. I comença tota la trama de l'enveja i finalment l'odi de Salieri -que admira les obres però per despit amuntega obstacles per perjudicar la seva carrera-, fins arribar a l'escena de la mort i enterrament de Mozart. Tot plegat farcit d'una música preciosa molt ben interpretada i integrada en la pel·lícula.
 |
Tom Hulce en el seu paper de Wolfgang Mozart |
Ara bé, Amadeus es recolza sobre les aportacions de tota una sèrie de personatges, defensats per diferents actors, i dels quals veurem els més significatius.
Un dels que destaca per la seva importància en la història és Joseph II, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, una figura històrica rellevant molt ben interpretada per Jeffrey Jones. Joseph II va ser en la realitat un ésser prou notable i poc convencional, un veritable dèspota il·lustrat, que realment va esgotar la seva vida en treballar pel seu poble. Detestava les pompes i les frivolitats, i era un bon aficionat a la música i el teatre, que volia que fossin uns puntals de cultura per a la gent del seu imperi.
Aquí el veiem com una persona serena, reflexiva, dominant, i de poques paraules. "Doncs, ja està", diu en diverses ocasions, per tallar discussions eternes i estèrils. A més, sap escoltar. És un admirador de Salieri i quant a Mozart, es reserva l'opinió, si bé li reconeix els mèrits.
En algunes crítiques de la pel·lícula he llegit que a l'emperador se'l presenta com algú molt diferent de la realitat, que sembla babau o al menys poc intel·ligent... No crec que sigui el cas. Precisament la visió que en fa aquesta cinta em va cridar molt l'atenció i em va fer buscar informació. Joseph II va tenir una personalitat destacada i poc corrent, i crec que, considerant que estem parlant d'una obra de ficció on té un paper esporàdic, està prou ben representat (veure Nota 1 al final)
 |
L'emperador Joseph II d'Habsburg (Jeffrey Jones), a l'estrena d'El rapte en el serrall |
Després tenim tota la colla dels compositors italians, els camarlencs, els cortesans... interpretats per un grup de bons actors de paper curt però molt ben caracteritzat: Jonathan Moore i Roderick Cook són, respectivament, el Baró Van Swieten i i el comte Von Strack, admiradors de Mozart i desitjosos d'un canvi cap a la música germànica. Patrick Hines com el Kapellmeister Bonno, i el notable Charles Kay com el comte Orsini-Rosenberg fan pinya amb Salieri i representen la musicalitat italiana, que defensa els seus bastions contra els nouvinguts com Mozart.
 |
L'escena de l'ofrena musical. En darrer terme, el primer a l'esquerra, Jonathan Moore. El grup de la dreta, Patrick Hines, Charles Kay i Roderick Cook. En primer terme, de peu, F. Murray Abraham; assentat, Jeffrey Jones |
No ens perdem Hieronymus Von Colloredo, príncep-arquebisbe de Salzburg, interpretat de forma astoradora per Nicholas Kepros, un actor que havia treballat en l'obra teatral de Peter Shaffer, tot i que en el paper de Salieri. Si hi ha un personatge a qui agafar mania és justament aquest, amb la seva supèrbia i suficiència. Un home intransigent i molt convençut de la seva importància. Va ser un protector de Leopold i Wolfgang Mozart, però d'aquest darrer no n'aguantava el tarannà. En canvi, sempre va tenir bona relació amb Leopold, una persona continguda i racional... i que sabia com comportar-se davant la gent bé.
 |
Nicholas Kepros com el Príncep-Arquebisbe Von Colloredo |
 |
Roy Dotrice com Leopold Mozart |
Un comentari ara a la tan publicitada "castedat" que Salieri ha jurat guardar a canvi d'obtenir genialitat com a compositor. És potser una de les enganyifes més grosses de la pel·lícula: Antonio Salieri es va casar i del seu exitós matrimoni amb Therese Herfelstorfer va tenir diversos fills. La part realment més dramàtica és que va sobreviure a tota la seva família i la tristesa i la malaltia van dominar els seus darrers anys, a més de ser atacat per una demència (fet real d'on sortirà la història de l'assassinat de Mozart).
Aquí, el menyspreu i l'odi de Salieri cap a Mozart es veuen reforçats quan sap que la dona que desitja, Caterina Cavalieri, interpretada per Christine Ebersole, ha caigut en braços de Mozart a canvi d'un paper en la seva òpera El rapte del serrall. La Cavalieri va ser una gran i famosa cantant, i mai no li va fer cap falta pidolar ni fer favors per obtenir un paper. Salieri no va ser mesquí ni aprofitat ni envejós. Ben al contrari va ser un molt bon mestre per a grans músics com Beethoven i Schubert, i una persona caritativa.
