Ha saltat als mitjans una notícia d'aquestes més aviat poca-soltes però que l'omnipresència de les xarxes esbomba a tort i a dret: una pretesa infermera de la Vall d'Hebron, a Barcelona, ha publicat a TikTok un vídeo en el qual es queixa de l'obligació d'aprendre el puto català i haver de presentar el puto C1 per accedir a les oposicions.
Com he dit, és una història poca-solta protagonitzada per una indivídua poca-solta, tot i que no tindria més importància (centenars de milers de persones deuen dir coses semblants cada dia) si no fos pel seu poc seny de fer-ho viral, suposo que com una forma d'autoafirmació típicament choni o garrula.
Fins aquí diria que és una de tantes bajanades que constantment apareixen a les xarxes si no fos per un detall que a mi personalment m'ha fet mal. Em refereixo a la seva professió i al que d'ella s'espera quant a empatia i atenció als pacients.
Quins ideals van imbuir la suposada vocació d'aquesta senyoreta per la feina que ha escollit? Té en compte que una tasca com la seva implica treballar el que jo anomeno les tres bases de la terapia?:
1. INTENCIÓ: la intenció de fer un bé a la persona a la qual tractem. La intenció és aquest sentiment que percebem en nosaltres mateixos en el moment que enfrontem un ésser que necessita la nostra cura. La intenció d'un professional sanitari sempre serà enfocar el seu pacient cap a la salut. I no oblidem que la salut és un estat de benestar físic, mental i social (OMS dixit), no només que et sàpiguen punxar una intravenosa.
2. ATENCIÓ: Per als grans practicants de l'atenció terapèutica, un professional ha de tenir en compte, a l'hora de tractar un pacient, els nivells físic, intelectual, emocional, sensorial, interactual, nutricional, contextual i espiritual. Aquesta classe, o no la van fer a la seva escola, o aquell dia estava amb la grip.
També s'estableixen les Cinc Llibertats que s'han de preservar en qualsevol atenció terapéutica:
-Veure i sentir el que hi ha, no el que (segons jo) hauria d'haver
-Permetre al pacient dir el què realment pensa i sent, no el què (segons jo) hauria de pensar i sentir
-Permetre al pacient sentir el què sent, no el què (segons jo) ha de sentir.
-Ensenyar al pacient a expressar allò que desitja, sense demanar contínuament permís
-Ensenyar al pacient a ser autònom i prendre les seves decisions
Altres comentaris al respecte, en obres de referència, fan émfasi en establir un diàleg respectuós, atendre correctament a la família del malalt, mimar la comunicació, reconéixer que la relació terapeuta-pacient és una relació humana en què no hi ha superiors i inferiors.
3. SUGGESTIÓ: és aquest un aspecte sovint oblidat. Allò que el terapeuta diu, ja sigui de forma conscient o inconscient, verbalment o no verbal, influeix de forma directa en la ment del pacient. Una persona malalta confia en el seu metge, en la seva infermera, beu de les seves opinions. La suggestió no actúa sobre la voluntat del pacient, sinó sobre la seva imaginació, que de la seva banda, impacta fortament a l'inconscient. D'aquí que una atenció descurada i poc respectuosa comprometi greument el benestar psíquic i les possibilitats de sanació.
Tot plegat, realment, li deu de sonar a xinès (un altre puto idioma raro, suposo, per a ella) des del moment que és capaç de menysprear la forma d'expressió d'unes persones, que, no oblidem, estan a la seva terra i parlant un idioma oficial.
Sembla que a Galícia també es va manifestar de forma semblant. O sigui, és un exemple vivent de la superioritat i falta d'interés i empatia d'un cert tipus de gent, que no considero que siguin els més ben qualificats per atendre altres persones, i molt menys, malalts. Si aquesta senyoreta es dediquès a tasques sobre objectes inanimats no tindria més importància, però el cas és que, sense tenir el més mínim d'empatia i fins i tot de bona educació bàsica, s'ha volgut dedicar a ser infermera.
No sé què en diria Jean Watson, la gran teòrica de les cures d'enfermeria del segle XX-XXI, si la sentís parlar. És possible que a la nostra protagonista li sigui ben igual perquè ni tan sols sap de qui es tracta.
Fa ja molts anys vaig treballar d'infermera en una petita clínica. Van ingressar d'urgència una noia amb perill d'avortament; era estrangera i estava de vacances, no parlava castellà ni francès ni anglès. Recordo com vam patir nosaltres, les infermeres, per donar-li un bon suport, com ella s'esforçava en fer-se entendre i en comprendre les nostres explicacions. Finalment va perdre el fill, un avortament molt traumàtic que a més va fer necessària la seva entrada a quiròfan. El seu marit anava boig arreglant papers i no hi era en el moment esfereïdor en què tot es va acabar. La impotència que jo sentia en no poder expressar consol va ser terrible . He d'agrair que els humans podem manifestar-nos amb la mirada, el somriure i les expressions facials, prement una mà o acaronant un front. Però la llengua, ah, la llengua és bàsica, la llengua que vam mamar amb la llet de la mare és el nostre suport.
Creu aquesta senyoreta infermera que menysprear les persones que parlen català la fa millor persona? Creu que parlar en català és un puto luxe que no se'ns ha de permetre ni consentir? Creu que el seu puto idioma és superior?
Tingueu en compte que jo sóc castellanoparlant d'origen i actualment bilingüe castellà-català, a més de poder expressar-me còmodament en francès i de forma bàsica en anglès. I les persones grans que no parlen correctament el castellà? No tenen dret què se les atengui i comprengui, repeteixo, en la seva pròpia terra i en una llengua oficial?
I per acabar la cosa, esparverada per la reacció dolenta de segons qui, ara es fa la víctima i clama per la comprensió, no de persones raonables, sinó de l'espanyolisme més ranci, diguem'ho en totes les lletres, perquè ara ja m'és igual qui s'enfadi i qui no.
No, nena, no. No tens raó, l'has espifiada i bé. I no tens, almenys en aquests moments, l'empatia, l'amabilitat i l'amor que calen en una professió com la que has escollit. Tant de bo que canvïis, pel teu bé, i pel de les persones que hauran de rebre les teves "atencions".