Això sí, ens hem de treure el barret davant la genial interpretació de Murray Abraham, capaç de dotar al seu personatge d'una gran quantitat de matisos, i de transmetre el seu pensament sense necessitat d'obrir la boca.
 |
Tom Hulce, Christine Ebersole i F. Murray Abraham |
Quant al matrimoni de Wolfgang i Constanze, és cert que Leopold n'estava totalment en contra (pensava que la noia venia d'una família d'aprofitats) i preferia tenir ben controlat el seu fill en la cort de Von Colloredo. El casament i el fet de radicar-se a Viena van ferir profundament Leopold i Maria Anna (la germana gran de Mozart, a qui mai s'anomena a la pel·lícula). Sembla que Wolfgang i Constanze s'estimaven molt. Van tenir sis fills dels quals només en van sobreviure dos: el gran, Karl Thomas, que apareix en algunes escenes del final de la cinta com un nen d'uns cinc anys, i el més petit, Franz Xaver Wolfgang, que tenia cinc mesos a la mort del seu pare, i que no surt en cap moment.
Aquí veurem una Constanze (Elizabeth Berridge), bastant infantil i immadura, enamorada del seu espòs, i progressivament desencantada per les moltes dificultats de la seva vida diària i la falta de diners i de previsió. També apareix una mica desendreçada, representant els seus continus embarassos, que van afeblir molt la seva salut. Tot i així l'estima fins al final, cosa que sembla que va ser certa -algunes petites infidelitats d'un i altre no van semblar tenir cap pes en l'afecte que es professaven-. Ara, en la vida real, Constanze era una correcta cantant de concert (va estrenar la Gran Missa en do menor com a solista), i aquí sembla que amb prou feines si sap llegir. En fi.
 |
Tom Hulce i Elizabeth Berridge en la bonica escena del casament |
I ara, per anar acabant, una menció a un personatge que va ser crucial en la vida de Mozart i que aquí tenim sortint gairebé de trascantó: Emmanuel Schikaneder, un actor, cantant i productor teatral que va veure en Wolfgang un autèntic geni que s'havia de donar a conèixer en tots els estaments socials i no només entre els esnobs de la noblesa. A la seva influència devem La flauta màgica. Seu era el llibret original, ell la va estrenar com a productor i representant el paper de Papageno. Va apreciar realment Mozart i es va esforçar en una relació professional profitosa per a tots dos.
Aquí el veiem molt ben representat per Simon Callow, amb la mala sort que poca gent ha captat qui era aquest personatge (realment, no se n'explica gairebé res) i no en saben ni el nom. Però no hi ha paper petit per un bon actor, i pel meu gust Callow brilla en els seus minuts d'aparició en pantalla amb una interpretació impecable i molt sentida.
 |
No hi ha paper petit per un bon actor: Simon Callow com Emmanuel Schikaneder |
Ara voldria simplement donar un cop d'ull molt superficial als trets més notables:
Parlant de les interpretacions, la que ha estat considerada la més destacable, sens dubte, ha estat la de F. Murray Abraham. Té un paper protagonista molt complex, que inclou l'expressió de moltíssimes emocions i dóna ben bé la talla.
Tom Hulce ja ha aixecat més controvèrsia, però a mi em va agradar molt, i vull trencar una llança en el seu favor: el seu paper és notable, molt difícil, i realment s'hi va posar amb tota la seva energia, no es pot dir que no treballés el personatge tal i com li van demanar. I el canvi de registre entre el començament i el final de la pel·lícula és fantàstic. Quan li demana perdó a Salieri per no haver sigut sempre agradable amb ell, per pensar-se que ell l'odiava... se'm va posar la pell de gallina.
Ja he destacat els bons treballs de Jeffrey Jones i Simon Callow. No voldria que es quedés en l'oblit el difícil paper que li va tocar a Roy Dotrice i que va portar endavant de forma ben acurada.
Quant als papers femenins, no trobo res a ressaltar especialment (una feina encertada, això sí) tret potser de Cynthia Nixon, la minyona dels Mozart, que em va carregar una mica, sempre plorosa i gemegant. Els guionistes o els directors alguns cops no l'encerten, per bons que siguin.
L'ambientació és senzillament esplèndida. Els exteriors, rodats a Praga (al barri de Malá Strana) t'immergeixen a la Viena del segle XVIII. Quant als interiors (decoració, il·luminació...) són exquisits. Incloc el vestuari (per molt que alguns crítics es queixin que els vestits portaven cremalleres. Ai senyor, en quines coses ens fixem).
I bé, el final, amb Salieri dient-li al pobre capellà que és un mediocre (con ell mateix) i que no pateixi, que ell és el sant patró de tots els mediocres, i va saludant la colla de bojos encadenats del manicomi. Qui digui que l'escena el va deixar indiferent...
Per cert, un apunt que a mi em sembla important i que els guionistes es van saltar per fer les imatges més colpidores. Entre les reformes socials portades a terme per Joseph II i després pel seu germà Leopold II hi havia el millorament d'hospitals, hospicis i manicomis. Es va deixar de maltractar els malalts i van ser atesos per metges i infermeres. No dic que fossin establiments modèlics, però tampoc l’escena dantesca de la pel·lícula. Ara, ja se sap que les exigències de l'espectacle són les que són.
I un altre detall anacrònic: en aquella època no es dirigia una orquestra com es fa actualment, davant de tots els músics i d'esquena al públic, sinó que el director (que molts cops era també el compositor) solia acompanyar la interpretació amb el clave o un altre instrument, detall que sí apareix un parell de cops durant el metratge. Cas de no disposar de l'autor, normalment el responsable de la direcció era el concertino o primer violí -que tocava, és clar, durant la interpretació de l'obra-. Oblideu-vos doncs d'aquesta forma de dirigir els concerts que apareix a la pel·lícula, que, encara que molt cinematogràfica, no es va començar a veure fins a meitat del segle XIX.
 |
Josep II, Mozart, Salieri i Constanze. En realitat, és clar, Jones, Hulce, Abraham i Berridge en un descans de la filmació, possiblement admirant l'arquitectura de la Malá Strana |
Si voleu donar una ullada a l'autèntica vida de Salieri i a la seva relació amb Mozart, us recomano aquest magnífic article:
Fitxa:
Pel·lícula: Amadeus
Títol original: Amadeus
Títol en castellà: Amadeus
Basada en: L'obra de teatre del mateix nom, de Peter Shaffer, inspirada en una obra de Puxkin que adaptava de forma molt lliure un fragment de la vida de Mozart i de Salieri (val a dir, totalment distorsionada).
Génere: Biografia dramatitzada i falsejada
País: USA-República Checa
Idioma original: Anglès nord-americà
Any d'estrena: 1984
Música: W.A.Mozart i A.Salieri
Director: Milos Forman
Intèrprets principals: F.Murray Abraham, Elizabeth Berridge, Simon Callow, Roderick Cook, Roy Dotrice, Christine Ebersole, Richard Frank, Patrick Hines, Tom Hulce, Jeffrey Jones, Charles Kay, Nicholas Kepros, Jonathan Moore, Cynthia Nixon
Aquí deixo l'enllaç a la banda sonora. Té la forma d'una llista de distribució amb talls dels 28 fragments musicals utilitzats: vint-i-sis de Mozart, un de Giuseppe Giordano i un de Salieri. Els talls estan completats en el cas de concerts, simfonies, misses, etc., però només fins a concloure el moviment corresponent. En les òperes, trobem estrictament el fragment inclòs a la pel·lícula.
Banda sonora de la pel·lícula Amadeus
En resum, un espectacle de cap a peus que t'entra per la vista, la oïda i les emocions. Amb totes les reserves que volgueu, una absoluta obra mestra.
 |
Tom Hulce, Milos Forman i F.Murray Abraham, en el 30è aniversari d'Amadeus |
Nota 1
És cert que, durant la pel·lícula, Salieri parla de Joseph II com si no tingués gaire retentiva, però es refereix exclusivament a la música. Evidentment, l'emperador tenia la seva pròpia feina i responsabilitats i no era pas músic, sinó amb prou feines un aficionat. Però els comentaris han estat mal interpretats. A la fantàstica escena de la defensa de Les noces de Figaro, Jeffrey Jones en el seu paper com emperador està realment superb. Aquest home no és un babau, sinó ben bé al contrari, una persona de gran intel·ligència, agudesa i... paciència. I sentit de l'humor.
Nota 2
Algunes queixes d'afeccionats a la música van en la línia de la major importància que es dóna a les óperes de Mozart (almenys en el guió, la banda sonora és una altra cosa) i el poc esment que es fa d'altres composicions. Hem de tenir en compte que la rivalitat de Mozart i Salieri es donaria en aquest camp, ja que Salieri, almenys durant els primers anys a Viena, va cultivar poc la música religiosa i molt més l'escènica, mentre que la música religiosa va ser un dels puntals de l'obra de Mozart, però no pas exclusiva, ja que l'òpera donava bons diners i Mozart també en va composar des de ben jovenet. D'aquí l'enfocament de la pel·lícula cap a les representacions operístiques, perquè donen la mida de l'enfrontament entre tots dos músics.
